LES PROMESES I LA REALITAT

Els pretendents al tron de la Generalitat, tots els partits, prometen què faran si governen. De vegades, ja es veu, que és impossible que resolguin en un mandat de quatre anys temes estructurals de la nostra complexitat social que s’arrosseguen de fa lustres o més. Però els veus tan entusiasmats que ens encomanen uns grams de fe i d’il·lusió. Passen els dies i vas veient quina és la magnitud dels problemes irresolts, enquistats o rovellats. I et dius: com no facin miracles no se’n sortiran, perquè tant o més savis i predisposats que els actuals ja ho eren i estaven els anteriors. Ja sigui perquè no tenien prou pressupost, ja sigui perquè Madrid s’hi posava d’esquena ja sigui perquè la UE no ho tenia com a prioritats o simplement perquè no els corresponia. De fa temps, els indicadors de les preocupacions ciutadanes posen l’èmfasi en l’habitatge. Resposta ràpida del govern: construirem milers de pisos de protecció social. Com a voluntat, un deu, ara veure-ho, potser les meues netes, quan els qui ho han promès ja seran calbs o al clot. Segona preocupació: la immigració. Depèn d’un pacte d’Estat. I avall que fa baixada, perquè ja ho arreglarà el proper que arribi. Tercera preocupació, o primera segons com, la llengua catalana. Una conselleria, molt bé. On rau el problema del seu ús? En el prestigi, en el mercat, a les aules, a l’administració en general i especialment en la de justícia...

Un altre maldecap: la sanitat. Les llistes d’espera, la manca d’especialistes en segons quines vegueries, la deficient atenció a la salut mental...I l’educació què? Un pou sense fons, perquè els problemes no s’acaben mai de resoldre sinó que van en augment, i el prestigi i l’autoritat dels mestres i professorat estan en hores baixíssimes. I la pobresa que no s’atura. I els feminicidis més sagnants que mai. I les sequeres, les DANES i les pandèmies que vindran i tot el que representa de replantejament radical de les infraestructures, del planejament urbanístic, de la manera de viure, i el dineral de la inversió que s‘hi ha i haurà d’abocar. I la gestió fatal dels ajuts a la dependència. I la sinusitis crònica: el finançament singular!. Ni tenint una hisenda pròpia se solucionen els problemes. És ben cert, MH President, no teniu una vareta màgica, aquella en la qual vàrem il·lusionar-nos quan vàrem acudir a les urnes.

LES NOSTRES VIOLÈNCIES

Potser és una impressió personal, però no puc evitar llegir diàriament a la premsa, amb un cert atribolament, casos i casos de tota mena de violències (sexual, vicària, psicològica, patrimonial, laboral, institucional...) que es produeixen en els nostres pobles i ciutats. Indrets, llevat de les urbs més poblades, on rarament passava alguna desgràcia que no fos amb motiu d’un accident fortuït, una revenja entre veïns o les violències intuïdes, perquè ja es veia que algun dia la situació explotaria i acabaria malament. Les baralles a ganivetades, els trets a boca de canó, els còctels molòtov contra seus de partits polítics, les cremes de mobiliari urbà, els assetjaments i les estafes cibernètiques, els robatoris, els suïcidis, les violacions i els feminicidis, els desnonaments, en fi tota mena de salvatjades tenen lloc arreu de la nostra geografia i on fa pocs anys, eren casos, ja dic, excepcionals. Hi ha qui està escampant el missatge tòxic que aquesta violència està relacionada amb l’augment de la migració, quan les dades objectives ens demostren el contrari. Ja deia Einstein que “és més difícil desintegrar un prejudici que un àtom”.

El que més em preocupa, però, que més em neguiteja i en certa manera me’n fa sentir partícip, són les causes reals d’aquesta plaga que no cessa i, segons se’ns informa, cada dia que passa, s’escampa com una taca d’oli arreu i en el si de totes les classes socials i ocupacions. A mi, m’ha anat bé llegir, encara que sumàriament, el treball de Francisco Jiménez Bautista de la Universitat de Granada, titulat Antropología de la violencia: origen, causas y realidad de la violencia híbrida, en què conclou que: «el ser humano es conflictivo por naturaleza, pero es violento por cultura y educación». Certament, existeix la violència gratuïta de gent desequilibrada, però la majoria de casos de violència es deu a situacions de penúria o misèria educacional, econòmica, habitacional, de desesperació per impotència. Així ho expressen els índexs i les enquestes. ¿Com combatem, però, la violència simbòlica de que parla Pierre Bourdieu, és a dir, “les formes subtils de dominació i opressió que operen a través dels sistemes simbòlics. I es manifesten en la imposició de significats i normes que perpetuen les desigualtats socials i es reprodueixen a través de la socialització i l’educació”?

SOBRE LA MORAL

Partint de la definició de manual que diu que la moral “és el conjunt de creences, costums, normes valors que determinen els comportaments que regeixen les accions d’un individu o d’un grup d’individus” i contrastant-la amb els lamentables espectacles que ens ofereixen, dia sí dia també, els nostres representants polítics, en lloc de ser miralls d’exemplaritat, observem que són un exemple del que no s’ha de fer. I per força ens hem de tornar a fer preguntes essencials: només és moral el que és lícit, allò que regula la llei? Doncs, no. Què és el que està bé o malament? La bondat i la maldat radica en els manaments del catecisme catòlic, en els de l’Alcorà, en els cinc preceptes budistes o els de qualsevol altra religió? És moral el que és útil, el que és més pràctic per a la majoria de persones? O allò que produeix felicitat? En tenim prou a creure que la moralitat radica en el que Kant anomenava “imperatiu categòric”; és a dir, en la mesura que les accions humanes poden esdevenir lleis universals? O, en canvi, com entenc que argumentava molt abans B. Spinoza que la bondat o la maldat de les nostres accions no depèn tant de la seua finalitat com de la seua causa eficient, o dit en altres mots, de l’agent, l’estímul, les condicions necessàries i suficients perquè es produeixi un resultat de la nostra conducta? De les nostres intencions, del nostre lliure albir o per contra del condicionant o del determinisme de l’educació rebuda, de la nostra formació, dels revessos soferts en la nostra vida, del nostre entorn cultural, de la nostra condició social.

Quan s’està normalitzant que el triomfador ha de ser un hipòcrita, un mentider, un farsant, un lladre, un mercenari un fatxenda, un repulsiu depredador, és d’imbecils, d’estúpids o de burros que encara van amb el lliri a la mà, quan el que importa és aparentar, de què serveix ensenyar Ètica i Moral? Als qui fan les guerres, les que ara podem seguir per televisió, se’ls en foten els drets humans, el dret internacional humanitari, el crims contra la humanitat, la prohibició de determinades armes, els protocols de Ginebra, i el que fa a la protecció de les víctimes dels conflictes armats no internacionals, i totes les lleis, acords, convenis, convencions que s’han firmat per les grans potències sobretot després de les dues grans guerres i durant la guerra freda.