La patata sempre calenta de Rodalies està posant molt nerviosa ERC. No tant per l’actitud de Junts, que juga a veure qui en treu més rèdit de la investidura de Sánchez, sinó perquè ERC està veient, igual que la majoria dels seus usuaris, sobretot de l’àrea metropolitana i de les terres de l’Ebre, que a part del descafeïnament dels continguts del traspàs, aquest no s’acabarà de materialitzar, segons la retòrica política, pel cap baix fins que no s’acabi la legislatura catalana, l’espanyola i les que vindran més enllà del 2030. No només els usuaris no en veuran millores substancials fins d'aquí a dos anys, i amb l’ajut d’algun miracle, sinó que ERC poc en podrà gaudir i lluir electoralment. ¿S’ha equivocat ERC exigint el traspàs de Rodalies, una de les coses més difícils d’aconseguir d’aquest món, a canvi d’investidures socialistes? I si Rodalies és un desideràtum només propi de titans, com no ho ha de ser l’anomenat finançament singular a què ERC també ha posat tota la carn a la graella! Una singularitat que, només cal tenir un mínim coneixement de la història espanyola, de la seua idiosincràsia i dels estatuts dels principals partits d’àmbit estatal, per saber que aquesta futura hisenda pròpia catalana és tan possible com fer entrar un clau per la cabota. Si la proposta de repartiment de menors migrants ja ha aixecat més polseguera que una tempesta d’arena, qualsevol forma de finançament singular que hom es pugui imaginar, o sigui que Catalunya tingui la caixa del recapte, no ens estranyaria que provoqués un intent d’aixecament en armes, si el Constitucional no ho impedís.
Posats a pactar investidures i a mantenir governs a Madrid i a Catalunya, només que s’hagués compromès el compliment de l’Estatut pel que fa a qüestions monetàries, balances fiscals i, sobretot, a l’execució efectiva del que es pressuposta anualment per a Catalunya, tal volta ja s’haurien pogut justificar, en unes properes eleccions, les conveniències de donar suport a Illa i a Sánchez. Ja sabem que tot això també forma part del paquet dels compromisos de les investidures, però juntament amb els Impossibles, ves que no quedi també ben aigualit. El problema sempre el mateix: si no governa el PSOE, amb el PP i Vox encara seria pitjor. Ergo, no ens queda més remei que el mal menor. I per no defraudar la clientela electoral, el teatre sempre hi ajuda.
