SENTIT D’ESTAT

Bé, ja hem arribat a l’estadi de la definició de la pegunta del referèndum. Sort n’hi ha hagut dels opinadors malastrucs i dels militants del pessimisme que auguraven un sine die i un calvari estatutari, perquè el representant del govern s’apressés a dir que dintre quinze dies hi haurà acord sobre data i pregunta. Perquè, si no, hauríem tornat a demostrar el nivell d’incompetència de la nostra classe política per actuar, quan cal, en sentit d’Estat i no com a simples administradors de l’efímer. De temptacions de marejar la perdiu no en manquen. És cert que som un poble sense tradició de govern d’estructures d’Estat i que, encara no fa quatre dies, no hem començat d’aprendre a administrar la cosa pública sense majories absolutes. I que els vots de cadascun dels partits representats en el Parlament són d’una vàlua fenomenal. Però allò que se’n diu oïda fina del que circula per les entranyes i les venes de la gent del carrer no l’acaben de tenir prou ben entrenada un cop tancats en llurs comissions i plenaris. Si des d’aquí servim per a alguna cosa, us diem que estigueu a l’alçada i que la interrogació es faci a la llum aviat, i que la claredat de la pregunta sigui unívoca com quan has de respondre davant el matrimoni.

Després diran que el valor de les paraules és menor que el de les imatges. Que saber sintaxi i retòrica és menys útil que dominar les claus de l’economia! Com que això ja ho sap tothom a hores d’ara i també, especialment, els qui han de fer la feina, pesada, d’acord, de formular la pregunta, a veure si fem via i som exemplaritzants. Perquè encallar-nos ja ens encallarem o ens encallaran quan serà l’hora de muntar les urnes, de comptar els vots, de validar-los i, sobretot, d’interpretar-los. Perquè d’embolics n’hi haurà malauradament a manta, quan, acabat el procés consultiu, hom s’hagi d’enfrontar als poder coercitius de l’Estat, del tribunal Constitucional, de la maquinària dels rebentaires professionals. Guardeu les forces per a quan la Bèstia no només ensenyi les dents com ha fet fins ara, sinó per a quan comenci de queixalar de valent i les urpades ens fereixin el cos, el cor, l’ànima i ens vulguin matar tota esperança. El senyor Salmon ja ha presentat el llibre del dia després. Nosaltres no hem tingut temps d’escriure’l ni de pensar-hi. Però, si més no, us demanem que escriviu el de la supervivència!

ENQUESTES

La prospecció del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió) de la setmana passada informa que, si demà hi hagués convocatòria a les urnes, ERC guanyaria les eleccions el Parlament, seguida de CiU, Ciutadans, el PSC, el PP i de la CUP. Més o menys. Si es fes ara mateix a nivell de l’Estat guanyaria el PP, malgrat tot i més. També avisen, els darrers estudis, que una majoria molt alta de ciutadans catalans aprova que es faci un referèndum per saber cap on volem anar. I també diuen anàlisis vàries que una majoria simple, potser una mica més però no massa, votaria sí a la independència. O sigui que en el dia d’avui tot és més clar que l’aigua o s’hi assembla, pràcticament sense fer ús de les urnes de veritat i sense cap convocatòria formal. De manera que, després d’un any i mig de debatre i rebatre el tema a fons, a pesar dels diàlegs, dels intents de convèncer i de desenganyar dels uns i dels altres i de marejar la perdiu per part de l’alternativa federal, estem on estàvem. Davant d’un munt d’impossibles futurs seguint les vies reglamentàries, però davant d’un horitzó lluminós, si, ara mateix, se’ns permetés convertir la il·lusió, el desig i la fe en pura realitat. Convindran, doncs, que la feina més treballosa és endevinar què fem per desentranyar el que sembla clar.

Com dèiem, en el supòsit que ni legalment ni a la valenta s’acabés fent el referèndum, posats que les enquestes es traduïssin en un resultats electorals tals quals, també traduirien el mateix atzucac. Només que delegarien a ERC la formació de govern, la responsabilitat de governar-nos i necessàriament de desembullar el fil d’Ariadna. La lògica de les eleccions anticipades altra vegada, per tant, és més que plausible. I que esdevinguin plebiscitàries, encara més. I que hi hagi xoc de trens, inevitablement. I que, de resultes de tot plegat, encara que la Generalitat estigués suspesa, prohibida qualsevol proclama i ensenya separatista i se n’haguessin empresonat dirigents per sedició, l’increment del separatisme, de la desafecció, de la rancúnia, vés a saber si fins i tot de l’odi a Espanya, seria...inimaginable. És clar que és difícil pensar en l’escasíssim marge dels contraris, dels pols oposats, però conduir un poble al límit només pot conduir-lo a sortir per la tangent. Pessimistes són els qui ens recorden el 1934, però serà veritat que Europa farà el que ha de fer?

UN EXCÉS DE PRUDÈNCIA…

En aquest país no passa dia que no salti pels aires un axioma o un principi incontestable: tant el que proclama que tots som iguals davant la llei o qui la fa la paga, com el que assegura que el poder emana del poble o que la societat del coneixement i la comunicació és més democràtica i justa. Està a punt de petar la tan magnificada idea que en les formacions d’esquerres és possible la discrepància interna enfront del monolitisme de les dretes, i s’està preparant l’esmicolament del moviment independentista, així que algun dels seus líders hagi de proposar, davant la sordesa del govern de l’Estat davant la petició de consulta, accions que ja no siguin només una festa reivindicativa, cívica i pacífica. La resposta a les paraules d’Oriol Junqueras en què reptava de parar l’economia catalana si se’ns posa entre l’espasa i la paret, és una prova magnífica per entendre que, si els catalans ens hem de rascar la butxaca per forçar la situació, no hi haurà més independentista en acció que els qui hagin fet vots d’immolació.

L’estereotip català parla de gent d’ordre, d’anar per feina, creatius, emprenedors, educats, seriosos. Som gent d’estètica, de formes i maneres. Per tant, la mitjana dels catalans s’escandalitza quan un diputat, com David Fernández, exhibeix una sandàlia amenaçadora davant d’un dels pitjors gestors d’un dels bancs ensenya d’Espanya. Aquesta mitjana moderada s’ofèn quan Oriol Junqueras avisa que els catalans, igual que som capaços de fer una via reivindicativa de quatre-cents quilòmetres de cap a cap del Principat, podem aturar l’economia catalana una setmana i destarotar el PIB espanyol. S’irrita la catalanitat quan algú traspassa el límit de la bona educació, de l’estètica i de la ironia civilitzada. Aquesta mitjana sent vergonya aliena, que es diu. I, en canvi, pocs opinadors no s’adonen que el cop simbòlic de sandàlia del diputat de la CUP no és altra cosa que una espardenyada maternal al cul del senyor que s’ha portat malament, molt malament o, diguem-ho gens políticament, la pallissa que la multitud dels indignats i emprenyats haurien o volen encara clavar a tots els qui ens han arruïnat miserablement. Oi que ara entenen què volia dir el senyor Junqueras amb l’aturada econòmica? Oi que no es pot estar sempre parant l’altra galta? Ja ho diu la sentència: massa prudència ens pot fer ser traïdors.

SEGONA TRANSICIÓ

En el context de crisi econòmica, de manca de confiança en la classe política, de fiasco de les mateixes regles del joc de la política, de la sensació d’un estat generalitzat i institucionalitzat de la corrupció, d’indefinició crònica de l’encaix de Catalunya a Espanya, del manteniment atàvic dels privilegis de les “classes extractives”, es parla, més o menys afortunadament, de la conveniència urgent de dur a terme una segona transició. De manera genèrica, hom s’hi refereix com al pas necessari i urgent cap a la maduresa de la cultura i l’ètica democràtiques o, dit altrament, cap a la regeneració primer i perfeccionament després de tot el sistema. I, en aquest paquet de grans objectius, la imperiosa obligació de repensar el marc autonòmic en clau regional i/o nacional tota una altra que l’espanyola. El fet és que aquesta transició ja fa dies que està en marxa, sobretot des de la legislatura d’Aznar, i, més concretament, des de la trabucada, decapitació i esquarterament del Pla Ibarretxe. Amargament t’adones que aquest salt que s’està produint en la història d’Espanya no reflecteix res més que una repetició dels esquemes bipolars amb què s’ha afaiçonat tradicionalment des de la restauració borbònica.

Per als uns, la segona transició consisteix a fer passos enrere i retornar a l’Origen preconcebut i ahistòric, és a dir a l’edat lítica anterior a la primera transició; i per als altres, a saltar el marc constitucional i qualsevol tanca o prejudici. Per als uns, la segona transició vol dir fer un viatge en el passat, el monolitisme unitarista jeràrquic, i per als altres, un ajustar-se al pas avançat de la societat que progressa tot creant nous ordres socials, nous paradigmes de pensament, reformula models morals i ètics i en l’emblema de la seua bandera figuren els mots llibertat, equitat i cultura. Ben mirat, l’única revolució, en el sentit modern del terme, que s’ha produït a l’Estat espanyol es va intentar en la darrera República i fou un fracàs descomunal. Es convertí en una sagnant guerra civil i en una repressió obsessiva, paranoide, horrorosa. I en una destil·lació permanent, constant, diària, de fastigosos tics feixistiodes. Sembla com si estiguéssim lligats a una roda atemporal en què si alguna vegada ha saltat la cadena de l’engranatge ha estat per atzar o per pura temeritat. Què és el determinisme? Espanya!

PSOE-PSC

El PSOE no és independentista. Tampoc és el referent de l’obrerisme, si aquest existeix com a tal. En canvi, és tant o més espanyolista que el PP, encara que, paradoxalment, cregui en l’estat de les autonomies, sobretot en l’Andalusa, i estigui empoderat, almenys intel·lectualment, d’una utopia anomenada federalisme. Per les causes que sigui, fa dies que està en hores baixes, les passa molt magres a l’oposició, el seu líder no sap com compondre-se-les davant la llopada que espera cruspir-se’l així que s’obri el meló de primàries, i té un ull de poll, dit PSC, que l’incomoda tant o més que Rosa Díaz o IU de Cayo Lara. Sobretot després que el PSC hagi plantejat que té un problema a Catalunya davant el repte de l’exercici del dret a decidir i que en tindrà un de colossal en el marc d’una Catalunya futura. Principalment, doncs, quan li planteja al PSOE que si no es renovava ja no li aportarà els diputats d’or al parlament madrileny que tant de valor tenien en el passat, i que el seu enfonsament progressiu en les eleccions autonòmiques arrossegarà indefectiblement el PSOE a l’ostracisme més tenebrós i anorèctic. És justament aleshores que el PSOE més ranci, més caspós, va i es planteja, molt seriosament ara, d’enviar el PSC a pastar fang i obrir delegació pròpia a Catalunya.

Si diem que el PP d’Espanya no entén res de Catalunya ni entén la pròpia Sànchez Camacho, la lideressa que més ha fet pel PP en tota la seua història, el PSOE encara menys. S’ha de ser molt cec per no veure que la direcció actual del PSC és la més psoista que mai hagi pogut tenir el PSOE. Sí, molt més que quan el liderava el molt honorable Montilla. Però no hi ha pitjor cec que aquell que no hi vol veure. El més fastigós de tot plegat, és que per evitar abismes i complicitats en els xocs de trens i derives imprevisibles, els socialistes s’inventen caramelets com una reforma federal de la Constitució, que no es farà mai i si es fes seria precisament per acabar amb l’autonomisme, reforçar l’estat central, la unitat de mercat, de pensament i de comportament. Llàstima que el socialisme s’acabi tan malament! Quina llàstima que el senyor Obiols clami en el desert del socialisme català o del socialisme espanyol! Quina pena que el socialisme dels socialistes oficials no hagi sabut palpar el canvi dels temps, de les persones, del món! I no és cap ironia, amics meus.

LA NACIÓ MÉS ANTIGA D’EUROPA

Darrerament el Sr Rajoy i els seus acòlits, a fi de contrarestar l’eufòria (o la deriva) secessionista, proclamen arreu que Espanya és la nació més antiga d’Europa. I es pregunten retòricament, tot apel·lant al sentit més comú que pot existir, com s’ha de trencar una nació que ha nascut a l’alba dels temps europeus i ha conformat un ADN comú indivisible. Qui gosa fer un disbarat tan colossal, tan repugnant antinatura? Com poden uns centenars de milers de persones desprendre’s de la seua natura espanyola, com qui s’amputés les extremitats o es llevés, en ple paroxisme, el cor que li dóna vida i li n’han donat des de temps immemorials desenes i desenes d’avantpassats! El problema no és l’autoamputació, l’autoimmolació, la degenerada mania de rompre el que Déu ha creat i que han afaiçonat, amb tot l’amor i amb tota la intel·ligència, cromanyons, neandertals, ibers, celtes, fenicis, grecs, cartaginesos, romans, visigots, musulmans, el Cid, don Pelayo, els Reis Catòlics, Franco, González o Aznar. No, el problema més important és que els catalans hem estat adoctrinats (llegeixi’s, se’ns ha rentat el cervell), des que existeix la Generalitat, en l’error més pervers: ens han fet estudiar una història que es una mentida absoluta. Pretendre, per exemple, que la Corona Cataloarogonesa sigui alguna cosa diferent de la història de la monarquia espanyola, de la nació espanyola, és un invent tan estrafolari que només pot ser obra de la paranoia.

I així estan les coses. La falsedat més absurda que hi pugui haver sota la capa del sol, que Espanya és la nació més antiga d’Europa, s’ha convertit en el mantra més incontestable del món i alhora en la medicina més misericordiosa per salvar a tots els qui anem desencaminats. Per reparar la nostra ignorància induïda per les forces del mal de l’escola catalana, i per caminar, finalment, una vegada més, tots junts cap a l’autèntic destí universal. És tan vell, tan fastigosament pesat i repetitiu tot això, que te’n fas creus que, encara que sigui una estratègia política, una consigna propagandística, un president del govern d’un estat formalment democràtic pugui dir unes mentides tan mentideres. No pot ser que en dir i repetir aquestes rucades, ningú del munt d’autoritats que existeixen a Europa no li digui que, si us plau, estudiï una mica o calli. Quin país, mare de Déu del Blau!

LES PORS, LES MATEIXES

El que més juga a favor de la política deu ser el temps. El pas del temps i la necessitat de la premsa de disposar d’un nou titular cada dia que passa. Qui es recorda del que prometien els diferents partits, ara fa un any i mesos, en els respectius programes electorals o en els seus mítings? La por de la gent que vol votar sofre el futur de Catalunya consisteix, exactament, en el fet que el procés acabi en un cansament i un avorriment oceànics. El temps és l’espai de la memòria, del record, de les il·lusions, de les projeccions cap a horitzons inabastables en generacions. El lentíssim pas del temps que adorm, que atenua, que cansa, que omple de matisos les coses, les idees mestres, els desigs, els entusiasmes, ens duu inevitablement a la inacció. El temps de la política, és desgraciadament tan penosament lent com el de l’educació social en els valors positius, l’adquisició de la ciutadania o la gènesi de les muntanyes. Amb la possibilitat d’exercir l’anomenat dret a decidir no pot passar com amb l’odissea, dramàtica per antonomàsia, de l’Estatut. Un sine die sense referendar la nostra voluntat de futur ens pot matar i enterrar per secula seculorum.

És clar que cal elogiar la tenacitat d’aquest nostre poble per reivindicar-se, per lluitar contra l’anorreament, contra la fatalitat i la frivolitat dels universalistes amb pàtries de centenars de milions de parlants i històries tan exemplars com les de la història sagrada. La fe en nosaltres mateixos ha mogut muntanyes. Si més uns mil·límetres. Hem construït mites, tòtems, hem monumentalitzat els mestres, però també hem fabricat tabús horrorosos. Ens hem afartat de temps, perquè hi ha massa morts en combat. I ves que ho han intentat els avantpassats amb la declaració de dues repúbliques catalanes i abans amb un munt de folis carregats de raons regeneracionistes, dites Memorial de Greuges. Però ens ha matat sempre la gestió nefasta del temps, la dilació en les decisions, la capacitat malaltissa d’analitzar fins al nucli o el moll del primer perquè de tot el que és, es mostra, es fa i es transforma. Tan ràpid que passa el temps de la vivència de les emocions i que lent que és el dolor de la frustració! Que fàcil que és l’horaciana vida, despreocupat de tot, fins i tot de ser d’ací o d’allà, en una illa qualsevol mentre et peixi la fina ironia i un aire de suficiència!

DESPRÈS DEL DIA DE LA HISPANIDAD

Quan el benestar està força ben repartit socialment, les diferències polítiques, ideològiques, culturals, tendeixen a conviure pacíficament. És palmari que la violència s’exacerba quan no hi ha feina, quan no es pot menjar, quan creix exponencialment el nombre de pobres de solemnitat, quan són milers i milers els joves que no tenen estudis ni feina, és a dir cap perspectiva de futur, i quan paradoxalment augmenta el percentatge de rics enmig del panorama desolador. I aquesta violència s’exaspera especialment, quan els catalans recuperem la nostra autoestima. Els rebrots de l’extrema dreta, de les ideologies totalitàries, racistes, xenòfobes i messiàniques, s’alimenten perfectament de la pauperació, de l’erràtica i l’autisme dels dirigents polítics, de la inoperància de la justícia, de la tendenciositat mediàtica, de la puerilitat intel·lectual, de la covardia individual, de la desmemòria i de l’augment de la reivindicació independentista. Fa dies que la caverna mediàtica alimenta la violència contra el secessionisme català, que els dirigents del PP creen un brou de cultiu, consenten o no condemnen les bravates neofeixistes, neonazis, les amenaces de cacera de bruixes de “catalinos”.

Ho sap tothom que en aquest país mai no hi ha hagut cap mena de reconciliació entre els bàndols de la guerra civil. Que els perdedors encara és hora que puguin recuperar la pols dels ossos dels seus morts. Que hagin sentit una paraula de perdó o hagin rebut alguna mena de compensació moral. La desmemòria interessada, les amnisties que se solen aplicar els botxins, la manipulació i la tergiversació cínica de la història, la pràctica sistemàtica del negacionisme, el càstig permanent en forma d’espoli, de trituració de la llengua altra que la de la Victòria, l’anul·lació de qualsevol altra identitat que no sigui la dels vencedors, són, entre altres, la columna vertebral monolítica del pensament únic, grande y libre. Tota la resta és pur consentiment. Una pura i simple fluixesa de regnes, perquè anem pasturant mentre belem com a corderets submisos. Mentre érem fenicis, malgrat les estocades, sempre ens quedava algun pa a la faixa. Mentre fèiem la transició, esgotats de tanta dictadura, no teníem esme per a res més que per respirar. Però que passats gairebé quaranta anys, en el fons tot segueixi igual, és realment patològic!

TOT JUST COMENÇA ARA

Evidenciada amb pèls i senyals la persistència sobiranista d’una molt considerable part de la ciutadania i de la majoria parlamentària, finalment, els intel·lectuals de la part contrària s’han posat a treballar en massa i seriosament a rebatre tot l’argumentari intel·lectual i emocional possible que acompanya la casuística independentista. Ara, els qui rebaten les tesis secessionistes, catedràtics del dret, de la filosofia, de la sociologia, de l’economia, ja no polemitzen sobre la legalitat, la legitimitat o la possibilitat de la consulta, sinó que construeixen raons poderoses contra la secessió com a categoria política, moral i filosòfica. És a dir, aquestes plataformes no perden el temps a rebatre el valor d’una majoria democràtica pel sí a la independència, sinó que es dediquen a categoritzar el possible resultat favorable a la secessió com un problema, millor dit una disfunció, una patologia, mental, educacional, genètica o ambiental. Dit d’una altra manera, els qui per una raó o altra votessin sí a la construcció d’un estat propi indicaria que pateixen algun mal, alguna tara, alguna malaltia. És l’argument general de la inquisició: els secessionista no solament viu en pecat, en l’error, sinó que és el pecat i l’error.

Després que finalment Rajoy ha parlat clar, ni consulta ni reforma constitucional, ara ja s’hi val o s’hi valdrà tot. A part de mobilitzar tots els recursos per dinamitar la federació de CiU, els defensors de l’estatus quo poden passar directament a denunciar qualsevol independentista de sediciós, delicte penat entre vuit i quinze anys de presó; de nazi, de terrorista, i considerar-lo escòria, púrria o gentussa. Si és permès amb tota naturalitat de dir públicament que Barcelona podria ser bombardejada, no sense, és clar, abans haver suspès l’autonomia i empresonat els instigadors, capitostos i principals sequaços de la rebel·lió o desafiament sobiranista, com no ho ha de ser un estat d’excepció. Ara més que mai visca l’energumen, via lliure a l’exabrubte, monument al qui la diu més grossa i solleva més caterva de descerebrats contra l’independentista, crema més estelades i atemoreix, sobretot el dia de la “nación española” més catalans i catalanes (de mierda!). Tot just comença, alhora que més vies es propaguen i més reduïdes resten les forces polítiques que avalen l’estat propi.

SOBRE EL DIÀLEG

El PP arbora la bandera del diàleg davant la voluntat majoritària dels representants polítics del Parlament de celebrar una consulta sobre el futur de Catalunya. El problema del concepte de diàleg del PP és que no vol dialogar sobre el tema de què es tracta. La seva idea és: oblidin-se de la consulta i parlarem del que creguem que hem de parlar. Ni tan sols d’allò que motiva que una bona part dels ciutadans de Catalunya reclamin la independència. No solament condicionen el sentit del diàleg i en perverteixen el sentit, sinó que els fets quotidians, la llei Wert, el decret llei Bauzá, desmenteixen qualsevol voluntat de diàleg. Per tant, quan el PP parla de diàleg no vol dir res més que: vostè digui el que vulgui, però jo faré el que diu el meu programa i la meua majoria absoluta. Vostè opina i jo mano. En tot cas d’això se’n diu diàleg jeràrquic. Per als qui no hi estiguin avesats, el diàleg és una forma de comunicació de les més complexes i belles del llenguatge. Qualsevol ciutadà amb estudis elementals hauria d’haver llegit necessàriament algun diàleg de Plató. Disposició, capacitat d’argumentació, d’anàlisi, de persuasió, de voluntat d’acord.

Detallem-ho. Per dialogar, primer, cal una disposició d’ànim a estar obert a les opinions dels interlocutors. És un procés que vol temps. Pressuposa que es reconeixen opinions diferents, constructes mentals divergents, però implica necessàriament capacitat d’escolta, d’anàlisi, de respecte, d’empatia, i desig d’entendre’s. Perquè no és un simple intercanvi d’informació, el diàleg implica posar a prova prejudicis, incorporar en els argumentaris particulars els coneixements i les informacions de l’altre, que s’influeixen mútuament i que deriven consegüentment en la trobada de punts de confluència. En el diàleg es comparteix un objectiu i un esforç de responsabilitat i al final, la voluntat i el compromís d’acord. El diàleg és una prova de cooperació. S’argumenta, s’objecta i es modifica el procés argumentatiu, es domina en un pla i s’és dominat en un altre, es concedeix, es contesta, es negocia, s’admet, es transacciona. Tot això que el PP ho sap només en teoria, a veure si resultarà que no serveix de res, tampoc, per als grups polítics que han de pactar la pregunta del referèndum. A veure si l’entusiasme democràtic es veurà capolat pel desacord en el nombre d’interrogacions.