INVIOLABILITAT

És impensable que els pares de la pàtria que varen confegir la democràtica Constitució espanyola atribuïssin al rei una potestat divina. I per tant que el cap de l’estat regi no es pogués equivocar mai, que no pogués patir casualment un trastorn mental transitori, o que tensionat per poders fàctics o temptat pels pecats capitals, sobretot l’avarícia (no hauria estat la primera vegada en la història dels reis d’Espanya), es comportés com un humà qualsevol. La Constitució diu del rei que és inviolable i no està subjecte a responsabilitats. I els diners que li assignen els pressupostos de l’Estat els distribueix com li plagui. Si el que diu la Constitució vol dir literalment que el rei pot fer el que li doni la gana i ningú li pot retraure res judicialment, estem davant d’una excepció radical a tot el contingut de la mateixa Constitució i una contradicció flagrant amb el que dicta l’article 14: “els espanyols són iguals davant la llei, sense que puguin prevaldre cap discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social”. A no ser que, insistim, tingui un estatus diví (res estrany en l’origen i la història de les reialeses). Ergo, estaríem davant d’una contradictio in terminis, un oxímoron (com quan parlem de morts vivents), una incoherència d’una contrarietat tal que invalidaria de facto tota la Sacrosanta.

Però, filant una mica més prim i intentem salvar la paradoxa que la institució del Rei càpiga i no càpiga alhora dins la Constitució, hauríem d’entendre que la inviolabilitat de la Corona ho és en la mesura que exerceix de cap d’Estat. És a dir, en tant que fa les funcions que li atorga la mateixa Constitució. I és en aquest sentit que ningú podria retraure-li al Rei que procurés negocis com l’AVE a la Meca per a la indústria espanyola o que fes de mitjancer per a qualsevol altra transacció que afavorís l’Estat espanyol. Però una cosa és influir, propiciar, patrocinar, i una altra ser comissionista. La casa reial té un sou i pot distribuir-lo com vulgui, però lucrar-se a través de les seues funcions és una altra cosa. I col·locar els euros en paradisos fiscals un altra de pitjor. I aquestes pràctiques tampoc s’adiuen amb les divinitats. I el tema no està en si el monarca va repartir milions a les seues amigues. Això és rosa. El tema és el “negre”.