Amb les paraules ben dites, en el moment escaient, pots produir tot el repertori de les emocions. La feina que representa aprendre de llegir i escriure, hauria de ser compensada amb una bona oratòria. Però no ocorre ben bé així. Com tampoc passa que saber d’escriure bé, amb precisió i ornadament si cal, impliqui saber parlar amb els mateixos atributs. Per parlar calen moltes més coses que un repertori ric de paraules, un domini segur de la morfologia i de la sintaxi, de la fraseologia i de la variació topològica i social. I, encara, del maneig dels recursos anomenats precisament retòrics. Són necessàries aptituds, diguem-ne, psicològiques, entrenament en l’expressió de les intel·ligències múltiples, i entre aquestes sobretot les emocionals, control de l’expressió corporal i de la melodia tonal, les quals. L’entrenament en el coneixement de la transcendència del significat del mots vol temps i constància. Més encara la familiaritat amb l’anàlisi del context en què cal parlar i del públic a qui hom s’ha d’adreçar. La modulació del to, de l’entonació, del ritme, el control dels silencis, la suspensió teatral de la frase, la interpel·lació retòrica, el domini de l’escena, com si fossis en un escenari teatral, la cinètica corporal, tot i més són els elements que conformen l’autèntica medul·la del bell i bon parlar.
Parlar bé per a dir veritats i mentides, per conhortar i menysprear, per dir l’amor i el desamor, per atemorir o il·lusionar. Per empatitzar. Parlar bé per a tota mena de funcions i objectius. I parlar bé sobretot per explicar la realitat de la cosa pública. Quan els partits de govern perden pistonada electoral, se’ls escapen vots per escletxes invisibles, normalment ho solen atribuir a la manca de comunicació. Al fet que no s’han explicat prou bé. Que no han sabut transmetre el missatge. Però, només reconeixen el defecte, quan perden. Com quan es lamenten a urna passada que l’abstenció hagi estat tan espectacular. Com quan són castigats complert amb el que havien promès. I tanmateix, si s’hi fixen, mai com en l’era de la comunicació, no s’havia mentit tant. I durant tant de temps. Aquesta paradoxa ens aboca necessariament a considerar seriosament fins a quin punt som analfabets de la retòrica, dels ressorts de l’oratòria, o fins a quin extrem tenim tanta necessitat de ser enganyats o captivats per les mitges veritats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada