LA NEGRA DE LA POLÍTICA

Els polítics que delinqueixen fent un ús espuri dels seus privilegis o bé són molt rucs o els qui els enxampen molt espavilats. Els descobridors tenen l’avantatge que, com a consigna, han de sospitar sempre de qualsevol que es dedica al “servei públic”. Els polítics que es corrompen, no sé, o bé no han llegit cap bona novel·la negra ni vist les clàssiques pel·lícules del gènere o bé tenen la convicció que sempre els empara alguna superioritat intocable. El que no quadra, atesa la magnitud dels casos que ara mateix són en mans de jutges, fiscals i policia, és el moment precís en què es fan públiques les perquisicions i les imputacions, i més exactament la tria del moment en què alguns rotatius les fan públiques. En publicar-les saben que automàticament comencen de crear en l’opinió pública la idea que els investigats i imputats ja són culpables. Una altra cosa més complexa, on ja intervé la intel·ligència d’un pervers, és utilitzar les institucions per manipular l’ordenament jurídic, per influir en els legisladors a favor de determinats interessos econòmics o per perseguir el contrincant polític. Aquí sí que hi ha gent experta que s’ha llegit el manual a l’ús i estudiat tot el que va generar el cas Watergate. Els polítics corruptes o els presumptes, més o menys justament, tots acaben pagant, tard (o molt tard) o d’hora (és una frase feta). Curiosament, però, no recordo haver llegit mai si els condemnats han retornat els diners mangats.

Tot i així, un dels forats negres (mai més ben dit) de la novel·la negra de la política es correspon precisament amb el fet de saber què els passa a tots els qui no són polítics, però presumptament participen de la corrupció, l’animen, la provoquen, la faciliten o la proposen, normalment empresaris de multiplicitat d’activitats no productives, també conegudes com a empreses pantalla, inversionistes, intermediaris, lobbistes o comissionistes. És que condemnant una colla d’empresaris l’any 2022 per una trama de defraudació a Hisenda, vinculada al cas del 3% de finançament irregular de CDC, ja es va complir amb la quota? No, segur que n’han condemnat d’altres, però per què només es fan virals els noms dels polítics? Contra la corrupció, transparència, d’acord, però encara hi ha diputats a qui s’ha d’anar al darrer, després d’un any, perquè facin públic el seu patrimoni.

ELS MILORS?

Per al regiment de la cosa pública, les institucions de govern necessiten molts diners. Necessiten recaptar molts impostos i tenir claríssim quines són les prioritats de despesa, d’inversió, de finançament o de refinançament. Necessiten personal expert, funcionaris, que dominin la maquinària administrativa. Però, ¿cal que els qui presideixen la Institució, els electes, hagin de tenir assessors? No basta amb els tècnics i els edils, els diputats, els consellers del grup polític que governa? Per al bon regiment de la polis de Catalunya, avui dia, més enllà de l’administració local i la de la Generalitat amb les seues delegacions territorials, no es necessiten ni més nivells d’administració ni més administradors ni més càrrecs ni més representants territorials. Aquesta redundància de comandaments i de microgovernances, aquesta multiplicitat de nivells administratius, que es generen bàsicament trossejant els processos burocràtics amb la falòrnia de la proximitat a l’administrat, quin sentit té, si no és el merament proveïdor de llocs de treball i de control polític de cada pam del territori del país? De què serveixen, aleshores, les xarxes telemàtiques, els correus electrònics, les videoconferències, la nostra espectacular revolució cibernètica? Realment es servei millor així la ciutadania?

M’enamora l’eslògan de les tres es i una a: Economia, Eficàcia, Eficiència i Avaluació. I no em cap al cap com aquesta trinitat i l’accountability com a colofó, que formen part de la missió i la visió estratègiques de qualsevol empresa competent i self-respecting, no sigui l’ideari de l’administració pública i de l’acció política. De la mateixa manera, no entenem que no sigui indispensable que ens governin els millors i les millors: gent preparada, experimentada, imaginativa, proactiva, resolutiva. I si pot ser persones que no hagin de dependre de la política per viure. Fins i tot he arribat a pensar, molts cops, que els electes, tal com es procedia a la Xina imperial, si havien de formar part d’un equip de govern, per què no haurien de superar alguna prova d’idoneïtat i de coneixement de la matèria del seu negociat? S’ha demostrat i s’evidencia en el dia a dia que no n’hi ha prou amb el currículum formal. Em sembla que ho escrivia Jordi Pujol: “tenir una bona classe política en part depèn del substrat cultural i moral del país”.

SER EDUCAT

Ens ensenyaven a ser educats amb els nostres pares, amb les persones grans, amb els mestres, amb els coneguts, amb les normes, a la botiga, a les reunions, en el joc... Enteníem que educat volia dir ser respectuós amb els valors, els preceptes, les estructures a l’empara de les quals s’organitzava la convivència social. Educat volia dir respectar i obeir l’autoritat, és a dir, les jerarquies civils: familiars, polítiques, econòmiques, socials, acadèmiques, religioses. I les policials i, per descomptat, les militars. I també suposava respecte, seguiment i admiració per qui tenia la capacitat de lideratge i de resolució. Ens ho havien inculcat a casa, a l’escola, al carrer, a tot arreu. Si et desviaves del guió establert sabies que existia el càstig, el descrèdit, l’estigma, el rebuig. Ser educat volia dir bàsicament saber comportar-se. Saber estar en el lloc que et pertocava en cada moment. Ser obedient, atent, afable, pacient. Ser educat era la regla de la correcció en el comportament. Sempre de portes enfora. Una altra cosa era la intimitat i la privadesa. Tothom tenia les coses clares. Els convencionals, o sia, els qui seguíem les convencions socials, una amalgama modèlica, depurada, de formalismes, rituals, usos i costums, i els dissidents i contestataris, perquè sabien perfectament contra què es rebel·laven. Aquest concepte d’educació subsistia ja fos en el marc de governs totalitaris com en democràtics. La diferència raïa en la rigidesa normativa, en el grau d’adoctrinament, en el nivell d’intromissió en la intimitat i en la contundència de la punició.

Arribà un moment, a partir del maig del 68, que es varen trencar totes les costures del Sistema. Al mateix temps que s’elevava a categoria sagrada el concepte de llibertat (individual, sobretot), el poder es feia més concèntric, més hermètic, més inaccessible, més exclusiu i més amo dels ressorts, dels mitjans i instruments de control institucional i social, capaços d’imposar el relat sobre veritat, mentida i ficció. Ser educat ha passat a ser una simple categoria pedagògica, allò etimològic d’alimentar, guiar, fer créixer i desenvolupar les pròpies potencialitats, per deixar de ser una categoria sociològica. El jo ha anat deixant el llast de ser també un nosaltres. Mai no s’havia apel·lat tant a l’empatia, com ara, quan no fa tant en dèiem urbanitat i cortesia.

FE I DESCONFIANÇA

La fe consisteix a creure que amb les pròpies forces i capacitats amb l’ajut d’alguna potència externa, un generós esperit, un déu bondadós i misericordiós, una mà amiga o algú de la tribu que ens embolcalla la identitat, acometrem la conquesta dels nostres ideals, de les nostres metes i objectius. Dels nostres i dels consemblants amb qui els compartim. La paremiologia popular fa avinent que la fe ha mogut muntanyes, que hom fa més volent que podent. Però la fe no pot ser cega, ha d’anar acompanyada necessàriament de l’esperança. I l’esperança s’ha de traduir en acció, en pugna, en lluita, en treball, en dedicació, en esforç, en constància, en perseverança, en coneixement, en preparació. L’esperit, l’àngel de la guarda, l’atzar, els gurus, el clan, si hi ha confiança, possiblement hi posaran el greix, oliaran la determinació. I, esclar, els afanys comporten òbviament, a més de joia, gaudi, alegria, també fatiga, dolor, decaïments, desconcerts, crisis, caigudes i resurreccions. Es creu en causes nobles, en guanys, en progressos, en millores, en utopies, en salvacions, en solucions, en remissions de pecats, en possibilitats de redempció, de reinsercions o de reparacions. I això s’esdevé en tota mena de fes: en Déu, en la salvació de la llengua catalana, en l’evitació d’una tercera guerra mundial, en l’harmonia de la biosfera, en la desaparició de l’estupidesa de la faç de la terra, en la independència, en l’eliminació de les desigualtats socials, en la superació d’una malaltia. També hi ha gent de poca fe i la que només confia en el sobrenatural o en la sort, en l’atzar, en el tarot o en els esotèrics missatges de les llàgrimes de sant Llorenç. Gent que només es fia de la ciència i la tecnologia, gent que confia en la paraula donada i gent d’una ingenuïtat beatífica.

La fe juga al mateix equip semàntic que la confiança, la fidelitat, la confidencialitat, la fiança, el fiador o l’adjectiu fefaent. Un dels mals més devastador del nostre temps postmoderns és la incertesa. Sobretot entre els joves que perceben, com diuen els sociòlegs, el futur com un horitzó tancat. Sabien que existeix el programa Acompanya’t que desenvolupa el Centre de Salut Mental de Barcelona on “les persones joves poden compartir experiències, aprendre a identificar desencadenants i trobar eines per gestionar l'estrès i les emocions”?.

PROPIETARIS

D’acord amb les lleis del mercat i amb una butxaca abundant, vostè i jo i qualsevol podríem ser propietaris d’un pis, d’un bloc de pisos, de les cases d’un carrer sencer i fins i tot de tot un poble. Un poble de vint, de trenta cases o de cent. Hi ha amos, és cert, de pobles sencers que han quedat deshabitats. Doncs bé, d’acord amb les lleis del mercat, de l’oferta i la demanda, restaurats el serveis bàsics d’accés, de llum, aigua potable, sanejament, telefonia, fibra, rehabilitades les cases, els corrals i les pallisses i superades les limitacions urbanístiques i mediambientals, el podríem convertir en un negoci turístic per a gent de possibles que viuen vides estressants i cosmopolites. Sobre la marxa ja aniríem pensant què fer amb les terres de l’entorn. Des d’un punt de vista ètic resultaria xocant que nosaltres fóssim amos de tot un poble i que moltíssima altra gent no pogués ni llogar un habitatge per viure-hi. Aquesta, però, és la perversa paradoxa entre drets fonamentals: el de la propietat privada i el dret a l’habitatge (digne, oi?). Bé, d’acord amb la legislació vigent i el volum del compte corrent, vostè i jo i qualsevol altre interessat a fer créixer el seu capital, també podríem comprar una illa. És veritat: segons ens informa Google, a Espanya hi ha tretze illes privades. Algunes com l’illa de Tagomago, d’uns 400.000 m² a Eivissa. Es poden llogar per 30.000 euros al dia. Deu ser que els qui lloguen un habitacle de 35 m² a partir de 400 euros, hauran fet la proporció amb el preu de l’illa.

Posats a negociar, també podríem comprar polítics, partits polítics i voluntats populars, un fet que passa aquí i en totes les democràcies liberals més o menys subtilment a través d’empreses i fundacions interposades. Similarment, a com es compren clubs de futbol, mitjans audiovisuals i tota mena de plataformes informatives. De la mateixa manera que es pot ser propietari de la majoria dels satèl·lits amb què es monitoritzen conflictes bèl·lics allà on sigui, s’espien enemics potencials i es fa seguiment de la intimitat de la meitat de la població mundial. Com n’hi ha que s’han enriquit amb el mercadeig d’armes i ho han combinat amb empreses de reconstrucció del que s’ha derruït. La sensatesa diu que els diners no compren la felicitat, però, com deia Groucho Marx, et permeten escollir la teva pròpia forma de desgràcia.

PARADOXES

Una paradoxa és una contradicció lògica. Una de les més famoses -a part de la de Zenó sobre Aquil·les i la tortuga, que els devien explicar a l’escola o a l’institut- és la del mentider, formulada pel filòsof i poeta cretenc del segle VI a.C., Epimènides, que ens serveix per il·lustrar el que comentarem després. La paradoxa del mentider es formula així: tots els cretencs són mentiders. Si és veritat, resulta que Epimènides, que és cretenc, menteix perquè es contradiu, Si l’afirmació és falsa, vol dir que almenys hi ha un cretenc que diu la veritat. El fet és que des d’un punt de vista lògic, veritat i mentida són possibles i a veure qui ho desembulla. Doncs bé, així que es convoquin eleccions generals es donarà la paradoxa que els partits de dretes obtindran bons resultats, tal com estan tenint en les autonòmiques, perquè molta gent de tota classe i condició els haurà preferit, malgrat que aquests partits hagin votat en contra de les successives pujades del Salari Mínim Interprofessional, que de ben segur han afavorit bona part dels votants de dretes. O a pesar que la Reforma Laboral de 2022 hagi millorat la temporalitat dels contractes de treball amb durada limitada i l’estabilitat salarial. I hagi votat en contra dels decrets de mesures per la contenció de preus, la pròrroga dels descomptes en el transport públic o la revalorització de les pensions.

O la dreta s’explica malament o no té programa social, llevat del remei que guareix tots els mals que es diu rebaixa d’impostos. Menys impostos més diners per consumir. Més consum més productivitat, Més demanda, preus més competitius. La realitat és que aquesta fórmula curiosament no afavoreix mai els qui no poden pagar el lloguer, no poden comprar una vivenda, no poden renovar el cotxe, no poden evitar les llistes interminables per operar-se de malucs, no poden etc. Si l’Estat recapta menys, menys inversió pública, més dèficit en els serveis fonamentals. Menys Estat, més privatització i menys possibilitat d’accés universal a l’educació, la sanitat. Menys Estat, menys capacitat de correcció de les desigualtats socials. Vet aquí la gran paradoxa de la llibertat del liberalisme: més renda per a tothom, més dificultats per accedir als serveis essencials. Més problemes, també, per a una bona part de la ciutadania que ho necessita tot, quan aposta per als partits de dreta.

CABDILLISME

El líder és un primus inter pares, que amb la seua empenta i determinació condueix l’equip cap a uns objectius comuns. Un cabdill, en canvi, és un egòlatra: autoritari i vanitós, rodejat de llepaculs mediocres, que fan un seguidisme cec del seu patró, de vegades més papistes que l’amo. I nosaltres ens preguntem: com és que la societat del nostre temps tendeix a votar, en les democràcies nominals, aquesta mena de populistes messiànics? Què n’espera la gran majoria de la ciutadania que els vota? Per què les classes populars es deixen entabanar per aquests salvadors de pàtries? La majoria social que vota aquests energúmens està tan desesperada com per esperar que facin miracles? ¿Algú amb el graduat escolar pot creure que l’ultraliberalisme desaforat de les polítiques econòmiques que prediquen i practiquen els predicadors del nou ordre mundial basat en la llei del més fort, o el que és el mateix, en la instauració del campi qui pugui, mitigarà la fractura abismal entre rics i pobres? Equilibrarà les economies familiars més desafavorides, assegurarà la producció d’aliments en els cicles cada cop més violents de la crisi climàtica, provocada en gran part pels negacionistes partidaris de l’economia extractiva? Deixaran de ser universals la sanitat i l’educació? Es restablirà la censura i el nihil obstat i, per tant, serà perseguida i reprimida la llibertat d’expressió? S’eliminarà la funció reguladora, mediadora de l’Estat entre els drets i els deures individuals i els col·lectius o l’Estat et dirà si no vols cols, dos plats.

Tan desposseïda està la gent de dignitat, d’autoestima, de capacitat d’anàlisi, de criteri, per no adonar-se en què queden les polítiques dels pregoners de la dictadura del capital i del mercat, dels eliminadors d’impostos i de pensions, dels qui vociferen contra la immigració, contra tot el que reporten les polítiques d’equitat i justícia social? Tan desesperada està la gent per llançar-se als braços de qui, així que pugui manar, abocarà la gran majoria a les escombraries de la humiliació? És possible tanta ignorància, tanta ceguesa com per no adonar-se de quina és la medicina de l’extremadreta per afrontar i resoldre els problemes socials? Tan llecs de la història de les nostres lluites fratricides? Ah, als qui practiquen còmodament el tantsemenfotisme que també els tocarà el rebre, a fe de món!.

MENTIDA I POSTMODERNITAT

Per poder viure en societat tenim necessitat de confiar i creure en els nostres iguals. Tenim igualment necessitat de dir mitges mentides o mentides pietoses per cortesia, per generositat, per evitar mals majors. Però dir el contrari intencionadament del que és objectiu, contrastat, verificat amb imatges, senyals, empremtes, residus i rastres de tota mena és mentir. Mentir és una arma ideològica, un instrument polític, una estratagema militar (serveis secrets, espionatge...), un mètode per estafar incauts, per aconseguir i mantenir tota mena de poder. El repertori de la mentida és enorme: des de la mentida compulsiva, la mentida per les regles de compromís i la mentida de la falsificació fins a la mentida dels sopars de duro, la mentida de l’amor, la mentida de les creences, la mentida del currículum o l’autoengany. Actualment, amb la dependència existencial dels dictats de les xarxes socials, s’ha creat un ecosistema en el qual ja no sabem diferenciar el que és veritat del que és erroni, fals o mera tergiversació. Ço que ha esdevingut una de les causes més importants dels trastorns mentals i emocionals dels nostres temps postmoderns. Postmodernitat que el filòsof Lyotard definia com la dissolució de tot allò que en el nostre sistema cultural es considerava coneixement i autoritat, els cànons de valors i principis i les seues metanarratives, tals com la lluita de classes, la deïtat redemptora, el progrés material tecnològic, la sanitat i l’educació universals o els drets humans. El subjectivisme, l’emotivisme, el relativisme, l’agnosticisme o l’hedonisme, l’utilitarisme, la mutabilitat permanent, els sentiments d’incertesa i fugacitat, han envaït tots els racons de la nostra vida.

De fet, en l’actual sistema de control social i dels marcs mentals, s’ha difuminat la distinció epistemològica entre creença i realitat o entre fantasia i objectivitat empírica. El problema no és només que s’hagi normalitzat la mentida, sobretot en l’àmbit de la política i la gestió del bé comú, sinó que, tot i instal·lats en la desconfiança, mantes vegades ja no ens interessa descobrir la veritat i preferim autoenganyar-nos, perquè, com diu l’astrofísic i divulgador científic Carl Sagan, saber-la és massa dolorós. Ubi sunt els temps de la paraula donada, de l’ètica del pacte o del tracte i dels remordiments del pecat de mentir?

DE LA LECTURA

Sí, encara que sembli increïble, hi ha gent que no llegeix llibres i tenen responsabilitats de govern. Diuen que Trump no llegeix ni els informes dels seus assessors. Els escriptors normalment solen ser bons lectors i són dels pocs, juntament amb els estudiants que s’hi veuen obligats i els membres dels clubs de lectura, que compren llibres per llegir, si més no algun dia. Allò que llegir et farà savi, culte, comprensiu i dinàmic mentalment, depèn de què llegeixis i de qui. Per això són tan importants els prescriptors en les edats de formació de la personalitat. El lector es fa, normalment amb l’ajut d’algun guia, d’algú que n’estimula la curiositat. Quants lectors no s’hi han afeccionat en el transcurs d’una llarga malaltia! D’acord, hi ha llibres que són com el nostre refugi moral, però n’hi ha que són l’esperó dels nostres més abjectes pensaments. I penso en els qui s’entusiasmen amb els escrits de Joseph Goebbels. Hi ha persones que només llegeixen llibres que els donen la raó, que confirmen els seus prejudicis. És cert que en la lectura descobrim nous mons, ens revelem i interpretem a nosaltres mateixos, però dubto que llegir, com diuen alguns, ens allunyi de la mort. Una altra cosa és que els llibres, les nostres biblioteques, ens facin companyia, amorteixin, si vivim en blocs de pisos, el soroll dels veïns i el propi o fins i tot que en serveixin d’amulet, d’antídot o de placebo contra la dissort.

A. Schopenhauer l’encerta de ple quan diu que juntament amb els llibres s’hauria de vendre el temps per llegir-los. La gent que està al dia de les sèries televisives, de les estrenes de cinema, de les competicions esportives, de les novetats en videojocs, el seguiment dels acudits de les xarxes socials, i treballa entre vuit i deu hores diàries, com caram té temps per a llegir llibres? Les dades en brut dels gremis pel que fa a índexs de lectura i de compra de llibres són optimistes, però del 70% i escaig que diu que llegeix, només n’hi ha un 58% que llegeix almenys un dia a la setmana i un 35% dels lectors catalans que ho fan en català. No que llegeixin llibres, sinó que el dediquen a llegir. Sorprèn, però, és l’increment, en els darrers deu anys, del nombre d’editors i de llibres editats. Segons dades del Ministeri de Cultura el 2024 es van inscriure a l’ISBN 89.000 títols. Passen unes coses en aquest país!

PRESSUPOSTOS

A veure, un govern necessita tenir pressupostos no només per gestionar l’engranatge social, sinó per projectar una filosofia política, uns principis, uns valors, un sistema organitzatiu i normatiu que garanteixin la seua raó de ser, sinó també, i en això hi ha el nus de la qüestió, per demostrar pràcticament una ideologia determinada, és a dir, les idees pròpies i particulars respecte de l’acció política en el terreny de l’economia, de la cultura, de les llibertats individuals i col·lectives o de l’organització i control social i la seua provisió de recursos. Insistim, la ideologia política és el que fa diferents els pressupostos. No existeix només la necessitat de pressupost per governar, sinó que cal un determinat pressupost per projectar la ideologia del partit governant. O sigui que quan s’insisteix reiteradament i pesadament que calen pressuposts a Catalunya, alguns de nosaltres no entenem com els informadors no qüestionen mai si els pressuposts que presenta el PSC són realment els millors pressupostos que es poden fer o si n’hi ha d’altres de possibles i quins són. La ideologia en continguda en els pressupostos estableix les prioritats a subvenir i a afrontar. I la seua selecció, atès que és impossible arribar a tothom i a tot arreu, sempre té un punt de parcialitat, d’arbitrarietat, de discriminació. En bona part precisament per la tendència ideològica i en l’altra, no menor òbviament, per la qüestió prosaica de la disponibilitat de diners.

Però això que és elemental i que relativitza el dramatisme amb què se’ns inculca que si no hi ha pressupostos s’ensorrarà el món, hi perdrà tothom i sobretot els funcionaris que potser no cobrarien, es complica quan el partit que governa les institucions, i en aquest cas la Generalitat, no té majoria per aprovar-los i els ha de pactar amb altres ideologies afins. Si aquests partits anàlegs, hi posen traves i els acaben tombant, se’ls farà responsables (la història?) de la irresolució d’imperioses necessitats i de l’apocalipsi subsegüent. Si els pacta, voldrà dir que abans no eren els millors pressupostos, però ara sí. Ara bé, si al final es pacten i es milloren, ja caldrà que siguin materialitzables i productibles. I sobretot que ho siguin, de realistes, les condicions indispensables per aprovar-los en una altra ocasió. Demanar la lluna en un cove és d’una excelsa poesia.