LA VOLUNTAT

És cert, no n’hi ha prou amb el talent o la intel·ligència cognoscitiva per anar pel món. I sobretot per realitzar tota mena d’accions, com prendre decisions i assumir-ne les conseqüències. Si no hi ha voluntat, si no hi ha una ferma voluntat, un determinada gosadia, una bona determinació, no s’aconsegueix, la majoria de les vegades, iniciar el camí, emprendre la cursa o aconseguir d’arribar a la meta. Els sociòlegs reputats ens diuen, per exemple, que ja no viurem més amb la comoditat del bipartidisme polític en les cambres de representació. Que per la necessitat inexcusable del pacte, per poder conformar aliances postelectorals, i per no enganyar absolutament els votants de les diversions opcions polítiques, caldrà ser molt més caut, més murri, més prudent i més sibil·lí en les campanyes electorals. És clar, la voluntat depèn de convenciments íntims. Està lligada a una taula de valors, a un ordre de prioritats. I que els imperatius sentimentals, també compten. És a dir, la voluntat també està subjecta a criteri. L’interessant és tenir clar que quan parlem de voluntat ens referim a la capacitat i a la determinació per aplicar, posar en funcionament, activar, o emprendre allò que s’ha fi i s’ha promès. És obvi, doncs, que primer de tot cal saber el que es vol, després s’ha de saber expressar, i finalment s’ha de tenir el valor de posar-ho en pràctica.

Tot això em venia al cap reflexionant sobre les negociacions per formar govern a Madrid entre C’S, el PSOE i Podem. Sobre les línies roges mentals dels negociadors, sobre la concepció de la democràcia que tenen les diverses formacions negociadores i sobre els prejudicis i els tabús que existeixen en la vella i nova política espanyola. M‘ho inspira el pacte entre Junts pel Sí i la CUP, i els terribles dubtes que es presenten un dia sí i un altre també. M’ho recorden, també, les vuit, nou o deu hores que duren ara els Plens de l’Ajuntament de Lleida. Ho deduïm de la costosíssima decisió que ha pres al final la UE respecte dels refugiats. I ho comprovarem, vull dir ho exemplificarem, el dia gairebé màgic que el poble de Catalunya decideixi sobre si vol continuar formant part de l’Estat espanyol o disposar d’un estat propi. S’havia dit molt erròniament que català ho era tot aquell que vivia i treballava a Catalunya. Com ens ha costat, oi?, afegir-hi el fet de manifestar-ne la voluntat.