HIPOCRESIA

Una de amenaces més elaborades i repetides de l’Estat Islàmic diu textualment: “Prendrem Roma, trencarem les seues creus i esclavitzarem les seues dones amb permís d’Al·là”. No se li escapa a ningú que conquistar Roma per a l’autoanomenat califa Abu Bakr-al–Bagdadi vol dir la victòria final contra els infidels. I tal com van les coses de la guerra contra l’EI, no m’estranyaria gens que la profecia es fes realitat al llarg d’aquest segle. Els analistes d’aquest fenomen ens avisen que als gihadistes no els interessa el petroli o els diamants, sinó les ànimes dels homes. És fenomenal! I nosaltres mirant d’arreglar els problemes a base sil·logismes ètics i axiomes sociopolítics. Aquests milers de joves europeus, catalans, que s’han allistat als exèrcits de l’EI per lluitar a Síria o a l’Irak i practicar les salvatjades més horroroses, què els ha donat l’estat del benestar, què han après del sistema escolar, què han assimilat dels nostres drets i llibertats, què els ha facilitat la integració? Per què no han trobat entre els models occidentals de convivència, on s’han criat i educat, cap mena d’ideal, de fe, d’horitzó, de possibilitat de dur a terme algun projecte de vida? Perquè, quin model pot ser la nostra societat, farcida de corrupció, de dobles morals, incapaç d’aturar l’abisme aberrant entre els rics i els pobres, de posar fi a la tortura, a la violació, a la ignomínia contra els més febles? Volen exemples?

La hipocresia, el fariseisme, el fingiment, són termes inventats pràcticament en el nostre món occidental. On més es practica i més tradició ha creat. I més adeptes ha tingut i té. Tant que gairebé s’ha convertit en una virtut o, en molts casos, en una estratègia necessària, un mal menor, per evitar un mal major. Els gihadistes no s’inspiren només en la interpretació de les sures de l’Alcorà, sinó que tenen un catàleg exquisit d’exemples en la nostra pròpia història. La cristiandat ha torturat, ha esquarterat, ha degollat i cremat més gent que no pas tot el que pugui practicar el gihadisme en el que li queda d’història. Facin números. Només s’hi comptéssim una per una les brutalitats de les guerres que s’han anat succeint a Europa o en què han participat els europeus a qualsevol indret del món, per qualsevol ambició personal o política o per les guerres santes i santes croades, de l’esgarrifança no podríem viure mai més tranquils.