SI VIS PACEM, PARA BELLUM

El títol fa referència, segons m’informa la IA, a la frase extreta d’una obra d’un tal Flavi Vegeci que en llatí diu: «qui desiderat pacem, praeparet bellum», que traduiríem literalment com: qui desitgés la pau, s’hauria de preparar per a la guerra. Frase que s’ha convertit en una màxima universalitzada al cinema, la literatura, que ha servit de lema per a les acadèmies militars, fins i tot per a titular cançons, videojocs, còmics, etc. L’escalada bel·licista atòmica en el període de la Guerra Freda, a imatge i semblança de les expeditives bombes atòmiques nord-americanes de la segona guerra mundial, perseguia aquesta lògica. Arran de la guerra d’Ucraïna, el temor d’un renovat expansionisme putinesc i la deriva autocràtica trumpiana, que ens ve a dir ja us arreglareu, als europeus ens ha entrat el cangueli de veure’ns més indefensos i vulnerables que mai, tot reconeixent una ingenuïtat encara més candorosa que la que hi havia en relació amb l’ascens del nazifeixisme els anys trenta. Aquesta és la lògica des que el món és món, alimentada per la desconfiança dels uns respecte dels altres. No debades, un dels llibres més reeditats de la història, ultra la Bíblia, es titula L’art de la guerra de Sun Tzu, considerat un dels millors analistes militars de tots els temps, del segle V a.C. Això sí, tenim tractats com les Convencions de Ginebra o el Dret Internacional Humanitari. que regulen quan es pot declarar una guerra, què s’hi pot fer o no fer,

Tractats que parteixen del fet que, donat que és inevitable que en un moment donat els humans per resoldre conflictes ideològics, territorials, etnicistes o simplement imperialistes ens acabem matant en unes guerres cada cop més atroces, sembla que el mínim que podem fer és posar límits a la barbàrie. És el més assenyat a què hem pogut arribar des del segle de les llums. Parlem eufemísticament de seguretat i no de guerra perquè, en el fons, no ens refiem que ens la facin perillar els qui, per raons peregrines, saben que per dominar s’ha de guanyar una guerra. Deia Plaute, s. II a.C, homo homini lupus est. Cert, no podem evitar, malgrat els esforços civilitzadors, que, en paraules sàvies del forense Lorente Acosta, siguem fills de les guerres de la història i, pel que es veu, molts volen arribar a la història a través de la paternitat de noves guerres. Demencial!