DEPÈN DE LA POLÍTICA

És clar que tot depèn de la negociació, de la voluntat i de la intel·ligència política que sap interpretar la complexitat dels escenaris socials. És clar que tot comença i acaba essent política o ètica en les comunitats humanes. És clar que en política el més important és la capacitat estratègica i el tactisme en cadascun dels moviments que cal fer. Que la política és escenografia, teatralitat, retòrica, eufemisme, mitges veritats, fantasies estadístiques, funambulisme, transvestisme i fregolisme. Ja no hauríem d’escandalitzar-nos perquè avui un partit defensi una opció i demà tot el contrari. Que mesuri i qualifiqui les coses, les accions i les persones segons les circumstàncies, l’estatus que ocupen en l’escalafó del partit o de la societat o segons el nivell de simpaties que generin. Forma part de l’ADN de la política, per exemple, que el PSC no obri boca quan la senyora Chacón trenca la disciplina de vot i, en canvi, s’acarnissi amb Geli, Elena i Ventura, quan aquests intenten enarborar la bandera de l’ètica i una certa lúcida percepció a favor del mateix partit. És la política que fa i desfà les lleis i les interpreta. Que fa impossible el que és possible i a l’inrevés. És la política que marca els límits de l’autonomia, que els eixampla o que la fulmina.

No demanis a la política la lògica i la coherència. Però, si un dia, excepcionalment, algú de la política resulta que decideix ésser conseqüent amb si mateix, coherent amb el seus principis, atenir-se als seus dictats més íntims i assumir amb totes les conseqüències la voluntat popular majoritària, pren-lo com a líder, fes-li confiança, camina al seu costat. Aleshores tot el recorregut que podem fer junts tindrà inevitablement el sentit d’una croada, la dimensió d’una missió, la grandesa d’una resistència numantina. No, no anirem a una guerra, on, podríem morir una vegada i prou, sinó que, com deia W. Churchill, estaríem fent política on es pot morir moltes vegades i ressuscitar tantes vegades com tantes t’han volgut extirpar tota rel i substància. La cúpula del PP, finalment, ha mogut fitxa i ha desembarcat a Catalunya per contrarestar les paranoies catalanistes. Vet aquí, malauradament, que una vegada més la política s’ha convertit, en mots de G, Marx, en l’art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar després els remeis equivocats.