Ho sabien els ilergets, els romans, els musulmans, els visigots, els cristians, els jueus que varen viure en aquesta plana i més o menys els mateixos que hi viuen ara, ho saben: a Lleida fa molta calor. Quan en fa els pics, costa respirar, costa deambular o fer qualsevol cosa material i espiritual. Tot el que calgui fer després de la calitja, la solejada, ininterrompuda de dia i de nit, s’ha de deixar preparat mesos abans o posposar-ho per a finals de setembre. La bola de foc ho desseca tot: el món vegetal, animal (racional i irracional) i mineral. Per això mateix és tan important l’Horta, els pulmons i els ventiladors naturals de la conurbació urbana. Per això és tan imperiosament necessari no solament que es reposin els arbres morts, sinó que se’n plantin arreu, a tots els carrers. I si no hi caben que s’ampliïn les voreres per fer-los-hi lloc. A Lleida, la jardineria hauria de ser un servei essencial. I caldria dedicar-hi els recursos més apropiats, més quantiosos i eficaços: els municipals òbviament, però també els autonòmics, els estatals, els europeus i els que provinguin dels mecenatges dedicats a salvar la flora i la fauna del planeta. Els arbres primer, però alhora els tendals als principals eixos comercials, com fan de fa temps, per exemple, en algunes ciutats andaluses. I vetllar perquè les fonts ragin, que n’hi hagi pertot. I si cal estalviar aigua, no l’escatimem a l’arbrat, ni a les fonts ni als quatre parterres que hi ha a la ciutat. Ni als aspersors, instal·lats estratègicament com a refugis climàtics, com els de les peixateries per mantenir el gènero fresc.
Ja sabem que la calor dels 40 graus i més a l’ombra, la que patim els estius i la més que patirem segons els climatòlegs, ens pot matar. I matarà tothom d’aquí poc? Només l’any passat a tot l’Estat, a causa de l’exposició a les calorades, van morir més de 5000 persones d’insolació, deshidratació i insuficiència respiratòria, atacs de cor i agreujament de malalties renals. Segons els qui estudien els efectes de les altes temperatures sobre el nostre organisme també hi relacionen problemes de salut mental, ansietat, esquizofrènia i suïcidi. Ens tornem més irritables, més malhumorats, més agressius, més violents. I també, ens n’anem a l’altre extrem: se’ns acreix l’apatia, la desgana i la indolència i ens escomet el sudato far niente.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada