Els resultats electorals han estat tossudament clars, però perfectament provocadors i marejadors. Com sap tothom i possiblement quedarà incrustat a la memòria de moltes generacions, de les urnes n’ha emergit un dels problemes més típicament catalans, consistent ni més ni menys a com posar d’acord, per tal de constituir una majoria absoluta que pugui desplegar els full de ruta independentista, com a mínim dues visions de l’independentisme i de la manera de fer política. Els més pessimistes i clarividents de la tribu no patien pels resultats que podrien traure els partidaris de la independència, patien precisament per si Junts pel Sí aconseguiria la majoria absoluta i es podria estalviar haver de negociar amb la CUP. Patien justament pel rei al cos que té tot català. Dit altrament, perquè tots pensem que toquem el cel amb el dit. Doncs, ves per on que ens trobem en la tessitura d’haver de demostrar quin nivell de sentit d’Estat, potser per primera vegada a la història de Catalunya des de la Guerra dels Segadors, tenen els uns i els altres. Fins a quin punt els objectius, les metes, els propòsits, els ideals, estan per sobre de les sigles, de les proclames electorals, dels pre-judicis i fins i tot dels personalismes.
Si volem construir un Estat català, cal necessàriament que els qui l’han de forjar institucionalment tinguin un gran sentit d’Estat. Poc ens pensàvem, –llevat dels pessimistes més conspicus i dels visionaris del no–, que la primera decisió que hauria de prendre el secessionisme en la construcció de la República Catalana seria pactar la presidència del primer govern, diguem-ne constituent!
És clar que és difícil demanar sentit d’Estat als parlamentaris contemporanis, quan fa segles que no hem vist Estat català per enlloc i no hi ha la memòria de ningú que l’hagués practicat per poder alliçonar els electes en aquestes darreres eleccions. És clar que és difícil prendre decisions que, de ben segur, tindran un valor històric notabilíssim i segons sigui el sentit de les quals et jutjaran més o menys severament i crítica les generacions futures. Seria imperdonable que, per no saber superar en moments crucials aquestes defectes tan catalans, fins i tot la imperícia o la manca d’entrenament, tot plegat se n’anés al carall! M’agrada Nelson Mandela quan diu: Sempre sembla impossible, fins que es fa realitat. Que així sigui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada