ELS ESTUDIANTS

Quan en els seixantes i els setantes es manifestaven els estudiants, sobretot els universitaris, la Terra tremolava. Paralitzar la Universitat dolia, però bloquejar la Diagonal i muntar un caos colossal a la capital era un problema seriós. Quan els universitaris muntaven una vaga volia dir que hi havia motius suficients per obrir un període no merament reivindicatiu sinó revolucionari. La darrera gran contestació dels estudiants, si no m’erro, va ser contra el Pla Bolonya i no se’n van sortir, com no se n’ha sortit el sindicalisme en entrar al segle XXI. Que tenien tota la raó els estudiants, ara s’està posant de manifest. Que els graus són una simple, encara que conscienciosa, passejada per les tapes del saber és una obvietat. Que si vols realment començar a aprendre alguna cosa, t’has de gastar un dineral en màsters, no deixa de ser una mena d’estafa matussera. Però bé, això avui no toca. El que ens ha sorprès molt agradablement és que finalment els estudiants, com una mena de classe social, hagin començat a moure’s pels carrers, a ocupar-los, per sumar-se al clam perquè es realitzi la consulta sobre el futur de l’estatus polític de Catalunya. Gosaria a dir que, sense la reivindicació dels estudiants, malgrat l’adhesió del noranta i tants per cent de municipis i de bona part de la societat organitzada, la reivindicació no hauria tingut les màximes garanties que una majoria de catalans vol votar.

Ja sabem que la generació X, si bé ha tingut temps per construir pensament revolucionari polític, no n’ha tingut massa per dedicar-lo a desmanegar el Sistema, per dir-ho d’alguna manera, fins que, a punt de rebentar, a finals del 2010 naix el moviment 15M i diu prou!, i del clam en naixen Podem, la PAH, Guanyem, el Comú, etc. Però, fins aleshores, i encara, el temps l’ha hagut d’ocupar a estudiar una, dues o tres llicenciatures, d’ampliar estudis a l’estranger, d’aprendre idiomes i a fer-se un lloc en la selva competitiva de l’era postmoderna i del capitalisme salvatge. És una generació que a penes treballa per mil euros, viu en comunitat o a casa dels pares o parents, i si té cotxe és de segona mà i vell. Amb aquest panorama com volíem que la generació següent, la Y, els nascuts en els anys 80 i 90, s’impliquessin en causes polítiques si, davant la crisi sistèmica de tot, el que aspiraven era haver nascut en un altre planeta!