KOINÉ

La paraula grega koiné vol dir llengua comuna. Tant en el sentit d’una intrallengua que relliga els seus dialectes, és a dir, un model estàndard. Com en el d’una interllengua, la que fa de pont entre llengües distintes. O sigui, una llengua que serveix per entendre’ns entre llengües diferents, significat que sol derivar en el concepte de llengua oficial. Pregunta: ¿quina és la llengua que a Catalunya ha fet en els temps moderns i contemporanis de koiné en sentit de llengua d’entesa comunicativa entre les diverses llengües parlades a Catalunya? Indiscutiblement, el castellà o espanyol. El castellà, llengua oficial d’Espanya, incloses naturalment les províncies catalanes, és la llengua koiné de Catalunya i òbviament d’Espanya. I el català què és? Doncs, una llengua oficial a Catalunya que conviu amb l’oficialitat de l’espanyol. Si l’espanyol és oficial a Catalunya cap ciutadà de Catalunya pot al·legar el seu desconeixement. Simètricament, el mateix hauria d’esdevenir-se amb la llengua catalana. Però, en realitat no és així. Igual que la llengua catalana no és operativa com a koiné en tots els àmbits oficials de l’Estat a Catalunya, tampoc ho és per actuar com a interllengua social. Un catalanoparlant no pot relacionar-se normalment només en català en força àmbits de moltes zones urbanes de Catalunya.

L’oficialitat territorial del català és una oficialitat que es correspon amb els límits autonòmics. L’Estat no està obligat a entendre’s en català amb un catalanoparlant perquè qualsevol catalanoparlant és també per definició castellanoparlant. Com és sabut, a Espanya mai se li ha ocorregut ni en les millors èpoques democràtiques reconèixer com a llengües oficials de l’Estat, a més del castellà, les altres llengües del mateix Estat. De forma que el català, el gallec, el basc, a la pràctica –de iure, seria més difícil de justificar-ho– no són pròpiament llengües de l’Estat espanyol sinó tan sols dels territoris delimitats autonòmicament. Si el català no té l’estatus de llengua koiné a Catalunya, no és ni de lluny llengua oficial estatal, no serveix per comunicar-te només en català en tots els àmbits de la societat catalana, aleshores ¿què podem fer, no en el futur republicà, sinó en el present, a més del que s’està fent, perquè almenys tingui el mateix mèrit, capacitat i consideració que la castellana o espanyola. Continuarem pensant-hi.