Les reaccions, cada cop més histèriques i guerreres a la possible llei d’amnistia i, sobretot, al fet que el president Puigdemont torni a casa sense ser jutjat i empresonat, alimentades pels partits de dreta i d’extremadreta, pels seus mitjans de comunicació, per la part afina de la judicatura, per alguns expresidents del govern i algun sindicat policial, estan creant un clima colpista que ens hauríem de prendre molt seriosament. Hem de suposar que la CIA, el CNI i la intel·ligència de la UE –algú hi deu haver que està al corrent dels qui puguin preparar alguna bullanga o fins i tot algun amotinament. Fins avui, en què escric aquest article, no he notat que la banca ni els empresaris ni els sindicat hagin expressat cap motiu de preocupació. No fos cas que ens alarméssim i ho enviéssim tot al carall. Però com que qui més qui menys ha estudiat una mica d’història i estem fent el possible per tenir memòria del nostre passat guerracivilista, les crides de la dreta a revoltar-se aznarianament i abalcasment contra el sanchisme no fan pinta que siguin un simple postureig. El desvergonyiment amb què el PP, dit un partit d’Estat!, està enfurismant tota la caverna no és només una falta de responsabilitat perquè les diferències ideològiques se circumscriguin dins els límits del diàleg i la raó, sinó que estan dinamitant la credibilitat de la separació de poders, un dels pilars bàsics de la democràcia.
Que alguns membres conservadors (i caducats de fa cinc anys sense que hagin dimitit) del C.G.P.J. proposin que l’organisme es posicioni en contra de l’amnistia, és a dir, que actuïn com a polítics, i que alguns polítics conservadors i ultradretans actuïn com a jutges i amb eufemismes sarcàstics proposin el linxament no ja de Puigdemont sinó de tots els encausats pel Procés, és una aberració democràtica. S’ha de ser cínic, eh?, per afirmar que l’amnistia es carrega l’estat de dret! Quan aquests mateixos no van dir ni mu davant les amnisties fiscals dels governs populars. Sincerament, no creiem que aquest país superi mai la realitat de les dues (o més) Espanyes i molt menys quan l’esquerra es presenta sempre atomitzada, enquimerada per si és més burgesa o més revolucionària. Com se’m fan presents els versos d’Aantonio Machado: Españolito que vienes/al mundo te guarde Dios,/una de las dos Españas/ha de helarte el corazón.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada