TOCAR DE PEUS A TERRA

Després d’escoltar el discurs del MH President de fa una setmana, es podria arribar a concloure que, si després de l’estiu es convoquessin eleccions al Parlament de Catalunya, tornaria a guanyar el PSC-PSOE, i és probable que, amb el suport dels Comuns, i l’abstenció del PP i VOX, pogués formar govern. D’aquesta hipòtesi, ara, en termes rufianescos, se’n diu tocar de peus a terra. Sentim i entenem que el govern actual de la Generalitat, acomplert un anyet de funcionament, això de la independència i de l’amnistia, només ha quedat al rebost de l’oratòria política, que és com dir de la retòrica del no-res. Igual que la O (d’obrer) del PSOE ja fa temps que només és per fer bonic o, com a molt, per una qüestió de nostàlgia del passat, la I (d’independència) dels programes dels partits que la proclamen, ha passat a convertir-se en la crossa per bastir discursos de cap de setmana per als nostàlgics A pesar dels heroismes patits i patents encara d’una bona colla de gent, sorprèn que amb a penes quatre anys de l’eufòria viscuda per la república catalana, avui només en quedin les cendres. Els qui retreien els indepes que vivien en una fantasia, la realitat els ha donat la raó. Una raó tramposa perquè, coneixent com som els catalans i els assimilats, ja la tenien des de sempre.

Aquests catalans a què em refereixo som de seny i rauxa, propietaris, de veure món, de bona vida, orgullosos de tenir bons esportistes, bons restaurants, bons metges i bons poetes. I d’un cert soroll diguem-ne controlat amb les dosis convenients de civilitat espriuana. I el qui ho va formular per primera vegada, si no m’erro, Vicens Vives en el llibre Notícia de Catalunya, el 1954 (!) (que, per cert, caldria ser de relectura obligatòria, de tant en tant, com El Príncep de Maquiavel), era una ment preclara com poques n’hi ha hagut en la història de Catalunya per descriure la nostra psicologia col·lectiva. Psicologia que no ha canviat en l’essencial, a pesar de tot el bagatge de la modernitat. La imatge que el periodista Antoni Brosa fa servir per rematar-nos és genial: els partits catalanistes em recorden el mite de Sísif, sempre pujant una pedra autonomista [posin-hi, pel cas, independentista] que torna a rodolar cap avall abans d'arribar al cim desitjat. A mi personalment em sap greu que siguem tan covards. És cert, els almogàvers cobraven.