El nou president de la Conferència Episcopal Espanyola és un home de Déu i de la confiança del Papa. Un prelat, fill de Queretes a la comarca del Matarranya, que, com a bon pastor del seu ramat, estigué (i està) a favor que les 111 peces artístiques en litigi amb la Franja, que formen part de la col·lecció del Museu de Lleida, tornin a les parròquies que pertanyen al bisbat de Barbastre-Montsó. El cardenal de l’arquebisbat de Barcelona, emperò, que, en les coses que pertanyen al Cèsar, feu de mediador, la tardor de 2017, entre els governs català i espanyol. I que acaba d’expressar el seu ideal institucional en els termes ètics de fraternitat, de convivència, de voluntat de caminar junts. En fi que ens hem d’estimar més entre els espanyols. Si no fos perquè aquesta mena de proclames són com llençar desitjos al vent, en la mesura que només tenen sentit en el context sociopolític del conflicte, m’agradaria interpretar-les com un eco de la Pau i la Treva de Déu, que el bisbe Oliba, l’immens comte, bisbe i abat Oliba!, proclamà l’any 1027. Pau i Treva que, resumint, prohibia la guerra durant un temps determinat, en les situacions de violència establia el dret de refugi en l’interior dels temples i de les sagreres (un radi de trenta passes al voltant d'una església) i la protecció dels pagesos.
Com m’agradaria, cardenal, arquebisbes i bisbes catalans, que l’esperit de l’abat Oliva, el vostre germà en el Senyor i en la dignitat eclesial que ostenteu, orientés els vostres camins i la vostra pastoral! Que la Catalunya cristiana i tota altra que s’hi volgués acollir es convertís en un gran temple i sagrera que protegís la nostra voluntat de ser lliures, i fos l’àmbit on ens poguéssim alliberar dels qui neguen la nostra sobirania amb insults, humiliacions, difamacions i garrotades. Aquesta Pau i Treva perpètues, que ens permetés escollir l’amor i l’estimació de l’altre, sense que ens hi obligués cap altra llei que la del cor. Quants ponts no construiríem o reconstruiríem amb la protecció de la Pau i la Treva de Déu! Eren altres temps, certament, els del gran Oliva. Aquells de la fundació de Catalunya, del romànic, dels monestirs de Ripoll i de Montserrat. Però, vet aquí que per a molts de nosaltres aquells temps són encara els nostres. Sí, són aquells els que ens inspiren l’amor i la fraternitat de què parleu, mossèn.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada