D’AQUESTA AIGUA NO EN BEURÉ?

Des que en les eleccions no es donen majories absolutes, no es pot dir mai blat fins que no sigui al sac i ben lligat. Ja pots tenir més vots i més escons que el candidat a la presidència si no aconsegueix una majoria absoluta o, en una segona volta, més sís que nos, tothom haurà de repetir la performance de la seducció. El que no s’acaba d’entendre, quan tothom sap com de diversificat i repartit és el vot, que el pactes no es treballin tot just quan comença la campanya i totes les enquestes assenyalen de què anirà la cosa. Probablement, si més no una de les raons, gairebé la meitat de la població amb dret a vot no s’ha atansat a les urnes perquè tenim un problema de sinceritat i honestedat que es diu: Dónde dije digo, digo Diego. És a dir, perquè ens entenguem tots els bilingües: allà on deia blat, ara es diu ordi; quan eren figues, ara resulta que són raïms. En principi, ningú vota els seus pensant que aquests després s’entendrien amb els suposats “enemics”, amb els quals, en campanya, han mantingut unes batalles dialèctiques de campionat i en el fons positures diametralment oposades sobre temes sensibles. Bé, sí, ens diuen, la política és això: de més verdes en maduren. I del que es tracta és fer de la necessitat virtut. D’aquí que les afirmacions del tipus “la majoria del poble ens ha fet confiança per governar” o “les urnes han parlat” no es corresponen exactament a la realitat. Només són un nombre irrisori de votants, amb noms i cognoms, que han elegit una opció determinada, d’un total de més de cinc milions amb dret a vot.

La política real, la de veritat, no es decideix a les urnes, sinó després a la “fira” dels intercanvis de cromos, del “tu em dones i jo et dono”. De vegades, fins i tot s’arriba a prometre el que no es té i és impossible que es tingui. Sí, es promet coses, que se sap que no es compliran, perquè requereixen tant de temps de gestió burocràtica que depassa el temps del mandat: els problemes a Rodalies, en l’ampliació de l’aeroport, a les llistes d’espera a sanitat, en l’ús social del català, en els resultats de les proves PISA, en el finançament de la Generalitat, etc. La política real no sé si va de lideratge, el que és segur és que va de consensos i d’euros, de molts euros. Les promeses, sense pressupostos ni calendaris, ni gradacions, ni retiment de comptes, són demagògia.