IDEALS

La crisi econòmica que patim condueix inexorablement, potser més que les crisis de salut o les amoroses, a la pèrdua d’ideals sobre el futur de la humanitat i de confiança en l’existència d’un règim de valors i normes socials democràtics. Malgrat que contra la situació vergonyant s’alcin veus d’un gran mèrit, que es creïn moviments iracunds de protesta, que es rebel·lin exemplarment grans persones, ens fa l’efecte que han desaparegut del nostre planeta abastable els grans horitzons, les grans il·lusions, els somnis de llarg abast. Fa basarda preguntar què vol ser quan seràs gran. Fa feredat preguntar-se què seràs quan et faràs gran. Ens fa vergonya respondre’ns què darem a la societat quan tindrem alguna cosa per oferir. El gran problema de la crisi que ens tenalla és que s’està fent efectiva aquella mena de profecia que deia que el futur s’ha acabat. Ens costava d’entendre els gurus que anunciaven la postmodernitat. No compreníem ni el concepte. I ara ens adonem per força que la nostra condemna és haver de viure sempre en un present continu. En el present inalienablement fastigós de la desigualtat social que no para, del lladronici que no té aturador ni càstig o de reificació de les castes dominants.

Per això és tan important, tan necessari que, ja sigui del ventre més recòndit de la societat o des de l’atzarosa conjunció dels astres, sorgeixin persones, moviments, que missionerament tornin a fer funcionar la màquina de les il·lusions, de la utopia, de nous renaixements. Per això és tan important, i és possible que siguin les úniques realitats que salvin aquesta nostre temps, que els indignats formin pinya, que els desnonats s’enrabiïn, que Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana esperonin Catalunya i la condueixin cap a l’Estat propi. Són aquests els qui veritablement estan creant l’únic futur possible. Un futur que passa inevitablement per una trencadissa espectacular de les estructures i els models amb què ens hem sostingut fins ara mateix. El futur només serà possible arribant-hi despullats, ben rentats de dalt a baix sense ronyes ni crostes ni pensaments tenalladors de misèries. El futur que hauríem de prometre, en el cas que nosaltres ja no el poguéssim veure, hauria de ser el de l’home nou. Aquell de què han parlat els grans llibres sapiencials i Nietzsche, el visionari més imponent dels temps moderns.

CANVIS?

Fa calor i no tenim esme de pensar en detalls ni en el procés lògic dels esdeveniments ni en les madeixes de fils desparionats que s’embullen en les relacions humanes. És temps de miratges, de boirines que semblen només realitats intuïdes. És en aquest context canicular que s’obre davant nostre un panorama polític molt difuminat, sorrenc, on l’oreig fa i desfà partits i agrupacions politiques com si fossin castells a la platja. I flueixen les preguntes: d’aquí a la consulta, un any tal volta?, què en quedarà del matrimoni CDC i UDC? Què serà de la UDC de Duran? S’esberlarà en dos, els vila-abadalistes i els duranistes, com la síndria que abelleix a la gola davall del tendal? Qui succeirà Mas, després que hagi pogut superar una de les etapes de la seua vida política i personal més difícils en la trajectòria d’un dirigent i governant? Què en quedarà del PSC, tant si hi ha consulta com si no? Seria un partit espanyolista, com el PP o C?s, si Catalunya s’afués cap a la independència? Renaixeria de les cendres, si la federació de CiU fes trencadissa? En unes hipotètiques eleccions anticipades el 2014, després del xoc de trens provocat per la consulta, quants partits i quins tindrien representació parlamentària? Seria governable Catalunya? Serà suspesa l’autonomia?

Fa calor i només ens queda clara la cantarella que la crisi política oberta amb la crisi econòmica i de valors i el desafiament del secessionisme catalanesc donaran un tomb fenomenal al panorama polític de Catalunya i de l’estat espanyol. Auguris, vidències, elucubracions somnioses, sobtades lucideses, clarividències? O projeccions interessades dels qui voldrien acabar per sempre ja amb el llarguíssim període de la transició democràtica amb què ens hem anat fent grans els qui vàrem veure morir Franco? El moviment dels indignats semblava que acabaria fent espetegar el sistema en mil bocins, però només ha estat un foc d’encenalls. Els evangèlics radicals com Teresa Forcades i Arcadi Oliveres o els mateixos invitats solucionistes del programa Singulars del Barberà no ens mouran, ara per ara, a res més que a unes adhesions intel·lectuals i morals, però no dinamitaran cap sistema ni polític ni econòmic. Qui seran, doncs, els qui transformin el panorama des de dintre de la política? O, en canvi, potser ens hauríem de preguntar: què espera que passi, el Capital? Res, oi?

LA CATALUNYA CIUTAT

Quan fa calor no estem per pensar en massa fineses o subtileses. Ni per reflexionar en els matisos de com podria millorar la festa de l’Aplec del Caragol o l’amabilitat de la Rambla Ferran. En plena canícula, se’t disparen els grans ideals, aquells que romancegen entre els vels de la utopia i la nuesa de la pell. Com desitgem aleshores que arribi un dia en què l’administració de Catalunya, la seua governança, sigui com el d’una sola i gran ciutat. Ara que ja ens hem fet grans, que bell no seria, a més de civilitzada, rica i plena, tornar a pensar definitivament en la Catalunya Ciutat. Sí, aquella metròpoli noucentista on l’única administració local, comarcal i veguerial fóra un excel·lentíssim Ajuntament, i on l’únic govern nacional seria la molt honorable Generalitat. On el sentiment patriòtic, disgregat en minúscules partícules territorials, en els àtoms lliures de nou-cents quaranta i tants municipis, es conglomerés, es solidifiqués en un únic i poderosíssim cos patri. El fet que històricament a casa nostra cada terra hagi fet sa guerra, cada oficina pública faci ineluctablement la seua, cada administrador tingui el seu pati particular ens ha convertit en àtoms poderosament solitaris i competidors, però absolutament vulnerables. Fràgils!

El vector de la identitat sol anar de baix a dalt: primer som de ca nostra, després del veïnatge, del nostre poble, vila o ciutat, i bastant després de la regió i de la nació i, en darrera instància i si molt convé del món. També, es veritat que n’hi ha alguns que tenen l’escala de preferències completament a la inversa. També és molt cert que si tens una estructura d’Estat que t’empari és molt fàcil ser del món i de l’Univers abans que d’un tocom determinat. Per què no, tanmateix, un universalisme català? Una pancatalanitat massissa i indestructible? Per què no hem superat, després del coneixement de les nostres flaqueses, la mania de comportar-nos, com si fóssim unes eternes partides carlines amb centenars de capitostos escampats per arreu, cadascun d’ells fent la seua guerra particular? Per què necessitem tant geni, tanta singularitat, tanta comandància, si no som capaços davant el toc de generala de presentar-nos com un sol poble? Qui ho ha dit que per governar-nos com una gran ciutat hem de renunciar a sentir-nos de casa nostra i a competir entre nosaltres mateixos?

FER EL SALT

Una opinió podria ser que Lleida té el que li correspon, d’acord amb la seua mesura demogràfica, la seua estructura social i el seu nivell de renda. Una altra que Lleida podria ser el que volguessin que fos el seus emprenedors, els seus intel·lectuals, els seus governants, els seus quadres. Tot plegats i compartint projectes amb alçada de mires. I una altra encara, que Lleida podria ser el que hem dit abans, però comptant de bo de veres amb les ciutats i poblacions que té al seu entorn; amb les seues dinàmiques, les seues noves centralitats referencials i les seues potencialitats. Hi ha algú que ha dit que Lleida no farà mai el salt qualitatiu que li fa falta, malgrat el seus equipaments i la seua capitalitat administrativa, si no compta amb Almacelles, Alcarràs, Mollerussa, Balaguer o Tàrrega. Hi va haver una vegada que l’alcalde de la capital va tenir la idea de crear una àrea metropolitana. Aleshores parlar-ne, pensant en la que existia a Barcelona, era, en segons quins cercles i partits altres que no fossin el PSC, com parlar del dimoni banyut. Perquè, certament, el model era simplement centrípet, o sigui tot per a mi, tot centrifugat cap a Lleida, tot controlat sota els designis d’una satrapia.

És curiós, quan es va acabar l’eix transversal es varen encendre unes il·lusions de col·laboració amb Girona que semblava com si d’un dia per altre Lleida, sobretot Lleida, havia d’esdevenir la germana bessona de la carolíngia capital de la Catalunya Vella. Que ens impregnaríem dels seus tresors, de la seua dinàmica transfronterera, dels seus actius econòmics, culturals i històrics. I la realitat han estat simplement uns minsos intercanvis. Lleida mira cap a l’Aragó. Hi mira des del subconscient. I també està bé que l’estimi i sobretot que agomboli els veïns de la Franja. I després o abans, tant se val, Lleida es mira el melic. És difícil de comprendre, no?, que els seus capitostos abans hagin aconseguit que s’iniciés una autovia cap a Osca que cap a Tarragona. Ja fa temps que tenim la sensació que a Lleida li fa falta fer el salt qualitatiu com a capital de la terra ferma i referent ineludible de l’occident de Catalunya. Lleida hauria d’esdevenir el primus inter pares (el primer entre iguals) del territori. Sí, tal com entén políticament el concepte la confederació Helvètica. I tal com l’entenen les xarxes solidàries.

MODELS DE VIRTUT

Els qui en plena trajectòria vital, és a dir quan encara no han passat el sedàs crític de la distància que marca la mort, esdevenen ja models de virtut, herois de la moral, paradigma de ciutadania, exemple de santedat, per més ben dotats que estiguin de bondats, sempre estan subjectes al caprici de l’atzar, a l’imperi de la contingència i de la mutabilitat. Sempre és possible que pateixin un canvi, una mutació, una metaforsi, una evolució, una transformació de caràcter, de pensament i d’acció. Necessitem en aquests temps líquids, incerts, de pensament feble, de manca de referents, de dissolució de les utopies i desaparició d’horitzons, grans lideratges. Ansiegem perfectes Pares i Mares. I hem tendit –ara ja ens ha passat la fal·lera-, així que ha destacat algú per sobre del que és normal, sobretot en el món de l’esport, a fer-lo sant de patac sense esperar la beatificació. Més encara, a mitificar-lo. Però, un maleït dia, resulta que aquest sant humà, flors de virtut, canvia, fa una transmutació, és sotmès per les forces incontrolables d’altres poders, potser subconscients, que solen tenallar, per cert, tantes persones d’aquest món. I resulta que, contra tota lògica de la virtut i del bé, abandona el seu millor amic, quan més ho necessitava, en un hospital de Manhattan.

In media res stat virtus. La virtut no vol extrems. Ni poc ni molt. Ni poc ni gens. Ni poc ni gaire. Ni ase ni bèstia. Ni rei que ens governi ni papa que ens excomuniqui. Ni sí ni no, sinó tot el contrari. Etc. La fraseologia popular és sàvia. Però, som tossudament ignorants. Quan tenim tanta necessitat d’encimbellar persones, en el transcurs del seu viure, per sobre de les deïtats, vol dir que som febles com a comunitat. Una cosa és la consideració per l’obra feta, la gratitud personal i social per les accions realitzades, el reconeixement puntual, la solidaritat concretada en mèrits objectivables, però una altra la deïficació. La sublimació. I en aquest món nostre, tot allò que puja, baixa irremissiblement. Mira que n’és d’expressiva i senzilla la metàfora de l’escuma del xampany, senyores i senyors divinitzadors! Quants trastorns transitoris últims, com aquell que diu en els darrers moments de la vida, no han malbaratat una trajectòria extraordinària, tota una vida reeixida? Sic transit gloria mundi, que en són d’efímers els èxits d’aquest món!

TOCAR EL QUE NO SONA

Resulta que Catalunya té un problema gravíssim amb la llei Wert, el president Mas busca fer visible un front parlamentari al màxim d’ampli possible i ja em tens el PSC i ICV posant condicions per assistir a la reunió. Que si no parlem dels problemes del sistema educatiu i de les retallades no m’hi esperis. Que si no em tornes a col·locar la sisena hora, ja t’ho faràs. Que si no fas l’ordre del dia d’acord amb el que volem de què es parli, no farem cap a la reunió. Que si naps que si cols, la qüestió és marcar paquet, tocar la pera només per marcar perfil i, al final, per donar a entendre a la majoria de la ciutadania que ho farien tot d’una altra manera. Com si no n’haguéssim tingut prou amb els darrers anys del tripartit llançant els bitllets per la finestra, i creant uns miratges en educació que no han fet altra cosa que perjudicar milers de treballadors interins de l’ensenyament, haver de suspendre qualsevol accés a la funció pública, retallar pagues, ampliar ràtios escolars, haver d’aturar la necessària construcció de nous equipaments i impossibilitar que la nostra llei d’educació es pugui desplegar convenientment. I aquesta gent encara tenen la cara de voler parlar dels problemes del sistema educatiu!

Després s’omplen la boca sobre les causes de la desafecció de la política. La veritat és que és desesperant, i exacerbant. No entenem per què cal marejar tant la perdiu. Quan pràcticament tot el sistema escolar de Catalunya, escoles públiques, escoles concertades no confessionals, escoles concertades confessionals i privades manifesten la seua oposició a la llei del ministre Wert, es depengen els senyors i les senyores del PSC i d’ICV amb refistolaments d’opereta. Amb aquella mena d’infantilismes del “repelente niño vicente que ve a dir si no em dónes un caramel no jugo! Ai del dia que haguessin de tornar a governar Catalunya! Gràcies a la Verge del Blau que encara han votat conjuntament amb CiU, ERC i la CUP a favor de la immersió lingüística! Ja ho poden vestir com vulguin, que la fotografia no enganya. Qui ho havia de dir que poc els faltaria al PSC d’aparellar-se amb el PP en tot allò que pertoca a construir una realitat nacional catalana que ja no es mereix cap mena de retrocés en la cursa per la seua autodeterminació. El senyor Pallach, al cel sigui, es deu estar estirant els cabells com un desesperat.

ELS VE DE MENA

La dreta, per definició, no té cap altre objectiu que preservar els seus privilegis, a l’entorn dels quals organitza tot el seu discurs ideològic proteccionista i defensiu. Al poder econòmic hi orbita el poder polític, religiós i moral. I ostentar tots aquests poders vol dir avorrir qualsevol forma de democràcia, de singularitat, de pluralitat, de diferència. I menysprear qualsevol imperi de la llei que no sigui el que s’atorguen, així com odiar qualsevol pàtria, territori, religió, llengua, cultura, moralitat i norma social que no siguin les que s’han dotat des de la fundació de la terra. O les que varen constituir, vençuts els altres pel terror de les armes, en raó necessària, en model de virtut en tot i per a tot el que cal fer, saber, dir, moure’s, pensar, expressar i imaginar. La dreta espanyola, més rància que cap altra d’Europa, no l’ha canviada ni la Constitució ni el progrés tecnològic ni els avenços socials ni cap mena de voluntat popular que simplement s’expressi a les urnes. El PP, en el nostre cas, no té cap altre model d’Espanya que el que tenia Felip V o el general Millán Astray, i el que durant tota la tristíssima història moderna i contemporània i en plena postmodernitat, s’ha inoculat secularment en una amplíssima majoria d’habitants ibèrics.

Darrerament, la dreta només s’havia modulat en les formes, en l’aparença. Presentava un aspecte educat, practicava la mitja mentida, un cert teatre per a l’exercici de la compassió, una equidistància calculada amb l’església, donava una mica de corda als catalans, tenia un pèl de condescendència amb intel·lectuals inorgànics, i deixava fer en alguna altra desviació. Però ha arribat el dia que han dit prou! S’ha acabat la dissimulació: Espanya és una i aquí mano jo! Abans d’ahir va ser la crema del català al País Valencià i la pulverització a les Balears, ahir l’esmicolament a la Franja i avui toca, per fi, noquejar el mateix Principat. El pla, des de l’origen fundacional del PP, des de l’origen genètic de la dreta, és esborrar del mapa i de la memòria, tot el que sigui o pugui semblar català. Aquest desvergonyiment o per a alguns aquesta valentia, aquesta claredat meridiana del programa, no simplement electoral sinó existencial, de la dreta només és una exhibició del que tothom hauria de saber. Ni raons ni ciència ni carta europea de les llengües ni res de res!

A VEURE SI HO ENTENC

Amb matisos, al Parlament de Catalunya hi ha 87 diputats i diputades dels 125, que representen ciutadans que aspiren a la independència de la nació catalana. N’hi ha 48 que, també amb matisos, no en volen sentir ni a parlar. Els qui representen la primera opció són una majoria molt qualificada, en termes democràtics, i es posen d’acord a avançar en el camí dels seus propòsits. Però, els que són minoria no solament s’oposen parlamentàriament a les decisions dels primers, sinó que es parapeten en la Carta Magna per negar que la voluntat popular de la majoria es faci realitat de cap de les maneres. La Constitució, interpretada segons el punt de vista de la minoria, segresta la voluntat de la majoria. D’això en resulta que la majoria de representants del poble català favorables al dret a decidir i a la transició nacional cap a la independència, i per tant bona part de les raons per les quals van ser escollits per la majoria dels ciutadans, segons la minoria i els seus àrbitres constitucionals, no tenen cap valor, no tenen a res a dir, estan al marge de la llei i, per tant, val més que pleguin o que els facin plegar. Tan inaudit, tan grotesc, tan esperpèntic, tan increïble, que no hi ha paraules per expressar el desconcert que això significa.

Arribats en aquest punt, la majoria qualificada del parlament, amb tota honestedat i responsabilitat envers els seus votants i respectuosos amb les regles democràtiques, només tenen un camí: anteposar legitimitat a interpretació interessada de la legalitat. Tenim el convenciment raonat que no hi haurà cap mena d’acord amb el govern de l’Estat ni norma del Parlament que permeti la consulta el 2014. Sobretot que no es digui que no s’ha intentat negociar. Però el senyor Pere Navarro sap, igualment i amb el mateix convenciment absolut, que no hi haurà mai –fins que els ases no volin- cap reforma de la Constitució relacionada amb el canvi d’estatus econòmic i polític de Catalunya, que permeti convertir Espanya (per cert, un país plural, on a més del castellà es parla una mena d’espanyol a l’àrea nord-est de la península que comprèn les províncies de Lérida/Lleida, Gerona/Girona, Tarragona i Barcelona) en un estat federal, confederal o similar. Com també sap que si Mas, Junqueras o la CUP traïssin els anhels dels seus votants, aquests passarien per sobre dels seus cadàvers polítics.

NO FAN EL QUE DEURIEN

Duran Lleida ha tornat a insistir al Congrés la necessitat urgent d’un pacte d’Estat per afrontar la crisi. El govern de Rajoy com que creu que fa molt bé les coses, està convençut que té la raó moral i la intel·lectual, i, sobretot, té majoria absolutíssima a la Cambra, no té cap interès a pactar res més que les seues propostes programàtiques, les seues lleis, els seus reglaments, les seues resolucions i les seues instruccions. El cas és que fins i tot el més curt de gambals ha arribat a la conclusió que la situació de l’Estat espanyol és d’una emergència total i que l’obediència cega dels dictats de Brussel·les, escrits i rubricats per la doctora Merkel i afins, no porta enlloc més que a la misèria, a la desafecció absoluta de la política, a la delinqüència per necessitat i a la violència contra un mateix i contra tot el que es posi per davant. El més preocupant és que la ciutadania ja no confia que el PSOE sigui l’alternança i, en conseqüència, que cap altra formació política per ella sola sàpiga què s’ha de fer o simplement tingui cap mena de força per canviar el rumb de les coses. És a dir, el més intrigant és que al carrer no hi ha altra majoria que una milionada de desencantats, d’indignats, de derrotats, d’aturats, de desnonats i també d’alternatius.

El mateix passa a Catalunya. El que no comprèn ningú, llevat dels practicants d’aquesta mena d’obsessió autística de dir-se què bons que som en contra de CiU, és que no s’hagi materialitzat un govern de concentració per fer allò que s’ha de fer de totes totes: canvis profunds en les regles de la política (llei electoral, definició d’una nova administració pública i de governança o un gran pacte estratègic per a la gestió de la independència, arribat el cas); fomalització de l’exercici del dret a decidir, i front comú en l’adopció de mesures anticrisi (almenys econòmiques, fiscals, socials, culturals i educatives). El que no comprèn ningú és que el pensament d’algun partit estigui ocupat a fer volar coloms de la mena de com s’ha de reformar la Constitució per encabir-hi un nou sistema de finançament autonòmic o com consagrar el federalisme, quan aquests mateixos són incapaços de plantejar res consistent per fer front al que preocupa en el dia a dia a la ciutadania i aspiren tan simplement a esdevenir els millors teòrics reformistes del mateix de sempre.

ELS HORITZONS LLUNYANS

Els triomfs del Barça són un incentiu per a la felicitat social i una vitamina que, en uns casos, simplement sosté i, en altres, estimula el procés popular de transició sobiranista nacional. Ho expliquen molt bé els manuals de psicologia del comportament de masses. Si guanya el Barça, sobretot l’equip de futbol, s’estimula l’optimisme de la gent. Fins i tot gosaria a dir que, si guanyés regularment, malgrat que ens hi acostuméssim, és a dir que ja no semblés que feia cap efecte, també seríem capaços d’afrontar el desastre de tenir entre nosaltres gairebé un milió d’aturats i, en el pitjor dels casos, arribaríem a suportar estoicament l’hecatombe que pogués representar la pèrdua del sí en la consulta sobre el nostre futur. De la mateixa manera, però al revés, passa si perd estrepitosament com va passar contra el Bayern, precisament un dels dies més assenyalats, juntament amb la Diada i la nit de Sant Joan, del calendari festiu i simbòlic de Catalunya. No és que aleshores entrem en un estat depressiu deplorable, sinó que tot és posat en dubte i fa l’efecte que s’acaba el món i nosaltres acabem triturats per la mola d’un apocalipsi espantós.

Tenim el miratge, segons s’ha escrit la història, que som un poble que ens hem redreçat després de totes les derrotes. Que, malgrat les maltempsades, sempre ens acabem reviscolant. Que, a pesar de tot, potser sí, com deia l’estrafolari filòsof F. Pujols, arribarà un dia que pel sol fet de ser catalans, quan anirem pel món, ho tindrem tot pagat. La realitat, tanmateix, és que a hores d’ara només hem sentit una sola i tímida veu que confia que el Barça és capaç de remuntar i passar a la final. On és la confiança en nosaltres mateixos, en aquella espècie de sort d’estar en mans de déus miraculosos o d’àngels de la guarda? Què se n’ha fet de la tenacitat, de l’urc, de la perícia, de la rauxa, de la capacitat providencial de refer-nos i de reivindicar-nos? Mare de Déu del Socós, què se n’ha fet d’aquell poble que em varen ensenyar a estimar, a respectar, a admirar i a imitar? On són, o tempora!, o mores!, la sang i la valentia d’aquells almogàvers, catalans de naixença, d’assimilació o d’integració, vencedors en mil batalles, en terres ignotes, tant se val on havien de fer la feina en nom del nostre comte-rei, on no hi havia ningú ni cap clam, ni un, que els animés a la victòria?