EMERGÈNCIA

Encara hi ha molts ciutadans que, quan el president Mas alerta que la Generalitat està al caire del col·lapse econòmic, que es viu en estat d’emergència, que s’està intervingut per terra, mar i aire, pensen que és pura retòrica, que fa teatre o que mira de justificar, amb una dramatúrgia apocalíptica, les garrotades que “mos fotran”, tal com canta el garrotín, en els propers pressupostos. El més greu, però, és l’actitud d’alguns partits de l’oposició, que, tot i tenir informació de primera mà de la magnitud de la tragèdia de les finances autonòmiques, només pensen a rendibilitzar electoralment el discurs antiretallades i una crítica contundent, sense matisos ni pal·liatius, al govern de CiU. Encara es presentessin com els salvadors de la pàtria, els podries dir, doncs, aquí ho teniu i traieu-nos del pou si tant en sabeu. Tanmateix, no és així, si no que l’estratègia és simplement demagògica. Exhibeixen el seu purisme ideològic com l’única natura política incontaminada i immaculada, disparen cínicament contra un govern que té una mínima capacitat de maniobra i s’atorguen la veu del descontentament, de la indignació i dels miserables.

Vet-ho aquí, ideologia i demagògia són dos conceptes que, precisament, els vàrem a prendre a valorar en el sentit contemporani que tenen gràcies al pensament del pare del marxisme. Quines paradoxes, mare de Déu de les Sogues! Només cal llegir la premsa seriosa estrangera, per exemple el Times del dissabte per saber que, quan el president Mas diu el que diu, és perquè en aquests moments, “Catalunya és una bomba de rellotgeria més perillosa que Xipre”. Quan Mas proposa que els partits de la cambra catalana que tenen entre els seus compromisos la consulta popular s’impliquin en el govern i assumeixin de compartir sang, suor i llàgrimes, si més no per la part de responsabilitat que varen tenir en la generació del dèficit astronòmic de la Generalitat, i observes quina és la seua resposta, les filigranes que han de fer per justificar les condicions o les seues negatives, no et deprimeixes i t’estires els cabells desesperat per la ceguesa històrica que demostra la nostra classe política, perquè ja tens una edat i encara creus en Darwin i, sobretot, en una certa maduresa de la societat, que avança, malgrat tot i a pesar, ben malauradament, del que puguin decidir els seus representants institucionals.