Se n’ha anat l’agost, s’ha acabat per a la gran majoria de la gent el període de vacances mentals o físiques, i la Covid continua tan viva com mai. Amb tota naturalitat ja comencem a parlar del primer any de la pandèmia, amb la seguretat que l’acció vírica de moment és impertorbable i en té per dies. Ens podria apaivagar el malson el fet que russos i xinesos ja hagin patentat sengles vacunes, però per aquests nostres verals, que jo hagi oït, de la solució russa o xinesa, de moment, no se’n refia gairebé ningú, llevat suposem dels originaris d’aquells països. Ens refiarem més, segur, dels experts d’Oxford i de la que assagen els ianquis. Els experts ja ens varen dir des del primer dia que es va detectar la mala bèstia que aquesta havia arribat per quedar-se. Que amb pal·liatius i vacunes quan hi fossin, hauríem de conviure-hi com ho fem amb la grip, la Sida, i les quasi erradicades al primer món meningitis, verola o xarampió. El que no preveia ningú dels mortals, ni cap govern del color polític que fos, inicialment, eren les conseqüències que tindria el virus sobre la vida social, econòmica, cultural, psicològica i de tota mena sobre l’esdevenir de cada dia. Que originaria una crisi colossal en tots els aspectes i que aquesta no tindria data de caducitat fins que la solució màgica de la vacuna hi posés remei. I que obligaria a fer una despesa pública molt per sobre de les capacitats pressupostàries dels Estats.
Ara ens trobem que la realitat ha superat amb escreix qualsevol previsió, i si ja vivíem del crèdit, ara la dependència d’aquest recurs perquè no peti tot, és estratosfèrica. Els crèdits s’han de pagar i l’Estat ha de recaptar tant que pugui per fer rutllar la maquinària administrativa i de serveis. De manera que el més probable que ens espera a partir d’aquest setembre, és la patacada que rebrem i haurem de suportar (les famoses reformes) perquè l’Estat pugui cobrar els aproximadament 70.000 milions d’euros condicionats (dels 140.000) del fons de recuperació de la UE. Espanya, diguem-ho clar, no té altre remei que ser rescatada i això es traduirà, val més que m’equivoqui, en pujades de l’IVA, en un altre allargament de l’edat de jubilació, en la creació de nous impostos, en major liberalització del mercat laboral. I ens preguntem: s’haurà acabat aquest cop llançar els euros en “fiestas y festejos”?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada