TOT ÉS POSSIBLE?

Com que passa el temps inexorablement i a cada bugada perdem un llençol i no tenim tota la vida per esperar que s’acompleixin els nostres desigs i quimeres i que es facin efectives les promeses electorals, deixin-me que pregunti com estan les coses que, diuen, ens han d’impulsar cap a la utopia o, si ho prefereixen, cap al futur. Doncs, què: com està l’ampliació de l’aeroport del Prat? I la cogovernança Aena i Generalitat?. En què ha quedat el finançament singular (segons els diccionaris normatius: una cosa que és única) de Catalunya?. Està desbloquejat el Hard Rock de Vila-seca i Salou?. Ja avança la materialització del macropolígon de Torreblanca i Quatre Pilans i la seua estació ferroviària intermodal?. L’autovia fins a Balaguer, per a quan?. I la compleció de la que uneix Lleida i Tarragona?. Ah, i el projecte comercial de l’entorn de l’estació Lleida-Pirineus (sic)?. Segur que hi haurà calés en aquesta legislatura per al Pla de Millora Urbana de la Mariola? I per a la biblioteca de Joc de la Bola?. Com el tenim el tema dels secretaris-interventors dels nostres ajuntaments que tenen empantanegats centenars de gestions dels seus pressupostos?. Com va la col·laboració intercomarcal en temes tan vitals com les connexions viàries, la generació de comunitats de consum, dels mercats, de fires, la formació professional i universitària, la creació cultural o la implantació industrial i logística entre les capitals del Pla de Lleida i entre el Pla i Muntanya?. Al solar de les termes romanes de Remolins, estaria bé, no?, que s’hi pogués construís la seu del futur museu d’Història de la ciutat?.

És ben cert, no es pot matar tot el que és gras. No podem ser més exigents del compte si no tenim totes les dades i no coneixem els inconvenients i les insuficiències sobretot econòmiques per convertir en realitat els somnis, les promeses i els desideràtums. D’acord, però els fabricants d’il·lusions, els programadors electorals, els propagandistes, haurien de ser més rigorosos, perquè d’il·lusions no es pot viure tota la vida. I menys quan d’un dia per altre els caps de cartell desapareixen del programa de festes. Sí, aniria molt bé, per evitar frustracions, que cada idea creativa anés acompanyada d’un pressupost d’execució. ¿Per cert, el procés cap a la independència, encara que només sigui energètica, en quin estadi està?.

RESIGNACIÓ

Catalunya és un país, una quasinació, de resignats. De dimissionaris. L’exemple perfecte el tenim en el desastre de Rodalies. No en els problemes que han tingut lloc el darrers dies, accelerats per una meteorologia desaforada, sinó en la sèrie de despropòsits que s’encadenen cada dia. Els responsables, ara, per trobar una explicació de consens entre els qui en tallen el bacallà des del final de la guerra civil, amb el cinisme del qui no té cap vergonya d’encolomar els errors a les víctimes, diuen que la causa dels problemes és la manca d’inversió durant molts anys. Com si durant anys i panys no haguessin governat els qui ara es queixen de la precarietat inversora i els culpables fossin uns alienígenes. Milers i milers de persones que s’han de desplaçar per anar a treballar, per fer funcionar Catalunya i vulguin o no s’han de buscar la vida perquè un servei essencial no va de cap manera! Els governants ja sabem el que diran. Però, i els sindicats, els majoritaris i els gremials. I les PIMES i les grans empreses? Tothom es lamenta, posa cares llargues i a esperar que un dia soni la flauta. Només, com sempre, es mouen les plataformes d’usuaris, els afectats, els qui no poden dimitir, perquè els hi va la vida, encara que la ràbia, la impotència, l’ansietat i la desesperació els la vagin rosegant.

Però el problema no és només Rodalies, sinó la mobilitat en les grans vies de comunicació. L’AP7 no dona per a més en segons quins trams. Si s’ha de tallar per motius de seguretat, perquè hi ha hagut algun accident, el món esdevé un caos sideral, un Cafarnaüm. I es produeixen un munt de pèrdues econòmiques, perquè és la via principal que canalitza el trànsit de mercaderies d'Europa cap a la península Ibèrica i d'Espanya. I plou i plou i resulta que sempre són els mateixos pobles, barris, passeigs marítims i rius i rieres i barrancs que s’inunden. I pregunten al veïnat i als alcaldes, com és que es troben en aquella situació i sempre sents: que en fa d’anys que reclamem que s’arregli!. Balzac la deia molt grossa: la resignació és un suïcidi quotidià. Resignar-se vol dir que no pots fer-hi res, que has d’aprendre a viure amb els teus mals i els dels altres. Doncs, certament, Catalunya no és millor dels mons possibles. I mai no es poden solucionar els problemes recurrents, perquè mai no hi ha prou diners per a tanta necessitat...

ELS GIRONA EN DOCUMENTAL

Fa un parell de setmanes vaig assistir, molt ben acompanyat, amb centenars (sí, centenars!) de persones vingudes principalment del Segrià, Urgell, Pla d’Urgell, Noguera i fins i tot de terres segarrenques, pallareses i garriguenques, al visionat i presentació del documental Els Girona, la gran burgesia catalana del segle XIX, que tingué lloc al Castell del Remei, justament una finca que fou propietat de la família Girona i actualment del Celler Tomàs Cusiné. Cal dir, d’entrada, que el documental, dirigit, guionat i realitzat per Sergi Martí i Maltas i produït per Brutal Media amb la participació de La Xarxa de Comunicació Local i RTVE (sembla que TV3, la nostra, se n’ha abstingut), és una obra que sintetitza amb rigor històric i amb una clara intencionalitat pedagògica la trajectòria de la transformació econòmica, social i cultural que la família Girona, amb arrels a Tàrrega, liderà al llarg del segle XIX i inicis del XX. Però sobretot cal tenir present que el documental ha esta possible gràcies al treball previ d’investigació de la doctora en història, la bell-lloquina Lluïsa Pla i Toldrà (l’alumna que tot professor voldria tenir a la seua aula), editat per Pagès amb el mateix títol de la filmació. Si hom ha llegit la tesi de la Dra. Pla, s’adonarà que el documental no deixa de ser un esquer per endinsar-se en la història completa d’aquests pròcers.

Sort en tenim que gràcies a aquests treballs de recerca i divulgació, podem rebatre els qui encara menyspreen i ridiculitzen l’existència de la burgesia catalana. La revolució industrial a Espanya la fan gent com els Girona i des de Catalunya. La seua capitalització no és fruit de l’especulació, de la corrupció o del negoci d’esclaus. Aquesta gent inverteix per innovar, transformar, modernitzar i internacionalitzar. ¿Quants capitalistes, sense l’assistència de l’Estat, s’han jugat els calés per construir un canal, línies de ferrocarril, la seu de la UB i alhora crear institucions financeres? Les quatre generacions dels Girona que varen capitanejar la modernització del país tenien, avant la lettre, això de què tant es parla en els màsters empresarials: missió, visió i valors. Sincerament, qui visualitzi (a YouTube no hi manca) el documental i llegeix el llibre de la Lluïsa Pla, se sentirà una mica més orgullós de ser beneficiari d’aquest immens patrimoni.

TAMBÉ IRRACIONALS

Les decisions vitals no totes passen pel crivell del raciocini. No totes se sostenen amb la lògica de la raó i són sedassades per la consciència. Si hom mesurés les conseqüències de tot ordre que provoca la guerra, guerrejar seria un imperatiu racional?. Ho és fer la guerra per amor a la pàtria, per defensar unes creences religioses?. Ho són les venjances per gelosia, per urc, per honor, per arravatament, per pulsions eròtiques?. Què porta l’urbanita a viure primitivament en una cabana en el bosc més recòndit de la selva amazònica?. Què a algú, educat en el millor de la civilització occidental, aventurar-se a ser soldat de fortuna a favor d’Ucraïna o ser metge sense fronteres a Gaza?. No tot és meditat, ponderat i calculat. No tot obeeix a l’imperatiu de la raó. L’enamorament admiratiu és racional?. Quants cops són les circumstàncies les que ens duen a actuar al marge de la racionalitat kantiana? En situacions de ruïna econòmica, moral, davant un dolor insuportable, una pèrdua irreemplaçable o la solitud no volguda?. Què té de racional l’impuls de sobreviure a l’infortuni?. La vida no la regeix només el seny, ho saben bé els especialistes de l’ànima humana o els qui ens psicoanalitzen. Què fa que algú es deixi anorrear per un instint incontrolat? Ho fa la timidesa, l’atreviment, la temeritat, la inconsciència, un trastorn mental transitori?. Per alliberar-nos d’una esclavitud normativa familiar en edats primerenques?. O per què hom no és capaç de dominar la ira, l’enveja, la gelosia, la ràbia, la golafreria, la luxúria i la resta dels anomenats pecats capitals? Serà que els ideals, els innominables desigs, només esdevenen reals en els somnis?

La cultura, senyor Freud, ha domenyat i controla els nostres instints animals? El pessimisme de la intel·ligència és compensat per l’optimisme de la voluntat, senyor Gramsci?. Són els instints, Srs. Schopenhauer i Nietzsche, el veritable motor de la vida i de la història? Quina mena de racionalitat és la raó economicista aplicada a la sanitat, la cultura, l’educació, als serveis socials?. La mera intuïció, la fe o les devocions, la il·luminació mística, els traumes infantils o el pur pragmatisme poden ser els únics responsables de les nostres conductes o els àrbitres de les nostres accions? La desraó es pot justificar per la militància a un nihilisme existencialista?.

EL NEOFEUDALISME

De l’oh, Europa! hem passat a l’ai, Europea! Molta filosofia, molt art, molta herència cultural clàssica grecollatina, molta democràcia parlamentària, molts valors humanístics, molta dinastia reial, moltes revolucions populars, moltes guerres amb mortaldats industrials, i cada cop més a prop d’un retorn a l’Edat Mitjana. Des de la segona mundial fins abans d’ahir teníem una dependència de vassallatge, però ara mateix ja som com els serfs de la gleva del senyor feudal estatunidenc. Com que l’oncle Sam creu que ens ha subvenit en tot el que és essencial perquè funcioni la nostra economia (pagant eh!, només l’any passat importacions per un valors de prop de 400.000 milions d’euros), ha captar els millors investigadors i experts i ens ha tret les castanyes del foc en els conflictes bèl·lics als Balcans, ara, el Rei ha dit que ja està fart de la nostra altivesa moral, i que ens farà pagar amb interessos la seua generositat. Si arravatés Groenlàndia a Dinamarca, sense que abans no s’haguessin pronunciat democràticament els seus habitants, com reaccionaria Europa? Què faria l’OTAN sense la potència militar dels EUA?. I la UE què hi diria més enllà del previsible comunicat de repulsa? Què faria Trump si els xinesos envaïssin Taiwan?.

La realitat és que bona part dels representants electes del parlament de la UE estan molt preocupats tant per la fanfarroneria de l’autòcrata com per la incapacitat de saber com respondre en cas de fer-se realitat els seus capricis. La dreta europea, en canvi, deu aplaudir amb les orelles. La ciutadania amb dos dits de front també està amoïnada. Els caps d’Estat, els membres del Consell, alguns molt inquiets i d’altres que presumiblement se n’alegrarien. I la Comissió, l’òrgan de govern, se les veu i se les desitja per trobar fórmules de consens per respondre a les amenaces imperialistes, mentre fa equilibris sobre una corda fluixa, agafada d’un extrem per la mateixa administració de l’annexionisme ianqui. ¿Realment Europa és tan dependent dels EUA que és incapaç de parar els peus al President, que llueix en el seu currículum haver estat declarat culpable, el 2023, per abús sexual, difamació i frau empresarial. I un any després, de falsificar documents comercials?. És tan cega la societat nord-americana per no adonar-se de l’infern en què pot estimbar-se i arrossegar-nos a tots plegats?

ELS AMOS DELS MÓN

Els amos de les noves tecnologies són els més rics del món. Gairebé tots nord-americans. I naturalment són amics de conveniència amb els qui tenen la potestat de pitjar el botó nuclear. Ergo, tots són amics de Trump, perquè aquest té la capacitat militar per obtenir les matèries primeres i energètiques que calen per fer funcionar la tecnologia dels més rics del món. Amb l’excusa de la seguretat nacional dels EUA, tots els països amb recursos estratègics, excepte aquells que disposen de la bomba atòmica, poden ser fustigats, extorquits, envaïts, ocupats o tutelats. El problema d’aquests hiperacabalats és la seua ambició de ser els amos del món. Els seus patrimonis controlen la majoria dels mitjans i els recursos estratègics amb què s’organitza el nostre sistema de vida. Sobretot les plataformes d’informació, comunicació i distribució de bens i serveis, els recursos energètics, armamentístics, i sobretot el que ara s’anomena el relat. És a dir, la manera com s’explica el que passa i la manera com cal construir una aparença de realitat. Evidentment, la que està al servei dels interessos dels plutòcrates. Des de sempre qui ha disposat i controlat els mitjans tècnics i els recursos bàsics vitals ha governat el món. La diferència respecte d’altres èpoques és que ara el poder econòmic, el poder polític, el poder militar es concentra en unes poques persones al món. I bona part dels habitants del planeta som clients d’aquestes deu persones.

En realitat, som captius dels seus serveis i productes, i uns perfectes cecs i muts davant els seus capricis, les seues prepotències i roïneses. Els seus desafiaments al dret i als tractats internacionals, a la sobirania dels estats, a les cultures nacionals, als consensos ètics i el menyspreu als danys col·laterals en vides humanes. Som en l’era d’una nova esclavitud global en què els oligarques, per evitar que el sentiment d’impotència i la mala consciència no ens acabin desballestant el fràgil equilibri mental i emocional, han creat uns patis enormes amb tota mena de jocs -a cops terrorífics-, les xarxes socials, on podem alliberar tota mena de dèries, narcisismes, alegries i misèries i trobar el placebo més reconfortant per a les nostres manilles, cadenes o dogals, més o menys invisibles o dissimulats. Deia Juan Ramón Jíménez: "Si et donen un paper pautat, escriu per darrere."

ACCOUNTABILITY

Diguem-ho en anglès perquè els britànics són una mica més seriosos que nosaltres. Ho solem traduir com retiment de comptes, tot i que el concepte va bastant més enllà. És a dir, es tracta de responsabilitzar-se dels nuls, pocs o molts resultats obtinguts de les promeses i els compromisos electorals, de les decisions estratègiques, dels fets i els seus impactes, així com de les incompareixences o les absències en els moments claus de la gestió de les imprevisions. Ah, insistim, de fer-se’n responsable i prendre les mesures per aconseguir els objectius que no s’han acomplert. No és només un memoràndum o un llistat d’excuses i de bones intensions. En aquest sentit, si fem balanç, si passem comptes, si fem l’accuntability del que fou la pedra angular, el fiançament singular per a Catalunya, del pacte de legislatura amb el PSOE a Madrid i en conseqüència amb el PSC, hem de concloure que el més calent és a l’aigüera. Tan esbravat i esfumat, el compromís, que ningú no es creu que sigui possible que se’n vegin algunes realitats més enllà de l’esbós del disseny d’un cartell i unes oficines virtuals. Ja vàrem escriure allà mesos que ERC picava molt alt quan pactava amb Sánchez i Illa. Massa alt, massa ambició per la poca munició que tenia i té a la cartutxera. Ja saben la dita: demanar l’impossible és com buscar una agulla en un paller, voler comptar estrelles, demanar la lluna i nedar i guardar la roba. Sí, ja sabem com va això: demana al màxim perquè almenys et donaran peixet.

Durarà la legislatura espanyola?, ja ho veurem més aviat que tard, però el que tenim clar ara és que no hi haurà pressupostos generals de l’Estat ni peix al cove per a Catalunya. I esclar, haurem de jutjar, com és prescriptiu (encara que normalment ens deixem portar pels sentiments i per la temença que no vingui el llop de la dreta i l’extrema que les enquestes vaticinen), pels fets i no per les paraules. En aquestes alçades de la suposada majoria d’edat de la institució de la Generalitat restituïda i la seua governança són més els anys de frustracions continuades dels ideals que volíem bastir com deia el nostre Màrius Torres i els nostres avantpassats, que no pas la consecució de les promeses que se’ns han fet de bastir estructures d’estat. D’il·lusions també es viu? Com deia Woody Allen: si no trigues massa, t’espero tota la vida. Bon Any Nou!

TORRONS TOT L’ANY

Encara que la consigna és que cada dia de l’any és bo per a donar-se una alegria firant-se alguna bagatel·la o regalant-la, la fal·lera consumista de Nadal cada vegada comença més abans de desembre. A l’estiu, per exemple, ja es ven loteria de Nadal i alguna gent previsora, aprofitant les vacances en llocs singulars ja fa amassament de regals per a les festes. L’alegria de Nadal en bona part s’ha reduït a comprar l’alegria. L’alegria de comprar i de vendre més que en cap altre dia de l’any. Perquè Nadal vol dir alegria, encara que la meitat de l‘alegria per a molta gent que la passa com pot, com diu un proverbi persa, sigui de paraula, de lluminàries o acordant, segons la tradició de pau i treva, l’aturada d’intercanvi de trets de llançament de drons o de míssils la nit mateixa de Nadal. I, per a alguns, encara, (o potser per a més dels qui ens pensem, segons la nova onada de conversos a la fe d’un déu misericordiós) alegria per la confiança en la redempció cristiana de les nostres estupideses. Després de comprar la caricatura de la mort per Tots Sants o modernament pel dia de Halloween, i de continuar l’escalfament despenedor amb el Black Friday de finals de novembre, arriba l’apoteosi de la gran consumició i consumació de les festes de Nadal, Cap d’Any i Reixos.

Tot i la paganització del nostre Nadal, en realitat seguint el rastre secular de la celebració del solstici d’hivern en era protohistòrica, i la universalització de Santa Claus, no deixa de ser curiós (anava a dir miraculós) que, , encara restin senyals de la seua cristianització cap allà al segle IV, i de la popularització dels pastorets, les nadales i el pessebre, a partir del s. XIX. Com que els catalans som tan oberts al món, però alhora tan nostres, comprem i repartim amb el Pare Noel i tornem a comprar i a regalar per Cap d’Any i Reis. I això comptant que no som ni massa reialistes ni massa beats de sant Nicolau. En fi, que aquesta amalgama de paganisme i cristianisme, durant el cicle de Nadal, ens converteix, a la gran majoria, en els pastors més fidels del consumisme capitalista que, amb el lirisme magistral del màrqueting més ensucrat, ens predisposa a infantilitzar-ho tot amb els millors desigs de pau, reconciliació, misericòrdia i retrobament. Només em sap greu que enguany per les restriccions de la UE no hi haurà marisc per a tothom.

ESCOLA INCLUSIVA

Què vol dir “escola inclusiva”? Succintament: que escolaritza i per tant educa, ensenya i socialitza tota la població fins als setze anys, i amb atenció singularitzada a les necessitats educatives de cada nen, nena, noi o noia. És a dir, tal com prescriu l’article 14 de la CE, "els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social”. De manera que a Espanya tots els menors estrangers també tenen dret a l'educació en igualtat de condicions que els nacionals. En línies generals és això. De fet, hi ha un munt de bibliografia sobre el tema. Tesis doctorals, cursos de formació magistrals, magnífics tutorials a YouTube, prescriptors experimentats, materials específics per afrontar la diversitat i singularitat de les aules, suports auxiliars a les mateixes aules, organitzacions escolars flexibles, implicacions familiars, municipals i associatives enriquidores, etc. Però, en el dia a dia en una mateixa aula, com es gestiona la inclusivitat? Com es fa això, tan ben documentat, teoritzat i ensenyat als mestres i professors? Heroicament?

O màgicament, si més no per les raons següents. Una, per més que es dona per sabut que ja ho solucionarà la tasca socialitzadora de l’escola, està relacionada amb la complexitat social, familiar, econòmica, d’orientació sexual, cultural, religiosa, i amb les ideologies que la sustenten o marcs mentals diferents i molts cops encontrats, que l’alumnat trasllada a la institució escolar, amb les seues motxilles actitudinals, comportamentals, emocionals o vivencials. L’alumnat no arriba a l’escola nu, immaculat i buit, com si s’hagués d’inculturar des del no-res. Una segona, la que afecta el professorat. No tothom que gestiona la complexitat de la seues aules, sobretot a secundària, entén la diversitat de la mateixa manera, la té assumida o li és un handicap. O té prou recursos per fer-hi front o suficient carisma, mà dreta o aptituds per governar una de les realitats més envitricollades de la nostra societat. No hi ha màgia que valgui. I una tercera, l’entorn escolar. Els recursos socioeconòmics de les famílies. Tothom sap o hauria de tenir present que hi ha barris on l’únic àmbit educacional és precisament l’escola. Un illot enmig de la selva.

RAONAMENTS

El principal problema de la dreta ideològica i, consegüentment sociològica i política, és que no pot concebre cap altra raó que no sigui la seua. El mateix problema el té l’esquerra. Com tothom sap, quan els dos pols sempre tenen la raó, és impossible entendre’s. La diferència està en el fet que la dreta és més autoritària i per defensar el seu criteri sempre té a punt el recurs de la força. Sempre compta amb solucions dràstiques i exemplaritzants, aquelles que deixen, per a l’esquerra, màrtirs. En canvi, l’esquerra sempre sol ser més condescendent, més indulgent, més blana, més il·lusòria, més perdonadora, una mica més dialogant. El problema és que la seua raó sol ser gairebé sempre ètica. La raó de la dreta, en canvi, sempre és moral. És a dir, prové dels costums ancestrals i consagrats. Els posseïdors de la terra i del cel són els que han establert el que a la pràctica està bé i el que està malament. La teoria ètica correspon a les esquerres. Però a la pràctica, la raó, sigui moral o ètica, la té sempre qui té el poder i la força. El poderós és l’únic que té la raó d’Estat, la raó religiosa, la raó constitucional, l’Autoritat, la Raó de facto. En una democràcia existeix la possibilitat que la raó es reparteixi entre uns i altres. En dictadura (en totes, fins i tot òbviament en la del proletariat), el tirà, l’autòcrata, l’absolutista, el dèspota sempre té tota la raó. És inimaginable qualsevol transacció o intercanvi. Ja deia Montaigne que la raó és com una olla de dues nanses, se la pot agafar per la dreta o l’esquerra.

Tothom té la seues raons per fer el que fa. Tants caps, tants barrets. Max Aub ho expressava així: Raó no és el singular de Raons. Tot i així, sempre se sol complir la dita que amb raó o sense, el pobre, sempre a la presó. Ja referíem un altre dia la dada del 20% dels joves que opinaven que una dictadura milloraria les seues expectatives vitals. La ignorància és atrevida, certament, perquè s’afirma sense càlcul, sense contrast, sense experiència empírica, sense proves. A mi el que em preocupa de debò és si els governants de la polis interpreten prou bé les dificultats de la gent per dur una vida digna, sobretot els joves que es volen emancipar. Si les raons dels governants per fer o deixar de fer són prou sòlides o fonamentades com perquè no creguem que són mer jocs de paraules buits de contingut.