Si no fos per l’independentisme català no hauria aflorat el franquisme de la societat espanyola. No s’hauria posat de manifest la poca convicció democràtica de les institucions de l’Estat i de l’unionisme patri, ni s’haurien tret la careta alguns dels més conspicus autoanomenats intel·lectuals de l’espanyolitat. Després dels resultats de les darreres votacions, segons sembla, l’independentisme continua tenint bloquejada la governabilitat. No solament capitalitza tots els programes de gairebé tots els partits polítics (excepte, potser, PACMA), sinó que obliga a mobilitzar un munt de recursos extraordinaris de l’endeutadíssim Estat (judicials, econòmics, policials, consulars, etc.), els quals pel que demostren els resultats del 10-N estan resultant absolutament ineficaços i contraproduents als interessos dels seus promotors, sobretot perquè avui dia és impossible lluitar contra les evidències que proporcionen les noves tecnologies. El secessionisme català, a més, ha provocat una de les pitjors males praxis de la política dels principals partits espanyols, consistent a alimentar el conflicte en lloc de solucionar-lo. De manera que ha fet realitat una vegada més allò que Valle-Inclán denunciava als esperpents i que Groucho Marx sentenciava, més o menys: que la política és l’art de buscar problemes, fer un diagnòstic fals i aplicar els remeis equivocats.
L’auge del secessionisme català evidentment, igual que ha despertat la fera de la ultradreta, està alimentant el basc i el gallec. De manera que la negació de la plurinacionalitat d’Espanya, com més se l’ha combatut, més llavors s’ha estat sembrant. I la ceguesa dels anomenats grans partits clàssics de govern continua essent tan profunda que, a hores d’ara, ja no solament ha col·lapsat governabilitats sinó el propi Sistema transaccional del pacte del 1978, dit altrament la Transició. Si els principals líders espanyols no són prou intel·ligents per entendre que l’actualització democràtica de l’Estat passa per parlar amb l’independentisme, la regressió d’Espanya a les èpoques mes fosques de la història està assegurada. I el mateix diem per a vella Europa de les artificioses nacions-estat. Per què ha de témer el gran capital una Catalunya estat, una Còrsega, una Escòcia, un Flandes, lliures? Qui ha dit que la República és per definició anticapitalista?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada