DECIDIR

Davant la complexitat, la pluralitat, la diversitat del nostre món se’ns fa molt difícil decidir el millor per a la major part de persones. Estar entre Escil·la i Caribdis és una expressió que significa trobar-se enmig de dos perills de manera que si proves d’allunyar-te’n d’un provoca que caiguis en l’altre. Dit d’una altra manera, seria com trobar-se entre l’espasa i la paret. Sempre es pot nedar entre dues aigües. Que es com dir que no et vols mullar i optes per l’ambigüitat, per una de freda i una de calenta. Que vindria a ser l’exemple de la solució salomònica, una manera, elegant i cínica, de rentar-se les mans, perquè, en el fons, no acaba satisfent ningú. Ara bé, una cosa és decidir sobre un mateix, i una altra sobre els altres. Si tu t’equivoques amb la teua vida, ja t’espavilaràs o ja t’espavilaran. Si erres en la decisió que prens sobre els altres, les conseqüències poden ser catastròfiques. Si l’encertes, però, no esperis cap reconeixement, és el que la majoria “sabia” què calia fer. Per decidir sobre els altres cal haver avaluat fredament, els pros i els contres, les conseqüències vàries. Cal, per tant, tenir coneixements d’allò de què es tracta, una determinada intuïció, experiència, mà dreta i mà esquerra, arguments suficients com per responsabilitzar-se per a bé o per a mal del que es decideixi. 

El problema el tenim quan en política els qui han de decidir no tenen cap de les capacitats que se’ls suposa que han de tenir. Hi ha països en què per exercir d’alcalde has de passar un examen. En les nostres latituds se sobreentén que els qui hauran de presidir les institucions públiques té la suficient formació i capacitat com per dirigir-les. Que compta evidentment amb un equip de regidors, consellers, diputats que tenen els coneixements per fer-se càrrec de les àrees que se’ls encomanaran. I en darrera instància hi ha els funcionaris que saben exactament el que cal fer. I, encara, els assessors, càrrecs de confiança, que reblaran el clau de la seguretat i la pertinència de les decisions que s’hauran de prendre en cada moment. El més sorprenent és que, per més important que sigui qui hagi de decidir, sempre hi ha algú que per sobre que és qui realment acaba tenint la darrera paraula. Algú que els simples mortals no sabem mai  exactament qui és, es digui FMI, Opus Dei, Club Bilderberg, el G7 o els de l’Íbex 35.