A l’orient, Barcelona, a l’occident Lleida. El cronista Muntaner ho deia d’una altra manera, però, ja ens entenem. Com que la Capital queda lluny i Catalunya és Barcelona, el ressort psicològic compensatori dels perifèrics consisteix a protestar mitificant-nos, ja sigui reivindicant el leridanismo, una forma sui generis de ser espanyol, ja sigui, en els temps més moderns, amb la reivindicació d’una lleidatanitat provinciana i escarransida. Hi ha honroses i excel·lents excepcions en sectors clau de la nostra economia, de la inventiva i recerca productiva. Els talents, és cert, no tenen mai fronteres. Hi ha, també, iniciatives culturals, com la candidatura de la Seu Vella, a ser proclamada patrimoni de la humanitat, que han enfocat la qüestió molt més enllà del valor local i l’han presentat com a un monument que explica Lleida, un paisatge, una història, un vast territori, una voluntat de pau i concòrdia i bona part de la història de Catalunya. Bravo!!! Però, les excepcions solen confirmar la regla: normalment encara treballem en provincià, ens satisfem en el clos del nostre niu, i aspirem a la simple autosatisfacció i al propi emmirallament. I si hi ha una ciutat que presenta molt sovint els tics d’aquesta síndrome de la closca del caragol, és precisament Lleida, la nostra capital.
Preguntem-nos: Lleida ciutat, tot els seus agents, manifesta alguna voluntat de ser realment la capital de l’Occident català? ¿Ha tingut algun paper decisiu, col·laboratiu i permanent en la consolidació de noves centralitats culturals de la plana, com Balaguer, Mollerussa, Tàrrega, Cervera, Guissona, Solsona, Torà, Agramunt, Les Borges Blanques, Almacelles, tot el Baix Segre, el món ibèric d’Arbeca, Tornabous, Verdú, etc? ¿Fins a on ha maldat per posicionar-se rotundament en els mapes reals de la política catalana global, aquells on la inversió pública estableix prioritats i jerarquies; i en els mapes simbòlics, aquells on els imaginaris col·lectius determinen valors i importàncies? ¿Per què val menys el que és de Ponent que el que és d’Orient? Leridanismo i lleidatanisme són, certament també, expressions victimistes. Els poders públics, institucionals, possiblement, o no han aspirat a més o no els ha esperonat ningú per reivindicar-se a ser alguna cosa més. Sí, en el fons, també, és una qüestió d’autoestima, de talent, de coratge i de determinació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada