En el context de crisi econòmica, de manca de confiança en la classe política, de fiasco de les mateixes regles del joc de la política, de la sensació d’un estat generalitzat i institucionalitzat de la corrupció, d’indefinició crònica de l’encaix de Catalunya a Espanya, del manteniment atàvic dels privilegis de les “classes extractives”, es parla, més o menys afortunadament, de la conveniència urgent de dur a terme una segona transició. De manera genèrica, hom s’hi refereix com al pas necessari i urgent cap a la maduresa de la cultura i l’ètica democràtiques o, dit altrament, cap a la regeneració primer i perfeccionament després de tot el sistema. I, en aquest paquet de grans objectius, la imperiosa obligació de repensar el marc autonòmic en clau regional i/o nacional tota una altra que l’espanyola. El fet és que aquesta transició ja fa dies que està en marxa, sobretot des de la legislatura d’Aznar, i, més concretament, des de la trabucada, decapitació i esquarterament del Pla Ibarretxe. Amargament t’adones que aquest salt que s’està produint en la història d’Espanya no reflecteix res més que una repetició dels esquemes bipolars amb què s’ha afaiçonat tradicionalment des de la restauració borbònica.
Per als uns, la segona transició consisteix a fer passos enrere i retornar a l’Origen preconcebut i ahistòric, és a dir a l’edat lítica anterior a la primera transició; i per als altres, a saltar el marc constitucional i qualsevol tanca o prejudici. Per als uns, la segona transició vol dir fer un viatge en el passat, el monolitisme unitarista jeràrquic, i per als altres, un ajustar-se al pas avançat de la societat que progressa tot creant nous ordres socials, nous paradigmes de pensament, reformula models morals i ètics i en l’emblema de la seua bandera figuren els mots llibertat, equitat i cultura. Ben mirat, l’única revolució, en el sentit modern del terme, que s’ha produït a l’Estat espanyol es va intentar en la darrera República i fou un fracàs descomunal. Es convertí en una sagnant guerra civil i en una repressió obsessiva, paranoide, horrorosa. I en una destil·lació permanent, constant, diària, de fastigosos tics feixistiodes. Sembla com si estiguéssim lligats a una roda atemporal en què si alguna vegada ha saltat la cadena de l’engranatge ha estat per atzar o per pura temeritat. Què és el determinisme? Espanya!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada