Tota la premsa es fa ressò anualment de la llista de les persones més riques del món, segons la revista Forbes. No sabem exactament amb quina intenció es fa aquesta publicitat, més enllà de l’efecte gossip o la futilesa morbosa de conèixer les extravagàncies dels plutòcrates del nostre món. Tampoc no escatim quin objectiu té saber qui posseeix el iot més espectacular del planeta i el nombre de russos multicabalosos a qui s’ha confiscat els seus actius financers; o el cost del casori més estratosfèric de la filla o el fill d’un magnat indi. Suposem que es compta amb el fet que hi ha gent a qui li plau reconfortar-se amb les riqueses dels altres, amb gent que aquestes notícies els provoca una gràvida indignació i amb gent a qui simplement interessen aquestes curiositats. Dubtem molt que aquestes notícies tinguin la intenció de subliminar les excentricitats multimilionàries amb la pretensió innòcua de suavitzar, de mitigar, entre la bona gent, el pessimisme i l’enuig que provoca el desequilibri mundial entre rics i pobres. I vulguin, potser, fer-nos adonar que al món no tot són pobres, esclaus, guerres, violències múltiples, morts de gana i de pena. Cert, algunes vegades poder és voler, perquè també hi ha gent que ha triomfat a la vida des del taller del seu garatge, que han sabut crear imperis tecnològics en què feinegen milions de persones.
Però les notícies no entren en el detall de si alguns d’aquests ricatxos amb la seua cobdícia compren governs, persones, territoris i voluntats. Si aquests plutòcrates la suma dels capitals dels quals representa el global del PIB de tot Sud-Amèrica. El més indecent d’alguns d’aquests magnats és que, a través dels ressorts dels seus imperis -sobretot mediàtics- estiguin inoculant una concepció del món consistent en un campi qui pugui desaforat. Així és com tal com maniobra l’obsessiu compulsiu Elon Musck, el més opulent d’entre els sobrats, que es pateja milions de dòlars, com si repartís caramels, per finançar l’extrema dreta mundial. Bé hem de dir que Forbes també publica la llista dels 25 multimilionaris estatunidencs més filantròpics. Una llista que no sabem per què no solem trobar en cap pàgina dels nostres mitjans audiovisuals. Segur que si els coneguéssim amb més detall potser fins i tot els admiraríem i animarien els emprenedors que aspiren al milionerisme social.
16 d’abril del 2025
9 d’abril del 2025
SI VIS PACEM, PARA BELLUM
El títol fa referència, segons m’informa la IA, a la frase extreta d’una obra d’un tal Flavi Vegeci que en llatí diu: «qui desiderat pacem, praeparet bellum», que traduiríem literalment com: qui desitgés la pau, s’hauria de preparar per a la guerra. Frase que s’ha convertit en una màxima universalitzada al cinema, la literatura, que ha servit de lema per a les acadèmies militars, fins i tot per a titular cançons, videojocs, còmics, etc. L’escalada bel·licista atòmica en el període de la Guerra Freda, a imatge i semblança de les expeditives bombes atòmiques nord-americanes de la segona guerra mundial, perseguia aquesta lògica. Arran de la guerra d’Ucraïna, el temor d’un renovat expansionisme putinesc i la deriva autocràtica trumpiana, que ens ve a dir ja us arreglareu, als europeus ens ha entrat el cangueli de veure’ns més indefensos i vulnerables que mai, tot reconeixent una ingenuïtat encara més candorosa que la que hi havia en relació amb l’ascens del nazifeixisme els anys trenta. Aquesta és la lògica des que el món és món, alimentada per la desconfiança dels uns respecte dels altres. No debades, un dels llibres més reeditats de la història, ultra la Bíblia, es titula L’art de la guerra de Sun Tzu, considerat un dels millors analistes militars de tots els temps, del segle V a.C. Això sí, tenim tractats com les Convencions de Ginebra o el Dret Internacional Humanitari. que regulen quan es pot declarar una guerra, què s’hi pot fer o no fer,
Tractats que parteixen del fet que, donat que és inevitable que en un moment donat els humans per resoldre conflictes ideològics, territorials, etnicistes o simplement imperialistes ens acabem matant en unes guerres cada cop més atroces, sembla que el mínim que podem fer és posar límits a la barbàrie. És el més assenyat a què hem pogut arribar des del segle de les llums. Parlem eufemísticament de seguretat i no de guerra perquè, en el fons, no ens refiem que ens la facin perillar els qui, per raons peregrines, saben que per dominar s’ha de guanyar una guerra. Deia Plaute, s. II a.C, homo homini lupus est. Cert, no podem evitar, malgrat els esforços civilitzadors, que, en paraules sàvies del forense Lorente Acosta, siguem fills de les guerres de la història i, pel que es veu, molts volen arribar a la història a través de la paternitat de noves guerres. Demencial!
Tractats que parteixen del fet que, donat que és inevitable que en un moment donat els humans per resoldre conflictes ideològics, territorials, etnicistes o simplement imperialistes ens acabem matant en unes guerres cada cop més atroces, sembla que el mínim que podem fer és posar límits a la barbàrie. És el més assenyat a què hem pogut arribar des del segle de les llums. Parlem eufemísticament de seguretat i no de guerra perquè, en el fons, no ens refiem que ens la facin perillar els qui, per raons peregrines, saben que per dominar s’ha de guanyar una guerra. Deia Plaute, s. II a.C, homo homini lupus est. Cert, no podem evitar, malgrat els esforços civilitzadors, que, en paraules sàvies del forense Lorente Acosta, siguem fills de les guerres de la història i, pel que es veu, molts volen arribar a la història a través de la paternitat de noves guerres. Demencial!
2 d’abril del 2025
HI HA NERVIS
La patata sempre calenta de Rodalies està posant molt nerviosa ERC. No tant per l’actitud de Junts, que juga a veure qui en treu més rèdit de la investidura de Sánchez, sinó perquè ERC està veient, igual que la majoria dels seus usuaris, sobretot de l’àrea metropolitana i de les terres de l’Ebre, que a part del descafeïnament dels continguts del traspàs, aquest no s’acabarà de materialitzar, segons la retòrica política, pel cap baix fins que no s’acabi la legislatura catalana, l’espanyola i les que vindran més enllà del 2030. No només els usuaris no en veuran millores substancials fins d'aquí a dos anys, i amb l’ajut d’algun miracle, sinó que ERC poc en podrà gaudir i lluir electoralment. ¿S’ha equivocat ERC exigint el traspàs de Rodalies, una de les coses més difícils d’aconseguir d’aquest món, a canvi d’investidures socialistes? I si Rodalies és un desideràtum només propi de titans, com no ho ha de ser l’anomenat finançament singular a què ERC també ha posat tota la carn a la graella! Una singularitat que, només cal tenir un mínim coneixement de la història espanyola, de la seua idiosincràsia i dels estatuts dels principals partits d’àmbit estatal, per saber que aquesta futura hisenda pròpia catalana és tan possible com fer entrar un clau per la cabota. Si la proposta de repartiment de menors migrants ja ha aixecat més polseguera que una tempesta d’arena, qualsevol forma de finançament singular que hom es pugui imaginar, o sigui que Catalunya tingui la caixa del recapte, no ens estranyaria que provoqués un intent d’aixecament en armes, si el Constitucional no ho impedís.
Posats a pactar investidures i a mantenir governs a Madrid i a Catalunya, només que s’hagués compromès el compliment de l’Estatut pel que fa a qüestions monetàries, balances fiscals i, sobretot, a l’execució efectiva del que es pressuposta anualment per a Catalunya, tal volta ja s’haurien pogut justificar, en unes properes eleccions, les conveniències de donar suport a Illa i a Sánchez. Ja sabem que tot això també forma part del paquet dels compromisos de les investidures, però juntament amb els Impossibles, ves que no quedi també ben aigualit. El problema sempre el mateix: si no governa el PSOE, amb el PP i Vox encara seria pitjor. Ergo, no ens queda més remei que el mal menor. I per no defraudar la clientela electoral, el teatre sempre hi ajuda.
Posats a pactar investidures i a mantenir governs a Madrid i a Catalunya, només que s’hagués compromès el compliment de l’Estatut pel que fa a qüestions monetàries, balances fiscals i, sobretot, a l’execució efectiva del que es pressuposta anualment per a Catalunya, tal volta ja s’haurien pogut justificar, en unes properes eleccions, les conveniències de donar suport a Illa i a Sánchez. Ja sabem que tot això també forma part del paquet dels compromisos de les investidures, però juntament amb els Impossibles, ves que no quedi també ben aigualit. El problema sempre el mateix: si no governa el PSOE, amb el PP i Vox encara seria pitjor. Ergo, no ens queda més remei que el mal menor. I per no defraudar la clientela electoral, el teatre sempre hi ajuda.
26 de març del 2025
L’AGONIA DE LA LLENGUA
Als estàndards de qualsevol llengua prestigiosa no s’hi admeten els barbarismes. En canvi sí els dialectalismes. Per bé que en el llenguatge col·loquial el català, com la majoria de llengües vives en contacte amb d’altres de més poderoses, es desnaturalitzi a marxes forçades, sobretot en les àrees urbanes, és lamentable que en la majoria dels mitjans audiovisuals nostrats, i el més greu en els de la Corporació Catalana, s’hi contribueixi afanyosament. En aquests que haurien de fer de mirall de pertinença, adequació i correcció, així que s’ou contínuament “arassar”, “la compta”, “posar en valor”, “comanament”, ja n’ha desaparegut absolutament el pronom “en” (no en tinc, no en soc, no en faig, no en menjo, no en sé un borrall). El pronom adverbial “hi” està a punt de córrer la mateixa dissort i cada dia que passa no solament perdem uns parlants sinó que molts dels que queden parlen més deficientment. Per cert, aprofitem per recordar a qui pretén ser correcte en la salutació inicial de qualsevol discurs que el pronom tothom es refereix a totes i a tots. Que qualsevol, qualsevulla/qualssevulla o qualsevulga/qualssevulga són invariables, tant per parlar d’homes i dones com de tot altre gènere. I que els quantitatius gens, prou i massa són invariables tant per indicar singularitat com pluralitat. Ens sap greu, per exemple, que, després de més de quaranta anys de la recuperació dels Mossos d’Esquadra, encara es parli dels comanaments en lloc de comandaments. I sobretot que les assessories lingüístiques llurs no ho hagin advertit o no hagin aconseguit corregir-ho.
Les llengües minoritàries i minoritzades al ritme del canvi climàtic i en situació de bilingüisme i diglòssia es van deteriorant i s’acaben extingint. Per la manca de parlants i quan entre els parlants que en resten s‘ha anat empobrint el lèxic i calcant la morfologia i la sintaxi de la llengua dominant. Del català al catanyol i d’aquest a l’espanyol catalanitzat, tot i que en el seu dia el català aportés añ castellà, hi empeltés, per allò de l’economia del llenguatge: “plegar”, “alioli”, “atiparse”, “butifarra”, “capicua”, “chafardero”, ”escalivada”, “esquirol”, “fideuá”, “fuet”, “masia”, “moncheta”, “retrete”, “sobrassada”, “tirabeque”, “trabucaire” o “yaya”. Be, sempre ens quedarà aquest consol o Casablanca on fa anys les elits hi parlaven francès.
Les llengües minoritàries i minoritzades al ritme del canvi climàtic i en situació de bilingüisme i diglòssia es van deteriorant i s’acaben extingint. Per la manca de parlants i quan entre els parlants que en resten s‘ha anat empobrint el lèxic i calcant la morfologia i la sintaxi de la llengua dominant. Del català al catanyol i d’aquest a l’espanyol catalanitzat, tot i que en el seu dia el català aportés añ castellà, hi empeltés, per allò de l’economia del llenguatge: “plegar”, “alioli”, “atiparse”, “butifarra”, “capicua”, “chafardero”, ”escalivada”, “esquirol”, “fideuá”, “fuet”, “masia”, “moncheta”, “retrete”, “sobrassada”, “tirabeque”, “trabucaire” o “yaya”. Be, sempre ens quedarà aquest consol o Casablanca on fa anys les elits hi parlaven francès.
19 de març del 2025
IDIOTISME
En un món en què tothom té milers de possibilitats de conèixer, de saber, d’informar-se, de contrastar, afirmar que català i valencià són llengües diferents ja no solament és el producte d’una aversió a tot el que sona a català per motius ideològics i polítics, sinó una malaltia, que científicament se’n diu idiotesa. Es tracta d’aquelles persones que tenen una capacitat de raciocini molt limitada, o sigui, una intel·ligència escassa. La idiotesa també coneguda com estupidesa, consisteix (i copiem de la Viquipèdia, perquè ho resumeix perfectament) en: la manca d'intel·ligència, de comprensió, de raó o d’enginy; en una incapacitat per aprendre. Pot ser innata, assumida o reactiva. La paraula estúpid prové de la paraula llatina stupere. D’aquí deriven estupefacte i, en un sentit figurat, estupend. Perquè, si no és una malaltia, un dèficit mental, qui pot entendre que persones suposadament escolaritzades, llegides, graduades a la Universitat, i fins i tot, viatjades, que ocupen càrrecs de representació a les institucions i han superat proves d’aptitud, exàmens i testos psicològics, defensin públicament que el català, el valencià, el mallorquí, el rossellonès, l’alguerès o el fragatí siguin llengües diferents? És que no cap en cap cap mínimament moblat. Esclar, una persona estúpida no té el sentit del ridícul. No sent cap vergonya quan afirma que són llengües diferents. En aquest sentit, no podríem dir que és un simple ignorant, un analfabet -o més col·loquialment-, un totxo o un sabatot. El problema és que, essent com és un estúpid, també és una de les màximes representacions de la talosseria.
Quan aquests carallots o curts d’enteniment ocupen, desgraciadament, càrrecs de representació o pul·lulen pels mitjans audiovisuals i/o tenen altaveus a totes les xarxes socials i, per a més inri, són infiltrats en tots els partits polítics d’àmbit espanyol, ja tenim la desgràcia perfecta. Perquè aquest personal sol tenir una imatge molt expansiva i molt contagiosa, la qual cosa fa que la ruqueria es comporti com una pesta que contamina desgraciadament la pobra gent que no ha tingut encara la sort de saber llegir i escriure. Normalment, vet-ho aquí, aquests capsigranys vírics solen coincidir amb els terraplanistes, els creacionistes, els antieuropeistes, els racistes, els negacionistes del canvi climàtic i els mentiders convulsius.
Quan aquests carallots o curts d’enteniment ocupen, desgraciadament, càrrecs de representació o pul·lulen pels mitjans audiovisuals i/o tenen altaveus a totes les xarxes socials i, per a més inri, són infiltrats en tots els partits polítics d’àmbit espanyol, ja tenim la desgràcia perfecta. Perquè aquest personal sol tenir una imatge molt expansiva i molt contagiosa, la qual cosa fa que la ruqueria es comporti com una pesta que contamina desgraciadament la pobra gent que no ha tingut encara la sort de saber llegir i escriure. Normalment, vet-ho aquí, aquests capsigranys vírics solen coincidir amb els terraplanistes, els creacionistes, els antieuropeistes, els racistes, els negacionistes del canvi climàtic i els mentiders convulsius.
12 de març del 2025
RODALIES.CAT
No passa dia, cap dia de l’any, que a Rodalies no hi hagi problemes. Els operaris de Renfe/Adif deuen ser els qui treballen més del món. No paren. És que no poden parar. Si no és la catenària que s’ha desplomat de vella o perquè s’ha quedat sense energia és un robatori de coure o són les travesses, les màquines, els sistemes de control, les vagues de maquinistes, les obres del corredor, un atropellament, els actes vandàlics, la congestió en els túnels d’entrada a Barcelona. En fi, un desastre, una bogeria, un maldecap horrorós, òbviament, per a qui n’ha de fer ús i un sentiment dissimulat d’impotència dels gestors que prometen millorar-ho tot, tant o més gran que el que podria tenir el qui s’encarregués d’evitar les erupcions volcàniques o els terratrèmols. Probablement no hi ha hagut en la història cap altre servei públic a Catalunya que, en dècades hagi estat tan abandonat, tan desinvertit i amb un funcionament tan deplorable i patibulari. I, per contra, no hem vist enlloc del món, en una situació tan desesperant com la de Rodalies, una gent, uns usuaris tan resignats, tan conformats, i alhora tan humiliats en temps de pau i en democràcia. Deu ser que la gran majoria de ciutadans ja no tenim cap esperança que Rodalies funcioni alguna vegada ni per casualitat. Certament, hi ha coses que són impossibles. Hi tants imponderables que l’en fan. Nosaltres com el noble Talleyrand, el supervivent de la Revolució Francesa: “el que no pot ser, no pot ser i a més a més és impossible”.
Ara sembla que sí que va de debò el traspàs integral de Rodalies. De prova, un tram de la R1. I a partir del 2026 una empresa mixta Generalitat-Estat se’n farà càrrec. Deuen ser bones notícies, deixem-ho així. De moment, en dos anys, una inversió de 77’5 milions per, com diu la premsa, posar al dia trens i estacions i millorar la seguretat i la informació, en temps real (!) que reben els viatgers. Com es pot perdre la fe? Serà una màrtir més l’Honorable Sílvia Paneque com ho van ser els/les seus/ues antecessors/res? Ves quines paradoxes, no?: un munt d’ateus i atees, més o menys obligats a ser-ho, resant davant un altar dedicat al déu de Rodalies, un Hermes modern, ple de sants i santes que no tenien cap interès a ser-ho. Abans la fe movia muntanyes. Ara, els qui viatgen amb tren de Rodalies, només es poden encomanar al déu de la Probabilitat.
Ara sembla que sí que va de debò el traspàs integral de Rodalies. De prova, un tram de la R1. I a partir del 2026 una empresa mixta Generalitat-Estat se’n farà càrrec. Deuen ser bones notícies, deixem-ho així. De moment, en dos anys, una inversió de 77’5 milions per, com diu la premsa, posar al dia trens i estacions i millorar la seguretat i la informació, en temps real (!) que reben els viatgers. Com es pot perdre la fe? Serà una màrtir més l’Honorable Sílvia Paneque com ho van ser els/les seus/ues antecessors/res? Ves quines paradoxes, no?: un munt d’ateus i atees, més o menys obligats a ser-ho, resant davant un altar dedicat al déu de Rodalies, un Hermes modern, ple de sants i santes que no tenien cap interès a ser-ho. Abans la fe movia muntanyes. Ara, els qui viatgen amb tren de Rodalies, només es poden encomanar al déu de la Probabilitat.
5 de març del 2025
LES TRANSFERÈNCIES
La política de les transferències de competències de l’Estat a la Generalitat, per complir amb l’Estatut o per acords interessats, és l’art de fer passar amb raons. De dilatar els compromisos per naps o per cols. L’art de convèncer que tota transferència de competències és molt complexa, o sigui que ni és simple ni senzilla ni es produeix d’avui per demà. Tant és així que després de dinou anys de la darrera reforma del nostre Estatut d’Autonomia encara no se n’ha completat el seu desenvolupament. En alguns aspectes, un Estatut d’Autonomia és tant una declaració de principis com una carta als reis. Els principis solen ser normes de caràcter universal, reconeixements de valors, de consuetuds “espirituals”, com per exemple parlar de “territori històric” o “nacionalitat”. I la carta als reis sempre està subordinada a la voluntat dels qui controlen el BOE, al designis del partit en el poder que és el qui fa les transferències pecuniàries i consegüentment als pressupostos generals. I tot i així, si és el cas que es pressuposta alguna de les competències estatutàries mai no s’acaba d’executar del tot. És a dir, fins i tot en els millors casos que hi hagi partida per a fer realitat la competència o la transferència sempre es deixa un marge d’incompliment estratègic per tal que es tingui una excusa per tornar a aprovar un nou exercici de pressupostos.
Les transferències autonòmiques de competències estatals, es regulin o no a l’Estatut, de fet, les importants, Rodalies, Mossos, Immigració, només es produeixen quan el govern de Madrid necessita els vots de les minories. I és en aquesta circumstància, en aquest context, que el transferidor per assegurar-se la legislatura allargassa tant que pot el procés transferidor. És quan es poden en joc els conceptes complexitat, seguretat jurídica i restriccions de les normatives europees. Conceptes crossa, conceptes comodí que justifiquen que el temps de la materialització de la transferència, negociada laboriosament i fatigosa, és perllongui, es dilati inexorablement, indefinidament i inextricablement. I si s’haguessin creat expectatives o alimentat il·lusions entre els receptors, els diferents governs de la Generalitat en el nostre cas, i la ciutadania, acaben convertint-se en un irritat o resignat santomasisme: fins que no ho vegi no m’ho creuré. Vet aquí la fe en la política.
Les transferències autonòmiques de competències estatals, es regulin o no a l’Estatut, de fet, les importants, Rodalies, Mossos, Immigració, només es produeixen quan el govern de Madrid necessita els vots de les minories. I és en aquesta circumstància, en aquest context, que el transferidor per assegurar-se la legislatura allargassa tant que pot el procés transferidor. És quan es poden en joc els conceptes complexitat, seguretat jurídica i restriccions de les normatives europees. Conceptes crossa, conceptes comodí que justifiquen que el temps de la materialització de la transferència, negociada laboriosament i fatigosa, és perllongui, es dilati inexorablement, indefinidament i inextricablement. I si s’haguessin creat expectatives o alimentat il·lusions entre els receptors, els diferents governs de la Generalitat en el nostre cas, i la ciutadania, acaben convertint-se en un irritat o resignat santomasisme: fins que no ho vegi no m’ho creuré. Vet aquí la fe en la política.
26 de febrer del 2025
COM MÉS SEREM MÉS RIUREM?
Titular: la població nascuda a l'estranger supera per primera vegada els dos milions a Catalunya a l'1 de gener del 2025. En total, més de vuit milions de residents a Catalunya. I al mateix temps la taxa de natalitat continua a la baixa. Diuen els ianquis: Amèrica per als americans. Qui són els americans: els sioux?. Catalunya per als catalans, qui són els catalans? Els descendents de Ramon Borrell? És a dir, un servidor? Els qui porten dos cognoms catalans des de fa segles ininterrompudament? O Els qui viuen, treballen si poden, s’han empadronat i volen ésser-ho, o tothom qui hi resideix, de grat o per força? Què vol dir ser català, després que som fruit d’al·luvió de pobles que hi han arrelat al llarg de la història coneguda?. Vingui qui hagi vingut, fenicis, grecs, romans, almoràvits, almohades, magribins, centreafricans, sud-americans, tant se val, el que ha fet que Catalunya continuï essent la diana de totes les polítiques de dretes i d’esquerres d’Espanya és i ha estat la llengua. Que el català no sigui un dialecte de l’espanyol. Els constituents de la identitat nacional no es fonamenten ni els orígens ni el color de la pell sinó bàsicament en la llengua. La que anomena les coses i els fets. La llengua de les frases fetes i de la toponímia. La que celebra els rituals i la que canta. La que parla a través de les relíquies i l’herència patrimonial i simbòlica. A Catalunya, si fos integrat tot això susdit en cadascun dels conveïns d’avui i de demà, hi caben no 8 milions sinó tants com hi puguin viure dignament. Talment, s’esdevindria amb el sard, el bretó, el gal·lès o el flamenc si hom volgués considerar-se’n conciutadà.
Hom és la seua llengua particular i la del seu cercle, tribu o clan, però s’és de la comunitat nacional quan la teua és la llengua de l’administració i de les institucions. I, sobretot, quan sents com la teua la llengua és la dels topònims, dels noms de la flora i la fauna, dels vents i dels poetes. Car, hom arriba a la comunió total amb la llengua d’una comunitat històrica i s’imbrica en la cultura del lloc on s’empadrona quan es familiaritza amb l’ús dels seus proverbis, dels refranys, de les dites o els aforismes. Qui salvarà la llengua de la comunitat, que és la llengua del país, si no ho fan els qui han arribat en massa els darrers anys i els qui vindran en massa els propers?
Hom és la seua llengua particular i la del seu cercle, tribu o clan, però s’és de la comunitat nacional quan la teua és la llengua de l’administració i de les institucions. I, sobretot, quan sents com la teua la llengua és la dels topònims, dels noms de la flora i la fauna, dels vents i dels poetes. Car, hom arriba a la comunió total amb la llengua d’una comunitat històrica i s’imbrica en la cultura del lloc on s’empadrona quan es familiaritza amb l’ús dels seus proverbis, dels refranys, de les dites o els aforismes. Qui salvarà la llengua de la comunitat, que és la llengua del país, si no ho fan els qui han arribat en massa els darrers anys i els qui vindran en massa els propers?
19 de febrer del 2025
MUTS I A LA GÀBIA
Quan l’autòcrata i el plutòcrata decideixen que se’ls en refoten el Tribunal Penal Internacional, l’Organització Mundial del Comerç, l’OMS, l’OTAN i la UE i tot el que soni a drets humans, mentre una meitat de ciutadans del món i entre aquests veïns hongaresos, italians, espanyols, francesos, alemanys, neerlandesos, experimenten un orgasme sideral i porten gairebé un mes aplaudint fins amb les orelles, a l’altra meitat se’ns posen els pels de punta i les benzodiazepines ja no ens fan cap efecte per conciliar el son. Els de la superioritat moral, hereus de la Il·lustració, fins i tot els admiradors de l’estoïcisme i els qui s’han conegut a si mateixos gràcies a Sòcrates, Jesucrist, Buda, Ghandi o Freud, estem tan espantats que som capaços de callar com a mesquins no fos cas que perdéssim la nostra petita parcel·la de confort i de no complicar-nos més la vida de la que ja tenim. Els deterministes diuen que la història humana és com un pèndol. Ara ens toca viure amb populisme reaccionari, neofeixisme, neonazisme i fer el cor fort i, si sobrevivim, ja tornaran els temps de la justícia, de la pau i de la solidaritat. La gent positiva, sempre esperançada, ens animen a no patir més del compte perquè Trump d’aquí a uns quatre anys ja haurà passat al bagul de la història. Però els qui ens sentim desolats i temem el pitjor ¿hauríem d’acontentar-nos a acotar el cap, a callar i a fer veure que no hi veiem, tal com hem fet amb la barbàrie de Gaza?
En un sistema capitalista només es pot castigar l’oligarca prepotent deixant de comprar-li els seus actius, els seus productes, els seus artefactes, els seus satèl·lits o les sues X, Y o Z. Ras i curt. Les repúbliques, Estònia, Letònia i Lituània, han tardat dos anys a desconnectar-se elèctricament de Rússia, però ho han aconseguit. Als deus de la terra no és pecat desobeir-los i menys quan cínicament es passen els drets humans pel folre dels...Els qui no perden mai la fe en Rousseau, allò que l’home és bo per naturalesa i és la societat qui el corromp, confien que els primers a revoltar-se contra les ocurrències del gabinet Trump i els seus sequaços seran els mateixos nord-americans. Passa però que els dèspotes propaguen por i fan desaparèixer els opositors. A. Camus avisava: les tiranies no s’edifiquen sobre les virtuts dels totalitaris sinó sobre la deserció dels demòcrates.
En un sistema capitalista només es pot castigar l’oligarca prepotent deixant de comprar-li els seus actius, els seus productes, els seus artefactes, els seus satèl·lits o les sues X, Y o Z. Ras i curt. Les repúbliques, Estònia, Letònia i Lituània, han tardat dos anys a desconnectar-se elèctricament de Rússia, però ho han aconseguit. Als deus de la terra no és pecat desobeir-los i menys quan cínicament es passen els drets humans pel folre dels...Els qui no perden mai la fe en Rousseau, allò que l’home és bo per naturalesa i és la societat qui el corromp, confien que els primers a revoltar-se contra les ocurrències del gabinet Trump i els seus sequaços seran els mateixos nord-americans. Passa però que els dèspotes propaguen por i fan desaparèixer els opositors. A. Camus avisava: les tiranies no s’edifiquen sobre les virtuts dels totalitaris sinó sobre la deserció dels demòcrates.
12 de febrer del 2025
MEMÒRIA DE SAINT-SIMON
La UE, la Xina, la federació Russa, tothom està pendent de què faran Trump i E. Musk, el nous Superman de l’ocàs de la nostra civilització. La nostra era, ja amb molts signes de ruïna des que la modernitat es va convertir en una desorientació generalitzada, governada per l’algoritme i la IA, guardians, gurus i emperadors del que nomenen el nou ordre mundial, en lliça pel control del Planeta, els seus recursos naturals, les ments i els cors de la gent i de noves teogonies. Any Nou i el mateixos emperadors. Any Nou i la mateixa rutina de callar i creure, consumir, lamentar-nos i dosificar-nos el panem et circenses. Tot i així, sempre hi ha alguna escletxa en el Sistema que ens permet veure el got mig ple. Els dies 25 i 26 d’octubre se celebrà a Barcelona el tercer Congrés Internacional de Democràcia Comunal. Una trobada de militants de la Xarxa Internacional per la Democràcia Comunal en què es debaté com a través de la comunitat, el poder popular, l’autogestió, l’autogovern, el suport mutu, l’ecologia social o la democràcia directa, es poden crear alternatives a les lògiques del sistema capitalista, patriarcal, colonial i ecocida. Una reunió tan important, que, més enllà dels col·lectius de Catalunya que hi participaren, com Arran, la Fundació Emprius, les Feministes de Gràcia, el Sindicat de Llogateres, Impuls Cooperatiu de Sants o la Comunitat Palestina de Catalunya, rebé una mina atenció per part dels nostres mitjans de difusió.
No és d’estranyar que els amos de les xarxes socials s’hagin convertit en els amos del Planeta i que nosaltres en la nostra il·lusòria llibertat ens deixem menar com a xaiets cap a la cleda d’un Nou Paradís, tal com descrivia Ray Bradbury a Fahrenheit 451 ja el 1953. Hom dirà que aquests col·lectius antisistema no deixen de ser uns utòpics uns il·lusos que en realitat són quatre pobres arreplegats testimonials. Tanmateix, ¿algú que viu en el primer món pot creure que amb les receptes actuals s’acabarà amb les migracions forçoses, amb les pasteres? Només dues dades per explicitar de què tracta realment el drama. La primera: avui es calcula que al món hi ha uns 1.200 milions de persones en pobresa extrema. I la segona: el novembre de 2023, els cinc homes més rics del món amassaven més de vuit-cents setanta mil milions de dòlars, una quantitat superior al PIB de Suïssa o de Taiwan.
No és d’estranyar que els amos de les xarxes socials s’hagin convertit en els amos del Planeta i que nosaltres en la nostra il·lusòria llibertat ens deixem menar com a xaiets cap a la cleda d’un Nou Paradís, tal com descrivia Ray Bradbury a Fahrenheit 451 ja el 1953. Hom dirà que aquests col·lectius antisistema no deixen de ser uns utòpics uns il·lusos que en realitat són quatre pobres arreplegats testimonials. Tanmateix, ¿algú que viu en el primer món pot creure que amb les receptes actuals s’acabarà amb les migracions forçoses, amb les pasteres? Només dues dades per explicitar de què tracta realment el drama. La primera: avui es calcula que al món hi ha uns 1.200 milions de persones en pobresa extrema. I la segona: el novembre de 2023, els cinc homes més rics del món amassaven més de vuit-cents setanta mil milions de dòlars, una quantitat superior al PIB de Suïssa o de Taiwan.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)