LA MESQUINESA DE LA GUERRA

Els qui ordenen fer la guerra, pels motius que sigui, per bé que, com escrivia el dramaturg francès Jean Anouilh, totes les guerres són santes, car no hi ha un bel·ligerant que no cregui tenir el cel de la seva part, haurien de ser els primers a enviar-hi, per donar exemple de congruència, si en tenen, els seus fills i filles i evidentment les seues dones o els seus marits. Segur que les oficines de reclutament els declararien aptes per empunyar una arma o estar capacitats per disparar qualsevol artefacte letal. Quin militar es negaria a admetre un tal acte de generositat, d’exemplaritat i d’amor a la pàtria tan honrós i memorable? I a primera fila, a infanteria, a la lluita a cos a cos, si s’arribés a tal extrem, a pesar dels drons, dels míssils i de tots els ginys tecnològics. Totes les guerres, les antigues i les modernes, apel·len a la seguretat i als interessos nacionals, als valors i principis maniqueus de cadascun dels combatents, tenen la protecció divina del déu que escau, que els beneeix i els ungeix de valor, i sempre s’acaben quan hi ha un vencedor i un perdedor. Però el que no falla mai és que el perdedor sempre és el poble ras, la majoria del qual detesta la guerra, els qui els hi involucren i els qui en trauen profit. Perquè, és evident que els rics, els poderosos, sempre hi troben un motiu de negoci. Amb les armes, amb la tecnologia, amb els uniformes, els pertrets de batalla i de camuflatge dels soldats, o amb les sucosíssimes reconstruccions.

És tan mesquí que hi hagi partits polítics espanyols que defensin les guerres que lliuren Israel i els EUA! És d’una covardia tan mesella negar-se a denunciar-les, no pas ideològicament sinó per motius humanitaris i d’acord amb les normes internacionals, per por a no molestar el nou xèrif mundial! La nostra desgràcia com a humans és que, si algú es presentés a unes eleccions dient que si guanyava eliminaria de soca-rel els veïns demonitzats i en faria xixina, brutalment carn picada, sortiria elegit, potser obtindria la majoria i els partidaris ho celebrarien cínicament amb una hecatombe dedicada als déus per la seua misericòrdia. Hem arribat en el moment de la història en què, com diu Peter Sloterdijk, els individus, conscients de les contradiccions, mentides i abusos del sistema, continuen participant-hi còmodament en lloc de resistir-s’hi.

'Crepuscles' de Josep Borrell (2026, Editorial Fonoll)

Un deixar-se anar per les edats de la vida, en la certesa o ignorància de saber on vas i d’on vens.
La vivència del pas del temps amb el ritme del moviment del pèndol.

Pròleg de Francesc Pané

100 pàgines
ISBN: 978-84-10220-45-4
Col·lecció: Joan Duch, 80
Publicació: gener de 2026

Crepuscles és la vivència del pas del temps al ritme del moviment del pèndol, amb un vaivé resignat, estoic, a cops nostàlgic, mentre el protagonista va sortejant els trasbalsos emocionals, les pors o els sentiments de culpa. Un deixar-se anar per les edats de la vida, com una mena de flâneur que vaga i bada entre paisatges que li activen la memòria, alhora que es va reconciliant amb el que s’esvaeix i mor. I és en aquest passeig, que la paraula esdevé eco i mirall de la inèrcia del món i els seus efluvis.

L’edat de les persones es manifesta en la manera i el ritme de caminar. En la certesa o ignorància de saber on vas i d’on vens. I en la direcció i la intensitat de la mirada. Hi ha uns dies per nàixer i uns dies per morir, tu mateix i els altres. I tota cosa. Com el crepuscle de l’alba i el del vespre. Com diu Marc Aureli, les pèrdues, però, no són res més que una transformació. Perquè en queda la memòria impresa en els paisatges. Perquè el record sol ser un acte de reconciliació amb el dolor, la pena de les pèrdues, la revifalla de la joia o una exultació de l’amor.

El podeu comprar aquí

Espero que el gaudiu.

LA POLÍTICA BARROERA

Els polítics, no tots esclar, s’insulten. Es diuen autèntiques barbaritats. En seu parlamentària, des del faristol, en les rodes de premsa, en àmbits formals i informals, així que en tenen l’oportunitat davant qualsevol micròfon. I hom, petits i grans, ho sent i escolta per la ràdio, per la tele, pertot arreu. I n’hi ha que reneguen i escarneixen més que un carreter. La vulgaritat, l’impudor o el desvergonyiment i la mala educació campen per tots els fòrums i altaveus públics i privats. I després hom s’esgargamella ensenyant que s’ha de tenir cura del llenguatge i ser respectuós amb la persona i les seues opinions. Que s’ha de ser educat i saber controlar en públic les pulsions i els baixos sentiments, els conats d’arravatament i d’histèria. Llevat de comptadíssimes excepcions, no solament s’ha perdut el mínim decòrum, capteniment, decència o el que, als de la meua generació encara ens ensenyaven a l’escola primària, se’n deia urbanitat, sinó la bona oratòria, la que la IA defineix amb molt bon criteri com: l'art de parlar en públic amb eloqüència, claredat i capacitat de persuasió, tot utilitzant tècniques verbals i no verbals per influir, informar, motivar o entretenir una audiència, on l'orador domina el llenguatge corporal, el to i l'emoció per connectar i convèncer. Per dissort s’ha esfumat dels àmbits del debat d’idees i de projectes l’argumentació crítica, que també la IA resumeix sàviament com: l'acte, procés o facultat mental d'enllaçar idees, proposicions i premisses per demostrar, justificar o fonamentar una conclusió mitjançant la lògica, la qual cosa implica pensar ordenadament per resoldre problemes.

I no només de barroeria va la cosa, sinó de veracitat dels missatges. Potser no s’havien dit públicament tantes mentides en la narrativa política com des que tenim accés a infinitat de mitjans de comunicació i hom pot contrastar. És tan esperpèntic que fins i tot han nascut empreses verificadores de la missatgeria política. El més fumut, però, és que el mentider s’acabi creient les seues pròpies mentides. Es deia que abans s'agafa un coix que un mentider. Però, vist l’alt nivell de badoqueria social, ens sembla que ja no és així. Ara bé si estàs al cas, saps que qui sempre ment, mai no ens enganya. Si només fossin mentides pietoses de l’estil digues-me que m’estimes encara que sigui mentida...

PROMENADE A LLEIDA

Sí, els detalls fan la cosa, l’hàbit fa el monjo, Les formes, les actituds que es tradueixen en signes creen la realitat. La que el filòsof i sociòleg Jean Braudillard n’ha dit hiperealitat, consistent a confondre realitat amb simulació. En fi, és allò de menjar més amb els ulls que amb la boca. El que fan tots els missatges subliminars amb què ens bombardegen els anuncis. I vet aquí que la primera pedra del Shopping Promenade de Torre Salses s’anuncia amb una placa en castellà. Només en castellà. Doncs, comencem bé!, Ja ho sabem que el capital no té pàtries ni fronteres, però, caram, ni un mínim d’interès per saber quina és la llengua pròpia d’allà on et jugues els quartos?. ¿O per conèixer quina morfologia constructiva, quina climatologia, quin cromatisme o quins hàbits i costums tenim la gent del Ponent (peninsular), per tal que el disseny de l’eco-friendly, sigui realment respectuós amb el nostre medi ambient i no una clonació impersonal de tots els seus altres projectes? Els promotors, la companyia francesa Frey (d’aquí Promenade, suposem) i la gestora de fons Eurofund Group, ja cal que s’espavilin a indicar als seus socis i inversors que Lleida és una ciutat de Catalunya i que Catalunya té un Estatut i una llei de Normalització Lingüística. Algú potser dirà: ¿home, quina importància té el detallet de la llengua a la placa de la primera pedra davant la pluja de milions, de compradors d’arreu de l’occident peninsular, de visitants comarcans, del centenar de llocs de treball que es crearan, de l’estímul competencial als eixos comercials tradicionals de la ciutat i de tot i més que reportaran les botiges del complex? Doncs sí, com ensenyen tots els manuals de màrqueting, els detalls marquen la diferència o el nom fa la cosa i el seu preu.

Òndia, a uns empresaris que tenen tant d’abast internacional i tant de calé, no hauria costat gens indicar-los que una placa en català fins i tot els hagués resultat més barata que en castellà, no per res, sinó perquè conté menys lletres. Segur que la Paeria, en nom de més del 70% de la ciutadania que aprovava, segons una enquesta, el parc a Torre Salses ho hauria trobat estupend. Com crec que trobaria magnífic, potser fins i tot el 90% de conciutadans, que la placa del carrer encara ara Carniceries, molt a prop de la Casa la Vila, es catalanitzés d’una vegada per totes.

LA UNITAT DE LES ESQUERRES

No s’acaba d’entendre des d’un punt de vista pràctic, però històricament sempre es repeteix el mateix esquema: mentre les dretes sempre s’acaben trobant, l’esquerra, en canvi, sempre s’atomitza. La dreta té cinc coses clares: la propietat, l’ordre i l’estraficació social, la tradició i la liberalitat econòmica (lliure mercat i mínims impostos). L’esquerra, en canvi, es disgrega en centenars de sigles pels matisos que singularitzen cadascuna de llurs polítiques. Fins i tot quan, històricament, la clarividència ha avisat que venia el llop de l’extrema dreta o quan s’ha hagut de combatre els colpistes. Suposo que una de les raons de la multiplicitat d’opcions de partits d’esquerra té a veure amb l’alt concepte que les diverses formacions tenen de l’ètica i la moralitat. Amb el grau de puritat dogmàtica en la concepció del que és bo o dolent, correcte o incorrecte. En la gradació de l’aplicació dels drets humans, de l’equitat o la justícia social. En el nivell d’exemplaritat en els comportaments públics i privats. I en la manera com es formulen les seues aplicacions en el regiment de la cosa pública i en la presa de decisions en la governança quotidiana, que hi van associades. Una altra raó es deu al fet que les diferents marques, agrupacions o partits de l’esquerra política i sociològica són conformats i conduïts per lideratges forts. Cada branca de l’arbre esquerrà sol tenir el seu capitost amb un ego magnificat. I cada ego fa sa tribu. I seu lideratge ha de ser únic i incontestable, perquè en ell recauen tots els atributs que assumeixen com a doctrina la majoria dels membres del grup. Dit altrament, el partit s’autoreferencia en la imatge d’autoritat dels atributs del líder. I és clar més d’un gall en un galliner no canta bé.

Una tercera raó de la pluralitat de les opcions polítiques d’esquerra està relacionada amb la gestió de llurs pròpies contradiccions. Mentre propugnen un socialisme democràtic, són incapaces de practicar un anticapitalisme militant. Proposen el repartiment equitatiu de la riquesa, però no renuncien a l’acumulació de capital i a les ociositats i vanitats burgeses. Defensen la no discriminació per raó de tot el que regula la carta dels Drets Humans i no batallen per l’abolició de la monarquia. Estan a favor de l’autodeterminació dels pobles i els fastigueja el nacionalisme català.

VAYÁNSE A OTRA PARTE...

Com saben les persones informades, la senyora Isabel Díaz Ayuso, presidenta de la Comunidad de Madrid, és qui va pronunciar aquella frase tan injuriosa i amb mala bava: Váyanse a otra parte a avortar!, en negar-se a implementar el registre de professionals sanitaris objectors de consciència a practicar avortaments. Es va justificar dient que ja ho dirimirien els tribunals si ho ha de fer o no i no pas un càrrec del ministeri corresponent. O sia, la presidenta aquesta no és que desafiï descaradament el Govern, sinó que mentre no es resolgui la seua negativa als tribunals està incomplint la llei orgànica de salut sexual i reproductiva de 2023. No recordo qui afirmava que si aquesta actitud de rebel·lia l’hagués exercit la Conselleria de Sanitat catalana o la presidència de la Generalitat ja ens estarien aplicant un nou 155, vull dir, estarien desposseint la Generalitat de les competències sanitàries. El PP ho tindria facilíssim perquè controla el Senat que és l’òrgan que en el tema té la darrera paraula. La pregunta és: com està això? Ho han dirimit ja els tribunals o la presidenta rebel continua negant-se a complir la llei perquè no li dona la gana. ¿Com és que els informadors no ens en fan el seguiment, d’aquestes rebequeries prepotents, d’aquesta mena de rebel·lions i d’amotinaments tant o més delinqüencials que el fet que milers de persones es neguessin a complir la prohibició de votar en un referèndum per la independència de Catalunya l’1 d’octubre de 2017? 

I de les denúncies contra la mateixa presidenta mesetaria per les morts a les residències durant la pandèmia, més enllà de l’arxivament del Suprem, què en sabem de la que feu la Fiscalia i les que s’han presentat davant diferents jutjats d’Instrucció de Madrid? Ja hi ha imputats, condemnats, empresonats? S’han pagat indemnitzacions? O, per contra, són denúncies que no han quedat en res, arxivades de per vida? I allò del seu xicot, què, sine die per a l’inici del judici, després que s’han carregat el Fiscal General? Sense entrar en detalls, però haberla hayla, fa l’efecte com si aquesta presidenta tingués una guàrdia pretoriana, a més a més de la que té al costat del seu despatx, instal·lada en totes les estructures d’Estat, que no deixen ni que se li acosti una mosca o que cap mosca collonera gosi xuclar-li ni un bri del seu desvergonyiment.

TOT ÉS POSSIBLE?

Com que passa el temps inexorablement i a cada bugada perdem un llençol i no tenim tota la vida per esperar que s’acompleixin els nostres desigs i quimeres i que es facin efectives les promeses electorals, deixin-me que pregunti com estan les coses que, diuen, ens han d’impulsar cap a la utopia o, si ho prefereixen, cap al futur. Doncs, què: com està l’ampliació de l’aeroport del Prat? I la cogovernança Aena i Generalitat?. En què ha quedat el finançament singular (segons els diccionaris normatius: una cosa que és única) de Catalunya?. Està desbloquejat el Hard Rock de Vila-seca i Salou?. Ja avança la materialització del macropolígon de Torreblanca i Quatre Pilans i la seua estació ferroviària intermodal?. L’autovia fins a Balaguer, per a quan?. I la compleció de la que uneix Lleida i Tarragona?. Ah, i el projecte comercial de l’entorn de l’estació Lleida-Pirineus (sic)?. Segur que hi haurà calés en aquesta legislatura per al Pla de Millora Urbana de la Mariola? I per a la biblioteca de Joc de la Bola?. Com el tenim el tema dels secretaris-interventors dels nostres ajuntaments que tenen empantanegats centenars de gestions dels seus pressupostos?. Com va la col·laboració intercomarcal en temes tan vitals com les connexions viàries, la generació de comunitats de consum, dels mercats, de fires, la formació professional i universitària, la creació cultural o la implantació industrial i logística entre les capitals del Pla de Lleida i entre el Pla i Muntanya?. Al solar de les termes romanes de Remolins, estaria bé, no?, que s’hi pogués construís la seu del futur museu d’Història de la ciutat?.

És ben cert, no es pot matar tot el que és gras. No podem ser més exigents del compte si no tenim totes les dades i no coneixem els inconvenients i les insuficiències sobretot econòmiques per convertir en realitat els somnis, les promeses i els desideràtums. D’acord, però els fabricants d’il·lusions, els programadors electorals, els propagandistes, haurien de ser més rigorosos, perquè d’il·lusions no es pot viure tota la vida. I menys quan d’un dia per altre els caps de cartell desapareixen del programa de festes. Sí, aniria molt bé, per evitar frustracions, que cada idea creativa anés acompanyada d’un pressupost d’execució. ¿Per cert, el procés cap a la independència, encara que només sigui energètica, en quin estadi està?.

RESIGNACIÓ

Catalunya és un país, una quasinació, de resignats. De dimissionaris. L’exemple perfecte el tenim en el desastre de Rodalies. No en els problemes que han tingut lloc el darrers dies, accelerats per una meteorologia desaforada, sinó en la sèrie de despropòsits que s’encadenen cada dia. Els responsables, ara, per trobar una explicació de consens entre els qui en tallen el bacallà des del final de la guerra civil, amb el cinisme del qui no té cap vergonya d’encolomar els errors a les víctimes, diuen que la causa dels problemes és la manca d’inversió durant molts anys. Com si durant anys i panys no haguessin governat els qui ara es queixen de la precarietat inversora i els culpables fossin uns alienígenes. Milers i milers de persones que s’han de desplaçar per anar a treballar, per fer funcionar Catalunya i vulguin o no s’han de buscar la vida perquè un servei essencial no va de cap manera! Els governants ja sabem el que diran. Però, i els sindicats, els majoritaris i els gremials. I les PIMES i les grans empreses? Tothom es lamenta, posa cares llargues i a esperar que un dia soni la flauta. Només, com sempre, es mouen les plataformes d’usuaris, els afectats, els qui no poden dimitir, perquè els hi va la vida, encara que la ràbia, la impotència, l’ansietat i la desesperació els la vagin rosegant.

Però el problema no és només Rodalies, sinó la mobilitat en les grans vies de comunicació. L’AP7 no dona per a més en segons quins trams. Si s’ha de tallar per motius de seguretat, perquè hi ha hagut algun accident, el món esdevé un caos sideral, un Cafarnaüm. I es produeixen un munt de pèrdues econòmiques, perquè és la via principal que canalitza el trànsit de mercaderies d'Europa cap a la península Ibèrica i d'Espanya. I plou i plou i resulta que sempre són els mateixos pobles, barris, passeigs marítims i rius i rieres i barrancs que s’inunden. I pregunten al veïnat i als alcaldes, com és que es troben en aquella situació i sempre sents: que en fa d’anys que reclamem que s’arregli!. Balzac la deia molt grossa: la resignació és un suïcidi quotidià. Resignar-se vol dir que no pots fer-hi res, que has d’aprendre a viure amb els teus mals i els dels altres. Doncs, certament, Catalunya no és millor dels mons possibles. I mai no es poden solucionar els problemes recurrents, perquè mai no hi ha prou diners per a tanta necessitat...

ELS GIRONA EN DOCUMENTAL

Fa un parell de setmanes vaig assistir, molt ben acompanyat, amb centenars (sí, centenars!) de persones vingudes principalment del Segrià, Urgell, Pla d’Urgell, Noguera i fins i tot de terres segarrenques, pallareses i garriguenques, al visionat i presentació del documental Els Girona, la gran burgesia catalana del segle XIX, que tingué lloc al Castell del Remei, justament una finca que fou propietat de la família Girona i actualment del Celler Tomàs Cusiné. Cal dir, d’entrada, que el documental, dirigit, guionat i realitzat per Sergi Martí i Maltas i produït per Brutal Media amb la participació de La Xarxa de Comunicació Local i RTVE (sembla que TV3, la nostra, se n’ha abstingut), és una obra que sintetitza amb rigor històric i amb una clara intencionalitat pedagògica la trajectòria de la transformació econòmica, social i cultural que la família Girona, amb arrels a Tàrrega, liderà al llarg del segle XIX i inicis del XX. Però sobretot cal tenir present que el documental ha esta possible gràcies al treball previ d’investigació de la doctora en història, la bell-lloquina Lluïsa Pla i Toldrà (l’alumna que tot professor voldria tenir a la seua aula), editat per Pagès amb el mateix títol de la filmació. Si hom ha llegit la tesi de la Dra. Pla, s’adonarà que el documental no deixa de ser un esquer per endinsar-se en la història completa d’aquests pròcers.

Sort en tenim que gràcies a aquests treballs de recerca i divulgació, podem rebatre els qui encara menyspreen i ridiculitzen l’existència de la burgesia catalana. La revolució industrial a Espanya la fan gent com els Girona i des de Catalunya. La seua capitalització no és fruit de l’especulació, de la corrupció o del negoci d’esclaus. Aquesta gent inverteix per innovar, transformar, modernitzar i internacionalitzar. ¿Quants capitalistes, sense l’assistència de l’Estat, s’han jugat els calés per construir un canal, línies de ferrocarril, la seu de la UB i alhora crear institucions financeres? Les quatre generacions dels Girona que varen capitanejar la modernització del país tenien, avant la lettre, això de què tant es parla en els màsters empresarials: missió, visió i valors. Sincerament, qui visualitzi (a YouTube no hi manca) el documental i llegeix el llibre de la Lluïsa Pla, se sentirà una mica més orgullós de ser beneficiari d’aquest immens patrimoni.

TAMBÉ IRRACIONALS

Les decisions vitals no totes passen pel crivell del raciocini. No totes se sostenen amb la lògica de la raó i són sedassades per la consciència. Si hom mesurés les conseqüències de tot ordre que provoca la guerra, guerrejar seria un imperatiu racional?. Ho és fer la guerra per amor a la pàtria, per defensar unes creences religioses?. Ho són les venjances per gelosia, per urc, per honor, per arravatament, per pulsions eròtiques?. Què porta l’urbanita a viure primitivament en una cabana en el bosc més recòndit de la selva amazònica?. Què a algú, educat en el millor de la civilització occidental, aventurar-se a ser soldat de fortuna a favor d’Ucraïna o ser metge sense fronteres a Gaza?. No tot és meditat, ponderat i calculat. No tot obeeix a l’imperatiu de la raó. L’enamorament admiratiu és racional?. Quants cops són les circumstàncies les que ens duen a actuar al marge de la racionalitat kantiana? En situacions de ruïna econòmica, moral, davant un dolor insuportable, una pèrdua irreemplaçable o la solitud no volguda?. Què té de racional l’impuls de sobreviure a l’infortuni?. La vida no la regeix només el seny, ho saben bé els especialistes de l’ànima humana o els qui ens psicoanalitzen. Què fa que algú es deixi anorrear per un instint incontrolat? Ho fa la timidesa, l’atreviment, la temeritat, la inconsciència, un trastorn mental transitori?. Per alliberar-nos d’una esclavitud normativa familiar en edats primerenques?. O per què hom no és capaç de dominar la ira, l’enveja, la gelosia, la ràbia, la golafreria, la luxúria i la resta dels anomenats pecats capitals? Serà que els ideals, els innominables desigs, només esdevenen reals en els somnis?

La cultura, senyor Freud, ha domenyat i controla els nostres instints animals? El pessimisme de la intel·ligència és compensat per l’optimisme de la voluntat, senyor Gramsci?. Són els instints, Srs. Schopenhauer i Nietzsche, el veritable motor de la vida i de la història? Quina mena de racionalitat és la raó economicista aplicada a la sanitat, la cultura, l’educació, als serveis socials?. La mera intuïció, la fe o les devocions, la il·luminació mística, els traumes infantils o el pur pragmatisme poden ser els únics responsables de les nostres conductes o els àrbitres de les nostres accions? La desraó es pot justificar per la militància a un nihilisme existencialista?.