Les basses de començos del segle XX, construïdes per tal de garantir aigua a la ciutat de Lleida, es van convertir, a finals dels cinquanta en cinc piscines per iniciativa de l’alcalde Francisco Pons. El recinte es convertí en un parc on fins als norantes s’hi va banyar tota Lleida i mitja província. S’hi construí una pista d’atletisme, un càmping i una escola de jardineria. Era el parc fora ciutat més internacional de Lleida. El 2003, però, quan gairebé tothom de Lleida tenia una piscina municipal a prop de casa o quasi tots els municipis del voltant ja havien construït la seua, el parc va deixar de funcionar com a basses i càmping. Entre el 2006 i 2008, la Paeria va començar a replantejar-ne els usos. Es redactà un pla, es va invitar la ciutadania a dir-hi la seua, es feren propostes molt il·lusionants, però, encara estem rumiant-hi, grups polítics, Barrufets, i administracions diverses. Hi passem molts caps de setmana per davant i sempre s’hi veu un munt de gent que hi troba l’esgambi necessari per a la supervivència mental i espiritual, que hi fa pícnic, barbacoes i xerinola. De moment, és el parc de la mona més campestre i abandonat que tenim a Lleida. Però, mai no ha deixat de ser, per a moltíssima gent, el somni del Central Park de l’oest del Segrià, una mena de jardí d’estil anglès públic fora ciutat amb més potència natural comunitària dels encontorns.
L’important és que és un espai que pertany a la ciutadania de Lleida, com el bosc de Palauet, els marges del riu i la Mitjana. I la gent, ara, ja no té cap més projecte ni missió ni visió que poder-ne gaudir com a un gran parc. Que hi pugui passejar o jeure-hi a la gespa per contemplar els núvols, el cel ras o la lluna primerenca i fer-hi la migdiada. Que hi pugui compondre balades i escoltar Mozart, pintar, ballar, saludar els arbres i els ocells, coure les menges de celebració per la vida i la mort i pair-les amb la parsimònia d’un oreig amorós. O enamorar-s’hi i complaure’s amb intenses besades. I, acalorats, xipollejar en uns estanyols estratègics amb els corresponents ànecs de coll de verd. I al capaltard poder-hi practicar la gimnàstica, el ioga o la meditació que vingui més de gust. I a sota d’una pèrgola, si molt convé, celebrar-hi els ritus religiosos més ecumènics. Ah, que no hi falti un quiosc, les fons d’aigua de Pinyana i unes sirenes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada