JA EN PARLAREM

Avui, ja més assossegats i després que tots els partits normalitzats per les enquestes hagin proclamat, com és es de manual, la seua victòria, (el uns més que els altres òbviament, però fins i tot els que no varen tenir cap minut de propaganda institucional i partien de zero també han rascat algun vot), comencen les especulacions, els mals de cap de debò, i sobretot les esborrades de moltes de les paraules que es van dir en campanya, sobretot les més enverinades i lacerants que se solen intercanviar en la recta final. Com sempre, ha guanyat també l’abstenció. No perquè fos previsible per la pandèmia, sinó perquè encara que votés un 70% del cens, sempre serà una mala notícia que hi hagi un 30% que no ho faci. I que no ho faci mai. Una més de les evidències dels resultats d’aquestes eleccions és que ja ha quedat petrificat, per bé que algun partit independentista malda per convèncer l’àrea metropolitana de Barcelona que la independència és una bona solució per al millorament del seu benestar, que, almenys entre els votants, les dues Catalunyes, la dels independentistes, i la dels no-independentistes, no s’han acostat ni un polzada. Que la Catalunya rural no té res a veure amb la Catalunya urbana. Que dins de l’independentisme hi ha tants caps com barrets. Que la dreta cada cop és més dretana i que s’ha ampliat el nombre de votants que ho fa més amb el cor, les entranyes o les vísceres que amb el cap. Fins al punt d’arribar a l’absurd que hi ha gent que vota no només perquè la Generalitat sigui una simple oficina administrativa de Madrid, sinó perquè s’elimini la Generalitat i, per tant, evitar que es pugui tornar a votar per elegir un Parlament.

Ara ve el més difícil: posar-se d’acord per governar el que els entesos en diuen la complexitat. Els països que tenen normativitzada una segona volta, en això s’ha demostrat que són més intel·ligents. I els que no la tenen, davant la pluralitat de partits representats en els hemicicles, estan obligats a fer allò que tant menyspreem, però que ja sabem d’antuvi que passarà: donde dije digo, digo Diego, o el que és més o menys el mateix, ahir era blat, avui és ordi. I si cal refer programes electorals, es refaran, al cap i a la fi poca gent se’ls ha llegit. I la independència potser s’haurà d’ajornar una mica més perquè la gestió del dia a dia s’emportarà tots els maldecaps.