BILINGÜISME?

Si una de les tesis bàsiques de C’s i PP en què basen la defensa del bilingüisme és que la llengua és de les persones i no dels territoris, per què a tot el territori espanyol no tenen la mateixa categoria legal i de possibilitats d’ús les llengües dites regionals? Que no són persones els qui tenen com a llengua principal el català, el basc, el gallec, i altres? Per què, quan un catalanoparlant viu fora de l’àmbit lingüístic on es protegeix legalment l’ús de la seua llengua, no té el dret de ser entès en català? Per què, si seguim el fil de la tesi del PP i de C’s, no existeix el compromís reformista, democràtic, equitatiu, de legislar per un Estat plurilingüe? Si les llengües no són territorials, per què l’excepció de l’espanyol? O la mitja excepció del català a Catalunya o de l’euskera al País Basc i Navarra? El bilingüisme que reclama la dreta a Catalunya (per què no parlar de plurilingüisme?), per què no el reclama, doncs, a l’Estat Espanyol, a tot el seu territori? Perquè si estirem encara més el fil de la tesi del PP i de C’s, per què discriminar les llengües dels nouvinguts?

No. La tesi del PP i de C’s és una enorme fal·làcia, fonamentada en un contradicció total. El que existeix, certament, són les llengües de les persones i les llengües oficials dels Estats, i, misericordiosament en alguns casos, les llengües regionals. El concepte clau sobre el qual s’organitza el dret lingüístic no és altre que el de llengua oficial. Llengua que es correspon amb els límits d’uns Estats, d’unes institucions, que legislen sobre els seus drets i deures. En qualsevol Estat, tota altra llengua que s’hi parli que no tingui la mateixa protecció legal que la que té l’estatus d’oficial, està condemnada a la desaparició. Fins i tot una llengua oficial com el català a Catalunya, en competència amb la llengua oficial de l’Estat unilingüe, sempre té les de perdre. En les llengües en contacte, dissimètriques, la més feble sempre acaba reculant en el seu ús. L’oficialitat del català a Catalunya no té el mateix abast normatiu i funcional que el castellà o espanyol. Si el català no pot ser tan prevalent funcionalment com el castellà, de molt poc li serveix l’oficialitat. Només acotant usos preferents per a les llengües amb menys capacitat de mercat, menys drets d’ús en determinats espais i àmbits funcionals plens, és possible una certa supervivència.