L’única raó del PP, del PSOE i de Cs per boicotejar la investidura de l’únic candidat a presidir el govern de la Generalitat s’ha resumit, ras i curt, en aquest argument tan elegantment democràtic: com que no ens han agradat els resultats de les eleccions, ara farem l’impossible per evitar que el diputat Carles Puigdemont, que han tingut la barra de presentar-lo com a candidat a presidir el govern de la Generalitat, pugui ser escollit President. On va parar! Ja no és una qüestió de lleis o d’interpretació pelegrina de les normes. No, es una mera qüestió de qui els té més grossos. Per pebrots! Que seria com dir una qüestió d’Estat, és a dir, quelcom que està per sobre de qualsevol norma, llei o reglament. Que traduït en roman paladino vindria a ser: potser sí que es pensa aquest pròfug de la justícia i colpista que es rifarà Espanya (rifar-se en el sentit de burlar-se, és clar). Potser sí que aquest botarate, com diu un tal Rafael Hernando, de les llengües més viperines i sarcàstiques del PP, es creu capaç de ridiculitzar el regne d’Espanya. On s’és vist que un sol home es rigui d’una de les nacions-estat, l’espanyola, més velles d’Europa. Per nassos, per ous, per pebrots, per c., nosaltres! No passarà! Si ets poses a la seua pell, pots entendre que, quan van dir per activa i per passiva que no hi hauria referèndum i malgrat la violència policial, n’hi va haver, Puigdemont s’hagi convertit en una qüestió visceral i gonadal. No pots, davant el món, tornar-la a espifiar ni mostrar cap altre signe de fracàs, de ridícul, de debilitat, d’incompetència o de misericòrdia.
He rellegit la constitució Espanyola, sobretot el títol primer, dels drets i dels deures fonamentals, i no he sabut veure per enlloc per què el senyor Puigdemont no pot ser elegit president de la Generalitat. És un diputat electe investigat per la justícia, acusat d’una colla de delictes, però, de moment, no se l’ha sentenciat culpable de res. Ni el Consell d’Estat ha vist cap base per impugnar la investidura ni cap professor de dret constitucional ni els lletrats del TC hi ha vist motius. La cançó que aprenem aquests dies és titula Frau de Llei. La veritat, és una cançó bastant esgarrifosa i inquietant. Sobretot, perquè qui t’empararà, si els poders de l’Estat utilitzen els mecanismes processals al seu abast amb una finalitat diferent de la deguda?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada