DIVISIÓ DE PODERS

Escoltant atent les paraules que la presidenta del CGPJ adreçava a la Nación en l’obertura de l’any judicial, em vaig quedar amb dues frases. L’una en què afirmava rotunda “que ningún poder del Estado puede dar instruccions a los jueces”. I l‘altra en què, tot recordant implícitament Montesquieu, venia a dir que la llei ha de ser com la mort, que no exceptua ningú. Com que no hi havia dret a rèplica, ningú va poder recordar-li que entre les funcions de la Judicatura no n’hi ha cap que es refereixi al dret a manifestar-se en contra del legislatiu, car com diu també Montesquieu: una cosa no és justa pel fet de ser llei, sinó que ha de ser llei perquè és justa. I és justa i necessària quan la majoria social representada a les corts o els parlaments democràtics així ho interpreta i ho articula en lleis i reglaments. Certament, en un estat de dret (democràtic, no ho oblidem!) ningú està per sobre de la llei, ni els reis, ni les princeses, ni els jutges ni els ministres, ni les forces de seguretat ni els uixers de les cambres de representació política. Però, a Espanya aquest principi tothom sap que exceptua la figura del rei, segons s’interpreta l’art. 56.3 de la Constitució, que en regula la seu inviolabilitat i la impossibilitat d’exigir-li responsabilitat pels seus actes. Fins i tot si cometés algun dels delictes recollits al codi penal? Fins i tot si instigués a una rebel·lió contra l’Estat (de dret)?

Com que la realitat supera sempre la teoria, i les paraules són polisèmiques segons interessos i conveniències, hem de recordar-nos també que hi ha principis fonamentals dels sistemes democràtics que alguns funcionaris no els acaben d’entendre o no els volen entendre.  Com és el fet que en democràcia, la sobirania popular resideix en el poble que escull periòdicament el seus representants a les Corts o els Parlaments. I aquests són els qui legislen. Aquests fan i aproven les lleis. O sia, fan política, que entre altres termes vol dir que, debatut el que s’escaigui o convingui segons criteris, idees i populismes varis, acaben regulant i desregulant la vida comunitària. I, com bé deia W. Churchill, han de ser capaces de predir el que passarà demà, el proper mes i l’any que ve i d’explicar després per què no ha tingut lloc. Tot i així, Rousseau dixit, la democràcia perfecta, només pot existir en una societat d’àngels.

CRÒNICA ESTIUENCA

La quotidianitat lleidatana es podria resumir en: molta brutícia a tot arreu, gimcana de robatoris a l’horta, baralles amb sang al captard, festes majors de barri, quatre gotes mal comptades, tardes roents i silencioses, sorollada fins a la matinada, coloms caganers que ho empastifen tot, titulars de premsa anunciant tardor calenta i futurs apocalíptics, feminicidis sense aturador, les dicotomies de sempre: la Catalunya que té aigua i la Catalunya seca. I els polítics fent servir el futur (mai el futur condicional), com si el present no existís més enllà de la peremptorietat inexcusable i de la crònica dels esports que ocupa tant d’espai televisiu o radiofònic com totes les altres notícies. Sobretot que no hi hagi hagut cap ciutadà de Catalunya sense saber que a Barcelona se celebra la Copa Amèrica de Vela i que la tindrem a la sopa fins a finals d’octubre! El cas és que la política programa (estratègicament) per guanyar i mantenir el poder, tot dient, això sí, que resoldrà el que no ha resolt mai (perquè només en tot cas ho pot pal·liat). La política professional se les ha enginyat per gestionar amb una certa honestedat o amb molta indecència el passat, les memòries. No debades som de l’opinió de Schopenhauer quan diu que tothom té molta memòria pel que li interessa i molt poca pel que no li interessa.

Normalment, la política només s’apressa a fer front al present quan clama al cel la misèria, la iniquitat, la humiliació, la perversitat, la delinqüència sobrevinguda, la queixa, la ràbia, la desesperació, la denigració o la follia, el lament i el plor manifestos o palpables vergonyosament. Però en període de vacances fins i tot el més inhumà ha d’esperar el retret institucional, la declaració de protesta o la manifestació de batalla contra tot mal fins que no comencin les sessions parlamentàries, fins que no es posin en marxa la maquinària judicial. O fins que no treguin fum les rotatives de l’odi. De moment, l’amnistia no solament no ha trencat Espanya sinó que pràcticament només ha beneficiat la policia de l’1 d’octubre. Però, ara sembla que el “concert, pactat amb ERC i PSC-PSOE durà de corcoll tothom, el govern i l’oposició, per acabar essent un foc d’encenalls. Només ens sap greu no tenir notícia de les xafarderies sobre on i com han passat les vacances els líders polítics del país d’aquí i el d’allà.