L’ENTROPIA DEL NOSTRES DIES

Com més IA, més algorismes, més canals i mitjans d’informació, més visualitzacions en temps real, més possibilitat de seguir el ritme del món, més ignorància, més estupidesa, més fake news, més mentides. Més caos i més entropia, o, en altres mots, més nivell de desordre del sistema. Sort que el caos ha provocat que es generés un periodisme del desmentiment de falsedats, de tergiversacions i fraudulències. Sobretot, en allò que té a veure amb el discurs polític, en l’argumentació de l’acció política. Tot i que vàrem aprendre de molt joves que la gran premsa sol estar al servei de la ideologia i dels interessos del capital que la sosté, que parlar de premsa independent és un oxímoron i que excepcionalment n’hi ha que persegueix l’ideal de l’objectivitat, hi hagué un temps en què confiàvem, si més no, en les imatges, perquè aquestes podien palar per si soles. Malauradament, hem après també que les imatges són manipulables i, seguint el criteri ideològic partidista, manipulades manta vegades. Tot això, ho hem après a partir de llegir els savis i les sàvies. De saber que ja en els albors de la premsa, personatges com G. K. Chesterton ens alertava que el periodisme solia consistir essencialment a dir que “lord Jones ha mort” a gent que no sabia que lord Jones era viu. O, a propòsit de les excuses de Mazón en relació amb el desastre valencià, més incisivament el que deia O.Wilde sobre determinat periodisme: “en donar-nos les opinions dels ignorants, ens manté en contacte amb la ignorància de la comunitat”.

Deia l’altre dia un tertulià, periodista de professió, que Mazón no caurà del pedestal fins que la premsa de la dreta que apuntala el PP no li faci el llit. És a dir, el president de la Generalitat valenciana no dimitirà perquè el poble castigat per la Dana se li manifesti dia sí dia també i li recordi els morts que es podien evitar si s’haguessin fet les coses com calia, sinó perquè les elits econòmiques que controlen la informació conservadora, en la mesura que vegin que el seu negoci se’n ressent, diguin que ja n’hi ha prou. I coincideixi amb l’inici de les incoacions judicials. Ara, ja és ben trist que ens haguem acostumat a acceptar només la realitat que ens presenten els qui la fabriquen segons els interessi. Serà, però, que els humans no estem preparats per a enfrontar-nos a la pura realitat?

DE “L’ANAR FENT“ A “EN VOLEM MÉS”. Especial 40 anys del diari SEGRE

Portada del primer exemplar del diari Segre (3 setembre 1982).

A la jove redacció del diari Segre, el 1 de desembre 1982 s’hi havia d’arribar amb barca. La riuada del dia anterior es convertiria en la metàfora de l’entrada de Lleida a la modernitat. La ciutat tot just començava a deixar enrere la grisor d’una llarga postguerra. S’havia iniciat el procés de canvi del “per Lleida ja està bé” a l’actual “en volem més”. Al llarg d’aquests quaranta anys si s’ha produït una certa revolució urbana ha estat, entre altres, gràcies a: 1) la renovació de la planificació urbanística, que ha permès, sobretot, la integració i la cohesió dels barris amb el centre urbà, la canalització del riu o el proveïment municipal de sòl i equipaments. 2) La reactivació de la societat civil organitzada. 3) L’emergència de nous àmbits comunicatius (revistes, emissores, televisions). 4) La recuperació de llegat patrimonial i de memòria històrica. 5) La reimplantació el 1991 de la Universitat. 6) La transformació del turó de Gardeny en un Parc Científic i Tecnològic el 2005 i l’inici de la gestió compartida del Turó de la Seu Vella. 7) La facilitació de la connexió de la ciutat, a través de l’Eix Transversal i de l’AVE, amb la resta de capitals catalanes i de l’Estat. O 8) La creació d’infraestructures socioculturals i esportives que han servit de llavor, per exemple, a l’emergència actual de tants artistes.

L’EFECTE TRUMP

Segons els més conspicus politòlegs es veu que Trump ha guanyat les eleccions gràcies principalment a la malmesa classe mitjana, les dones, els negres, els hispans i, entre altres, també pels miracles que han propiciat els ultracatòlics i sobretot els que farà el mag Elon Musk. És a dir, ni els seus estirabots masclistes, misògins, xenòfobs, la seua actitud gansteril ni els seus antecedents presumptament delictius no han influït en res perquè guanyés folgadament les eleccions a la presidència dels EUA de 2024. El fet que arrasés en aquestes eleccions hi ha contribuït tant el seu programa populista i curull de promeses celestials, com el seu tarannà i la personalitat que se’n desprèn. El personatge, que tanta gent detesta, resulta que n’atrau moltíssima més. La seua fatxenderia, la seua poca-solta, el seu comportament provocatiu i menfotista del contrincant han influït tant com les promeses que els problemes dels nord-americans s’acabaran per sempre amb les receptes d’una autocràcia i d’una autarquia reparadores de tots els mals. Ha guanyat no solament el personatge, sinó que ha instaurat un model de fer política que té molts admiradors i imitadors a tot el planeta. I, com hi ha món, és a Europa on més sedueix i mestreja. La vella Europa dels grans i dramàtics vaivens històrics, que sempre ha basculat entre el pacifisme més cartesià i el bel·licisme més autoritari.

Diuen que la Unió Europea està preocupada per les malvestats que ens puguin diluviar. Però tothom tranquil, perquè els nostres funcionaris ja tenen preparats plans b. I està capficada no tant, encara que també, per l’acreixement de la deriva populista, xenòfoba i autoritària que l’extremadreta francesa, italiana, bielorussa, espanyola, etc., s’emmiralla en Trump i el trumpisme dels seus sequaços, (més trumpistes que Trump, com el futur vicepresident J.D. Vance), sinó pels efectes econòmics que se’n poden derivar, tenint en compte els desafiaments del primer mandat del ianqui. Ens referim, òbviament, a la guerra comercial anunciada amb la pujada dels aranzels als productes del vell continent. Però també a la propagació del negacionisme climàtic dels lobistes energètics, a la radicalització fronterera de les polítiques migratòries, a la desconfiança en el paper mediador de l'ONU, a la crisi de dependència en seguretat o perquè tanqui l’aixeta a Ucraïna.

DANA, QUE VE EL LLOP

La fúria mai vista s’ha desfermat, sobretot, a l’Horta Sud de l’àrea metropolitana de la ciutat de València. Se’ns diu i se’ns repeteix que el canvi climàtic té la culpa de la majoria dels desastres naturals que es produeixen i es produiran, si no hi fem alguna cosa més que la que es fa i es deixa de fer, si més no des dels Protocols de Kyoto de 1997 fins al pacte climàtic de Glasgow de 2021. Però, malgrat els acords i les bones paraules, el canvi climàtic va fent inexorablement el seu camí i any rere any, ací i allà, se’ns manifesta cada cop amb més evidències. I els resultats, des que hi ha registres, comprovem que cada cop són més virulents, més catastròfics, més letals, més esbalaïdors, més dantescos, i que entre els mortals que només pretenen fer la vida amb el màxim de dignitat i complir amb les obligacions que es desprenen de la vida en comú, produeixen més sensació d’impotència. Els humans som els reis més bondadosos i més malèfics de la faç de la terra. Els més creients i descreguts del planeta. Els més savis i els més enzes, els més veraços i els més mentiders. La gran majoria de la gent de les ciutats i els pobles afectades per la darrera DANA haurien seguit les instruccions, adients, clares i precises, que se’ls haguessin donat si aquestes haguessin arribat a temps abans que es produís el fatal espectacle de la fi del seu món.

Si els governants i els manaires, almenys des que es va començar d’alertar, ja fa més de vint-i-cinc anys, que la manera de produir, de consumir, de dissenyar els espais urbans, de traçar les vies de comunicació, de generar energia, de tractar els residus, d’especular amb els recursos naturals, s’haguessin pres seriosament les conclusions dels estudis sobre els efectes nefastos per al planeta del nostre model de vida i de desenvolupament, ara potser tindríem més recursos per fer front a la vinguda del llop i de tots els licantrops. Els ciutadans que visquin o sobrevisquin l’any 2030 i el 2050, els topalls temporals a què s’obliguen els grans signants dels acords per revertir el canvi climàtic, ¿ja no els caldrà témer una DANA, encara més energúmena, més endimoniada que la que han patit aquests dies nefastos? Deien els poetes, els filòsofs i els físics, els enginyers i sobretot els pagesos, que la Natura era sàvia. A hores d’ara, però, a més de sàvia, està enrabiada.

EL MUSEU D’HISTÒRIA

El 1996 s’aprovà el Pla de Museus de la ciutat de Lleida. S’ha fet, vaja, un cert camí, però per completar la trama museística ens falta el Museu d’Història. Un museu que seria, de fet, un ecomuseu. Un organisme que gestionés, actualitzés i difongués amb finalitats científiques, educatives i culturals el patrimoni general de la ciutat i que inclogués tant el medi urbà com el natural. Ja sabem que els museus existents contenen béns mobles que expliquen Lleida i entorns (pintures, escultures, fotografies o peces arqueològiques). Però ens falta l’Ecomuseu que ordeni, integri i construeixi un relat causal i final, diacrònic i sincrònic de tots els elements materials i immaterials que documenten l’evolució històrica, urbanística, cultural, política i religiosa, tant des del punt de vista antropològic, sociològic i artístic com econòmic i polític, que es conserva, i és susceptible de ser conservat, de la història de Lleida des dels seus orígens fins a l'actualitat. Que aglutini, ordeni, codifiqui, endreci els estudis, els documents arxivístics, els espais de memòria, els monuments, els personatges, les col·leccions, els actuals centres d’art, el patrimoni industrial, els testimonis personals, els rituals, les cerimònies i tota altra activitat relacionada amb la cultura popular i els immaterials simbòlics. En fi, que doni coherència i sistematitzi tant el que contenen els anomenats museu de l’Aigua, del Clima o de l’Automoció, els arxius arqueològic i documental municipals, com les peces arquitectòniques dels turons de la Seu i Gardeny i les emblemàtiques dels diversos períodes artístics presents (encara!) en la trama urbana, les restes arqueològiques, els futurs centres d’interpretació, col·leccions i arxius institucionals i de tota altra entitat, associació, o els hàbitats de la Mitjana i de l’Horta.

Ni és un problema d’expertesa en la seua direcció (la UdL fa anys que llicencia, gradua i doctora historiadors). Ni de seus. I pel que fa al pressupost, tenim el model del consorci amb què funciona el Museu de Lleida o les col·laboracions públicoprivades. L’Ecomuseu d’Història esdevindria a la vegada el mirall de la ciutat del coneixement, de l’autoestima, de la memòria, del respecte pel bé comú i l’herència dels avantpassats i un motor de cohesió de les identitats múltiples que hi conviuen i hi han deixat petja.

EL NEGOCI DE LA GUERRA

Ja sabem que des de sempre les guerres les carreguen les ideologies, les religions, les tensions ètniques, les conseqüències de les colonitzacions imperialistes, els xocs culturals o els abismes econòmics, però la gent es pregunta: qui paga l’orgia de sang i destrucció? Qui fa negoci amb les guerres? Per què els telenotícies quotidians no ens parlen mai d’aquests “inversors” en la maquinària del terror, de les carnisseries humanes, de l’anihilament moral, mental, psicològic, de la destrucció física i la desolació generalitzada? Tal com planteja un informe del Centre Delàs d’Estudis per la Pau, el fons de la qüestió és: armes per a la guerra o guerres per a les armes? Un informe amb unes dades tan esfereïdores que hauria d’estar clavat, com feu Luter el 1517 amb les seues 95 tesis, a les portes de totes les esglésies, mesquites, sinagogues, bancs, i seus de les Associacions de Veïns i de Consumidors. I, potser tal com vostès ja suposaven, confirma un cop més que “sense els bancs poques empreses d’armes subsistirien. I sense el suport de l’Estat, que és qui els compra les armes, les paga per avançat, accepta de bon grat augments que dupliquen els costos inicialment acordats, i que els ajuda a exportar alhora a un bàndol i l’altre”. Aleshores, hom es pregunta: ¿totes les crides dels grans estats a la pau i a la reconciliació, sabent que, segons l’informe susdit, la Unió Europea controla més del 30% del mercat mundial d’armament, ço que ens converteix en el segon exportador del món) què són sinó una vergonyosa hipocresia?

El pacifisme mundial per què no actua amb la mateixa contundència bel·licosa contra tot i tothom que fa funcionar la guerra. Contra el que la sustenta i l’alimenta? Evidentment és una pregunta retòrica. El pacifisme és una immensa i meritòria fe, una lloable actitud, un gran ideari humanístic i potser una filosofia estoica de vida. Però contra els qui realment alimenten les guerres és com disparar amb tira-xines contra milions d’armes capaces de matar-nos a tots en un tancar i obrir d’ulls, literalment. ¿Com cobren aquests comerciants d’armes i munició?: amb petroli, cocaïna, contractes exclusius de reconstrucció, amb la colonització econòmica i l’apropiació o la requisa dels seus recursos naturals? Com paga o pagarà Ucraïna la guerra. I la milícia houthi del Iemen, i els rebels sirians...?

UN TAL GARCIA-PAGE

Un president autonòmic amb carnet del PSOE, però portaveu del PP en tot allò que afecta Catalunya, i un dels líders del populisme espanyolista, diu que la riquesa de Catalunya l’han treballada tots els espanyols. Seguint la seua lògica la pobresa de Catalunya també l’haurien provocat tots els espanyols. El que no s’entén és per què els catalans que viuen i treballen a Catalunya (els nadius i els d’arreu), els que viuen bé, els que les passen magres i els qui pateixen per arribar a final de setmana o mes han de pagar part de l’altíssima quota de solidaritat, cada any més de milers de milions. Els fenicis i els grecs que varen arribar a la Costa Brava i fundaren Empòrium, al segle cinquè aC., un dels primers mercats de la península en el sentit modern; o els romans que van convertir Tàrraco en una de les ciutats més importants de l’Imperi i d’Hispània per descomptat, es veu que també van ser els espanyols que van ensenyar-los com s’havien de fer les coses. La tesi de Page ve a dir allò que per a la filegresia de la carcundia mesetaria és el seu catecisme, a saber: la Catalunya de la revolució industrial, la de la burgesia i de la classe mitjana, industriosa, emprenedora, amb una ruralia mecanitzada, civilment organitzada, culturalment oberta al món la van crear els migrants de finals dels cinquanta i sobretot dels seixanta. Com si aquesta gent haguessin vingut a Catalunya perquè els fèiem llàstima, perquè ens moríem de gana i de pena de ser tan desgraciats.

Sí, la majoria dels catalans van perdre la guerra, l’ultima. Ja n’havien perdut d’altres, la gran primera el 1714. Catalunya és terra de conquesta i, per més democràcia que hi hagi, si vius i treballes a Catalunya i hi cotitzes, sempre et tocarà pagar i callar. Ara, per no quedar com a carallots, de tant en tant adrecem a sa majestat l’estat Memorials de Greuges (en la línia del Memorial que el 1885 el Centre Català adreçà a Alfons XII, on no es demanava, -valga’m déu- cap independència, sinó, de manera genèrica, la defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña); ja siguin anomenats, modernament, pacte fiscal o darrerament finançament singular. Pagar i, com a molt, picar de peus en senyal de protesta. Tot i així, cal recordar que si mai s’han produït avenços en el sistema de finançament de l’estat de les autonomies ha estat gràcies a Catalunya.

A L’ARTISTA, L’EN FAN

Als escriptors o, en general, als creadors artístics, la fama, el prestigi, la demanda de la seua obra i la glòria, si escaigués, li arriben no tant per la qualitat de la seua obra, sinó per l’aurèola amb què és coronat pels premis guanyats, els crítics i prescriptors varis amb qui té, el creador, afinitats electives o condicionades, per les recomanacions que solen fer-ne els incondicionals i els col·legues. I sobretot pels altaveus mediàtics dels seus editors, els seus agents i els seus experts en màrqueting que han sabut greixar la maquinària per crear les expectatives de consum d’un públic lector que tria en funció dels missatges de propaganda de l’estil: es tracta d’una obra única, singular, que els corprendrà per la manera tan original de tractar els problemes o les preocupacions del món en què vivim. I si, a més, es van filtrant als mitjans i xarxes socials, a mesura que va creixent la popularitat del “personatge”, algunes píndoles de la seua dissortada, empebrada o anòmica vida i dels seus desordres vitals (com per exemple que barreja en la intimitat lectures tant de San Juan de la Cruz com de Voltaire, Sade, Bukowski o Kerouac), aniríem completant l’estratègia de la seua promoció i popularització. Només el temps, en tot cas, posarà les “coses” al seu lloc i és probable que algun savi indiscutible, un G. Steiner pel cas, ja separarà, el gra de la palla, quan s’hagi d’antologar, catalogar o fixar un cànon.

L’artista, el creador, normalment es fa, s’educa (alguna predisposició genètica hi deu haver, també), però el que aconsegueix fama, almenys modernament des de la implantació dels sistemes comunista i capitalista, l’en fan els tecnòlegs del màrqueting. Aquest i els seus algoritmes han acabat governant i monitoritzant tot el que es produeix per al consum humà, animal i vegetal. I, molt important, ha anat modulant el gust de les majories i, per tant, allò que en podríem dir la fenomenologia del plaer. Generalment l’artista que triomfa és el que se cenyeix als esquemes, prototips, constructes, llenguatges, esquemes mentals que el màrqueting, ha anat inculcant, induint en el gran públic i ha situat en els primers llocs dels rànquings de vendes, de bones crítiques, d’edicions, de reproduccions i traduccions. De la resta se’n diu artistes, cineastes, escriptors “independents”, outsiders o antisistema.

LA BUROCRÀCIA CATALANA

I tornem a preguntar-nos: tants nivells d’administració a Catalunya són realment necessaris? ¿En què consisteix la seua efectivitat?. És obvi que les oficines gestores, els seus funcionaris, essent com són més a prop de la ciutadania, en faciliten els tràmits, potser els humanitzen i àdhuc els personalitzen, però aquesta proximitat i familiaritat no es tradueix en la seua acceleració ni en la seua eficàcia resolutiva. Sobretot perquè les normes i els seus reglaments serveixen tant a una comarca com a una altra (llevat de l’Aran que té la seua especificitat); tant a un municipi com a un altre (excepte Barcelona que té un tracte especial). S’imaginen l’absurditat que cada comarca o municipi es regissin per particularitats normatives i procedimentals? Els problemes de la gestió oficial de la vida quotidiana, atès que la seua burocratització ha arribat a nivells godotians, sí que són rellevants en els micropobles i en els municipis de muntanya. És cert que en aquests casos els Consells Comarcals hi són de gran ajuda tècnica. Però els Consells, en tant que gestories polititzades, només són redistribuïdors finalistes dels euros que els arriben de la Generalitat i les Diputacions. I com aquestes últimes, tampoc no tenen capacitat legislativa. Simplement es dediquen a administrar el que recapten per compte d’altri.

Encara avui els micropobles (el 51% dels nostres municipis) esperen que s’aprovi el seu Estatut. I els municipis de muntanya, l’enèsima llei de muntanya. I així anem postergant la racionalització de l’administració i bon govern de Catalunya, que, per cert, no té més de vuit milions d’habitants, tants com la ciutat de Londres o menys que l’àrea metropolitana de París. I parlant de burocràcia i nivells d’administració: què se n’ha fet de la substitució de les Diputacions per les Vegueries, entitats aquestes que només ho són de paraula i solament han servit per farcir els nostre petit país de càrrecs polítics i de representació simbòlica del govern central de la Generalitat. De fet, no ha passat altra cosa que el Kafka descrivia tan bé en aquesta frase: tota revolució s’evapora i deixa enrere només el fanguet d’una nova burocràcia. Hi ha qüestions peremptòries que els catalans no hem sabut resoldre mai. Una, les normes per elegir els nostres representants i dues, la nostra governança administrativa.

CAPPONT INUNDABLE

¿Ni hi haurà prou amb el reforç i ampliació del mur de contenció de les aigües del Segre a Grenyana per superar les reticències dels tècnics de la CHE referents a la inundabilitat de la zona i poder fer realitat, entre altres, el projecte de construcció de l’institut de secundària de Cappont a Lleida? ¿Ja ho sabien els veïns de Cappont que el seu barri és inundable? ¿Estem parlant de la possibilitat que les aigües del Segre enfurismat per grans tempestes podrien sobreeixir per la canalització? Quan es construí l’escola Frederic Godàs, en els setanta, no se sabia que es feia en zona inundable? Quan es van iniciar el 1993 les obres de la canalització, després del desastre de la riuada del 1982, ¿se sabia que no servirien més enllà de del que dura una generació? ¿I haurà un dia que, augmentats els riscos d’inundabilitat com a resultat del canvi climàtic, s’hagin d’amuntanyar no solament els mestres i l’alumnat del Frederic Godàs i Camps Elisis sinó també tots els 15000 veïns i veïnes del barri? ¿Què pot evitar, doncs, que l’aigua no desbordi totes les contencions presents i futures davant les previsions de riscos d’intensificació i augment en la freqüència de fenòmens climàtics extrems i en conseqüència d’inundacions catastròfiques?

Tenim coneixement que hi ha una Directiva Europea d’Inundacions que obliga a extremar les mesures preventives davant els fenòmens extrems. ¿Com ha d’abordar-se, doncs, la perspectiva d’un escenari potencialment perillós per a la supervivència del barri de Cappont? Situats en aquesta tessitura, ¿què cal fer ja, ara mateix, a curt, mitjà i a llarg termini, per tranquil·litzar els veïnatge de Cappont davant els escenaris “d’elevada incertesa” associats al canvi climàtic?. ¿Influiran aquests mals averanys en el preu del sòl, la vivenda o els lloguers, en la implantació de comerços i els serveis públics? El cas és que un dels projectes presentat per la Paeria en el marc del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència, finançat per la Unió Europea–Next Generation, que no fou concedit, consistia precisament a “reduir el risc d’inundabilitat de la ciutat amb una solució basada en la natura i generar una connexió entre el parc de La Mitjana amb la Clamor de les Canals", segons es pot llegir a Paeria.cat. Ja ho veuen, així naixen les grans paradoxes de les nostres eficaces administracions.