DEMOCRÀCIA

Ja fa uns mesos que hem desat les urnes i que en els municipis els pactes raonables han propiciat governs presumiblement estables i governs de conveniència. Molts dies hem estat analitzant la fragmentació d’opcions d’esquerra, i molts disgustos ens hem emportat pensant en la remota possibilitat que l’opció sobiranista guanyi alguna vegada en el Parlament. Però, en comptades ocasions hem llegit algú que s’hagi entretingut a analitzar el nivell d’abstenció. Hem arribat a un nivell de desencant tal que sembla normal i rutinari que el 40% passi de les eleccions. És acceptat com a principi que en els municipis de més de 25.000 habitants la participació sigui inferior al 55%. S’ha instal·lat en el pensament sociològic que una participació major del 70%, en qualsevol de les conteses electorals, és un èxit absolut de participació. Les enquestes que s’han fet sobre les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, en municipis catalans d’entre 10.000 i 150.000 habitants, per intentar comprendre els motius de l’abstenció, indiquen que aproximadament quatre de cada deu persones no vota perquè desconfia dels polítics. Tres més al·leguen que no han votat per causes majors o imprevistes. Altres dues, perquè no s’identifiquen amb els partits. I només una de cada deu, perquè no li interessa la política. Però el 65,5 % es tornaria a abstenir.

La pesta de la corrupció, el baixíssim nivell moral d’alguns polítics, la crisi econòmica, els cinc milions d’aturats, l’escletxa cada cop més profunda entre rics i pobres, la gangrena de la classe mitjana, l’incompliment dels programes electorals, el segrest per part del FMI de les regles econòmiques, el fiasco de l’autonomia política i econòmica de l’estat de les autonomies, la desconfiança democràtica que incorporen algunes lleis aprovades recentment, com l’anomenada “llei mordassa” o la llei “Wert”, la pràctica vergonyant del nepotisme; o la incapacitat manifesta d’alguns governants per empatitzar amb els sectors socials més desfavorits i la impossibilitat per càlculs partidistes de reformar o elaborar lleis electorals més obertes, més participatives, més transparents i més flexibles, han convertit en un fracàs rotund les proclames de regeneració política. Fins i tot, els líders de Barcelona en Comú han après en dos dies que una cosa és la teoria i l’altra l’oportunitat de posar en nòmina els parents.