ELS ÒMNIBUS

Els decrets lleis són una fórmula molt més àgil de govern, però s’han de ratificar als parlaments. I amb els òmnibus, aquells en què hi fas cabre d’una tirada tot un programa de govern, és la manera d’anar per feina i driblar la lentíssima maquinària burocràtica que obstaculitza la percepció que el govern fa el que va prometre que faria quan governés. Els decrets quan tens majoria absoluta són la panacea, el truc que fa màgia. Però si governes amb coalicions, acords i compromisos amb tercers, quarts i cinquens, és molt difícil que tothom s’avingui a pactar tots i cadascun dels continguts del calaix de sastre d’un òmnibus. Bé, doncs, això que a mi em sembla tan lògic, es veu que aixeca uns rebomboris enormes. I s’arriben a dir unes ruqueries d’un infantilisme penós. ¿És que encara no ens hem fet a la idea que la política juga un joc que no és precisament el del pensionista o el de l’afectat per la Dana o el qui necessita el transport públic per anar a treballar? Ja fa uns anys que sabem que les majories absolutes s’han acabat. Que per governar un país democràtic calen pactes, coalicions, acords i empassades de gripaus entre partits i ideologies diferents i de vegades excloents. La política, el parlamentarisme, té les seues regles, els partits les seues tàctiques i el poble només la possibilitat de votar de tant en tant i de manifestar-se si té temps i no fa mal temps.

Uns i altres partits, evidentment, tenen l’obligació de legislar per fer més transitable la vida de tothom per aquest món. Els ciutadans som els beneficiaris de l’acció del govern, però si s’embolica la troca i els decrets no arriben a bon port, aleshores tenim la sensació que som la moneda de canvi, els presoners dels desacords, les víctimes d’una mena de xantatge. Els qui acabem pagant els plats trencats. Ja ningú d’aquest món s’imagina ara un Maig del 68. És precisament per la nostra paciència, transigència, resignació i pensar que de més verdes en maduraran, que anem fent via esperant que un dia el seny o l’enteniment triomfin, perquè, com deia aquell, tantes vegades de jugar amb foc, hi ha un dia que hom acaba aprenent a no cremar-se. Però la sensació de ser unes pilotes de tennis no ens la treu ningú. El posicionament dels partits el passat 22 en la votació al Congrés del decret llei i el seu fracàs em recordaven allò de ni comen ni dejan comer.

S.O.S. DEMOCRÀCIA

Alguns pensadors fa temps que ens adverteixen que les democràcies liberals o representatives s’estan extingint. I ens preguntem: si no és social una democràcia, què és, doncs? Parlem de cultura democràtica, de drets democràtics, etc., però ¿quan es considera que una societat i les seues formes de govern són democràtiques? La teoria política sol coincidir en el fet que les societats s’articulen més o menys democràticament quan es fonamenten, en major o menor mesura, en els principis de sobirania popular, en la transparència i la participació de la ciutadania en la presa de decisions i en l’existència de mecanismes de control i avaluació de les polítiques dels governs. Harmonització de drets individuals i col·lectius, igualtat d’oportunitats, igualtat davant la llei sancionada pels organismes representatius de la sobirania popular, divisió de poders, etc. Però a l’hora de la veritat les formes en què s’acaben modulant, tot i dir-se democràtiques, moltes de les pràctiques no s’ajusten als principis bàsics a què ens referíem teòricament. Si tenim en compte que en una democràcia plena els drets humans han de representar el sistema troncal de valors que guiïn totes i cadascuna de les polítiques sectorials, quin país europeu en resultaria immaculat? N’hi ha cap que no discrimini per raons de sexe, origen racial o ètnic, religió, discapacitat, edat o orientació sexual?

Fa uns anys que tenim la percepció (i així ho indiquen un bon nombre d’analistes socials), que a les nostres democràcies occidentals i sobretot a la nostra civilitzada Europa, el creixement de l’extrema dreta populista és conseqüència de la imparable desafecció i descontentament de la ciutadania per la incapacitat o deixadesa que demostren els partits tradicionals a l’hora d’afrontar radicalment els problemes que pateixen les classes populars i la bretxa obscena que no para de fer-se més gran entre rics i pobres, entre el luxe i la supervivència. Quan les desigualtats socials sumades a la corrupció i a la mentida sistemàtica es converteixen en el pa de cada dia, la frustració, la humiliació i la ràbia les entomen els feixismes, els qui detesten precisament la democràcia. El més fastigós és que aquests salvadors del poble i de la pàtria arriben al poder gràcies a les urnes. Gràcies als qui el sistema democràtic formal ha convertit en miserables infeliços.

ELS NOUS EMPERADORS

El presumpte encoratjador dels assaltants del Capitoli el 6 de gener de 2021, ara és l’Amo dels EUA. En consonància ja s’ha afanyat a dir que amnistiarà els condemnats per aquell acte d’insurrecció. L’home més poderós del planeta (amb el permís d’E. Musk) i a més tenint com té majoria al Senat i a la Cambra de Representants pot fer això, el que li vingui de gust i el que se li enxauti. Per exemple comprar Groenlàndia o apoderar-se’n per la força, incorporar el Canadà a l’Old Glory amb la cinquanta-una estrella, recuperar el control del canal de Panamà o expulsar del país tots els indocumentats. Donald Trump, delinqüent convicte, no farà res de què no en pugui traure un guany econòmic. La ideologia política de Trump és merament l’aprofitament econòmic. Com que ajudar Ucraïna és una despesa sense retorn, deixarà de subministrar-hi dòlars. Com que Síria és un galimaties ruïnós n’escamparà la boira. Si la resta dels membres de l’OTAN no incrementen la quota, deixarà que se’n vagi a can pistraus. I pel que estem veient la manera de fer de l’Emperador ianqui enlluerna, enamora mig món i, especialment, l’extrema dreta que es va instal·lant en els governs de la ciutadania europea sense aturador.

En nom de la llibertat els amos de les grans empreses de telecomunicacions no pararan fins a instal·lar, sense cap mena de filtre ni de regulació, en la majoria de les de les nostres ments, les mentides més barroeres i estúpides i, alhora, de prometre’ns solucions salvífiques als problemes del nostre viure quotidià. I com si retrocedíssim a l’edat de pedra arribarem a creure que les migracions són els nous bàrbars que cal combatre a sang i fetge, previs emmurallaments a totes les fronteres amb filferros i ganivetes o fins a resignificar el genocidi com el dret de defensa pròpia. Fins que no tindrem el neofeixisme al llit de casa, com fa cent anys, vuitanta anys, no ens adonarem que la Cosa anava de veres. Que, com deia aquell, la democràcia s’ha convertit sarcàsticament en una forma de repressió amb el consentiment del poble. Sí, mentre la gran majoria només tenia temps per pensar en si mateixa, al seu voltant s’erigien els mausoleus dels nous dictadors. A fe de món, ja cal que ens espavilem, perquè, si no, el Llop no només ens farà por sinó que se’ns cruspirà si no seguim el dictat de la seua voluntat i dels seus exèrcits.

VIURE EN LA INCERTESA

Modernament és possible que sigui la literatura (la teologia des de sempre, però la filosofia contemporània, no tant, car es preocupa més de l’antropologia, la sociologia, la lingüística i els estats de consciència), almenys des de la distopia Fahrenheit 451, la que més i millor s’ha ocupat del sentit de la vida en un món cada cop més absurdament insostenible. Sobretot a partir de la paradoxa que representa el fet que, d’una banda, hi hagi més gent longeva i alhora convisquem amb més perills potencials relacionats amb els trasbalsos del món natural, dels fenòmens fisicoquímics, biològics o geològics i les malvestats que ens assetgen sempiternament a causa del desfermament patològic dels odis tribals i ancestrals, que es tradueixen en guerres cada cop més mortíferes, en les massacres i les carnisseries més inhumanes o en exterminis induïts pel negoci de la mort (que es perpetuen a cada segon que passa), juntament amb l’augment paorós de les desigualtats socials globalitzades, ja ara mateix estratosfèriques (l’1% del planeta acumula més riquesa que el 99% de la població mundial).

Com que Zygmunt Bauman ja ha explicat molt lúcidament en què consisteix en essència el nostre temps i ho ha sintetitzat en el concepte de Societat Líquida, és a dir aquesta nostra societat en la qual s’han anat desdibuixant les institucions públiques i familiars que generaven i transmetien sistemes de valors, marcs mentals i rituals que cohesionaven les comunitats culturals i polítiques, i s’han substituït per realitats precàries, inestables, accelerades, mentideres, hipòcrites, histriòniques i per un campi qui pugui, quin sentit té viure? Quin sentit té investigar d’allargar la nostra vida ad aeternum. ¿És que arribarà un moment, amarats d’incerteses i desorientacions, en què haurem de viure fins on determini l’Estat? Fins on predigui la ciència només néixer? Fins on aguanti la nostra part biònica? Té sentit la màxima Coneix-te a tu mateix, que es llegia a les parets del temple de Delfos, si el món que ens entorna no ens diposita a l’ànima només que vaguetats, frivolitats, contingències, eventualitats, focs d’encenalls, verbositat i sorolls varis?. Diuen que Gustave Flaubert deia: "Ser estúpid, egoista i tenir bona salut, heus aquí les tres condicions que es requereixen per a ser feliç. Ara, si us falta la primera, esteu perduts".