FASTIGUEIG

Que vingui ja l’estiu parlamentari perquè la política, sobretot la batalla entre PP i PSOE, s’ha convertit en una pel·lícula de gènere negre, produïda en bona part per algunes empreses de comunicació i atiada per una colla de mercenaris repartits per totes les institucions de l’Estat. El PP amb l’ajut inestimable dels patriotes incombustibles de sempre està exacerbant els ànims dels seus espanyols i com que no té una majoria parlamentària no pot presentar una moció de censura guanyadora. S’enfurisma i davant la impotència de fer trontollar la majoria parlamentària, fa tots el possible perquè el PSOE mori ofegat en el fangar en què es troba i en el que l’han emmerdat els pirotècnics professionals de les clavegueres de l’Estat enquistades des del final de la guerra civil en totes les institucions, que s’han anat reproduint i clonant ininterrompudament fins al dia d’avui i que s’activen sinistrament així que governen les esquerres, però sobretot el PSOE sustentat per “independentistes”, “proetarres” i “comunistes”. Com que, de moment, insistim, el PP no pot fer res més que picar de peus, enrabiat, convoca mobilitzacions “revolucionàries”, mentre incendia les masses amb apocalipsis: Ayuso parla de preguerracivilista, Feijóo titlla el govern de Sánchez de mafiós. I els del PSOE com que no són manxols denuncien la guerra bruta i assenyalen qui són els principals escampadors de la femta i dels gasos tòxics i els propiciadors d’un ambient colpista.

Enllà de la batussa entre els professionals de la política, de la judicatura, de la policia i de la premsa, la majoria del poble, fastiguejat i decebut que els seus representants es guanyin el sou tirant-se els plats pel cap, alimentant la sospita sistèmica entre ells i provocant un totum revolutum en què hom no sap qui és qui és corrupte, prevaricador, falsari o mentider, la majoria del poble, dic, que intenta viure cada dia en pau i dignament, només aspira, ara ja, a fer vacances com més aviat millor i que l’acompanyi una música desestressant i al capaltard la marinada que amorteixi la calorada. A veure si serà veritat allò que diuen que deia el gran poeta, assagista i diplomàtic mexicà Octavio Paz que “cap poble creu en el seu govern. Com a molt s’hi resigna”, perquè, segons l’agnòstic, tothom és corruptible, només depèn de la intensitat, de la quantitat o del moment oportú.

UNIVERSITAT DE HARVARD

La croada de Trump contra la universitat de Harvard forma part del comportament típic d’una personalitat paranoide que veu fantasmes pertot arreu i desconfia de tothom i principalment de tot allò que pot lacerar el seu narcisisme. Les universitats en general i sobretot Harvard en particular resulta que són bastions d’anarquistes, de revolucionaris, de comunistes i indefectiblement de futurs demòcrates. Harvard és la universitat privada més antiga dels EUA, fundada al segle XVII pel clergue purità i mecenes John Harvard. És la universitat que durant vint-i-dos anys consecutius lidera el rànquing de les deu millors universitats del món. La universitat de les aules de la qual han sortit 161 premis Nobel. I resulta que, segons el Departament de Seguretat Nacional, és un cau de perillosos antisemites i on, en les seues aules, s’han format membres d’un grup paramilitar del Partit Comunista Xinès, còmplice del genocidi dels uigurs. Doncs, en aquesta joia de la corona dels EUA, de la qual gairebé tot el món en reconeix el seu prestigi i excel·lència l’administració del president Trump hi veu la llavor dels mals més devastadors del Planeta. És com si un bon dia, el CNI acusés els monjos del monestir de Montserrat d’invocar el Sant Grial, que tenen ocult en una de les coves de la serra, de desnaturalitzar de catalanitat els descreguts, impius i ateus que viuen entre nosaltres.

