IMPRESSIONISME ABSTRACTE

Arriba un moment en la història de la pintura contemporània que l’artista més que pintar imatges de la realitat té la imperiosa necessitat de plasmar en una tela allò que la música i la poesia, sobretot, sempre ha format part de la seua essència: l’expressió de les emocions, els estats d’ànim, la cadència dels sentiments, la plasmació dels desigs, de les pulsions, de les al·lucinacions i fabulacions. L’impressionisme i l’expressionisme, caracteritzats uns i altres respectivament, pel traç delicat i minimal o per la gran llampassada; ja sigui per la delicada intimitat expressiva o, per contra, per l’entusiasta i generós vessament de colors sobre el llenç, com exultant la mateixa acció pictòrica; ja sigui , per tant, des de la necessitat de plasmar la instantaneïtat de la visió o ja sigui una romancera i sostinguda recreativa de la contemplació, a inicia de la dècada dels cinquantes del segle sobre la base de les matrius impressió i expressió s’hi afegeix l’abstracte. I la pintura deixa de ser representació de l’observat per passar a expressar radicalment interioritats anímiques i cordials, conscients i inconscients, en la seua, possiblement, única manera de fer-les ostensibles: en la inconcreció, la Indeterminació, la vaguetat, l difús, l’eteri, el nebulós, sinònims tot ells del concepte abstracte.

I des de fa setanta anys que no hem progressat en cap altra direcció que no sigui afegint-hi a tot plegat el minimalisme abstracte, una mena de néant pretesament filosòfic, o intel·lectualitzant les plasmacions emotives, impulsives i gestualment alliberadores amb simbolismes icònics i al·legories sinuoses que pretenen remetre’ns al primitivisme esquemàtic de les pintures rupestres. Aquests abstractes pictòrics evidentment que expressen la fi de la modernitat en el sentit de la preponderància de la lògica i de la raó per ordenar el món i la nostra percepció del que l’habita. Les postguerres, sobretot de les guerres mundials, han generat unes tabulae rasae respecte dels fonaments en què se sostenien els sistemes prebèl·lics. S’esmicolen les utopies comunitaristes i la fe en els valors humanitaristes, i les arts s’entotsolen i es refugien en intimismes, en autismes, en torres d’ivori com si el relat psicoanalític de la pròpia descomposició vingués a significar el testimoni del desmembrament i la ruïna socials.