Aquest que encara es remulla, que va començar en uns fems d’un granja del terme de la Torre de l’Espanyol, pot ser que sigui a Catalunya el primer gran foc de l’era del canvi climàtic. Però més especialment el senyal definitiu dels problemes de conseqüències fatals que es venen anunciant fa unes dècades en alguns dels territoris de casa nostra. Quan passen aquestes desgràcies es descabdellen tots els problemes que de manera directa o indirecta afecten la vida quotidiana des de temps immemorials d’alguns ciutadans de segona del nostre país. El foc, en arrasar milers d’hectàrees, d’arruïnar milers d’economies domèstiques, de liquidar perspectives de futur, ens ve a dir precisament que no n’és la causa sinó la conseqüència. Existeixen multitud de factors climatològics que afavoreixen foguerades immenses. Però tothom reconeix de seguida, els governants també, que el poc manteniment dels boscos, l’abandonament de conreus per la falta de relleu en les explotacions pageses i el despoblament crític consegüent d’algunes zones de la Catalunya del sud, de l’oest i del nord, són causes més que necessàries perquè el foc evidenciï que en aquells indrets ja hi havia un munt de cementiris de cendres.
Però amb les causes sociològiques, econòmiques i culturals que expliquen la desertització de les terres, dels pobles, les hisendes, i arruïnen futurs, sí que s’hi pot posar remei. Algun remei. Però no quan trona que ens recordem de santa Bàrbara. El Parlament va aprovar una llei (retallada, per cert, pel Constitucional) que posava fil a l’agulla a la lluita contra el canvi climàtic. I una altra que ha de permetre crear un “banc de terres” agrícoles i ramaderes i, en definitiva, la revaloració social de la professió de pagès. Però, tenim instruments per evitar el despoblament, per facilitar l’accés a la terra? Per fer-ne una gestió sostenible i rendible? Sí, tenim per endavant una feinada! Ens diuen els teòrics que la gent haurem d’aprendre a treballar de maneres diferents la terra i tot plegat. A viure diferent, els de ciutat i els de ruralia, A pensar i desitjar diferent. I per pair això, ens caldrà una eternitat. Perquè la cultura o ens la fem nostra per una necessitat imperiosa o no passa de ser un mer vernís que s’estova fàcilment amb aigua. El foc no és la desgràcia, sinó l’anunci que la desgràcia ja fa temps que es aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada