LA GÈNESI DEL NO

En el tema que ens ocupa de fa dies (soterradament, però, ja fa segles), no sé s’hauran adonat que el PP, de fet, no fa una campanya pròpiament contra el dret a decidir, sinó contra la independència o, millor, contra els qui votarien sí i sí en el referèndum. El que preocupa el PP, doncs, és com ha de tòrcer el convenciment d’una majoria de catalans (de moment, relativa) que opta pel secessionisme. És com si es vingués a dir: què més, que no sigui el xarop de bastó, puc fer, quan no l’he sabuda convèncer ni argüint el paternalisme de la pàtria comuna espanyola, forjada des de temps immemorials amb sang, suor i llàgrimes, ni a través de l’amenaça d’una apocalíptica expulsió d’Europa i l’esdevenir de les set plagues d’Egipte que s’escamparan per les planes, els turons i les muntanyes d’una Catalunya estat. La gènesi del no del PP té una certa aura romàntica: farà tot el possible per no perdre els fills que tant s’ha estimat i s’estima, diu, i que ara, com si passessin una malaltia, reneguen dels pares i volen marxar de la casa comuna. Molt sovint una aura moralitzant i, de vegades, una rabieta infantiloide, com quan la mama diu: “ah, sí, doncs ara diré al papa que no et deixi el cens electoral”.

En canvi, la gènesi del no del PSC és un part dolorós. És talment el fruit d’una complexa perplexitat, desorientació i pèrdua d’identitat. De viure amb un nus a l’estómac per mirar de trobar un encaix impossible amb l’espanyolitat orteguiana del PSOE. Una desorientació de no saber adequar el catalanisme fundacional a l’evolució dels temps socials, dels canvis socials i generacionals. Una mica com li ha passat a la jerarquia romana de l’Església catòlica. El socialisme, primer encarnat en el PSUC i després liderat pel PSC, venia a ser no només un paradigma econòmic, una proposta de construcció social i cultural, sinó una ètica de la llibertat. I ara, ¿com es pot entendre que aquest partit fes tant per la història de Catalunya en el reconeixement dels drets de les dones, dels col·lectius més marginats per qüestions de gènere, d’ètnia o d’extracció social; que liderés la defensa de la solidaritat, de la sostenibilitat, i ara negui, tan rotundament i militantment, l’exercici lliure i democràtic del dret a decidir del poble de Catalunya? La gènesi del no de l’actual PSC té malauradament tot el sabor de l’epifania de la seua mort.

L’ANY DE LA POLÍTICA

L’any 2014 hauria de ser l’any de la política. En el sentit etimològic del terme; és a dir, la de la governança dels conflictes, necessitats i expectatives que es generen en una societat lliure, de persones lliures, que aspira a la consecució del bé comú. Això voldria dir un canvi radical de rumb en el plantejament dels principis, dels continguts i en les formes de fer dels qui s’hi dediquen. Les persones, les col·lectivitats, la ciutadania, han de tornar a ser el centre de la política, i no pas els mercats, les normes i les lleis, el poder i la força, els algoritmes, les ideologies o els oracles. Si en el 2014 no som capaços d’alliberar-nos de les sacralitzacions d’allò que ens hem dat humanament, no som prou àgils per adaptar les normes a les noves o velles necessitats que generen constantment els éssers vius, les societats lliures; si els qui governen no presten atenció a les demandes dels pobles, de les comunitats, dels ciutadans lliures, la política deixarà d’existir definitivament per convertir-se en una planificada manera de control social per part d’uns quants poderosos. La política acabarà essent una cínica superestructura per a la preservació dels vedats particulars i, quan escaigui, una màquina sinistra de fabricació d’opi per al poble.

Això ve a tomb a propòsit dels qui neguen el dret a decidir dels catalans. Dels qui no només neguen el clam de milions de catalans per poder votar el seu futur polític, sinó sobretot dels qui se’n mofen. Em pregunto: pot quedar-se tan tranquil el qui afirma que no es farà la consulta, que ha estat pactada i programada per la majoritària dels nostres representants democràtics al Parlament? Es pot estar tan segur de si mateix i ser tan prepotent com per creure que quatre o més milions de persones s’acontentaran amb un “no em dóna la gana”? O, si volen, amb la justificació d’una lectura interessada de la Constitució? Hom pot tenir la sang freda de dir que, així que es publiqui la resolució al DOGC, cal que s’empresoni ipso facto el President Mas? Aquesta gent tenen algun lloc en democràcia? No serà que la nostra democràcia és de les més febles del món formalment democràtic i de les més estigmatitzades per l’herència totalitària? Deia A. Machado: “En política sólo triunfa quien pone la vela donde sopla el aire; jamás quien pretendre que sople el aire donde pone la vela”.

Nadal 2013

Ja em disculparan la malenconia, però precisament  el dia de Nadal sempre em vénen a la memòria els versos de Joan Salvat-Papasseit que diuen:

Demà posats a taula oblidarem els pobres

–i tan pobres com som– Jesús ja serà nat.

Ens mirarà a l’hora de les postres 

I després de mirar-nos arrencarà a plorar.

No vull ser ni ploramiques ni malastruc ni ingenu, però els qui ens hem deixat agombolar per la tradició del Pessebre, l’Estel, el Nen Jesús, Maria i Josep, els Pastors i els Reis, i ens hem criat i educat en el missatge de l’Advent, avui especialment se’ns encomana una certa nostàlgia de pensar què hauria pogut ésser i no ha estrat, si el Salvador hagués completat la seua missió. Perquè si s’hagués resolt el problema del món, de les persones del món, si hagués sobreeixit la fe per totes les costures de la història, ja no caldria tornar a celebrar Nadal, el naixement de Jesús. No existiria aquesta roda maquiavèl·lica del temps, perquè el cel ja fóra a la terra. Ja no hauria calgut que haguéssim de debatre’ns eternament entre lliure albir i fe, entre haver d’administrar la nostra llibertat, de vegades a les palpentes, i deixar-nos portar per la mà estesa del Salvador. Perquè quin sentit té, acomplerta la Missió, haver de repetir la mateixa història?

Avui fins i tot és bo per a la salut mental que esdevinguem tots infants. És una magnífica tradició que signem pau i treva, que ens abracem els de les dues o tres o milers de trinxeres enfrontades, però sabem malauradament que, així que haurem acabat les postres, ens haurem eixugat la llagrimeta i dormit la migdiada, tornarà a engegar-se la roda de la malúria, de la malícia, de la desgràcia, de la pobresa, de  la dissort, de la malaltia, de la solitud. Tornaran a cavalcar els genets de l’Apocalipsi. I, alhora, tornaran a ensellar-se els soldats de l’amor, de la pietat, de la compassió, de providència, de la bondat, de l’esperança, els bons Reis de l’or, la mirra i l’encens. 

De tot cor, bon Nadal a tothom! Però sobretot als qui no tenen esme de dir res, als qui els és prohibit de pensar, sentir i dir res, als qui no han tingut mai un bon Nadal i, com no, als qui vetllen perquè les nostres il·lusions siguin possibles. Paradoxalment, avui que hauria de ser el dia inacabable, és el dia més curt de l’any. Ves per on, tan savis, civilitzats i previsors com som, i no hem sabut encertar-la ni en això.

MÉS SOBRE LA CONSULTA

Per si algú encara no ho sap li notifico que una amplíssima representació política del Parlament ha acordat una pregunta i ha fixat una data per a un referèndum sobre quin futur volem per a Catalunya (dit resumidament). Repeteixo això així, perquè hi ha qui diu que ha estat el president Mas qui ha decidit plantejar el tema o, fins i tot pitjor, que és el President qui hauria d’haver impedit que s’arribés a tal acord. Al marge de les elucubracions sobre qui és el subjecte que ostenta la sobirania nacional espanyola, del debat que podria generar-se sobre el tema a partir de la matemàtica de conjunts, i a banda d’interpretacions jurídiques interessades, és molt estrany que qui (tot omplint-se la boca de democràcia) gosi afirmar tal cosa del President, i confongui precisament i tan matusserament l’autèntic subjecte polític de la decisió presa, dijous passat, davant la ciutadania. Doncs, per si algú encara no se n’havia assabentat, la pregunta i la data de la consulta l’han acordat 87 diputats (no oblidin que el Parlament consta d’un total de 135 escons), que representen la voluntat popular democràticament, oi?, expressada a les urnes en les darreres eleccions.

Dit això, podríem discutir esportivament, fins i tot amb els partidaris de la negació de tot, si aquests diputats poden o no poden decidir tal cosa. Si hi tenen el dret o si hi estan legitimitats. Si són subjectes individuals de la institució del Parlament o, a més a més, són subjectes de representació plural del conjunt de paperetes que han anat a parar a la seua formació política. Podríem discutir-ho tot, però que es posi en dubte l’essència de la democràcia és aberrant. Ara, com abans, (i possiblement demà) ens trobem davant un repte fenomenal, per bé que s’ha plantejat milers de vegades de formes diferents o variades en el naixement dels estats, que no és altre que el de la gestió de la voluntat popular. ¿Algú pot pensar –Rajoy, els seus i els afins ho fan, sens dubte- que impedint la consulta, declarant-la inconstitucional, bombardejant simbòlicament Barcelona, s’acabarà ipso facto la qüestió? Algú pot estar tan segur que, fins i tot matant el gos, es pot matar la ràbia? Si quaranta anys de franquisme no van poder extirpar-nos del cervell el virus del catalanisme, pretenen ara, paradoxalment, fer-ho a cops d’una interpretació partidista de la Constitució?

MALS RESULTATS

Els resultats PISA fan tremolar. Com si ja sabéssim que no aprovarem, que quedarem per davall de gairebé tothom, que haurem de repetir els mateixos arguments exculpadors de sempre. No és ben bé per les mateixes causes, però ens sentim igual que quan Espanya és l’última en el rànquing de transparència o la primera en corrupció. Malament en matemàtiques, molt malament en ciències, una desproporció brutal de resultats segons nivells de renda i tipologia d’escoles, però millora en comprensió lectora, perquè el Departament d’Ensenyament va agafar el brau per les banyes en aquest tema i ha impulsat un pla específic de renovació de metodologies i de formació específica del professorat. No anem gens bé, quan de forma recurrent davant els suspensos tendim a donar, gairebé sempre, la culpa als alumnes i a les seues famílies. És com si de l’avaria del cotxe sempre en tingués la culpa el conductor i no s’imputés mai el fabricant. Quan els analistes han mirat amb atenció els resultats s’han adonat, entre altres, que un percentatge molt significatiu dels docents de matemàtiques no és especialista en aquesta matèria. Ah, caram!

Els models dels països que excel·leixen posen sempre per davant la disposició d’un professorat de primera línia. La despesa principal en educació no radica en més metres quadrats per aula, en més recursos tecnològics, en menys alumnes per aula, en més professors o en més instal·lacions complementàries, sinó a tenir la millor formació inicial i continuada dels professorat, en el perfeccionament de l’harmonització en la distribució entre el temps escolar i lectiu, en l’existència d’una borsa important de beques i ajuts per fer efectiva l’equitat i en la consecució de la màxima implicació dels pares i mares i de la societat. La pitjor inversió, per contra, és legislar excessivament, minuciosament i partidísticament. Ho vaticinem: la llei Wert no conduirà a cap millora de l’aprenentatge, com no l’ha conduïda cap llei darrerament que ha confiat simplement que el canvi de nom de les coses podia canviar el món. I sobretot no volem sentir a dir més que l’escola d’altres temps era molt millor. El que potser era millor era un món en què el valor de tot plegat depenia, a la pràctica únicament, de l’esforç personal i dels qui t’agombolaven i t’animaven i creien que l’ascens social era un mèrit propi i no una prebenda.

SENTIT D’ESTAT

Bé, ja hem arribat a l’estadi de la definició de la pegunta del referèndum. Sort n’hi ha hagut dels opinadors malastrucs i dels militants del pessimisme que auguraven un sine die i un calvari estatutari, perquè el representant del govern s’apressés a dir que dintre quinze dies hi haurà acord sobre data i pregunta. Perquè, si no, hauríem tornat a demostrar el nivell d’incompetència de la nostra classe política per actuar, quan cal, en sentit d’Estat i no com a simples administradors de l’efímer. De temptacions de marejar la perdiu no en manquen. És cert que som un poble sense tradició de govern d’estructures d’Estat i que, encara no fa quatre dies, no hem començat d’aprendre a administrar la cosa pública sense majories absolutes. I que els vots de cadascun dels partits representats en el Parlament són d’una vàlua fenomenal. Però allò que se’n diu oïda fina del que circula per les entranyes i les venes de la gent del carrer no l’acaben de tenir prou ben entrenada un cop tancats en llurs comissions i plenaris. Si des d’aquí servim per a alguna cosa, us diem que estigueu a l’alçada i que la interrogació es faci a la llum aviat, i que la claredat de la pregunta sigui unívoca com quan has de respondre davant el matrimoni.

Després diran que el valor de les paraules és menor que el de les imatges. Que saber sintaxi i retòrica és menys útil que dominar les claus de l’economia! Com que això ja ho sap tothom a hores d’ara i també, especialment, els qui han de fer la feina, pesada, d’acord, de formular la pregunta, a veure si fem via i som exemplaritzants. Perquè encallar-nos ja ens encallarem o ens encallaran quan serà l’hora de muntar les urnes, de comptar els vots, de validar-los i, sobretot, d’interpretar-los. Perquè d’embolics n’hi haurà malauradament a manta, quan, acabat el procés consultiu, hom s’hagi d’enfrontar als poder coercitius de l’Estat, del tribunal Constitucional, de la maquinària dels rebentaires professionals. Guardeu les forces per a quan la Bèstia no només ensenyi les dents com ha fet fins ara, sinó per a quan comenci de queixalar de valent i les urpades ens fereixin el cos, el cor, l’ànima i ens vulguin matar tota esperança. El senyor Salmon ja ha presentat el llibre del dia després. Nosaltres no hem tingut temps d’escriure’l ni de pensar-hi. Però, si més no, us demanem que escriviu el de la supervivència!

ENQUESTES

La prospecció del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió) de la setmana passada informa que, si demà hi hagués convocatòria a les urnes, ERC guanyaria les eleccions el Parlament, seguida de CiU, Ciutadans, el PSC, el PP i de la CUP. Més o menys. Si es fes ara mateix a nivell de l’Estat guanyaria el PP, malgrat tot i més. També avisen, els darrers estudis, que una majoria molt alta de ciutadans catalans aprova que es faci un referèndum per saber cap on volem anar. I també diuen anàlisis vàries que una majoria simple, potser una mica més però no massa, votaria sí a la independència. O sigui que en el dia d’avui tot és més clar que l’aigua o s’hi assembla, pràcticament sense fer ús de les urnes de veritat i sense cap convocatòria formal. De manera que, després d’un any i mig de debatre i rebatre el tema a fons, a pesar dels diàlegs, dels intents de convèncer i de desenganyar dels uns i dels altres i de marejar la perdiu per part de l’alternativa federal, estem on estàvem. Davant d’un munt d’impossibles futurs seguint les vies reglamentàries, però davant d’un horitzó lluminós, si, ara mateix, se’ns permetés convertir la il·lusió, el desig i la fe en pura realitat. Convindran, doncs, que la feina més treballosa és endevinar què fem per desentranyar el que sembla clar.

Com dèiem, en el supòsit que ni legalment ni a la valenta s’acabés fent el referèndum, posats que les enquestes es traduïssin en un resultats electorals tals quals, també traduirien el mateix atzucac. Només que delegarien a ERC la formació de govern, la responsabilitat de governar-nos i necessàriament de desembullar el fil d’Ariadna. La lògica de les eleccions anticipades altra vegada, per tant, és més que plausible. I que esdevinguin plebiscitàries, encara més. I que hi hagi xoc de trens, inevitablement. I que, de resultes de tot plegat, encara que la Generalitat estigués suspesa, prohibida qualsevol proclama i ensenya separatista i se n’haguessin empresonat dirigents per sedició, l’increment del separatisme, de la desafecció, de la rancúnia, vés a saber si fins i tot de l’odi a Espanya, seria...inimaginable. És clar que és difícil pensar en l’escasíssim marge dels contraris, dels pols oposats, però conduir un poble al límit només pot conduir-lo a sortir per la tangent. Pessimistes són els qui ens recorden el 1934, però serà veritat que Europa farà el que ha de fer?

UN EXCÉS DE PRUDÈNCIA…

En aquest país no passa dia que no salti pels aires un axioma o un principi incontestable: tant el que proclama que tots som iguals davant la llei o qui la fa la paga, com el que assegura que el poder emana del poble o que la societat del coneixement i la comunicació és més democràtica i justa. Està a punt de petar la tan magnificada idea que en les formacions d’esquerres és possible la discrepància interna enfront del monolitisme de les dretes, i s’està preparant l’esmicolament del moviment independentista, així que algun dels seus líders hagi de proposar, davant la sordesa del govern de l’Estat davant la petició de consulta, accions que ja no siguin només una festa reivindicativa, cívica i pacífica. La resposta a les paraules d’Oriol Junqueras en què reptava de parar l’economia catalana si se’ns posa entre l’espasa i la paret, és una prova magnífica per entendre que, si els catalans ens hem de rascar la butxaca per forçar la situació, no hi haurà més independentista en acció que els qui hagin fet vots d’immolació.

L’estereotip català parla de gent d’ordre, d’anar per feina, creatius, emprenedors, educats, seriosos. Som gent d’estètica, de formes i maneres. Per tant, la mitjana dels catalans s’escandalitza quan un diputat, com David Fernández, exhibeix una sandàlia amenaçadora davant d’un dels pitjors gestors d’un dels bancs ensenya d’Espanya. Aquesta mitjana moderada s’ofèn quan Oriol Junqueras avisa que els catalans, igual que som capaços de fer una via reivindicativa de quatre-cents quilòmetres de cap a cap del Principat, podem aturar l’economia catalana una setmana i destarotar el PIB espanyol. S’irrita la catalanitat quan algú traspassa el límit de la bona educació, de l’estètica i de la ironia civilitzada. Aquesta mitjana sent vergonya aliena, que es diu. I, en canvi, pocs opinadors no s’adonen que el cop simbòlic de sandàlia del diputat de la CUP no és altra cosa que una espardenyada maternal al cul del senyor que s’ha portat malament, molt malament o, diguem-ho gens políticament, la pallissa que la multitud dels indignats i emprenyats haurien o volen encara clavar a tots els qui ens han arruïnat miserablement. Oi que ara entenen què volia dir el senyor Junqueras amb l’aturada econòmica? Oi que no es pot estar sempre parant l’altra galta? Ja ho diu la sentència: massa prudència ens pot fer ser traïdors.

SEGONA TRANSICIÓ

En el context de crisi econòmica, de manca de confiança en la classe política, de fiasco de les mateixes regles del joc de la política, de la sensació d’un estat generalitzat i institucionalitzat de la corrupció, d’indefinició crònica de l’encaix de Catalunya a Espanya, del manteniment atàvic dels privilegis de les “classes extractives”, es parla, més o menys afortunadament, de la conveniència urgent de dur a terme una segona transició. De manera genèrica, hom s’hi refereix com al pas necessari i urgent cap a la maduresa de la cultura i l’ètica democràtiques o, dit altrament, cap a la regeneració primer i perfeccionament després de tot el sistema. I, en aquest paquet de grans objectius, la imperiosa obligació de repensar el marc autonòmic en clau regional i/o nacional tota una altra que l’espanyola. El fet és que aquesta transició ja fa dies que està en marxa, sobretot des de la legislatura d’Aznar, i, més concretament, des de la trabucada, decapitació i esquarterament del Pla Ibarretxe. Amargament t’adones que aquest salt que s’està produint en la història d’Espanya no reflecteix res més que una repetició dels esquemes bipolars amb què s’ha afaiçonat tradicionalment des de la restauració borbònica.

Per als uns, la segona transició consisteix a fer passos enrere i retornar a l’Origen preconcebut i ahistòric, és a dir a l’edat lítica anterior a la primera transició; i per als altres, a saltar el marc constitucional i qualsevol tanca o prejudici. Per als uns, la segona transició vol dir fer un viatge en el passat, el monolitisme unitarista jeràrquic, i per als altres, un ajustar-se al pas avançat de la societat que progressa tot creant nous ordres socials, nous paradigmes de pensament, reformula models morals i ètics i en l’emblema de la seua bandera figuren els mots llibertat, equitat i cultura. Ben mirat, l’única revolució, en el sentit modern del terme, que s’ha produït a l’Estat espanyol es va intentar en la darrera República i fou un fracàs descomunal. Es convertí en una sagnant guerra civil i en una repressió obsessiva, paranoide, horrorosa. I en una destil·lació permanent, constant, diària, de fastigosos tics feixistiodes. Sembla com si estiguéssim lligats a una roda atemporal en què si alguna vegada ha saltat la cadena de l’engranatge ha estat per atzar o per pura temeritat. Què és el determinisme? Espanya!

PSOE-PSC

El PSOE no és independentista. Tampoc és el referent de l’obrerisme, si aquest existeix com a tal. En canvi, és tant o més espanyolista que el PP, encara que, paradoxalment, cregui en l’estat de les autonomies, sobretot en l’Andalusa, i estigui empoderat, almenys intel·lectualment, d’una utopia anomenada federalisme. Per les causes que sigui, fa dies que està en hores baixes, les passa molt magres a l’oposició, el seu líder no sap com compondre-se-les davant la llopada que espera cruspir-se’l així que s’obri el meló de primàries, i té un ull de poll, dit PSC, que l’incomoda tant o més que Rosa Díaz o IU de Cayo Lara. Sobretot després que el PSC hagi plantejat que té un problema a Catalunya davant el repte de l’exercici del dret a decidir i que en tindrà un de colossal en el marc d’una Catalunya futura. Principalment, doncs, quan li planteja al PSOE que si no es renovava ja no li aportarà els diputats d’or al parlament madrileny que tant de valor tenien en el passat, i que el seu enfonsament progressiu en les eleccions autonòmiques arrossegarà indefectiblement el PSOE a l’ostracisme més tenebrós i anorèctic. És justament aleshores que el PSOE més ranci, més caspós, va i es planteja, molt seriosament ara, d’enviar el PSC a pastar fang i obrir delegació pròpia a Catalunya.

Si diem que el PP d’Espanya no entén res de Catalunya ni entén la pròpia Sànchez Camacho, la lideressa que més ha fet pel PP en tota la seua història, el PSOE encara menys. S’ha de ser molt cec per no veure que la direcció actual del PSC és la més psoista que mai hagi pogut tenir el PSOE. Sí, molt més que quan el liderava el molt honorable Montilla. Però no hi ha pitjor cec que aquell que no hi vol veure. El més fastigós de tot plegat, és que per evitar abismes i complicitats en els xocs de trens i derives imprevisibles, els socialistes s’inventen caramelets com una reforma federal de la Constitució, que no es farà mai i si es fes seria precisament per acabar amb l’autonomisme, reforçar l’estat central, la unitat de mercat, de pensament i de comportament. Llàstima que el socialisme s’acabi tan malament! Quina llàstima que el senyor Obiols clami en el desert del socialisme català o del socialisme espanyol! Quina pena que el socialisme dels socialistes oficials no hagi sabut palpar el canvi dels temps, de les persones, del món! I no és cap ironia, amics meus.