L’EFICÀCIA

En un banc de la plaça, asseguts al respatller, xerrotegen i beuen cervesa de llauna. Tenen una paperera a uns tres metres i els contenidors. S’ha fet tard i deuen voler anar a sopar o a dormir directament. Criden i xisclen per acomiadar-se. Per fi, tot en calma. Algun parrupeig, el cri-cri dels grills que no han atret femella encara, els pixats i algun cagarro de la gossada que es desfoga pels entorns i el terra i el banc plens de petjades enganxifoses, de llaunes esclafades o mig plenes, de mantells espessos de colomassa. I davant el panorama quotidià, ens preguntem: quina incidència ha tingut l’educció en aquest personal? Quin és l’impacte dels ensenyaments que han rebut gratis et amore? Han estat eficaces les normes de civisme i els ensenyaments en valors i civisme? O només hem apaivagat o esmorteït, i encara en alguns casos, el que podrien ser conductes extremes d’incivisme, atès que aquestes llaunes no han anat a petar a la cara d’algun transeünt? És prou eficient el nostre sistema educatiu per ser educador? Té prou capacitat per produir conductes cíviques?. Si com deia l’escriptor i assagista nord-americà R.W. Emerson “la veritable prova de la civilització és el tipus d'home que la societat produeix", tots plegats hauríem de reconèixer una part de culpa. Aprenem de forma innata per imitació dels nostres referents. Aprenem per la pràctica, per l’assimilació de les lleis fisicoquímiques, per contrast, per adaptació, perquè tenim la capacitat de memoritzar. En fi, aristotèlicament, per inducció i per deducció.

Però la pregunta que m’amoïna és: per què són sovint tan poc eficaços els ensenyaments, tan defectuosos i ineficients els nostres aprenentatges elementals? Per sobre de la gespa de la placeta hi passegen els cans senyors i senyores d’un aspecte educat, que entre ells comenten i es queixen de l’incivisme del jovent que llença les ampolles i les llaunes, els cartons i els plàstics a l’herba, tenint com tenen l’abocador a dos passos. Però aquests senyors i aquestes senyores no són bons per arreplegar cap d’aquestes deixalles i llençar-les on toca. Ni s’acararan al jovent que critiquen per dir-los que no ho fan bé. Que l’espai públic és un lloc que tothom ha de preservar i n’ha de tenir cura. No els diran res i esperaran que passin els escombriaires per queixar-se de la brutícia de la plaça i del barri.

VELLS ANALÒGICS

Les persones d’edat avançada que són analfabetes tecnològiques, que fins i tot tenen moltes dificultats per fer operacions simples en els caixers automàtics, em pregunto com s’ho faran si, tal com sembla que els gestors de la UE estan estudiant, desapareix el diner físic, els bitllets i les monedes? Llegim a la premsa que el 80% de les persones de més de 76 anys “sofreix” dependència digital. Ja fa un temps que es ve insinuant que els governs hauran d’implementar nous ajuts a la vellesa i concretament hauran de pensar a crear la figura de l’assistent digital o, en tot cas, afegir aquesta funció principalment als assistents socials. A Catalunya, segons l’IDESCAT, la població de 75 anys o més representa ja aproximadament el 10% del total dels habitants del Principat. Segons els demògrafs, la població de Catalunya és de les més longeves del món. I les projeccions que fan indiquen que l’any 2050 hi haurà prop d’11.000 persones centenàries i que aquestes dades escalaran extraordinàriament així que avancin les investigacions sobre l’allargament de la vida (naturalment o artificial). Tenint en compte aquesta realitat i que actualment a casa nostra ja hi ha més de 3100 persones centenàries, augurem que els gestors administratius, els graduats en Treball Social i òbviament els informàtics i especialistes en robòtica humanística seran els professionals tant o més indispensables que els llauners, els electricistes, els biomecànics i traumatòlegs en general.

M’imagino la distopia en què una persona, en plena senectut avançada, intenta fer tràmits en una Store-shop bancària amb un robot per disposar de dos bitllets de cinquanta euros per donar-los al seu net que ja passa dels cinquanta. I aquest artefacte li intenta explicar que si els hi vol regalar ha de dipositar-los en una guardiola electrònica, el PIN de la qual li van enviar per correu evidentment electrònic i que ha d’obrir una App que té instal·lada al telèfon mòbil superintel·ligent que l’entitat li va regalar per Reis...M’imagino a mi mateix amb un robot gestor personal, majordom, que he aconseguit amb l’ajut a la dependència després d’esperar un lustre, el qual no solament té cura de la meua salut sinó que, no sé com, s’ocupa de la meua economia. Més o menys com el robot encantador de la pel·lícula titulada en castellà Un amigo para Frank, estrenada l’any 2012.

HIPÒCRITES!

De la visita del Papa a Madrid em quedo amb la sublim manifestació d’hipocresia dels aplaudiments al Congrés dels diputats i diputades de les forces polítiques contràries precisament al missatge central de Lleó XIV sobre l’acollida de la immigració, la preservació de la dignitat humana, contra la polarització i la crispació política i el militarisme. Una demostració de fariseisme professional dels de manual. O sigui, el Papa els diu a la cara, als diputats que fan bandera de la xenofòbia i ostentació del seu menyspreu als principis bàsics de les societats democràtiques, fonamentades en els valors humanístics, i l’aplaudeixen set minuts com si no hi tinguessin res a veure. Com si entre aquests hipòcrites la farsa, el desvergonyiment i la insolència, no fossin sinó els seus models de comportament. Ells, tan catòlics, però tan roïnament ignorants de la sentència de Jesús quan critica els qui veuen la brossa a l’ull del proïsme, però no la biga a l’ull propi (Mateu 7, 3-5). Ells tan radicalment catòlics i apostòlics que aplaudeixen amb tota la barra qui els ha ventat una bona bufetada als morros i qui en altres mots els ha repetit aquelles paraules de Jesús (Mateu 23, 27-28): “Ai de vosaltres, escribes i fariseus hipòcrites que sou com sepulcres emblanquinats, que per fora es veuen bonics, però per dintre són plens d’ossos de morts i de tota mena d’immundícia”. Un espectacle de màscares així, tan vergonyós, insisteixo, només el poden oferir els professionals de la hipocresia.

Sí, sí, també van aplaudir tot els diputats i les diputades, de dretes i d’esquerres, conservadors, progressistes, independentistes i els altres, quan el sant Pare va recordar la doctrina de l’església en contra de l’avortament i l’eutanàsia. I ho dic perquè cal tenir present que un hipòcrita és un caragirat, un giracamises, aquell personatge que “predica” una cosa i en fa una altra. L’hipòcrita és el de la doble moral, el de la moral de conveniència. El cínic perfecte. Una persona sàvia, comentant l’històric discurs papal a la cambra legislativa espanyola, em recomana, irònic ell, que llegís (o rellegís) el Tartuf de Molière, i a fe de món que ho hauré de fer, si més no, per no perdre el nord i tenir sempre present el que deia Lincoln de l’hipòcrita: l’home que havent assassinat els seus pares, després demanava clemència al·legant que era orfe.

FRAGILITAT DEMOCRÀTICA

Vigilem amb la permissivitat amb què campen les proclames, els càntics, els insults, els símbols i les provocacions ultres, perquè, com deia, Voltaire, “els qui poden fer que creguis absurditats, et poden fer cometre atrocitats”. Anem en compte amb la faramalla verbal incendiària, perquè no costa gens passar de la provocació verbal i gestual a la violència física. Quina norma pot emparar, en un estat democràtic, la manifestació pública i explícita de simbologia nazi i feixista? De quina llibertat d’expressió estem parlant? ¿De la que permet, consent o relativitza que hi hagi gent que vociferi desvergonyidament, públicament la seua adhesió a ideologies totalitàries, racistes, genocides, nacional-militaristes? I, a més, se’n vantin com uns perdonavides perquè se senten impunes? Compte amb la desmemòria, amb el negacionisme, parem compte amb el bonisme i la indiferència. No perdem el temps, cal desbaratar de soca-rel els demagogs i els utopistes de pa sucat amb oli, perquè, si la democràcia no posa límits, no se solidifica constantment, no utilitza els mitjans punitius corresponents, és molt fàcil que degeneri en dictadura, precisament i paradoxalment per la pròpia essència democràtica de la defensa de la llibertat.

Les causes de la degeneració democràtica fa anys i panys que han estat estudiades a fons, i una de les principals radica en la desinformació, la ignorància, la incapacitat de contrastar, de ponderar, de confrontar paradoxalment quan hi ha més possibilitats que mai per informar-se, per llegir i aprendre. Però mai com ara, a partir de la proliferació de les xarxes socials i dels pseudoperiodistes que fabriquen les noticies, ens havíem trobat amb les mentides més infames, mai amb tanta facilitat per manipular la veritat, mai amb tan caos informatiu, i tan desconcert. Com era presumiblement impensable, coneixent la història turbulenta i sanguinària de la nostra Europa contemporània, que retornessin els postulats nazifeixistes, que l’extrema dreta pogués exhibir els seus llobatons cridant somrients Sánchez, hijoputa. O que, a l’era de la societat del coneixement, joves fornits, amb el rictus de qui està a punt de degollar una fera salvatge, guardaespatlles de la sacrosanta tradició de Una, grande y libre, a pit descobert desfilin, com les joventuts hitlerianes, pels carrers de les nostres ciutats.

LA NEGRA DE LA POLÍTICA

Els polítics que delinqueixen fent un ús espuri dels seus privilegis o bé són molt rucs o els qui els enxampen molt espavilats. Els descobridors tenen l’avantatge que, com a consigna, han de sospitar sempre de qualsevol que es dedica al “servei públic”. Els polítics que es corrompen, no sé, o bé no han llegit cap bona novel·la negra ni vist les clàssiques pel·lícules del gènere o bé tenen la convicció que sempre els empara alguna superioritat intocable. El que no quadra, atesa la magnitud dels casos que ara mateix són en mans de jutges, fiscals i policia, és el moment precís en què es fan públiques les perquisicions i les imputacions, i més exactament la tria del moment en què alguns rotatius les fan públiques. En publicar-les saben que automàticament comencen de crear en l’opinió pública la idea que els investigats i imputats ja són culpables. Una altra cosa més complexa, on ja intervé la intel·ligència d’un pervers, és utilitzar les institucions per manipular l’ordenament jurídic, per influir en els legisladors a favor de determinats interessos econòmics o per perseguir el contrincant polític. Aquí sí que hi ha gent experta que s’ha llegit el manual a l’ús i estudiat tot el que va generar el cas Watergate. Els polítics corruptes o els presumptes, més o menys justament, tots acaben pagant, tard (o molt tard) o d’hora (és una frase feta). Curiosament, però, no recordo haver llegit mai si els condemnats han retornat els diners mangats.

Tot i així, un dels forats negres (mai més ben dit) de la novel·la negra de la política es correspon precisament amb el fet de saber què els passa a tots els qui no són polítics, però presumptament participen de la corrupció, l’animen, la provoquen, la faciliten o la proposen, normalment empresaris de multiplicitat d’activitats no productives, també conegudes com a empreses pantalla, inversionistes, intermediaris, lobbistes o comissionistes. És que condemnant una colla d’empresaris l’any 2022 per una trama de defraudació a Hisenda, vinculada al cas del 3% de finançament irregular de CDC, ja es va complir amb la quota? No, segur que n’han condemnat d’altres, però per què només es fan virals els noms dels polítics? Contra la corrupció, transparència, d’acord, però encara hi ha diputats a qui s’ha d’anar al darrer, després d’un any, perquè facin públic el seu patrimoni.

ELS MILORS?

Per al regiment de la cosa pública, les institucions de govern necessiten molts diners. Necessiten recaptar molts impostos i tenir claríssim quines són les prioritats de despesa, d’inversió, de finançament o de refinançament. Necessiten personal expert, funcionaris, que dominin la maquinària administrativa. Però, ¿cal que els qui presideixen la Institució, els electes, hagin de tenir assessors? No basta amb els tècnics i els edils, els diputats, els consellers del grup polític que governa? Per al bon regiment de la polis de Catalunya, avui dia, més enllà de l’administració local i la de la Generalitat amb les seues delegacions territorials, no es necessiten ni més nivells d’administració ni més administradors ni més càrrecs ni més representants territorials. Aquesta redundància de comandaments i de microgovernances, aquesta multiplicitat de nivells administratius, que es generen bàsicament trossejant els processos burocràtics amb la falòrnia de la proximitat a l’administrat, quin sentit té, si no és el merament proveïdor de llocs de treball i de control polític de cada pam del territori del país? De què serveixen, aleshores, les xarxes telemàtiques, els correus electrònics, les videoconferències, la nostra espectacular revolució cibernètica? Realment es servei millor així la ciutadania?

M’enamora l’eslògan de les tres es i una a: Economia, Eficàcia, Eficiència i Avaluació. I no em cap al cap com aquesta trinitat i l’accountability com a colofó, que formen part de la missió i la visió estratègiques de qualsevol empresa competent i self-respecting, no sigui l’ideari de l’administració pública i de l’acció política. De la mateixa manera, no entenem que no sigui indispensable que ens governin els millors i les millors: gent preparada, experimentada, imaginativa, proactiva, resolutiva. I si pot ser persones que no hagin de dependre de la política per viure. Fins i tot he arribat a pensar, molts cops, que els electes, tal com es procedia a la Xina imperial, si havien de formar part d’un equip de govern, per què no haurien de superar alguna prova d’idoneïtat i de coneixement de la matèria del seu negociat? S’ha demostrat i s’evidencia en el dia a dia que no n’hi ha prou amb el currículum formal. Em sembla que ho escrivia Jordi Pujol: “tenir una bona classe política en part depèn del substrat cultural i moral del país”.

SER EDUCAT

Ens ensenyaven a ser educats amb els nostres pares, amb les persones grans, amb els mestres, amb els coneguts, amb les normes, a la botiga, a les reunions, en el joc... Enteníem que educat volia dir ser respectuós amb els valors, els preceptes, les estructures a l’empara de les quals s’organitzava la convivència social. Educat volia dir respectar i obeir l’autoritat, és a dir, les jerarquies civils: familiars, polítiques, econòmiques, socials, acadèmiques, religioses. I les policials i, per descomptat, les militars. I també suposava respecte, seguiment i admiració per qui tenia la capacitat de lideratge i de resolució. Ens ho havien inculcat a casa, a l’escola, al carrer, a tot arreu. Si et desviaves del guió establert sabies que existia el càstig, el descrèdit, l’estigma, el rebuig. Ser educat volia dir bàsicament saber comportar-se. Saber estar en el lloc que et pertocava en cada moment. Ser obedient, atent, afable, pacient. Ser educat era la regla de la correcció en el comportament. Sempre de portes enfora. Una altra cosa era la intimitat i la privadesa. Tothom tenia les coses clares. Els convencionals, o sia, els qui seguíem les convencions socials, una amalgama modèlica, depurada, de formalismes, rituals, usos i costums, i els dissidents i contestataris, perquè sabien perfectament contra què es rebel·laven. Aquest concepte d’educació subsistia ja fos en el marc de governs totalitaris com en democràtics. La diferència raïa en la rigidesa normativa, en el grau d’adoctrinament, en el nivell d’intromissió en la intimitat i en la contundència de la punició.

Arribà un moment, a partir del maig del 68, que es varen trencar totes les costures del Sistema. Al mateix temps que s’elevava a categoria sagrada el concepte de llibertat (individual, sobretot), el poder es feia més concèntric, més hermètic, més inaccessible, més exclusiu i més amo dels ressorts, dels mitjans i instruments de control institucional i social, capaços d’imposar el relat sobre veritat, mentida i ficció. Ser educat ha passat a ser una simple categoria pedagògica, allò etimològic d’alimentar, guiar, fer créixer i desenvolupar les pròpies potencialitats, per deixar de ser una categoria sociològica. El jo ha anat deixant el llast de ser també un nosaltres. Mai no s’havia apel·lat tant a l’empatia, com ara, quan no fa tant en dèiem urbanitat i cortesia.

FE I DESCONFIANÇA

La fe consisteix a creure que amb les pròpies forces i capacitats amb l’ajut d’alguna potència externa, un generós esperit, un déu bondadós i misericordiós, una mà amiga o algú de la tribu que ens embolcalla la identitat, acometrem la conquesta dels nostres ideals, de les nostres metes i objectius. Dels nostres i dels consemblants amb qui els compartim. La paremiologia popular fa avinent que la fe ha mogut muntanyes, que hom fa més volent que podent. Però la fe no pot ser cega, ha d’anar acompanyada necessàriament de l’esperança. I l’esperança s’ha de traduir en acció, en pugna, en lluita, en treball, en dedicació, en esforç, en constància, en perseverança, en coneixement, en preparació. L’esperit, l’àngel de la guarda, l’atzar, els gurus, el clan, si hi ha confiança, possiblement hi posaran el greix, oliaran la determinació. I, esclar, els afanys comporten òbviament, a més de joia, gaudi, alegria, també fatiga, dolor, decaïments, desconcerts, crisis, caigudes i resurreccions. Es creu en causes nobles, en guanys, en progressos, en millores, en utopies, en salvacions, en solucions, en remissions de pecats, en possibilitats de redempció, de reinsercions o de reparacions. I això s’esdevé en tota mena de fes: en Déu, en la salvació de la llengua catalana, en l’evitació d’una tercera guerra mundial, en l’harmonia de la biosfera, en la desaparició de l’estupidesa de la faç de la terra, en la independència, en l’eliminació de les desigualtats socials, en la superació d’una malaltia. També hi ha gent de poca fe i la que només confia en el sobrenatural o en la sort, en l’atzar, en el tarot o en els esotèrics missatges de les llàgrimes de sant Llorenç. Gent que només es fia de la ciència i la tecnologia, gent que confia en la paraula donada i gent d’una ingenuïtat beatífica.

La fe juga al mateix equip semàntic que la confiança, la fidelitat, la confidencialitat, la fiança, el fiador o l’adjectiu fefaent. Un dels mals més devastador del nostre temps postmoderns és la incertesa. Sobretot entre els joves que perceben, com diuen els sociòlegs, el futur com un horitzó tancat. Sabien que existeix el programa Acompanya’t que desenvolupa el Centre de Salut Mental de Barcelona on “les persones joves poden compartir experiències, aprendre a identificar desencadenants i trobar eines per gestionar l'estrès i les emocions”?.

PROPIETARIS

D’acord amb les lleis del mercat i amb una butxaca abundant, vostè i jo i qualsevol podríem ser propietaris d’un pis, d’un bloc de pisos, de les cases d’un carrer sencer i fins i tot de tot un poble. Un poble de vint, de trenta cases o de cent. Hi ha amos, és cert, de pobles sencers que han quedat deshabitats. Doncs bé, d’acord amb les lleis del mercat, de l’oferta i la demanda, restaurats el serveis bàsics d’accés, de llum, aigua potable, sanejament, telefonia, fibra, rehabilitades les cases, els corrals i les pallisses i superades les limitacions urbanístiques i mediambientals, el podríem convertir en un negoci turístic per a gent de possibles que viuen vides estressants i cosmopolites. Sobre la marxa ja aniríem pensant què fer amb les terres de l’entorn. Des d’un punt de vista ètic resultaria xocant que nosaltres fóssim amos de tot un poble i que moltíssima altra gent no pogués ni llogar un habitatge per viure-hi. Aquesta, però, és la perversa paradoxa entre drets fonamentals: el de la propietat privada i el dret a l’habitatge (digne, oi?). Bé, d’acord amb la legislació vigent i el volum del compte corrent, vostè i jo i qualsevol altre interessat a fer créixer el seu capital, també podríem comprar una illa. És veritat: segons ens informa Google, a Espanya hi ha tretze illes privades. Algunes com l’illa de Tagomago, d’uns 400.000 m² a Eivissa. Es poden llogar per 30.000 euros al dia. Deu ser que els qui lloguen un habitacle de 35 m² a partir de 400 euros, hauran fet la proporció amb el preu de l’illa.

Posats a negociar, també podríem comprar polítics, partits polítics i voluntats populars, un fet que passa aquí i en totes les democràcies liberals més o menys subtilment a través d’empreses i fundacions interposades. Similarment, a com es compren clubs de futbol, mitjans audiovisuals i tota mena de plataformes informatives. De la mateixa manera que es pot ser propietari de la majoria dels satèl·lits amb què es monitoritzen conflictes bèl·lics allà on sigui, s’espien enemics potencials i es fa seguiment de la intimitat de la meitat de la població mundial. Com n’hi ha que s’han enriquit amb el mercadeig d’armes i ho han combinat amb empreses de reconstrucció del que s’ha derruït. La sensatesa diu que els diners no compren la felicitat, però, com deia Groucho Marx, et permeten escollir la teva pròpia forma de desgràcia.

PARADOXES

Una paradoxa és una contradicció lògica. Una de les més famoses -a part de la de Zenó sobre Aquil·les i la tortuga, que els devien explicar a l’escola o a l’institut- és la del mentider, formulada pel filòsof i poeta cretenc del segle VI a.C., Epimènides, que ens serveix per il·lustrar el que comentarem després. La paradoxa del mentider es formula així: tots els cretencs són mentiders. Si és veritat, resulta que Epimènides, que és cretenc, menteix perquè es contradiu, Si l’afirmació és falsa, vol dir que almenys hi ha un cretenc que diu la veritat. El fet és que des d’un punt de vista lògic, veritat i mentida són possibles i a veure qui ho desembulla. Doncs bé, així que es convoquin eleccions generals es donarà la paradoxa que els partits de dretes obtindran bons resultats, tal com estan tenint en les autonòmiques, perquè molta gent de tota classe i condició els haurà preferit, malgrat que aquests partits hagin votat en contra de les successives pujades del Salari Mínim Interprofessional, que de ben segur han afavorit bona part dels votants de dretes. O a pesar que la Reforma Laboral de 2022 hagi millorat la temporalitat dels contractes de treball amb durada limitada i l’estabilitat salarial. I hagi votat en contra dels decrets de mesures per la contenció de preus, la pròrroga dels descomptes en el transport públic o la revalorització de les pensions.

O la dreta s’explica malament o no té programa social, llevat del remei que guareix tots els mals que es diu rebaixa d’impostos. Menys impostos més diners per consumir. Més consum més productivitat, Més demanda, preus més competitius. La realitat és que aquesta fórmula curiosament no afavoreix mai els qui no poden pagar el lloguer, no poden comprar una vivenda, no poden renovar el cotxe, no poden evitar les llistes interminables per operar-se de malucs, no poden etc. Si l’Estat recapta menys, menys inversió pública, més dèficit en els serveis fonamentals. Menys Estat, més privatització i menys possibilitat d’accés universal a l’educació, la sanitat. Menys Estat, menys capacitat de correcció de les desigualtats socials. Vet aquí la gran paradoxa de la llibertat del liberalisme: més renda per a tothom, més dificultats per accedir als serveis essencials. Més problemes, també, per a una bona part de la ciutadania que ho necessita tot, quan aposta per als partits de dreta.