HI HA NERVIS

La patata sempre calenta de Rodalies està posant molt nerviosa ERC. No tant per l’actitud de Junts, que juga a veure qui en treu més rèdit de la investidura de Sánchez, sinó perquè ERC està veient, igual que la majoria dels seus usuaris, sobretot de l’àrea metropolitana i de les terres de l’Ebre, que a part del descafeïnament dels continguts del traspàs, aquest no s’acabarà de materialitzar, segons la retòrica política, pel cap baix fins que no s’acabi la legislatura catalana, l’espanyola i les que vindran més enllà del 2030. No només els usuaris no en veuran millores substancials fins d'aquí a dos anys, i amb l’ajut d’algun miracle, sinó que ERC poc en podrà gaudir i lluir electoralment. ¿S’ha equivocat ERC exigint el traspàs de Rodalies, una de les coses més difícils d’aconseguir d’aquest món, a canvi d’investidures socialistes? I si Rodalies és un desideràtum només propi de titans, com no ho ha de ser l’anomenat finançament singular a què ERC també ha posat tota la carn a la graella! Una singularitat que, només cal tenir un mínim coneixement de la història espanyola, de la seua idiosincràsia i dels estatuts dels principals partits d’àmbit estatal, per saber que aquesta futura hisenda pròpia catalana és tan possible com fer entrar un clau per la cabota. Si la proposta de repartiment de menors migrants ja ha aixecat més polseguera que una tempesta d’arena, qualsevol forma de finançament singular que hom es pugui imaginar, o sigui que Catalunya tingui la caixa del recapte, no ens estranyaria que provoqués un intent d’aixecament en armes, si el Constitucional no ho impedís.

Posats a pactar investidures i a mantenir governs a Madrid i a Catalunya, només que s’hagués compromès el compliment de l’Estatut pel que fa a qüestions monetàries, balances fiscals i, sobretot, a l’execució efectiva del que es pressuposta anualment per a Catalunya, tal volta ja s’haurien pogut justificar, en unes properes eleccions, les conveniències de donar suport a Illa i a Sánchez. Ja sabem que tot això també forma part del paquet dels compromisos de les investidures, però juntament amb els Impossibles, ves que no quedi també ben aigualit. El problema sempre el mateix: si no governa el PSOE, amb el PP i Vox encara seria pitjor. Ergo, no ens queda més remei que el mal menor. I per no defraudar la clientela electoral, el teatre sempre hi ajuda.

L’AGONIA DE LA LLENGUA

Als estàndards de qualsevol llengua prestigiosa no s’hi admeten els barbarismes. En canvi sí els dialectalismes. Per bé que en el llenguatge col·loquial el català, com la majoria de llengües vives en contacte amb d’altres de més poderoses, es desnaturalitzi a marxes forçades, sobretot en les àrees urbanes, és lamentable que en la majoria dels mitjans audiovisuals nostrats, i el més greu en els de la Corporació Catalana, s’hi contribueixi afanyosament. En aquests que haurien de fer de mirall de pertinença, adequació i correcció, així que s’ou contínuament “arassar”, “la compta”, “posar en valor”, “comanament”, ja n’ha desaparegut absolutament el pronom “en” (no en tinc, no en soc, no en faig, no en menjo, no en sé un borrall). El pronom adverbial “hi” està a punt de córrer la mateixa dissort i cada dia que passa no solament perdem uns parlants sinó que molts dels que queden parlen més deficientment. Per cert, aprofitem per recordar a qui pretén ser correcte en la salutació inicial de qualsevol discurs que el pronom tothom es refereix a totes i a tots. Que qualsevol, qualsevulla/qualssevulla o qualsevulga/qualssevulga són invariables, tant per parlar d’homes i dones com de tot altre gènere. I que els quantitatius gens, prou i massa són invariables tant per indicar singularitat com pluralitat. Ens sap greu, per exemple, que, després de més de quaranta anys de la recuperació dels Mossos d’Esquadra, encara es parli dels comanaments en lloc de comandaments. I sobretot que les assessories lingüístiques llurs no ho hagin advertit o no hagin aconseguit corregir-ho.

Les llengües minoritàries i minoritzades al ritme del canvi climàtic i en situació de bilingüisme i diglòssia es van deteriorant i s’acaben extingint. Per la manca de parlants i quan entre els parlants que en resten s‘ha anat empobrint el lèxic i calcant la morfologia i la sintaxi de la llengua dominant. Del català al catanyol i d’aquest a l’espanyol catalanitzat, tot i que en el seu dia el català aportés añ castellà, hi empeltés, per allò de l’economia del llenguatge: “plegar”, “alioli”, “atiparse”, “butifarra”, “capicua”, “chafardero”, ”escalivada”, “esquirol”, “fideuá”, “fuet”, “masia”, “moncheta”, “retrete”, “sobrassada”, “tirabeque”, “trabucaire” o “yaya”. Be, sempre ens quedarà aquest consol o Casablanca on fa anys les elits hi parlaven francès.

IDIOTISME

En un món en què tothom té milers de possibilitats de conèixer, de saber, d’informar-se, de contrastar, afirmar que català i valencià són llengües diferents ja no solament és el producte d’una aversió a tot el que sona a català per motius ideològics i polítics, sinó una malaltia, que científicament se’n diu idiotesa. Es tracta d’aquelles persones que tenen una capacitat de raciocini molt limitada, o sigui, una intel·ligència escassa. La idiotesa també coneguda com estupidesa, consisteix (i copiem de la Viquipèdia, perquè ho resumeix perfectament) en: la manca d'intel·ligència, de comprensió, de raó o d’enginy; en una incapacitat per aprendre. Pot ser innata, assumida o reactiva. La paraula estúpid prové de la paraula llatina stupere. D’aquí deriven estupefacte i, en un sentit figurat, estupend. Perquè, si no és una malaltia, un dèficit mental, qui pot entendre que persones suposadament escolaritzades, llegides, graduades a la Universitat, i fins i tot, viatjades, que ocupen càrrecs de representació a les institucions i han superat proves d’aptitud, exàmens i testos psicològics, defensin públicament que el català, el valencià, el mallorquí, el rossellonès, l’alguerès o el fragatí siguin llengües diferents? És que no cap en cap cap mínimament moblat. Esclar, una persona estúpida no té el sentit del ridícul. No sent cap vergonya quan afirma que són llengües diferents. En aquest sentit, no podríem dir que és un simple ignorant, un analfabet -o més col·loquialment-, un totxo o un sabatot. El problema és que, essent com és un estúpid, també és una de les màximes representacions de la talosseria.

Quan aquests carallots o curts d’enteniment ocupen, desgraciadament, càrrecs de representació o pul·lulen pels mitjans audiovisuals i/o tenen altaveus a totes les xarxes socials i, per a més inri, són infiltrats en tots els partits polítics d’àmbit espanyol, ja tenim la desgràcia perfecta. Perquè aquest personal sol tenir una imatge molt expansiva i molt contagiosa, la qual cosa fa que la ruqueria es comporti com una pesta que contamina desgraciadament la pobra gent que no ha tingut encara la sort de saber llegir i escriure. Normalment, vet-ho aquí, aquests capsigranys vírics solen coincidir amb els terraplanistes, els creacionistes, els antieuropeistes, els racistes, els negacionistes del canvi climàtic i els mentiders convulsius.

RODALIES.CAT

No passa dia, cap dia de l’any, que a Rodalies no hi hagi problemes. Els operaris de Renfe/Adif deuen ser els qui treballen més del món. No paren. És que no poden parar. Si no és la catenària que s’ha desplomat de vella o perquè s’ha quedat sense energia és un robatori de coure o són les travesses, les màquines, els sistemes de control, les vagues de maquinistes, les obres del corredor, un atropellament, els actes vandàlics, la congestió en els túnels d’entrada a Barcelona. En fi, un desastre, una bogeria, un maldecap horrorós, òbviament, per a qui n’ha de fer ús i un sentiment dissimulat d’impotència dels gestors que prometen millorar-ho tot, tant o més gran que el que podria tenir el qui s’encarregués d’evitar les erupcions volcàniques o els terratrèmols. Probablement no hi ha hagut en la història cap altre servei públic a Catalunya que, en dècades hagi estat tan abandonat, tan desinvertit i amb un funcionament tan deplorable i patibulari. I, per contra, no hem vist enlloc del món, en una situació tan desesperant com la de Rodalies, una gent, uns usuaris tan resignats, tan conformats, i alhora tan humiliats en temps de pau i en democràcia. Deu ser que la gran majoria de ciutadans ja no tenim cap esperança que Rodalies funcioni alguna vegada ni per casualitat. Certament, hi ha coses que són impossibles. Hi tants imponderables que l’en fan. Nosaltres com el noble Talleyrand, el supervivent de la Revolució Francesa: “el que no pot ser, no pot ser i a més a més és impossible”.

Ara sembla que sí que va de debò el traspàs integral de Rodalies. De prova, un tram de la R1. I a partir del 2026 una empresa mixta Generalitat-Estat se’n farà càrrec. Deuen ser bones notícies, deixem-ho així. De moment, en dos anys, una inversió de 77’5 milions per, com diu la premsa, posar al dia trens i estacions i millorar la seguretat i la informació, en temps real (!) que reben els viatgers. Com es pot perdre la fe? Serà una màrtir més l’Honorable Sílvia Paneque com ho van ser els/les seus/ues antecessors/res? Ves quines paradoxes, no?: un munt d’ateus i atees, més o menys obligats a ser-ho, resant davant un altar dedicat al déu de Rodalies, un Hermes modern, ple de sants i santes que no tenien cap interès a ser-ho. Abans la fe movia muntanyes. Ara, els qui viatgen amb tren de Rodalies, només es poden encomanar al déu de la Probabilitat.

LES TRANSFERÈNCIES

La política de les transferències de competències de l’Estat a la Generalitat, per complir amb l’Estatut o per acords interessats, és l’art de fer passar amb raons. De dilatar els compromisos per naps o per cols. L’art de convèncer que tota transferència de competències és molt complexa, o sigui que ni és simple ni senzilla ni es produeix d’avui per demà. Tant és així que després de dinou anys de la darrera reforma del nostre Estatut d’Autonomia encara no se n’ha completat el seu desenvolupament. En alguns aspectes, un Estatut d’Autonomia és tant una declaració de principis com una carta als reis. Els principis solen ser normes de caràcter universal, reconeixements de valors, de consuetuds “espirituals”, com per exemple parlar de “territori històric” o “nacionalitat”. I la carta als reis sempre està subordinada a la voluntat dels qui controlen el BOE, al designis del partit en el poder que és el qui fa les transferències pecuniàries i consegüentment als pressupostos generals. I tot i així, si és el cas que es pressuposta alguna de les competències estatutàries mai no s’acaba d’executar del tot. És a dir, fins i tot en els millors casos que hi hagi partida per a fer realitat la competència o la transferència sempre es deixa un marge d’incompliment estratègic per tal que es tingui una excusa per tornar a aprovar un nou exercici de pressupostos.

Les transferències autonòmiques de competències estatals, es regulin o no a l’Estatut, de fet, les importants, Rodalies, Mossos, Immigració, només es produeixen quan el govern de Madrid necessita els vots de les minories. I és en aquesta circumstància, en aquest context, que el transferidor per assegurar-se la legislatura allargassa tant que pot el procés transferidor. És quan es poden en joc els conceptes complexitat, seguretat jurídica i restriccions de les normatives europees. Conceptes crossa, conceptes comodí que justifiquen que el temps de la materialització de la transferència, negociada laboriosament i fatigosa, és perllongui, es dilati inexorablement, indefinidament i inextricablement. I si s’haguessin creat expectatives o alimentat il·lusions entre els receptors, els diferents governs de la Generalitat en el nostre cas, i la ciutadania, acaben convertint-se en un irritat o resignat santomasisme: fins que no ho vegi no m’ho creuré. Vet aquí la fe en la política.

COM MÉS SEREM MÉS RIUREM?

Titular: la població nascuda a l'estranger supera per primera vegada els dos milions a Catalunya a l'1 de gener del 2025. En total, més de vuit milions de residents a Catalunya. I al mateix temps la taxa de natalitat continua a la baixa. Diuen els ianquis: Amèrica per als americans. Qui són els americans: els sioux?. Catalunya per als catalans, qui són els catalans? Els descendents de Ramon Borrell? És a dir, un servidor? Els qui porten dos cognoms catalans des de fa segles ininterrompudament? O Els qui viuen, treballen si poden, s’han empadronat i volen ésser-ho, o tothom qui hi resideix, de grat o per força? Què vol dir ser català, després que som fruit d’al·luvió de pobles que hi han arrelat al llarg de la història coneguda?. Vingui qui hagi vingut, fenicis, grecs, romans, almoràvits, almohades, magribins, centreafricans, sud-americans, tant se val, el que ha fet que Catalunya continuï essent la diana de totes les polítiques de dretes i d’esquerres d’Espanya és i ha estat la llengua. Que el català no sigui un dialecte de l’espanyol. Els constituents de la identitat nacional no es fonamenten ni els orígens ni el color de la pell sinó bàsicament en la llengua. La que anomena les coses i els fets. La llengua de les frases fetes i de la toponímia. La que celebra els rituals i la que canta. La que parla a través de les relíquies i l’herència patrimonial i simbòlica. A Catalunya, si fos integrat tot això susdit en cadascun dels conveïns d’avui i de demà, hi caben no 8 milions sinó tants com hi puguin viure dignament. Talment, s’esdevindria amb el sard, el bretó, el gal·lès o el flamenc si hom volgués considerar-se’n conciutadà.

Hom és la seua llengua particular i la del seu cercle, tribu o clan, però s’és de la comunitat nacional quan la teua és la llengua de l’administració i de les institucions. I, sobretot, quan sents com la teua la llengua és la dels topònims, dels noms de la flora i la fauna, dels vents i dels poetes. Car, hom arriba a la comunió total amb la llengua d’una comunitat històrica i s’imbrica en la cultura del lloc on s’empadrona quan es familiaritza amb l’ús dels seus proverbis, dels refranys, de les dites o els aforismes. Qui salvarà la llengua de la comunitat, que és la llengua del país, si no ho fan els qui han arribat en massa els darrers anys i els qui vindran en massa els propers?

MUTS I A LA GÀBIA

Quan l’autòcrata i el plutòcrata decideixen que se’ls en refoten el Tribunal Penal Internacional, l’Organització Mundial del Comerç, l’OMS, l’OTAN i la UE i tot el que soni a drets humans, mentre una meitat de ciutadans del món i entre aquests veïns hongaresos, italians, espanyols, francesos, alemanys, neerlandesos, experimenten un orgasme sideral i porten gairebé un mes aplaudint fins amb les orelles, a l’altra meitat se’ns posen els pels de punta i les benzodiazepines ja no ens fan cap efecte per conciliar el son. Els de la superioritat moral, hereus de la Il·lustració, fins i tot els admiradors de l’estoïcisme i els qui s’han conegut a si mateixos gràcies a Sòcrates, Jesucrist, Buda, Ghandi o Freud, estem tan espantats que som capaços de callar com a mesquins no fos cas que perdéssim la nostra petita parcel·la de confort i de no complicar-nos més la vida de la que ja tenim. Els deterministes diuen que la història humana és com un pèndol. Ara ens toca viure amb populisme reaccionari, neofeixisme, neonazisme i fer el cor fort i, si sobrevivim, ja tornaran els temps de la justícia, de la pau i de la solidaritat. La gent positiva, sempre esperançada, ens animen a no patir més del compte perquè Trump d’aquí a uns quatre anys ja haurà passat al bagul de la història. Però els qui ens sentim desolats i temem el pitjor ¿hauríem d’acontentar-nos a acotar el cap, a callar i a fer veure que no hi veiem, tal com hem fet amb la barbàrie de Gaza?

En un sistema capitalista només es pot castigar l’oligarca prepotent deixant de comprar-li els seus actius, els seus productes, els seus artefactes, els seus satèl·lits o les sues X, Y o Z. Ras i curt. Les repúbliques, Estònia, Letònia i Lituània, han tardat dos anys a desconnectar-se elèctricament de Rússia, però ho han aconseguit. Als deus de la terra no és pecat desobeir-los i menys quan cínicament es passen els drets humans pel folre dels...Els qui no perden mai la fe en Rousseau, allò que l’home és bo per naturalesa i és la societat qui el corromp, confien que els primers a revoltar-se contra les ocurrències del gabinet Trump i els seus sequaços seran els mateixos nord-americans. Passa però que els dèspotes propaguen por i fan desaparèixer els opositors. A. Camus avisava: les tiranies no s’edifiquen sobre les virtuts dels totalitaris sinó sobre la deserció dels demòcrates.

MEMÒRIA DE SAINT-SIMON

La UE, la Xina, la federació Russa, tothom està pendent de què faran Trump i E. Musk, el nous Superman de l’ocàs de la nostra civilització. La nostra era, ja amb molts signes de ruïna des que la modernitat es va convertir en una desorientació generalitzada, governada per l’algoritme i la IA, guardians, gurus i emperadors del que nomenen el nou ordre mundial, en lliça pel control del Planeta, els seus recursos naturals, les ments i els cors de la gent i de noves teogonies. Any Nou i el mateixos emperadors. Any Nou i la mateixa rutina de callar i creure, consumir, lamentar-nos i dosificar-nos el panem et circenses. Tot i així, sempre hi ha alguna escletxa en el Sistema que ens permet veure el got mig ple. Els dies 25 i 26 d’octubre se celebrà a Barcelona el tercer Congrés Internacional de Democràcia Comunal. Una trobada de militants de la Xarxa Internacional per la Democràcia Comunal en què es debaté com a través de la comunitat, el poder popular, l’autogestió, l’autogovern, el suport mutu, l’ecologia social o la democràcia directa, es poden crear alternatives a les lògiques del sistema capitalista, patriarcal, colonial i ecocida. Una reunió tan important, que, més enllà dels col·lectius de Catalunya que hi participaren, com Arran, la Fundació Emprius, les Feministes de Gràcia, el Sindicat de Llogateres, Impuls Cooperatiu de Sants o la Comunitat Palestina de Catalunya, rebé una mina atenció per part dels nostres mitjans de difusió.

No és d’estranyar que els amos de les xarxes socials s’hagin convertit en els amos del Planeta i que nosaltres en la nostra il·lusòria llibertat ens deixem menar com a xaiets cap a la cleda d’un Nou Paradís, tal com descrivia Ray Bradbury a Fahrenheit 451 ja el 1953. Hom dirà que aquests col·lectius antisistema no deixen de ser uns utòpics uns il·lusos que en realitat són quatre pobres arreplegats testimonials. Tanmateix, ¿algú que viu en el primer món pot creure que amb les receptes actuals s’acabarà amb les migracions forçoses, amb les pasteres? Només dues dades per explicitar de què tracta realment el drama. La primera: avui es calcula que al món hi ha uns 1.200 milions de persones en pobresa extrema. I la segona: el novembre de 2023, els cinc homes més rics del món amassaven més de vuit-cents setanta mil milions de dòlars, una quantitat superior al PIB de Suïssa o de Taiwan.

PRESSUPOSTOS

Darrerament sembla que ja no és el més important aprovar anualment pressupostos per governar. Amb el beneplàcit puntual dels grups polítics afins, fer ampliacions de capital a crèdit i moure partides d’un capítol a una altre, governant amb minoria, pots arribar més o menys indemne fins al final de la legislatura, encara que hagis de patir alguns sobresalts de tant en tant. I si tens la sort que el preu del diner és relativament barat i el límit del deute et permet arribar fins al 13% del PIB regional i tens la sort, una mica treballada sí, que et condonen una part important del FLA (Fons de Liquiditat Autonòmica) i difereixes sine dia subvencions, prestacions, ajudes i similars a sectors no essencials i compliques una mica més la burocràcia per a la realització d’obra pública, pots anar fent en el poder sense que es noti massa la impossibilitat de complir generosament amb el programa amb que vas guanyar les eleccions. Ah, i si tens en perspectiva un finançament singular, de què has de patir si totes et pondran. Altrament si has de governar en minoria, com que no hi ha una altra alternativa que sumi per desbancantar-te, qui dia passa any empeny. Molt serà que alguna llei, sobretot aquelles que no formen part del corpus socioeconòmic, no prosperi.

Geometria variable, se’n diu. En els Parlaments ja fa anys que els grans partits no poden fer majories i si volen governar estan abocats a pactar amb independentistes, nacionalistes, comunistes i amb l’extrema dreta. No hi ha més remei que ser pragmàtic. És a dir, ja no compten ni les diferències ideològiques ni els cordons sanitaris ni l’ètica ni l’estètica. De manera que en la governança política actual no hi caben ni els nostàlgica, ni els ressentits ni els venjatius ni els filòsofs ni els poetes. Però això no vol dir que qui governa, amb minoria, sense nous pressupostos i subjecte al pacte continu, no deixi de greixar la maquinària de propaganda amb missatges il·lusionants que ens assegurin un futur millor, més pròsper i equitatiu. El MH President Illa així ho va fer amb tota solemnitat davant de l’empresariat català. Amb la finalitat que Catalunya torni a liderar l’economia espanyola, el govern invertirà en cinc anys 18.500 milions en cincs sectors estratègics: infraestructures, modernització productiva, coneixement i innovació, bon govern i igualtat d'oportunitats.

ELS ÒMNIBUS

Els decrets lleis són una fórmula molt més àgil de govern, però s’han de ratificar als parlaments. I amb els òmnibus, aquells en què hi fas cabre d’una tirada tot un programa de govern, és la manera d’anar per feina i driblar la lentíssima maquinària burocràtica que obstaculitza la percepció que el govern fa el que va prometre que faria quan governés. Els decrets quan tens majoria absoluta són la panacea, el truc que fa màgia. Però si governes amb coalicions, acords i compromisos amb tercers, quarts i cinquens, és molt difícil que tothom s’avingui a pactar tots i cadascun dels continguts del calaix de sastre d’un òmnibus. Bé, doncs, això que a mi em sembla tan lògic, es veu que aixeca uns rebomboris enormes. I s’arriben a dir unes ruqueries d’un infantilisme penós. ¿És que encara no ens hem fet a la idea que la política juga un joc que no és precisament el del pensionista o el de l’afectat per la Dana o el qui necessita el transport públic per anar a treballar? Ja fa uns anys que sabem que les majories absolutes s’han acabat. Que per governar un país democràtic calen pactes, coalicions, acords i empassades de gripaus entre partits i ideologies diferents i de vegades excloents. La política, el parlamentarisme, té les seues regles, els partits les seues tàctiques i el poble només la possibilitat de votar de tant en tant i de manifestar-se si té temps i no fa mal temps.

Uns i altres partits, evidentment, tenen l’obligació de legislar per fer més transitable la vida de tothom per aquest món. Els ciutadans som els beneficiaris de l’acció del govern, però si s’embolica la troca i els decrets no arriben a bon port, aleshores tenim la sensació que som la moneda de canvi, els presoners dels desacords, les víctimes d’una mena de xantatge. Els qui acabem pagant els plats trencats. Ja ningú d’aquest món s’imagina ara un Maig del 68. És precisament per la nostra paciència, transigència, resignació i pensar que de més verdes en maduraran, que anem fent via esperant que un dia el seny o l’enteniment triomfin, perquè, com deia aquell, tantes vegades de jugar amb foc, hi ha un dia que hom acaba aprenent a no cremar-se. Però la sensació de ser unes pilotes de tennis no ens la treu ningú. El posicionament dels partits el passat 22 en la votació al Congrés del decret llei i el seu fracàs em recordaven allò de ni comen ni dejan comer.

S.O.S. DEMOCRÀCIA

Alguns pensadors fa temps que ens adverteixen que les democràcies liberals o representatives s’estan extingint. I ens preguntem: si no és social una democràcia, què és, doncs? Parlem de cultura democràtica, de drets democràtics, etc., però ¿quan es considera que una societat i les seues formes de govern són democràtiques? La teoria política sol coincidir en el fet que les societats s’articulen més o menys democràticament quan es fonamenten, en major o menor mesura, en els principis de sobirania popular, en la transparència i la participació de la ciutadania en la presa de decisions i en l’existència de mecanismes de control i avaluació de les polítiques dels governs. Harmonització de drets individuals i col·lectius, igualtat d’oportunitats, igualtat davant la llei sancionada pels organismes representatius de la sobirania popular, divisió de poders, etc. Però a l’hora de la veritat les formes en què s’acaben modulant, tot i dir-se democràtiques, moltes de les pràctiques no s’ajusten als principis bàsics a què ens referíem teòricament. Si tenim en compte que en una democràcia plena els drets humans han de representar el sistema troncal de valors que guiïn totes i cadascuna de les polítiques sectorials, quin país europeu en resultaria immaculat? N’hi ha cap que no discrimini per raons de sexe, origen racial o ètnic, religió, discapacitat, edat o orientació sexual?

Fa uns anys que tenim la percepció (i així ho indiquen un bon nombre d’analistes socials), que a les nostres democràcies occidentals i sobretot a la nostra civilitzada Europa, el creixement de l’extrema dreta populista és conseqüència de la imparable desafecció i descontentament de la ciutadania per la incapacitat o deixadesa que demostren els partits tradicionals a l’hora d’afrontar radicalment els problemes que pateixen les classes populars i la bretxa obscena que no para de fer-se més gran entre rics i pobres, entre el luxe i la supervivència. Quan les desigualtats socials sumades a la corrupció i a la mentida sistemàtica es converteixen en el pa de cada dia, la frustració, la humiliació i la ràbia les entomen els feixismes, els qui detesten precisament la democràcia. El més fastigós és que aquests salvadors del poble i de la pàtria arriben al poder gràcies a les urnes. Gràcies als qui el sistema democràtic formal ha convertit en miserables infeliços.

ELS NOUS EMPERADORS

El presumpte encoratjador dels assaltants del Capitoli el 6 de gener de 2021, ara és l’Amo dels EUA. En consonància ja s’ha afanyat a dir que amnistiarà els condemnats per aquell acte d’insurrecció. L’home més poderós del planeta (amb el permís d’E. Musk) i a més tenint com té majoria al Senat i a la Cambra de Representants pot fer això, el que li vingui de gust i el que se li enxauti. Per exemple comprar Groenlàndia o apoderar-se’n per la força, incorporar el Canadà a l’Old Glory amb la cinquanta-una estrella, recuperar el control del canal de Panamà o expulsar del país tots els indocumentats. Donald Trump, delinqüent convicte, no farà res de què no en pugui traure un guany econòmic. La ideologia política de Trump és merament l’aprofitament econòmic. Com que ajudar Ucraïna és una despesa sense retorn, deixarà de subministrar-hi dòlars. Com que Síria és un galimaties ruïnós n’escamparà la boira. Si la resta dels membres de l’OTAN no incrementen la quota, deixarà que se’n vagi a can pistraus. I pel que estem veient la manera de fer de l’Emperador ianqui enlluerna, enamora mig món i, especialment, l’extrema dreta que es va instal·lant en els governs de la ciutadania europea sense aturador.

En nom de la llibertat els amos de les grans empreses de telecomunicacions no pararan fins a instal·lar, sense cap mena de filtre ni de regulació, en la majoria de les de les nostres ments, les mentides més barroeres i estúpides i, alhora, de prometre’ns solucions salvífiques als problemes del nostre viure quotidià. I com si retrocedíssim a l’edat de pedra arribarem a creure que les migracions són els nous bàrbars que cal combatre a sang i fetge, previs emmurallaments a totes les fronteres amb filferros i ganivetes o fins a resignificar el genocidi com el dret de defensa pròpia. Fins que no tindrem el neofeixisme al llit de casa, com fa cent anys, vuitanta anys, no ens adonarem que la Cosa anava de veres. Que, com deia aquell, la democràcia s’ha convertit sarcàsticament en una forma de repressió amb el consentiment del poble. Sí, mentre la gran majoria només tenia temps per pensar en si mateixa, al seu voltant s’erigien els mausoleus dels nous dictadors. A fe de món, ja cal que ens espavilem, perquè, si no, el Llop no només ens farà por sinó que se’ns cruspirà si no seguim el dictat de la seua voluntat i dels seus exèrcits.

VIURE EN LA INCERTESA

Modernament és possible que sigui la literatura (la teologia des de sempre, però la filosofia contemporània, no tant, car es preocupa més de l’antropologia, la sociologia, la lingüística i els estats de consciència), almenys des de la distopia Fahrenheit 451, la que més i millor s’ha ocupat del sentit de la vida en un món cada cop més absurdament insostenible. Sobretot a partir de la paradoxa que representa el fet que, d’una banda, hi hagi més gent longeva i alhora convisquem amb més perills potencials relacionats amb els trasbalsos del món natural, dels fenòmens fisicoquímics, biològics o geològics i les malvestats que ens assetgen sempiternament a causa del desfermament patològic dels odis tribals i ancestrals, que es tradueixen en guerres cada cop més mortíferes, en les massacres i les carnisseries més inhumanes o en exterminis induïts pel negoci de la mort (que es perpetuen a cada segon que passa), juntament amb l’augment paorós de les desigualtats socials globalitzades, ja ara mateix estratosfèriques (l’1% del planeta acumula més riquesa que el 99% de la població mundial).

Com que Zygmunt Bauman ja ha explicat molt lúcidament en què consisteix en essència el nostre temps i ho ha sintetitzat en el concepte de Societat Líquida, és a dir aquesta nostra societat en la qual s’han anat desdibuixant les institucions públiques i familiars que generaven i transmetien sistemes de valors, marcs mentals i rituals que cohesionaven les comunitats culturals i polítiques, i s’han substituït per realitats precàries, inestables, accelerades, mentideres, hipòcrites, histriòniques i per un campi qui pugui, quin sentit té viure? Quin sentit té investigar d’allargar la nostra vida ad aeternum. ¿És que arribarà un moment, amarats d’incerteses i desorientacions, en què haurem de viure fins on determini l’Estat? Fins on predigui la ciència només néixer? Fins on aguanti la nostra part biònica? Té sentit la màxima Coneix-te a tu mateix, que es llegia a les parets del temple de Delfos, si el món que ens entorna no ens diposita a l’ànima només que vaguetats, frivolitats, contingències, eventualitats, focs d’encenalls, verbositat i sorolls varis?. Diuen que Gustave Flaubert deia: "Ser estúpid, egoista i tenir bona salut, heus aquí les tres condicions que es requereixen per a ser feliç. Ara, si us falta la primera, esteu perduts".

LES PROMESES I LA REALITAT

Els pretendents al tron de la Generalitat, tots els partits, prometen què faran si governen. De vegades, ja es veu, que és impossible que resolguin en un mandat de quatre anys temes estructurals de la nostra complexitat social que s’arrosseguen de fa lustres o més. Però els veus tan entusiasmats que ens encomanen uns grams de fe i d’il·lusió. Passen els dies i vas veient quina és la magnitud dels problemes irresolts, enquistats o rovellats. I et dius: com no facin miracles no se’n sortiran, perquè tant o més savis i predisposats que els actuals ja ho eren i estaven els anteriors. Ja sigui perquè no tenien prou pressupost, ja sigui perquè Madrid s’hi posava d’esquena ja sigui perquè la UE no ho tenia com a prioritats o simplement perquè no els corresponia. De fa temps, els indicadors de les preocupacions ciutadanes posen l’èmfasi en l’habitatge. Resposta ràpida del govern: construirem milers de pisos de protecció social. Com a voluntat, un deu, ara veure-ho, potser les meues netes, quan els qui ho han promès ja seran calbs o al clot. Segona preocupació: la immigració. Depèn d’un pacte d’Estat. I avall que fa baixada, perquè ja ho arreglarà el proper que arribi. Tercera preocupació, o primera segons com, la llengua catalana. Una conselleria, molt bé. On rau el problema del seu ús? En el prestigi, en el mercat, a les aules, a l’administració en general i especialment en la de justícia...

Un altre maldecap: la sanitat. Les llistes d’espera, la manca d’especialistes en segons quines vegueries, la deficient atenció a la salut mental...I l’educació què? Un pou sense fons, perquè els problemes no s’acaben mai de resoldre sinó que van en augment, i el prestigi i l’autoritat dels mestres i professorat estan en hores baixíssimes. I la pobresa que no s’atura. I els feminicidis més sagnants que mai. I les sequeres, les DANES i les pandèmies que vindran i tot el que representa de replantejament radical de les infraestructures, del planejament urbanístic, de la manera de viure, i el dineral de la inversió que s‘hi ha i haurà d’abocar. I la gestió fatal dels ajuts a la dependència. I la sinusitis crònica: el finançament singular!. Ni tenint una hisenda pròpia se solucionen els problemes. És ben cert, MH President, no teniu una vareta màgica, aquella en la qual vàrem il·lusionar-nos quan vàrem acudir a les urnes.

LES NOSTRES VIOLÈNCIES

Potser és una impressió personal, però no puc evitar llegir diàriament a la premsa, amb un cert atribolament, casos i casos de tota mena de violències (sexual, vicària, psicològica, patrimonial, laboral, institucional...) que es produeixen en els nostres pobles i ciutats. Indrets, llevat de les urbs més poblades, on rarament passava alguna desgràcia que no fos amb motiu d’un accident fortuït, una revenja entre veïns o les violències intuïdes, perquè ja es veia que algun dia la situació explotaria i acabaria malament. Les baralles a ganivetades, els trets a boca de canó, els còctels molòtov contra seus de partits polítics, les cremes de mobiliari urbà, els assetjaments i les estafes cibernètiques, els robatoris, els suïcidis, les violacions i els feminicidis, els desnonaments, en fi tota mena de salvatjades tenen lloc arreu de la nostra geografia i on fa pocs anys, eren casos, ja dic, excepcionals. Hi ha qui està escampant el missatge tòxic que aquesta violència està relacionada amb l’augment de la migració, quan les dades objectives ens demostren el contrari. Ja deia Einstein que “és més difícil desintegrar un prejudici que un àtom”.

El que més em preocupa, però, que més em neguiteja i en certa manera me’n fa sentir partícip, són les causes reals d’aquesta plaga que no cessa i, segons se’ns informa, cada dia que passa, s’escampa com una taca d’oli arreu i en el si de totes les classes socials i ocupacions. A mi, m’ha anat bé llegir, encara que sumàriament, el treball de Francisco Jiménez Bautista de la Universitat de Granada, titulat Antropología de la violencia: origen, causas y realidad de la violencia híbrida, en què conclou que: «el ser humano es conflictivo por naturaleza, pero es violento por cultura y educación». Certament, existeix la violència gratuïta de gent desequilibrada, però la majoria de casos de violència es deu a situacions de penúria o misèria educacional, econòmica, habitacional, de desesperació per impotència. Així ho expressen els índexs i les enquestes. ¿Com combatem, però, la violència simbòlica de que parla Pierre Bourdieu, és a dir, “les formes subtils de dominació i opressió que operen a través dels sistemes simbòlics. I es manifesten en la imposició de significats i normes que perpetuen les desigualtats socials i es reprodueixen a través de la socialització i l’educació”?

SOBRE LA MORAL

Partint de la definició de manual que diu que la moral “és el conjunt de creences, costums, normes valors que determinen els comportaments que regeixen les accions d’un individu o d’un grup d’individus” i contrastant-la amb els lamentables espectacles que ens ofereixen, dia sí dia també, els nostres representants polítics, en lloc de ser miralls d’exemplaritat, observem que són un exemple del que no s’ha de fer. I per força ens hem de tornar a fer preguntes essencials: només és moral el que és lícit, allò que regula la llei? Doncs, no. Què és el que està bé o malament? La bondat i la maldat radica en els manaments del catecisme catòlic, en els de l’Alcorà, en els cinc preceptes budistes o els de qualsevol altra religió? És moral el que és útil, el que és més pràctic per a la majoria de persones? O allò que produeix felicitat? En tenim prou a creure que la moralitat radica en el que Kant anomenava “imperatiu categòric”; és a dir, en la mesura que les accions humanes poden esdevenir lleis universals? O, en canvi, com entenc que argumentava molt abans B. Spinoza que la bondat o la maldat de les nostres accions no depèn tant de la seua finalitat com de la seua causa eficient, o dit en altres mots, de l’agent, l’estímul, les condicions necessàries i suficients perquè es produeixi un resultat de la nostra conducta? De les nostres intencions, del nostre lliure albir o per contra del condicionant o del determinisme de l’educació rebuda, de la nostra formació, dels revessos soferts en la nostra vida, del nostre entorn cultural, de la nostra condició social.

Quan s’està normalitzant que el triomfador ha de ser un hipòcrita, un mentider, un farsant, un lladre, un mercenari un fatxenda, un repulsiu depredador, és d’imbecils, d’estúpids o de burros que encara van amb el lliri a la mà, quan el que importa és aparentar, de què serveix ensenyar Ètica i Moral? Als qui fan les guerres, les que ara podem seguir per televisió, se’ls en foten els drets humans, el dret internacional humanitari, el crims contra la humanitat, la prohibició de determinades armes, els protocols de Ginebra, i el que fa a la protecció de les víctimes dels conflictes armats no internacionals, i totes les lleis, acords, convenis, convencions que s’han firmat per les grans potències sobretot després de les dues grans guerres i durant la guerra freda.

L’ATZUCAC D’UCRAÏNA

Els europeus no hauríem d’estar tranquils davant les amenaces de Putin de fer servir arsenal atòmic si es veu amenaçat per l’OTAN. Hem llegit que els nòrdics ja reparteixen kits de supervivència (?) entre la seua ciutadania. Els governs de la UE no ens volen alarmar i fan veure que la cosa no va més enllà d’una bravata, més de Putin. El cas és que la guerra amb Ucraïna ja fa més de tres mil dies que dura, amb les conseqüències desastroses i dramàtiques, i ningú no veu quan es pot acabar, si no és que els EUA, sobretot, deixin de subministrar armament i munició. La sagnia de morts i ferits d’ambdós bàndols és terrible. Per bé que no se’n divulguen les dades, l’Oficina de Drets Humans de les Nacions Unides el passat març calculava ja més de trenta mil civils, entre morts i ferits. Els del bàndol rus, la gran majoria pertanyen al que en diríem els pàries de la terra de Tolstoi. L’índex de baixes entre la burgesia russa és mínim. Per altra banda, l’esforç econòmic de guerra rus només representa, segons assenyalen els observadors econòmics, un 7% del PIB. I és evident que la federació russa amb els seus aliats (Xina, Iran, Corea del Nord...) tenen unes reserves humanes de soldats, d’armament i tecnològiques industrials milers i milers de vegades superiors a les de Zelenski. Unes capacitats bèl·liques —una part paradoxalment les proporcionem els qui li comprem petroli i gas— que permetrien a Putin, si veiés amenaçada la seua poltrona, mobilitzar tots els recursos del país i fer front a qualsevol revolta popular, per ofegar literalment Ucraïna.

En el seu fur intern fins i tot els més nacionalistes ucraïnesos veuen que ni amb els darrers míssils de llarg abast podran guanyar mai la contesa. I la UE, també. Perquè ¿la indústria de la UE està en condicions de proporcionar el 50% de la munició i armament que els EUA de Trump poden deixar de subministrar a l’exèrcit ucraïnès? Una UE que darrerament està més desunida que mai? Ucraïna està condemnada, a no ser que s’esvaloti el galliner i s’encarrili una guerra continental, a perdre un 20% del seu territori, i potser com a compensació que el Kremlin permeti al que en resti formar part de la UE. A la UE no li interessa de cap manera que Rússia es pugui sentir més acorralada i ofegada que el que s’ha intentat amb les sancions econòmiques, de moment més simbòliques que res.

L’ENTROPIA DEL NOSTRES DIES

Com més IA, més algorismes, més canals i mitjans d’informació, més visualitzacions en temps real, més possibilitat de seguir el ritme del món, més ignorància, més estupidesa, més fake news, més mentides. Més caos i més entropia, o, en altres mots, més nivell de desordre del sistema. Sort que el caos ha provocat que es generés un periodisme del desmentiment de falsedats, de tergiversacions i fraudulències. Sobretot, en allò que té a veure amb el discurs polític, en l’argumentació de l’acció política. Tot i que vàrem aprendre de molt joves que la gran premsa sol estar al servei de la ideologia i dels interessos del capital que la sosté, que parlar de premsa independent és un oxímoron i que excepcionalment n’hi ha que persegueix l’ideal de l’objectivitat, hi hagué un temps en què confiàvem, si més no, en les imatges, perquè aquestes podien palar per si soles. Malauradament, hem après també que les imatges són manipulables i, seguint el criteri ideològic partidista, manipulades manta vegades. Tot això, ho hem après a partir de llegir els savis i les sàvies. De saber que ja en els albors de la premsa, personatges com G. K. Chesterton ens alertava que el periodisme solia consistir essencialment a dir que “lord Jones ha mort” a gent que no sabia que lord Jones era viu. O, a propòsit de les excuses de Mazón en relació amb el desastre valencià, més incisivament el que deia O.Wilde sobre determinat periodisme: “en donar-nos les opinions dels ignorants, ens manté en contacte amb la ignorància de la comunitat”.

Deia l’altre dia un tertulià, periodista de professió, que Mazón no caurà del pedestal fins que la premsa de la dreta que apuntala el PP no li faci el llit. És a dir, el president de la Generalitat valenciana no dimitirà perquè el poble castigat per la Dana se li manifesti dia sí dia també i li recordi els morts que es podien evitar si s’haguessin fet les coses com calia, sinó perquè les elits econòmiques que controlen la informació conservadora, en la mesura que vegin que el seu negoci se’n ressent, diguin que ja n’hi ha prou. I coincideixi amb l’inici de les incoacions judicials. Ara, ja és ben trist que ens haguem acostumat a acceptar només la realitat que ens presenten els qui la fabriquen segons els interessi. Serà, però, que els humans no estem preparats per a enfrontar-nos a la pura realitat?

L’EFECTE TRUMP

Segons els més conspicus politòlegs es veu que Trump ha guanyat les eleccions gràcies principalment a la malmesa classe mitjana, les dones, els negres, els hispans i, entre altres, també pels miracles que han propiciat els ultracatòlics i sobretot els que farà el mag Elon Musk. És a dir, ni els seus estirabots masclistes, misògins, xenòfobs, la seua actitud gansteril ni els seus antecedents presumptament delictius no han influït en res perquè guanyés folgadament les eleccions a la presidència dels EUA de 2024. El fet que arrasés en aquestes eleccions hi ha contribuït tant el seu programa populista i curull de promeses celestials, com el seu tarannà i la personalitat que se’n desprèn. El personatge, que tanta gent detesta, resulta que n’atrau moltíssima més. La seua fatxenderia, la seua poca-solta, el seu comportament provocatiu i menfotista del contrincant han influït tant com les promeses que els problemes dels nord-americans s’acabaran per sempre amb les receptes d’una autocràcia i d’una autarquia reparadores de tots els mals. Ha guanyat no solament el personatge, sinó que ha instaurat un model de fer política que té molts admiradors i imitadors a tot el planeta. I, com hi ha món, és a Europa on més sedueix i mestreja. La vella Europa dels grans i dramàtics vaivens històrics, que sempre ha basculat entre el pacifisme més cartesià i el bel·licisme més autoritari.

Diuen que la Unió Europea està preocupada per les malvestats que ens puguin diluviar. Però tothom tranquil, perquè els nostres funcionaris ja tenen preparats plans b. I està capficada no tant, encara que també, per l’acreixement de la deriva populista, xenòfoba i autoritària que l’extremadreta francesa, italiana, bielorussa, espanyola, etc., s’emmiralla en Trump i el trumpisme dels seus sequaços, (més trumpistes que Trump, com el futur vicepresident J.D. Vance), sinó pels efectes econòmics que se’n poden derivar, tenint en compte els desafiaments del primer mandat del ianqui. Ens referim, òbviament, a la guerra comercial anunciada amb la pujada dels aranzels als productes del vell continent. Però també a la propagació del negacionisme climàtic dels lobistes energètics, a la radicalització fronterera de les polítiques migratòries, a la desconfiança en el paper mediador de l'ONU, a la crisi de dependència en seguretat o perquè tanqui l’aixeta a Ucraïna.

DANA, QUE VE EL LLOP

La fúria mai vista s’ha desfermat, sobretot, a l’Horta Sud de l’àrea metropolitana de la ciutat de València. Se’ns diu i se’ns repeteix que el canvi climàtic té la culpa de la majoria dels desastres naturals que es produeixen i es produiran, si no hi fem alguna cosa més que la que es fa i es deixa de fer, si més no des dels Protocols de Kyoto de 1997 fins al pacte climàtic de Glasgow de 2021. Però, malgrat els acords i les bones paraules, el canvi climàtic va fent inexorablement el seu camí i any rere any, ací i allà, se’ns manifesta cada cop amb més evidències. I els resultats, des que hi ha registres, comprovem que cada cop són més virulents, més catastròfics, més letals, més esbalaïdors, més dantescos, i que entre els mortals que només pretenen fer la vida amb el màxim de dignitat i complir amb les obligacions que es desprenen de la vida en comú, produeixen més sensació d’impotència. Els humans som els reis més bondadosos i més malèfics de la faç de la terra. Els més creients i descreguts del planeta. Els més savis i els més enzes, els més veraços i els més mentiders. La gran majoria de la gent de les ciutats i els pobles afectades per la darrera DANA haurien seguit les instruccions, adients, clares i precises, que se’ls haguessin donat si aquestes haguessin arribat a temps abans que es produís el fatal espectacle de la fi del seu món.

Si els governants i els manaires, almenys des que es va començar d’alertar, ja fa més de vint-i-cinc anys, que la manera de produir, de consumir, de dissenyar els espais urbans, de traçar les vies de comunicació, de generar energia, de tractar els residus, d’especular amb els recursos naturals, s’haguessin pres seriosament les conclusions dels estudis sobre els efectes nefastos per al planeta del nostre model de vida i de desenvolupament, ara potser tindríem més recursos per fer front a la vinguda del llop i de tots els licantrops. Els ciutadans que visquin o sobrevisquin l’any 2030 i el 2050, els topalls temporals a què s’obliguen els grans signants dels acords per revertir el canvi climàtic, ¿ja no els caldrà témer una DANA, encara més energúmena, més endimoniada que la que han patit aquests dies nefastos? Deien els poetes, els filòsofs i els físics, els enginyers i sobretot els pagesos, que la Natura era sàvia. A hores d’ara, però, a més de sàvia, està enrabiada.