DE QUÈ SERVEIXEN ELS SAVIS?

Havent-hi com hi ha tanta saviesa, tants ensenyaments, tan bons consells, tanta lucidesa, tants avisos i premonicions i tants encerts en les paraules de literats, assagistes, filòsofs, historiadors, en fi tant criteri civilitzador des dels orígens dels temps de l’homo sapiens, per què, en canvi, han servit tan poc per evitar el desconcert i el desassossec en què una gran majoria de persones del nostre món viu actualment. ¿Per què no han estat convincents i útils les reflexions dels qui han parlat sàviament a fi que no haguéssim de repetir la majoria dels mals que han desolat i estan arruïnant el nostre món? ¿Per què la gran majoria dels humans ensopeguem dues, tres, quatre vegades amb la mateixa pedra i tenim una memòria tan feble o tan poca memòria? Són tan desoladores les respostes que encara ho són més quan hem tingut la dissort de conèixer deixebles dels savis, gent llegida i viatjada, que han esdevingut autèntics monstres: cínics incitadors i aprofitats de tota mena de conflictes socials, ètnics, religiosos, econòmics, tecnològics i bèl·lics. Promotors de guerres, de manipulacions i especulacions financeres; inductors de la ciberproletarització, de la manipulació informativa i la corrupció del llenguatge; depredadors ecològics, traficants d’éssers humans i mantenidors i guardians estratègics dels abismes entre la riquesa i la pobresa,

Ens compadim repetint-nos que som contradictoris, que no practiquem allò que asseverem perquè tenim el privilegi de ser-ne l’excepció. I estem convençuts que som maniqueus per naturalesa, que l’aurea mediocritas és pura poesia, igual que l’estoïcisme que practiquen alguns éssers excepcionals o desesperats com el qui, com deia Fray Luís de León, huye del mundanal ruído/ y sigue la escondida/ senda, por donde han ido/ los pocos sabios que en el mundo han sido. Serà que Mark Twain tenia raó quan afirmava que la sensatesa i la felicitat són una combinació impossible?. Podem sobresortir tant fent el bé com el mal i sempre hi haurà algú que ens superarà. Potser ho remeiaríem una mica si féssim cas a B. Russell quan diu: ¡Que agradable seria un món en què no es permetés a ningú operar en borsa a menys que hagués passat un examen d’economia i poesia grega, i en el qual els polítics estiguessin obligats a tenir un sòlid coneixement de la història i de la novel·la moderna!

QUI DIA PASSA...

En tota activitat, a més del saber fer i saber-ne les possibilitats, l’important és el control del temps. Els grans propòsits necessiten molt temps perquè s’acompleixin. Hi intervenen tants factors estructurals, conjunturals i sobrevinguts que, encara que se’n tinguin models i exemples, fan que sigui molt difícil assegurar una data precisa de finalització. L’acció política sempre juga amb aquests condicionants. L’acció social que té a veure amb els drets humans inalienables, molt més encara. La solució al problema de l’habitatge, per exemple. La dilació, l’ajornament, les pròrrogues, els imprevistos, les variacions rítmiques, tot forma part de les estratègies de i per a la resolució dels projectes, dels propòsits, dels programes, de les promeses. Àdhuc, quan sembla que s’ha arribat a la consumació, els contextos han canviat. Els fenòmens condicionants s’han alterat o esdevingut més complexos. O simplement els sistemes de valors i de virtuts s’han alterat. D’aquí que el temps no sols serveix per encadenar les accions i afinar en la gestió dels recursos, sinó que juga en contra de l’excel·lència, de la completesa i la perfecció. Mai no s’ha aconseguit la pau total, l’erradicació absoluta de la pobresa i de l’analfabetisme, de la guerra, de la fam, de l’esclavatge o l’eliminació de l’atur. Mai no hem aconseguit l’obra definitiva, perquè simplement tot és perfectible.

Ni en l’obra artística, perquè el concepte de bellesa és subjecte al de cultura i la cultura va lligada als sistemes de producció que condicionen els de consum, i la repetició de models a l’avorriment. I, com deia la cançó, els temps van canviant i fins i tot la idea del que és la Humanitat. I els afectats ens desesperem atès que mai no arriben les subvencions, no s’acaben mai les obres o no comencen mai i no s’erradica la violència ni els suïcidis. I les estadístiques serveixen per amagar els noms i els cognoms, els de cadascú, de les persones que anhelen i les que ja no ho podran veure. I, al final, se’ns deia, d’il·lusions també es pot viure. Els polítics i els genis i els animadors socials saben que a la vida se li ha de proporcionar, de tant en tant, una propina, una escapada, una esbravada, una mica de fum d’encenalls, una vàcua esperança més, ja que qui dia passa any empeny. I tot i així, Espanya és el país on es consumeix més diazepam del món.

MEMÒRIA HISTÒRICA

Si la idea de progrés, interpretant W. Benjamin, implica deshistoriar la realitat creada per part dels qui ens han precedit, bondats i maldats, genialitats i barbaritats, sense assumir-la com una herència que ens condiciona i ens conforma en el present, sense reconciliar-nos-hi o reconèixer-ne les seues conseqüències, sense reparar-la o millorar-la, és impossible “l’arribada del Messies” o la restauració dels regnes de la virtut, de l’empatia, de la justícia, de l’equitat. Ni el cel a la terra del Parenostre catòlic. Ni el Paradís comunista. Ni que sigui factible el lema republicà de Llibertat, Igualtat, Fraternitat. Fer tabula rasa i desentendre’ns del nostre passat, desmemoriar-nos, ens condueix a l’immobilisme, a repetir els mateixos errors, a malbaratar el progrés responsable dels nostres fills, de les noves generacions. En un mot, ens impedeix donar un sentit messiànic al tòtem del progrés. Benjamin és genial: el materialisme històric és una teologia! Malauradament, però, la condició humana, que és limitada i mortal, no pot deslliurar-se de l’estupidesa i de militar en la ignorància. No pot sostreure’s al dualisme del bé i el mal. A la llei del pèndol. Fascina Thoreau i fascina Hitler. Atrauen Putin i Trump i alhora atreien el papa Francesc i el bisbe Casaldàliga. L’imperatiu categòric kantià, és a dir, la consciència universal del que està bé i del que està malament, ha estat dinamitat pel pragmatisme, per l’individualisme, per la demolició del qualsevol panteó i per la indiferència a les atrocitats més ignominioses que es perpetren diàriament.

I se’ns ha apoderat la por: la xenofòbia, el racisme, l’aporofòbia o el terror a la devastació nuclear. Ens aterra que les nostres zones de confort, de seguretat, la nostra escala de valors, les nostres propietats, siguin arruïnades. La por a la incertesa esquizofrènica. Sense Paradís, sense Cel, sense Messies, sense Història, sense Ànima, sense escuts antimíssils i sense els dics de contenció, l’ONU, el Tribunal Penal Internacional, la mateixa UE, nascuts després de la carnisseria de les darreres dues guerres mundials, només ens queda la resistència entaforats dins el nostre catau, del nostre búnquer. La impunitat amb què actuen els genocides actuals demostra que no en tenim prou ni amb la Voluntat ni amb l’Esperança. Ni dissortadament tampoc amb la Poesia.

EL MEU MÀRIUS CARRETERO

¿Qui era el dandi fa quinze, vint, trenta anys a Lleida, el dandi pintor de paisatges romàntics, en què t’hi podies imaginar Lord Bayron i el polifacètic Apel·les Mestres retratant-los; o fins i tot Màrius Torres passejant per l’horta de la mà del seu avi, o l’evocació del gran William Turner, dels millors paisatgistes de la història de la pintura contemporània?. Doncs, inapel·lablement: l’amic Màrius Carretero, traspassat un 26 de juliol de fa 15 anys, i de qui m’ha quedat la inesborrable imatge bonhomiosa de la seua mitja rialla, la seua barba polida, el seu bastó, el seu barret i el seu fulard a l’hivern. En Màrius, com en altres artistes singulars, juntament amb les seues aquarel·les, una mena de plàcids refugis horacians, hi havia la persona que havia contribuït a la creació de l’Esbart Màrius Torres, l’any 1962, la primera expressió de catalanitat de Lleida. El Màrius dels poemes, el del grup de folk Can 64, els coetanis representants ponentins de l’eclosió de La Nova Cançó, a inicis dels seixanta. El Màrius autor, director, actor i maquillador de teatre, sobretot vinculat a l’AEM, (creat el 1925 en el si de l'Associació d'Exalumnes dels Maristes). O el Màrius professor de pintura a diferents associacions culturals. El Màrius implicat amb el teixit associatiu de la ciutat i sobretot amb les entitats sociosanitàries com Creu Roja o Anti-sida. I encara el Màrius dels articles sobre la quotidianitat de la vida ciutadana i els simples i rutinaris comportaments humans.

Però sobretot la imatge més potent que em resta de Màrius Carretero és la seua bonhomia i la seua fina ironia. Ja sé que és complicat resumir la personalitat d’una individu, però a mi me n’ha quedat la d’un exemple paradigmàtic del militant d’una lleidatanitat entre hortolana i aristocratitzant. Una barreja molt peculiar que fora del pla de Lleida no entén gairebé ningú. Doncs bé, el mes de novembre se celebraran el seu record i el seu llegat. I de ben segur que amb la distància de la seua mort, la seua figura, la seua persona, el seu art, el seu compromís ciutadà ja hauran pres la dimensió adequada a la seua vàlua. Quan el vaig conèixer, en els dinars familiars i amicals memorables d’estiu en una partida d’Alcoletge, només podies ser Màrius Carretero per mantenir l’aplom i l’equilibri propis d’un dandi enmig de l’esperpent hedònic.

NOVEL·LES

Què se n’ha fet de Llorenç Vilallonga, el novel·lista que llegia tothom els anys setanta i vuitanta (vull dir, tothom que llegia i o ho havia de fer com a alumne o per esnobisme)? I Baltasar Porcel? Què se n’ha fet de la complexitat narrativa? De Pedrolo, de Rodoreda, de Jesús Moncada, de Jaume Cabré?. Tenim, en l’actualitat de la literatura catalana, un bé de Déu de narratives: la del jo i les seues circumstàncies, la narrativa de l’autoficció; la narrativa confessional, la costumista, la psicoanalítica, fins i tot la narrativa poètica. Sí, moltes exposicions d’intimitats i de vaivens sentimentals, però poques, molt poques on passin coses, on se’ns presentin complexitats vitals, on les trames siguin ordides d’històries polièdriques. Sembla ser que és l’omnipresent novel·la policíaca o novel·la negra la que ha agafat el testimoni de la novel·la de la complexitat existencial, la que combina el realisme dels escenaris de l’acció amb la diversitat de perfils psicològics dels seus protagonistes, herois i antiherois, i en contrasta els seus valors i comportaments eticomorals. La que ordeix trames que es relacionen amb els conflictes socials, que fa ús de diversos punts de vista o perspectives narratives i d’un profús desplegament verbal i sap jugar amb l’evident, l’inesperat, l’atzarós i el premeditat i construir una dialèctica del conflicte. La novel·la que reivindiquem és la que Stendhal, fent-se seua una frase d’un tal Vichard de Saint-Réal (s. XVII) compara a un mirall que hom passeja al llarg del camí. De les laberíntiques cruïlles dels camins actuals.

Per més que sigui una pregunta retòrica, permetin-me-la: ¿serien capaços els/les nostres novel·listes emergents d’escriure’ns una obra com, pel cas, L’escombra del sistema del malaguanyat D. Foster Wallace? Som capaços d’escriure la novel·la de la crisi del sistema capitalista, del concepte de llibertat i de democràcia. Capaços d’escriure la novel·la de la crisi postmoderna? Una novel·la que deconstrueixi el discursos de les veritats dominants de les estructures del Sistema i ens presenti personatges afectats per la liquiditat de les seguretats burgeses? Protagonistes exposats al desconcert, la revisió de les memòries històriques, la fragilitat o més encertadament, l’esmicolament dels principis humanístics i a la incertesa de la condició humana o de la pròpia humanitat?

LECTURES CANÒNIQUES

Tores les grans cultures tenen les seues obres mestres. I ho són no solament de la llengua amb què han estat escrites sinó que moltes d’aquestes constitueixen el cànon de la cultura occidental. Aquestes obres canòniques s’han de començar a llegir a l’escola i a l’institut. Però, a casa nostra aquesta qüestió, que sembla tan òbvia entre els espanyols, els anglosaxona, els teutons, els russos o els francesos, desperta reticències. Fins al punt que hom considera que fer llegir, per exemple, Verdaguer i Maragall al tercer cicle de primària és una barbaritat o Ausiàs March i J.V. Foix a secundària és com fer-se l’hariquiri. Si no saben llegir com vols que...,si no saben res d’història com han de..., si no tenen cap estímul fora de l’escola... És cert, existeixen mil raons granítiques que dificulten poderosament i dramàtica el nostre plantejament. La qüestió fonamental i més complicada, però, radica en com es generen els estímuls, la motivació i l’interès lectors. El repte pedagògic no consisteix solament a saber esbrossar el que dificulta la comprensió lectora sinó a crear estratègies adaptatives dels textos als interessos de cada edat i el seu desenvolupament cognitiu i psíquic. I una d’aquestes maniobres d’acostament al text possiblement rau tant en la descoberta de les peripècies vitals i creatives dels autors com en l’aproximació a la seua poètica, la naturalesa de les idees i les formes, del seu estil. I a contextualitzar històricament, sociològicament, artísticament la producció textual que cal llegir.

Abans, però, d’acarar-nos a les estratègies d’interpretació dels textos canònics (aquells, insistim, que ha validat l’acadèmica, la crítica especialitzada i la recepció lectora a través dels temps), és indispensable centrar l’atenció en els processos d’aprenentatge de la lectoescriptura. El magisteri actual en sap molt d’això. Però aquest procés tan ben treballat a les escoles normalment no té continuïtat a la secundària. En aquesta etapa se suposa que l’alumnat hi arriba sabent “llegir” mecànicament, però en les proves de nivell es constata que no s’acaba de comprendre el missatge. No es capeix el significat d’un discurs d’una certa complexitat sintàctica i sobretot d’una determinada referencialitat cultural. I els missatges dels entorns virtuals no hi ajuden gens, perquè són d’una simplicitat esborronadora.

A FAVOR DE LA FILOSOFIA

Resumint: el problema fonamental de la Humanitat consisteix a saber què és l’Univers, qui som nosaltres i què és Tot Altre. De l’Univers se n’ocupa bàsicament la ciència. En canvi, la filosofia (i tots els constructes de raonament relacionats) s’ha reservat el coneixement del Jo (identitat) i de l’Altre. Fins i tot els més conspicus ontòlegs des de Sòcrates, passant per Descartes, Spinozza, Hegel, Kant i Schopenhauer, fins a Husserl, Higdegger o Levinas i Sloterdijk i, entre altres, els lògics Carnap i Quine, han elaborat les seues tesis al voltant, primer, de les possibilitats de saber-nos i, segon, de com relacionar-nos amb tot altre i altri. Si hi ha un fil que relliga tots els temps dels sapiens fins a la Humanitat actual, siguin homes, dones o gèneres mil, són els interrogants de com es relaciona aquesta dualitat. De com relliguem Ontologia i Metafísica amb Alteritat, Cultura, Societat o Polis. Si haguéssim de definir els grans eixos del pensament filosòfic, fins i tot els més contemporanis centrats en la filosofia del llenguatge i la de psique, ens adonaríem que o bé responen a la qüestió amb arguments ontològics o bé amb arguments fenomenològics. O bé amb proposicions eticomorals o bé amb arguments politicoculturals. Amb arguments que expliquen la relació de l’Ésser amb el Món o bé amb els que es plantegen el lligam entre els Sentits, la Intuïció i la Realitat. Entre la realitat dels sentits d’uns i d’altres i la realitat objectiva en si mateixa.

Les preguntes sobre com i amb quins termes es poden resoldre els problemes que generen les soledats no volgudes, els exilis interiors i exteriors, la compatibilitat entre drets i deures, entre llibertat i compromís, lliure albir i normes eticomorals, causalitat i casualitat, mitjans i finalitats, intencionalitat i inconsciència, acràcia i poder establert, democràcia i dictadura, ateisme i fe religiosa, no discriminació i marginació, propi i estrany, entre seny i rauxa, entre ser i estar, les trobem en la Filosofia, en la majoria dels grans pensadors i en les pàgines de les grans obres literàries i artístiques. Ho sap gairebé tothom, però, per desgràcia els qui controlen econòmicament i tecnològicament els nostre món la detesten. Ens podem permetre que els nostres estudiants a penes es puguin plantejar algunes d’aquestes qüestions en el seu currículum?

LA NATURALESA HUMANA

Ens distingeix de la resta d’animals, la racionalitat i el lliure albir, condicionat, però, per la inculturació o la doctrina. Som éssers racionals perquè tenim la capacitat de raonar, de pensar-nos, de teoritzar, d’elaborar constructes mentals, de transcendir-nos. Però també de fer mal sense motiu, d’odiar, de trair, de mentir. Ni la socialització ni l’emotivitat ni les potències físiques ni cap altra de les que es consideren normatives segons la filosofia aristotèlica són exclusives de la naturalesa humana. Cap animal menteix, cap animal mata perquè sí, cap animal odia, cap animal és un depredador del seu medi. Llegint L’inconvenient d’haver nascut de Cioran i reflexionant sobre les misèries humanes terrorífiques i horribles que es perpetren diàriament entre els nostres consemblants, he anat comprenent el sentit d’un títol tan provocatiu. Si ho mirem fredament, desapassionadament, però també cínicament, no creuen vostès que algun ciutadà gazatí no haurà pensat més d’una vegada que la seua existència és un terrible malson? Que l’únic sentit de la seua vida és sobreviure, i encara per atzar, o morir? No ho pensaven alguns jueus dels camps de concentració? Per què és un malestar, la cultura, com afirmava Freud? Perquè en passar de l’estat simiesc al sapiens ens hem conformat com a éssers amb sentiments paradoxals de plaer i de culpa, de satisfacció i de patiment, d’equanimitat i avarícia, de redempció i d’anihilació.

La socialització humana, mitjançant les fórmules de parentesc, de governança de la comunitat d’interessos i necessitats, de dependència espiritual o de jerarquització per edat, per antiguitat o per experiència, des de la prehistòria sempre s’ha acabat constituint en Estat. Sense el contracte social que regula i controla l’Estat no hem estat capaços els humans d’autoregular-nos. Les comunes, els assemblearismes, han esdevingut miratges, idealitzacions. Els humans ens hem associat per assegurar-nos la subsistència, per sostenir-nos la manutenció i per defensar-nos dels depredadors. Però així que es creen els sistemes de governança dels grups humans implícitament es desenvolupen les diferències, les dependències, els esclavatges, les lluites de classe. Es crea l’enemic, el súbdit, l’aliè o l’estrany. T. Hobbes, al Leviatan, tot adaptant una frase de Plaute, ho resumia així: homo homini lupus est.

DETALLS

El pacte per la llengua és un gran què, però els detalls fan la cosa, marquen la diferència. Per exemple, a Lleida encara hi ha una placa que diu Carrer Carniceries. I si passegen pels porxos de la plaça Paeria a la plaça Sant Joan, els cartells o pòsters amb l’oferta de menjars de la majoria de bars-restaurants de la zona són en castellà. Però ens hem quedat de pedra, a mig camí de la incredulitat, quan hem llegit que 4 de cada 5 alumnes de la UdL se senten 'cremats' amb símptomes d’ansietat, esgotament físic i mental, i que un de cada deu ha tingut idees suïcides. S’hi està posant remei, però no deixa de ser una imatge esborronadora de la universitat que té una dimensió molt humana, on és factible relacionar-se amicalment i mantenir una bona relació de proximitat entre alumnat i professorat. Sí, tant si el canvi climàtic va més accelerat o menys, la ciutat necessita urgentment que la majoria dels seus carrers siguin arbrats. Que les passarel·les, si no se n’hi poden plantar, que siguin cobertes de tendals. Més neteja i més arbrat són despeses ineludibles que els lleidatans hem d’assumir alegrement i/o resignadament. Com que és zona inundable i de moment la CHE no ha donat a conèixer com solucionar-ho, a Cappont no s’hi pot construir res. Ni el nou CAP ni el tan reivindicat Institut d’ensenyament, no s’hi pot ampliar cap escola ni, suposem, edificar, per exemple, habitatge social. Com si se’ns vingués a dir que la gran obra, essent ministre Josep Borrell Fontelles, de la canalització no hagués servit de gran cosa.

És evident que les autoritats, d’acord amb l’Ordenança municipal de trànsit i d’ús de la via pública, han de ser més exigents en el compliment, sobretot, d’allò que afecte l’ús dels patins, els monopatins i les bicicletes que circulen a l’ample i a lloure. I no deixa de ser una tasca que ratlla l’impossible el fet de vetllar perquè es compleixin les prohibicions de l’article 30 de l’Ordenança municipal de civisme i convivència, que regula, entre altres, que no pots llençar a terra papers ni puntes de cigarreta enceses. O, segons l’article 34, fer complir que la col·locació dels rètols i la numeració dels carrers i immobles es faci efectiva per part del promotor de l’edifici, quan es tracta de nova construcció. Ocupem-nos dels detalls perquè, com deia algú de les coses grans se n'ocuparan elles mateixes.

MENTIR ERA PECAT

Després d’haver patit una pandèmia universal i una apagada general, de veure com la ultradreta puja com l’escuma i es perpetra una guerra com aquell que diu a dos passos de casa nostra o té lloc l’ignominiós extermini que es produeix encara més a prop de les nostres platges, el més descoratjador de la vida actual no és la incertesa del futur, sinó la dificultat creixent per esbrinar què és veritat i què és mentida, què està bé i què està malament. Hi ha una premsa que contravenint tot codi ètic ha optat per sistema, com a estratègia editorial, mentir procaçment. El vuitè manament de la llei de Déu, del déu catòlic, apostòlic i romà, que diu “no diràs fals testimoni ni mentiràs” ha desaparegut del seu catecisme, tot i que amos i direccions de les capçaleres periodístiques, presumiblement, se’n proclamin creients. El més aberrant és que és premsa, com tota, subvencionada per l’Estat i que hi ha gent que se’ls creu. En nom de la llibertat d’expressió, que pel que sembla ho empara tot, insults, humiliacions, manipulacions, xantatges, extorsions, delacions, falòrnies, falsos testimonis i amenaces de mort sota l’aparença de metàfores i altres trops literaris, es tergiversa la realitat objectiva descaradament i crea virtuals malvats, corruptes, depredadors i tota mena d’escòria social contra qui es vol per rapaces raons apartar de la vida pública i enterrar-lo amb calç viva.

Deu ser un feina ben pagada, com la dels sicaris, perquè, si no, no s’entén que s’hi dediquin tants dels anomenats professionals de la informació (!). I el poble, més desorientat que mai, ja dubta de tot. El dubte i la desorientació s’han instal·lat en la nostra societat -la de la informació, precisament- com un plaga més. En el fons, a les fosques, talment la pobra gent que no sabia res fins a l’aparició de la premsa del que passava uns metres més enllà del seu clos habitual. Molts ja ha decidit no fer cas de res del que diuen els mèdia. Ha optat per abstraure’s de la realitat, fer la seua via, estimar-se una mica a si mateix i als més pròxims i decidir que a la seua esquela i si pots ser també a la tomba o a l’urna figurarà un epitafi concís que dirà: ja ho sabia i no era mentida. I què passa amb els secrets de sumari sobretot de causes relacionades amb la corrupció que sempre hi ha algun mitjà líder de la falòrnia que en destapa continguts?