De moment, una jutgessa federal de Boston ha aturat el decret presidencial que obligava la universitat a no matricular estudiants estrangers i forçava els qui hi estaven matriculats, el 27% dels seus alumnes, a perdre el seu estatus legal. Ja abans Seguretat Nacional havia exigit a Harvard que proporcionés informació sobre la criminalitat i la mala conducta d’aquests estudiants, cosa que el centre educatiu es va negar a complir. Ja veurem com acaba aquesta pel·lícula de terror. El món civilitzat confia que seran els tribunals els qui frenaran els desvariejos i les absurditats que s‘han instal·lat en el despatx oval del país més poderós i perillós del món. Altrament, és bo recordar que Harvard és la universitat més rica del món. Gràcies als seus mecenes i als seus donants i al que generen les seues activitats i transferències de coneixement i al conjunt del seu patrimoni, li permet resistir les retallades o intents d’ofec econòmic de Trump.

COMISSIONS D’INVESTIGACIÓ

A part de dirimir responsabilitats polítiques, de generar opinió pública sobre el comport d’alguns polítics o governs, i, segons la gravetat del que s’hi exposi, per disposar de proves per poder denunciar els interpel·lats davant la justícia, molts ens preguntem per a què més serveixen les comissions d’investigació del Congrés o del Parlament, Les responsabilitats polítiques del fets investigats normalment no tenen cap repercussió a les urnes. L’opinió pública no canvia per més evidencies delictives que en resultin dels interrogatoris als compareixents presumptes actors i factors dels fets investigats. I que recordem mai no hem tingut notícia que cap d’aquests subjectes hagin estat denunciats a la fiscalia per les declaracions fetes en seu de comissió per més falses que hagin estat. Ho hem vist i sentit en la qüestió de l’anomenada operació Catalunya. Bé, doncs, alguns en diuen de tot plegat fer el paperot: el uns es fan veure i aprofiten per desemmascarar i els altres es fan l’orni tant que poden. Per més cerimonial i parafernàlia amb què s’acompanyin, les nostres comissions no tenen res a veure amb les del Congrés i el Senat nord-americans. Si el resultat de la investigació parlamentària de les comissions hispanes anessin directament als despatxos de fiscalia, tal volta aleshores, aquestes serien percebudes per la ciutadania com a útils i fins i tot necessàries.

Com que en la política professional ni la vergonya ni el sentit del ridícul no formen part del repertori dels sentiments que hom ha de manifestar públicament ni de cap codi eticomoral prescriptiu, només amb les investigacions de la policia d’un Estat social i democràtic de Dret, que, recordem, propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític, (art. 1 de la Constitució) i les d’una premsa independent, compromesa amb l’objectivitat i l’honestedat, les comissions resultarien supèrflues, foren mera redundància. Mera tautologia com, per exemple, la que podríem formular així: el que ha estat espionatge de les clavegueres de l’Estat a desenes de polítics proindependentistes i de governs a través del sistema de vigilància israelià Pegasus ha estat espionatge d’Estat amb Pegasus a desenes de polítics proindependentistes i de governs i a més ha estat possible que s’hagi produït.

LES ESQUERRES DE L’ESQUERRA

No passa dia que l’esquerra no reivindiqui una esquerra de l’esquerra. Que l’esquerra no s’esbuqui i es trossegi en nous partits a l’esquerra de l’esquerra tradicional. Que no s’atomitzi en noves formacions més ecologistes, més feministes, més anticapitalistes, més col·lectivistes, més pacifistes, més idealistes i amb més ínfules de superioritat moral. En el fons, però, no hi ha dia que entre les noves generacions d’esquerra no naixin nous personalismes que no vulguin liderar noves i més pures interpretacions del socialisme democràtic. Hom dirà que això és el reflex del dinamisme de la política. De la política entesa com el conjunt d’instruments i d’accions per a la resolució de problemes socials i la garantia dels drets de ciutadania. La política com un agent viu i dinàmic, generador de solucions als vells i nous problemes socials i que els partits clàssics inveterats no han sabut o no han volgut afrontar. Però la realitat és que aquesta atomització, tan perseverant i curta de mires de les marees i coloraines esquerranes acaben essent, sense coalicions, sense enteses i sumes, d’una ineficàcia absoluta, d’un joc de trons entre lil·liputencs. I el més desafortunat és que aquests nous particularismes revisionistes del socialisme clàssic solen ser més bel·licosos entre ells que no pas amb els partits d’esquerres hegemònics. Un exemple el tenim a Espanya en el munt de partits d’arrel marxista que ens demanen el vot. De la matriu del PCE n’han nascut o derivat Esquerra Unida, el Partit Comunista dels Pobles d’Espanya, Red Roja, Anticapitalistes, Podem, Sumar. I el més extravagant és que molts d’aquests derivats es proclamen unificadors de l’esquerra.

