En els meus anys de professional de l’ensenyament, mai no vaig veure una majoria de professorat preocupat per quin tipus de Llei d’educació regulava la seua activitat docent. I això que en quaranta anys se n’han promulgat set! I la LOMLOE serà la vuitena! Dubto que aquesta majoria se n’hagi llegit mai cap per pròpia iniciativa, que no sigui perquè n’ha hagut de fer algun curs de formació. Sí que he vist, en canvi, bona colla de professorat preocupat pel nombre d’hores curriculars de la seua matèria, per la ràtio d’alumnes per aula, per l’horari en què calia impartir-la, per la renovació de la metodologia didàctica i en aquest apartat com aprofundir en l’avaluació de l’alumnat i del propi sistema. Sí que he compartit pena i dolor pel menysteniment curricular de l’estudi de la filosofia, del grec i del llatí. Per la intromissió de la política partidista en el si de l’escola. Per les acusacions interessades d’adoctrinament. Per les mentides que es diuen sobre l’ús de la llengua catalana i castellana com a llengües d’aprenentatge i vehiculars. Sí, pena i dolor i ràbia, per la ignorància supina de tants opinadors sobre la institució escolar i el menyspreu que destil·len respecte de la tasca que realitza el professorat per contribuir a formar no solament alumnes sinó ciutadans. I dolor i ràbia per la manca de recursos econòmics que l’Estat destina a l’educació formal. Una aportació que a penes ha superat el 4% del PIB des de la instauració de la democràcia.
Totes les lleis educatives que he conegut es proposen fomentar la igualtat, l’escolarització universal, la cohesió social i, entre altres, la ciutadania activa, d’acord amb els objectius de la UE i de la UNESCO. Totes, en el fons, aposten pel desenvolupament integral de la persona, per la inclusió, l’equitat, i a partir de la LODE, explícitament, per l’aprenentatge competencial, la participació de la comunitat i l’autonomia de centre. I per si algú no ho té clar encara, la Llei 12/2009, del 10 de juliol, d’Educació de Catalunya, que no ha estat abolida ni per la llei Wert ni per la llei Celaá, precisa en l’ art. 11 que el català és llengua vehicular i d’aprenentatge, a l’art. 15 regula els programes d’immersió lingüística, i l’art. 205 el finançament del sosteniment dels entres privats que presten el Servei d’Educació de Catalunya. Aleshores a què ve tant enrenou?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada