VA DE LÒGIQUES

El discurs de la política, dels qui fan de polítics, és un idiolecte. Un llenguatge particular que els qui tenim tota altra ocupació no acabem d’entendre mai. Quan el polític fa de gestor de la cosa pública parla un idioma, que normalment entenem la majoria. En tots els altres casos, parla per als de la seua tribu, ja siguin del propi partit ja siguin els contrincants. Ara mateix, a casa nostra, l’important és que el govern aprovi pressupostos. Saber de quant disposarem i de quant podrem gastar. Què cal prioritzar i què pot esperar o haurà d’esperar. Des del sentit comú opinarem que, amb la que ens està caient i la que caurà, és millor que s’aprovin pressupostos i que es pactin amb qui convingui, perquè, entre altres raons, si no, hi perdrem molts calés. Des la lògica política, en canvi, JxCat, en coherència amb la sortida del govern, no pot aprovar-los. A Junts interessa que ERC ho faci amb socialistes i comuns, precisament perquè aquesta conjunció d’interessos entre ERC i PSC-PSOE, li serviria de munició perfecta per a la campanya de les properes eleccions. Una munició que consistirà més o menys a dir: Vam sortir del govern perquè ERC no complia el pacte d’investidura per fer camí cap a la independència i a sobre ho ha fet, a canvi dels indults parcials, com si hagués de pagar-ne penyora, amb els que varen corejar la repressió de l’1 d’octubre i l’aplicació del 155.

Si, per contra, ERC es veu obligada a prorrogar els pressupostos, la seua munició serà d’aquest estil: és culpa de Junts que per pur tacticisme egoista s’han perdut oportunitats d’or per poder fer front a les emergències socials. En fi, que pels ets dels uns o pels uts dels altres, el que més hi haurà perdut serà la peregrina il·lusió de l’autodeterminació, la desjudicialització i l’amnistia, encara que se’ns vengui l’invent del TBO del “pacte de la claredat”. Fracassada la investidura del MH amb els 74 vots independentistes i anestesiada l’ardor secessionista per l’hiperrealisme d’haver de fer front al dia a dia de la ciutadania, el sentit comú ens diu que somiar és gratis o com a molt la quota de soci d’Òmnium, de l’ANC i similars. Ara bé, tocar de peus a terra i esperar sine die que els noms esdevindran les coses o els fets produeix un mal de ventre horrorós, una ansietat que no hi ha medicina que l’aplaqui i una ràbia i una impotència irreversibles.