CANVIS?

Fa calor i no tenim esme de pensar en detalls ni en el procés lògic dels esdeveniments ni en les madeixes de fils desparionats que s’embullen en les relacions humanes. És temps de miratges, de boirines que semblen només realitats intuïdes. És en aquest context canicular que s’obre davant nostre un panorama polític molt difuminat, sorrenc, on l’oreig fa i desfà partits i agrupacions politiques com si fossin castells a la platja. I flueixen les preguntes: d’aquí a la consulta, un any tal volta?, què en quedarà del matrimoni CDC i UDC? Què serà de la UDC de Duran? S’esberlarà en dos, els vila-abadalistes i els duranistes, com la síndria que abelleix a la gola davall del tendal? Qui succeirà Mas, després que hagi pogut superar una de les etapes de la seua vida política i personal més difícils en la trajectòria d’un dirigent i governant? Què en quedarà del PSC, tant si hi ha consulta com si no? Seria un partit espanyolista, com el PP o C?s, si Catalunya s’afués cap a la independència? Renaixeria de les cendres, si la federació de CiU fes trencadissa? En unes hipotètiques eleccions anticipades el 2014, després del xoc de trens provocat per la consulta, quants partits i quins tindrien representació parlamentària? Seria governable Catalunya? Serà suspesa l’autonomia?

Fa calor i només ens queda clara la cantarella que la crisi política oberta amb la crisi econòmica i de valors i el desafiament del secessionisme catalanesc donaran un tomb fenomenal al panorama polític de Catalunya i de l’estat espanyol. Auguris, vidències, elucubracions somnioses, sobtades lucideses, clarividències? O projeccions interessades dels qui voldrien acabar per sempre ja amb el llarguíssim període de la transició democràtica amb què ens hem anat fent grans els qui vàrem veure morir Franco? El moviment dels indignats semblava que acabaria fent espetegar el sistema en mil bocins, però només ha estat un foc d’encenalls. Els evangèlics radicals com Teresa Forcades i Arcadi Oliveres o els mateixos invitats solucionistes del programa Singulars del Barberà no ens mouran, ara per ara, a res més que a unes adhesions intel·lectuals i morals, però no dinamitaran cap sistema ni polític ni econòmic. Qui seran, doncs, els qui transformin el panorama des de dintre de la política? O, en canvi, potser ens hauríem de preguntar: què espera que passi, el Capital? Res, oi?