El jo que és i el jo que existeix. El jo, l’essencial estructura corpòria amb els atributs dotats, i el jo que fa, que pensa, sent i actua, que protagonitza, que s’esdevé o es fa present o, en fi, que té consciència de ser-en-el-món, de-ser-aquí (el dasein de Heidegger). No és igual dir jo (el que s’anomena) que dir jo mateix (el qui n’és l’autor). De vegades el jo que es mira a si mateix es desdobla i s’anomena tu. Jo soc tu, el revers de mi. Tanmateix no hi ha dasein sense ens, perquè és precisament la consciència de ser que atorga valor al ser. No som només fisiologia ni homo economicus que actuem tan sols per benefici. No som només egoistes preservadors de la nostra intimitat contra la disgregació de la comunitat. Som en tant que ens pensem. I ens pensem i sentim en la mesura que som entre iguals. El sentit del valor dels nostres actes, de la nostra cadena d’accions, té a veure amb relació de l’altre. Però així que l’altre indeterminat és una massa acrítica dominada solament per les pulsions i les vísceres, ens veiem temptats al replegament del jo en una mena d’úter que ens re-materni i ens preservi de la disgregació en el magma de l’estupidesa general. Contra la despersonalització dels nostres temps, la fragilitat i la mutabilitat de criteris, bona colla de gent pugna per l’encapsulament i la introspecció, per una vida eremítica. I, en alguns casos per la dissolució del jo en un ideal de Natura, en una mena d’actualització animista de la natura. Abans de dissoldre’ns en la massa acrítica, molts s’han reinventat en un panteisme laic.
No podem existir per matar-nos els uns als altres. Per rabejar-nos en un sentiment tràgic de la vida. No podem existir només pensant com protegir-nos dels altres. No podem reproduir-nos pensant, com diu Plaute, que lupus est homo homini (l’home és un llop per a l’home). Quan hem arribat a la consciència que som com els arbres, les bestioles, els rius, les muntanyes, només ens consumim per sobreviure en la cadena tròfica de l’ecosistema natural. No hi intervé cap moral, cap religió, cap dictador, cap il·luminat. Existim i deixem d’existir perquè depenem els uns dels altres sense lligams normatius, sense supersticions, sense desigs. L’alegria i la tristesa, els motors de la voluntat o el fre de l’anorreament no són estats de l’ànim sinó simples florides, naixements i descomposicions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada