Els catalans del no a la consulta, avui probablement ja estan molt més tranquils. Sobretot, perquè els han assegurat que la consulta no es farà de cap manera i que la maquinària administrativa i penal ja està engegada i a punt per, si cal, imputar per prevaricació i desobediència el noranta per cent dels alcaldes i milers i milers de funcionaris i persones qualssevol que col·laborin en algun dels aspectes o passos del procés preparatori de la votació del dia 9, un cop s’hagi suspès imperativament pel Constitucional. Fins i tot, els més mordaços i sarcàstics, ja se’n poden riure obertament i fer bromes pesades, i mostrar amb arrogància l’aire de superioritat que inspira sentir-se guanyador només ensenyant el bastó. Els catalans del no faran festa grossa el dia 12 d’octubre i proclamaran el seu èxtasi a tots els vents i quedarà gravada la seua resistència a totes les pàgines de la història de la pàtria celtibèrica. Més desvergonyits que mai sortiran en massa al carrer, tal com els demanen els líders espanyolistes, els federalistes, els apatridres i els d’una altra via encara per definir. I ens recordaran que ha triomfat el seny (pronunciat seni), la raó, el sentit comú rajonià i l’imperi de la llei. L’extrema dreta aprofitarà per fer llenya de l’arbre caigut i reclamarà l’empresonament del president Artur Mas, de la presidenta del Parlament i, en cadena, dels dirigents i afiliats significats de tots els partits que els va passar pel cap trencar amb Espanya.
Però, com també assenyala la història, les victòries finals les guanyen els més perseverants. No pas els cops al cap amb el llibre de tapa dura de la Constitució. Com tampoc amb les amenaces dels instigadors de la caverna mediàtica ni amb els exorcismes que ens practiquen els satanòlegs. L’Estat ho té tot preparat per combatre les decisions del president Mas i les dels qui li facin costat. Però, no té res previst contra el que pugui fer la ciutadania o la societat civil organitzada. No té res previst, per combatre la frustració, el desengany, el dolor del cop de puny a la boca i la puntada a l’estomac que està sentint en aquest mateix moment almenys un 52% de la població catalana. Tots sabem qui són els qui desitjarien que es practiqués d’una vegada per totes allò de: todos a la cárcel! No som pitjors que ETA, com diu aquella, doncs, todos a la cárcel!
Bon dia i disculpi’m per entrar a casa seva.
ResponEliminaLlegeixo sovint el seu article de la contraporta del Diari Segre.
Casi sempre em faig la mateixa pregunta: Si aquest senyor (vostè) visqués a Soria, Palència o Terol, per dir alguns llocs, faria el mateix discurs?
Jo crec que no, però ben segur que en tots els casos – també compta’n el de Lleida- considera o consideraria que el mateix es raonat i raonable.
Miri, segons jo ho veig, si volem ser honestos no podem pretendre canviar la caixa d'escala sense que participin tots els veïns.
Donats el seus antagonismes, els drets a decidir són una mena de fal•làcia.
Fal•làcia perquè la defensa a decidir sobre uns suposats drets, fa inviable la defensa de uns altres suposats drets.
Dic que un dret fa inviable l'altre perquè entenc que la majoria no accepta els dos simultàniament.
És a dir, parlant de la situació actual, uns voldran que només decideixi una part (Catalunya) i altres entendran que han de votar tots els fins ara implicats.
Quin resultat serà més vàlid?
Un pot tenir mes força democràtica que l’altre?
Cordialment
Tomàs Font
Senyor Font,
Eliminaagraït per la lectura dels meus articles. El raonament seu: em sembla molt bé. Doncs, per què no es proposa des del govern de Rajoy que votin tots els espanyols? Passa, però, que sigui pel mateix sentiment que deu tenir vostè de ser espanyol, sigui per les raons legals que pugui argüir, sigui pel que sigui; en servidor només aspira a la pau, la felicitat i que Catalunya esdevingui un Estat.
Ni sóc nacionalista ni especialment europeista ni anarquista ni socialista ni comunista ni practico cap religió ni ideologia especials. He assumit per educació, però sobretot per ús de la raó i per l'experiència, ja tinc una edat, que, com molts ciutadans catalans, ni vull justificar la meua catalanitat ni la meua espanyolitat ni tinc ganes de trobar cap desllorigador de convivència políticoadministrativa o encaix Catalunya–Espanya…
El mateix sentiment que té un espanyol de Valladolid o de Cuenca sobre la seva espanyolitat el tinc jo sobre la meua catalaniat. Els mateixos arguments que defensa ell sobre la seva pàtria, el seu Estat, la seua cultura, la seva història, els tinc jo sobre Catalunya. Ni més ni menys. Li diré més, visc, en allò que m'és possible, com si Catalunya fos un estat independent. I no tinc problemes de llengua ni de convivència ni de tot allò que maliciosament algú escampa per on vosté ja sap. Molt senzill.
Molt cordialment,
Josep