Als estàndards de qualsevol llengua prestigiosa no s’hi admeten els barbarismes. En canvi sí els dialectalismes. Per bé que en el llenguatge col·loquial el català, com la majoria de llengües vives en contacte amb d’altres de més poderoses, es desnaturalitzi a marxes forçades, sobretot en les àrees urbanes, és lamentable que en la majoria dels mitjans audiovisuals nostrats, i el més greu en els de la Corporació Catalana, s’hi contribueixi afanyosament. En aquests que haurien de fer de mirall de pertinença, adequació i correcció, així que s’ou contínuament “arassar”, “la compta”, “posar en valor”, “comanament”, ja n’ha desaparegut absolutament el pronom “en” (no en tinc, no en soc, no en faig, no en menjo, no en sé un borrall). El pronom adverbial “hi” està a punt de córrer la mateixa dissort i cada dia que passa no solament perdem uns parlants sinó que molts dels que queden parlen més deficientment. Per cert, aprofitem per recordar a qui pretén ser correcte en la salutació inicial de qualsevol discurs que el pronom tothom es refereix a totes i a tots. Que qualsevol, qualsevulla/qualssevulla o qualsevulga/qualssevulga són invariables, tant per parlar d’homes i dones com de tot altre gènere. I que els quantitatius gens, prou i massa són invariables tant per indicar singularitat com pluralitat. Ens sap greu, per exemple, que, després de més de quaranta anys de la recuperació dels Mossos d’Esquadra, encara es parli dels comanaments en lloc de comandaments. I sobretot que les assessories lingüístiques llurs no ho hagin advertit o no hagin aconseguit corregir-ho.
Les llengües minoritàries i minoritzades al ritme del canvi climàtic i en situació de bilingüisme i diglòssia es van deteriorant i s’acaben extingint. Per la manca de parlants i quan entre els parlants que en resten s‘ha anat empobrint el lèxic i calcant la morfologia i la sintaxi de la llengua dominant. Del català al catanyol i d’aquest a l’espanyol catalanitzat, tot i que en el seu dia el català aportés añ castellà, hi empeltés, per allò de l’economia del llenguatge: “plegar”, “alioli”, “atiparse”, “butifarra”, “capicua”, “chafardero”, ”escalivada”, “esquirol”, “fideuá”, “fuet”, “masia”, “moncheta”, “retrete”, “sobrassada”, “tirabeque”, “trabucaire” o “yaya”. Be, sempre ens quedarà aquest consol o Casablanca on fa anys les elits hi parlaven francès.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada