INDEPENDÈNCIA

Fins fa uns anys creure en la independència de Catalunya era considerat un tema íntim. Com quan manifestes la teua fe en una determinada religió. Com quan projectes els teus ideals en una utopia irrealitzable. ERC, per cert, mentre va governar amb el PSC i IxC-Els Verds, mai no va causar ni en el Sistema ni en els partits coaligats cap mena de preocupació pel seu ideari independentista. Els seus socis i el Sistema entenien que els objectius independentistes d’ERC eren una qüestió de fe, de sentiments, d’ideals o de fermes conviccions, diguem-ne fins i tot, atàviques o totèmiques. Quan des de fa uns pocs anys, en canvi, hom expressa que pensa en la independència per al seu país, la innocència de la fe es converteix automàticament en un criteri que té en les seues entranyes lògiques l’esca del pecat. Pensar una cosa diferent del que és lògic pensar segons els estàndards de l’ordenament institucional i dels seus fonaments jurídics, vol dir que estàs tenint un pensament contestatari, estàs conformant un raonament marginal i antisistema. El pensament independentista com a pas previ de l’acció independentista és tingut ja, en certa manera, com una provocació. No cal dir que actuar a favor de la independència, encara que sigui dins els estrictes marges democràtics i noviolents, ja és manifestar-se obertament, explícitament en contra dels Principis Fonamentals i Constituents de l’Ordenament General.

I qui va en contra, insisteixo encara que sigui democràticament i amb el més estricte respecte dels drets humans, ha de saber que les seues accions hauran de ser avortades immediatament. El problema és que el més difícil de combatre no són els sentiments ni els conceptes abstractes o les teories, sinó el conglomerat sentiment-pensament-acció. Perquè ja no es tracta de confrontar inclinacions sentimentals, vísceres passionals o coriàcies creences mamades des de la tendrívola infantesa, sinó de raons pràctiques, cuites en el brou de l’experiència empírica quotidiana. I en el mirall exemplar de les certeses, de les conviccions dels qui han actuat, lluitat, combatut, defensat, per les mateixes causes, dècades, lustres, segles enrere. És a dir, la independència no és ja una qüestió d’uns quants iniciats en la religió dels somnis, sinó una aspiració que es fonamenta en la mateixa realitat i raó de ser dels estats que són independents.