OBEIR-DESOBEIR

La imatge de l’alcaldessa de Berga conduïda pels Mossos cap al jutjat és una de les fotos que pot representar un abans i un després en tot el que hem convingut a anomenar el Procés. La senyora Montse Venturós de la CUP, alcaldessa electa de la ciutat de Berga, té dues causes obertes: per un presumpte delicte electoral, en negar-se a treure l'estelada del balcó de l'Ajuntament durant els períodes electorals. I per desobediència, en no comparèixer a declarar així que fou citada pel magistrat per declarar respecte del primer presumpte delicte. Tots ho sabem: la llei és la llei, l’autoritat és l’autoritat, i si la fas la pagues. Fins aquí, tot hauria de ser més clar que l’aigua. Però resulta que no. Entre altres coses perquè, com deia el periodista Francesc Canosa amb una imatge ferotgement brillant, tal com ens té acostumats, no sé a qui convé convertir Catalunya en un gran Alcatraz. Imaginem la seqüència: continua caient una pluja de denúncies pel mateix presumpte delicte. Es produeixen multitud de desobediències per les mateixes raons que la senyora Venturós. S’arresten munió d’electes per desobeir ordres de jutges i magistrats. S’acumulen presumptes delictes i es dicten consegüents sentències condemnatòries. I ja tenim l’illa presó de Catalunya.

Si la premissa és no tenim por, no reconeixem la jurisdicció espanyola, el final de l’inici ja és escrit. Si la desobediència se circumscriu als de la CUP, hi haurà renou, però potser que sigui controlable. Ara, si s’estén a la resta de municipis per la independència, la cosa canvia. O sigui, si la lluita té un caràcter merament personal, individual, és qüestió de temps, de paciència i de força. Sobretot de la força de qui en té més o la té tota. Si, en canvi, és massiva, un Alcatraz, encara que sigui la presó per al 48% dels catalans, no és suportable per cap norma ni per cap govern ni per cap aparell repressiu. És escrit en tots els manuals que les possibles solucions de qualsevol conflicte passen per dialogar. És cert que de vegades de la claudicació els guanyadors també en diuen diàleg. Com sigui, no ens fem la idea que la interlocutora del conflicte català pugui ser la ministra d’administracions públiques, Soraya Sáenz de Santamaria. Si la ministra en qüestió té una virtut és que és la més antipolítica del govern del PP. Més enllà de s’ha de complir la llei, no hi ha res més.