No és que les seues intencions i els seus objectius no siguin nobles i elevats, sinó que les singularitats tribals al capdavall afavoreixen més la dreta que l’esquerra. La batalla pel detall, per la coma, pels dos punts, pels models, pels preàmbuls de les lleis no solament no soluciona els problemes i les urgències socials sinó que crea en la ciutadana més necessitada una sensació de desemparament. A les esquerres tants caps tants barrets és igual a un suïcidi polític. És el que de manera recurrent ha solgut passar en el si del catalanisme i més lacerantment de l’independentisme. Ja és ben cert que només l'home ensopega dues vegades amb la mateixa pedra.

ELS RITUALS

L’elecció del Papa de Roma ha tingut, potser com mai, un interès mediàtic mundial. Sembla ser que majoritàriament, inexplicablement, entre els no catòlics, agnòstics i politeistes. Els ateus i agnòstics reclamaven un Papa progressista, en la línia de Francesc i més decidit encara. Sobretot en el tema del paper de la dona. Els catòlics continuen estant dividits entre els qui volen una església compromesa amb els grans problemes contemporanis i els tradicionalistes, encara que els papables conservadors han tingut sempre i tenen moltíssims seguidors. Els ateus, agnòstics i progressistes sense matisos trobem que la litúrgia i el ritual que acompanya l’elecció papal és retrògrada, medievalitzant, lluny de la modèstia, la humilitat i la ponderació que predica l’Evangeli. En aquests, però, no els molesta gens el ritual i l’esplendor, per exemple, de la presa de possessió d’un alcalde de ciutat gran, del president del govern d’un Estat o l’entronització d’un rei o d’una reina. Sense simbòlic no hi ha realitat que es revesteixi d’autoritat, de veritat, de credibilitat, de grandesa o d’importància. Els casoris, els enterraments tradicionals, el lliurament de títols de graduació universitària, la distinció de doctor honoris causa, l’atorgament dels Òscars o ja no diguem les superbes exèquies d’algun prohom, sense la pompa i la retòrica, sense els oripells i els domassos no serien rellevants, extraordinaris, històrics i referents totèmics de la comunitat on es representen i es teatralitzen.

Els cerimonials, els rituals, les formalitats que atorguen solemnitat als nostres actes socials reglats o tradicionals són una espècie de cuirassa o de durícia contra la banalitat, la celeritat, la immediatesa, la desvalorització de l’arquitectura sobre la qual s’han construït les cultures socials. Sempre s’ha dit que l’hàbit no fa el monjo, que hi ha més salsa que caragols, que costa més el mall que l’enclusa o que val més el farciment que el gall, però també és ver que si vol menjar gall farcit s’ha de farcir. Investir un Papa sense el seu cerimonial no acaba d’ésser completament el Papa de Roma. Un alcalde sense vara no acaba de ser tingut com a primera autoritat civil del municipi. Un director d’orquestra que no saludi el públic no tornarà a dirigir-ne cap més. Una altra cosa és la xerrameca, la farsa, l’histrionisme i la vulgaritat.

ELS INFAL·LIBLES DEFECTIBLES

Quan estudiaves història, ara en diuen socials, els professors que tenien requesta solien amanir les narracions dels fets amb sucoses anècdotes ja fos sobre les persones dels governants, de les conteses bèl·liques o sobre les conseqüències dels canvis i revolucions. Ens tenien ben aterrits els exemples amb que il·lustraven la pandèmia de la pesta negra, en el segle XIV, que va infectar tota Europa i en què s’ha calculat que va morir un terç de la seua població. I tant o més esborronats quan a les acaballes de curs es ventilaven la primera i la segona guerra mundial amb l’exposició, a través del projector de diapositives, de les d’atrocitats que havien comés aquelles persones suposadament civilitzades. Els qui som nascuts a partir de la segons meitat del segle XX, mai no hauríem pensat en la possibilitat d’una pandèmia com la Covid o en un genocidi com el dels gazatins. Ni ens hauríem afigurat que una apagada general pogués succeir-nos a nosaltres que, tal com ens han inculcat, ho tenim tot previst i assegurat. Una apagada general com la que l’any passat va deixar a les fosques Albània, Montenegro, Bòsnia i Croàcia, a la península ibèrica era pràcticament impossible. Als Balcans amb tants anys de conflicte era presumible un zero energètic com aquell.

Malgrat tot, el caos del dia 28 només va durar 24 hores. El que preocupa és que torni a passar. Estant tan preparats com diuen que estem, essent tan fiables com són els nostres sistemes de control de plagues, de pestes, de generació i transport d’energia, ens intranquil·litza que se’ns faci evident una vegada més que el risc zero no existeix. Que els infal·libles siguin fal·libles. Que la perfecció sigui perfectible. La fragilitat dels nostres sistemes de seguretat ens angunien. Viure en la incertesa és un insomni. I ens preocuparà encara més que entre els especialistes, els enginyers, els físics, els analistes de dades no es posin d’acord en la determinació de les caues de l’apagada general. I encara més ens destarotarà emocionalment si el resultat de les investigacions sigui atribuït a un detall en l’oceà de la complexitat: una micra, un nanosegon, una partícula invisible a ull humà. I com que ens serà, a la gran majoria, difícil d’entendre, serà tan fàcil creure els qui especulen amb les forces del mal o els qui ho aprofiten tot per acusar el govern.

I LA POESIA I EL TEATRE?

Dels llibres recomanats pels líders polítics catalans no n’hi ha cap de poesia ni de teatre. Ni un. No ens sona (ho hauríem de corroborar amb la IA) que mai per Sant Jordi cap polític de renom hagi recomanat la lectura d’algun poemari o d’algun text teatral. Direu, els polítics no són precisament els prescriptors més recomanables. D’acord. Els polítics vetllen pel seu jardí. Més enllà del llibre que han escrit (o els han escrit) per a l’ocasió, més enllà dels llibres dels seus afins ideològics i de les temàtiques que es porten entre mans, no es mullen mai amb arguments d’universos mentals complexos, narratives de comportaments anòmics i de sensibilitats i emocions polifòniques i polièdriques. Responen com a polítics i pudorosament no mostren les seues afeccions. En la seua professió intueixen que la poesia, sobretot la poesia, com ens sembla que vindria a dir Jean Cocteau, tot i ser imprescindible, no saben exactament quina utilitat pot tenir en la gestió de la cosa pública o més pedestrement a l’hora de fer pressupostos. Esclar, la literatura parla de coses que són més complicades que els programes electorals o els discursos programàtics. I avui dia la poesia política posem per cas d’ A. Machado, Miguel Hernández, P. Eluard, Passolini, V. Maiakovsky, Espriu o Pere Quart no tenen gaire predicament.

Els polítics que per Sant Jordi ens recomanen el seu llibre, el que han escrits ells o el dels seus correligionaris tampoc no estaria malament que algun any ens indiquessin, per exemple, per millorar en el coneixement de l’entrellat de la seua dedicació, la lectura de la República de Plató, El Príncep de Maquiavel, El contracte social de J-J Rousseau, les Memòries de W. Churchill o, tenint en compte que la democràcia liberal d’uns anys ençà ranqueja i repapieja, Democracia en alerta de Javier Aroca. Recomanacions que haurien de tenir un gran abast popular. Fins i tot no estaria malament que la Generalitat amb el concurs editorial òbviament se’n fessin edicions encartables en la premsa on line i en paper. Tant si els rellegíem com si ho fèiem per primera vegada hi guanyaria tothom. És evident que com més s’ampliï i s’afini el criteri entre la ciutadania més capacitat assenyada de control de l’acció política. I més substancioses que les recomanacions de compromís de cada diada. No seria un bell acte d’amor?

LLEGIR I ESCRIURE

Just a l’alba d’un dels dies més emotius i bells del calendari nostrat, pel degotall incessant de novetats que s’anuncien arreu, ens anem afermant en la idea que hom no pot acabar essent un bon ciutadà d’aquest país sense haver publicat un llibre, sense haver-ne signat exemplars i no haver-ne regalat. És obvi que tots els vuit milions de catalans no han publicat un llibre encara, però estem convençuts que amb el ritme a què es va tot arribarà. Llevat, esclar, que es prohibís pensar i opinar lliurement en el cas que arribessin al poder els energúmens nazifeixistoides que campen pertot. Com sigui, en aquests moment intuïm que la majoria dels 68,9%, segons informa el Gremi d’editors, que freqüenten la lectura exclusivament per lleure, almenys un cop per trimestre, és potencialment un escriptor. I si no el 68,9, molt més potencialment el 58,5% que llegeix almenys un cop a la setmana. Seria un presumible escriptor principalment en castellà, atenent-nos a la lògica que l’espanyol és l’idioma habitual de lectura en un 63% l’any 2024, enfront del 37% que ho fa en català.

Contràriament, en la història de la Catalunya contemporània no hi havia hagut mai tantes editorials i tantes nascudes els darrers vint anys. No hi havia hagut mai tants poetes, tants narradors, tants premis, tants festivals, tants rapsodes, tants grups de lectura, tantes biblioteques. No em diran que tot plegat no és un bé déu, per bé que sigui en bona part el resultat de l’ecosistema que es crea entre els escriptors que són lectors i els lectors que són o seran escriptors. La pega en aquest hàbitat creat a l’entorn del llibre, bàsicament de contingut literari, és la dificultat de destriar el gra de la palla. Qui prescriu, qui orienta, qui fa crítica, qui selecciona, qui té mitjans poderosos de propaganda d‘uns determinats autors, quins són els clans i les tribus i els cercles que alimenten els seus acòlits? Qui viu de la literatura a Catalunya?. A més, es dona la paradoxa que no hi ha una correlació positiva entre els programes d’impuls a la lectura, el dinamisme editorial i creatiu i els resultats de les proves de comprensió lectora de l’alumnat fins i tot l’universitari. Això sí, un jovent competentíssim digitalment. ¿Serà veritat l’afirmació del lingüista Gerard Furest que entre els mestres “hi ha un nivell baixíssim d’escriptura i lectura”?.

ELS MÉS RICS DEL MÓN

Tota la premsa es fa ressò anualment de la llista de les persones més riques del món, segons la revista Forbes. No sabem exactament amb quina intenció es fa aquesta publicitat, més enllà de l’efecte gossip o la futilesa morbosa de conèixer les extravagàncies dels plutòcrates del nostre món. Tampoc no escatim quin objectiu té saber qui posseeix el iot més espectacular del planeta i el nombre de russos multicabalosos a qui s’ha confiscat els seus actius financers; o el cost del casori més estratosfèric de la filla o el fill d’un magnat indi. Suposem que es compta amb el fet que hi ha gent a qui li plau reconfortar-se amb les riqueses dels altres, amb gent que aquestes notícies els provoca una gràvida indignació i amb gent a qui simplement interessen aquestes curiositats. Dubtem molt que aquestes notícies tinguin la intenció de subliminar les excentricitats multimilionàries amb la pretensió innòcua de suavitzar, de mitigar, entre la bona gent, el pessimisme i l’enuig que provoca el desequilibri mundial entre rics i pobres. I vulguin, potser, fer-nos adonar que al món no tot són pobres, esclaus, guerres, violències múltiples, morts de gana i de pena. Cert, algunes vegades poder és voler, perquè també hi ha gent que ha triomfat a la vida des del taller del seu garatge, que han sabut crear imperis tecnològics en què feinegen milions de persones.

Però les notícies no entren en el detall de si alguns d’aquests ricatxos amb la seua cobdícia compren governs, persones, territoris i voluntats. Si aquests plutòcrates la suma dels capitals dels quals representa el global del PIB de tot Sud-Amèrica. El més indecent d’alguns d’aquests magnats és que, a través dels ressorts dels seus imperis -sobretot mediàtics- estiguin inoculant una concepció del món consistent en un campi qui pugui desaforat. Així és com tal com maniobra l’obsessiu compulsiu Elon Musck, el més opulent d’entre els sobrats, que es pateja milions de dòlars, com si repartís caramels, per finançar l’extrema dreta mundial. Bé hem de dir que Forbes també publica la llista dels 25 multimilionaris estatunidencs més filantròpics. Una llista que no sabem per què no solem trobar en cap pàgina dels nostres mitjans audiovisuals. Segur que si els coneguéssim amb més detall potser fins i tot els admiraríem i animarien els emprenedors que aspiren al milionerisme social.

SI VIS PACEM, PARA BELLUM

El títol fa referència, segons m’informa la IA, a la frase extreta d’una obra d’un tal Flavi Vegeci que en llatí diu: «qui desiderat pacem, praeparet bellum», que traduiríem literalment com: qui desitgés la pau, s’hauria de preparar per a la guerra. Frase que s’ha convertit en una màxima universalitzada al cinema, la literatura, que ha servit de lema per a les acadèmies militars, fins i tot per a titular cançons, videojocs, còmics, etc. L’escalada bel·licista atòmica en el període de la Guerra Freda, a imatge i semblança de les expeditives bombes atòmiques nord-americanes de la segona guerra mundial, perseguia aquesta lògica. Arran de la guerra d’Ucraïna, el temor d’un renovat expansionisme putinesc i la deriva autocràtica trumpiana, que ens ve a dir ja us arreglareu, als europeus ens ha entrat el cangueli de veure’ns més indefensos i vulnerables que mai, tot reconeixent una ingenuïtat encara més candorosa que la que hi havia en relació amb l’ascens del nazifeixisme els anys trenta. Aquesta és la lògica des que el món és món, alimentada per la desconfiança dels uns respecte dels altres. No debades, un dels llibres més reeditats de la història, ultra la Bíblia, es titula L’art de la guerra de Sun Tzu, considerat un dels millors analistes militars de tots els temps, del segle V a.C. Això sí, tenim tractats com les Convencions de Ginebra o el Dret Internacional Humanitari. que regulen quan es pot declarar una guerra, què s’hi pot fer o no fer,

Tractats que parteixen del fet que, donat que és inevitable que en un moment donat els humans per resoldre conflictes ideològics, territorials, etnicistes o simplement imperialistes ens acabem matant en unes guerres cada cop més atroces, sembla que el mínim que podem fer és posar límits a la barbàrie. És el més assenyat a què hem pogut arribar des del segle de les llums. Parlem eufemísticament de seguretat i no de guerra perquè, en el fons, no ens refiem que ens la facin perillar els qui, per raons peregrines, saben que per dominar s’ha de guanyar una guerra. Deia Plaute, s. II a.C, homo homini lupus est. Cert, no podem evitar, malgrat els esforços civilitzadors, que, en paraules sàvies del forense Lorente Acosta, siguem fills de les guerres de la història i, pel que es veu, molts volen arribar a la història a través de la paternitat de noves guerres. Demencial!