LLIBRES

Hi ha creus de sant Jordi merescudíssimes, com la que s’ha atorgat a Lluís Pagès, l’editor de Milenio i Pagès. Com hi ha diades, com la d’avui, que mereixerien ser el pa de cada dia. Sí, un pa espiritual, cultural, el que ens proporciona la lectura, els llibres, l’art, la bellesa, la intel·ligència, el sentit crític, una mínima civilitat, uns valors essencials. Si no fos pels llibres no hi hauria llibertat. Si no fos pels llibres no hauríem sabut mai res més que els que hauria volgut que sabéssim el sàtrapa o el dictador. Si no fos pels llibres que han traspassat tota mena de censures i de cremes i de prohibicions no hauríem sabut res de l’altra cara del progrés, de la cara oculta del poder, de la veu dels qui són dellà de nosaltres mateixos i de les còmodes maneres de veure el món. Si no fos pels escriptors, els editors, els llibreters, els impressors, els distribuïdors, i ara pel núvol insondable d’internet, no hauríem tingut l’oportunitat de ser, encara, persones. Si no fos pels testimonis personals de la història que contenen els llibres, per la memòria que condensen els llibres, no hauríem sabut fins a quin punt som capaços d’amar, d’odiar i exterminar. Si, d’acord, si no fos per la fotografia, el cinema, el periodisme, la pintura o els diccionaris.

I sant Jordi, el patró més compartit del món. L’heroi dels més grans ideals d’amor i de generositat i símbol contra tota tirania. L’únic que em sap greu de la llegenda és que matés un drac. Com pot entendre-ho un nen lleidatà, quan veu desfilar, per la festa major, el Marraco tan simpàtic i juganer? Enguany, ja tocaria, quan ja fa anys que els catalans i tothom del món convivim tan normalment amb tants xinesos, que aprofitéssim la seua saviesa i restituíssim el drac al lloc d’honor que es mereix en aquella cultura molt més mil·lenària que la nostra. Com pot ser el drac un símbol del mal, del dimoni, aquell que representa el domini dels quatre elements: l’aigua, el foc, la terra i l’aire, l’essència de la vida? Quin goig no fan els dracs i les víbries, les femelles dels dracs, i altres animals fantàstics en el nostre bestiari tradicional, en els correfocs, fogueres i diables! Ja m’heu entès. Ara, a comprar llibres, roses, a llegir-los i a estimar sense defallir, perquè tenim poc temps per fer que els tres milions de catalans que no llegeixen ni un llibre a l’any, ho facin ja!

QUIN FULL DE RUTA?

És possible que el més important de la sessió del dia vuit al Congrés s’hagi traduït en el contingut de la conversa que l’endemà varen mantenir Duran i Rubalcaba. Suposem que per tractar una via de sortida al que pot esdevenir-se un carreró sense sortida legal a la voluntat majoritària de consulta. Si és el cas que la voluntat dels vuitanta per cent de catalans en edat de votar no s’ha desinflat, cal preparar alguna compensació seriosa al no que vindrà a la llei de consultes del Parlament i al nos que seguiran a tota la resta que es pretengui de fer. Tant si són unes eleccions en clau plebiscitària, en què Unió pot despenjar-se de CDC, com si és una declaració unilateral d’independència, a la qual només se sumarien ERC i la CUP (sempre que aquesta formació es presentés a les properes eleccions i obtingués representació). Igual que no votem mai, els catalans, com un sol poble, tampoc serem tan audaços per reeditar un front popular que porti com a consigna la independència. L’únic que pot preocupar Duran i Rubalcaba és que, davant qualsevol període d’eleccions, ja siguin les europees, ja siguin les municipals o les catalanes i espanyoles, algú amb un cert pes social mantingui la tensió i obligui la política a moure fitxa, a fer concessions. Sobretot, per mantenir quotes de poder polític i consegüentment per poder aconduir el tema català entre els límits estrictes de la política.

Perquè aquest és el nucli de la qüestió: que les reivindicacions nacionalistes no superin la tanca del joc polític. Perquè el temor de Duran i Rubalcaba, i d’altres líders, és que l’ANC, i totes les organitzacions socials i ciutadanes favorables a la independència, no acabin substituint literalment la política, i la tensin tant, que l’acabin fent impracticable. La qual cosa, evidentment, sempre afavoriria la dreta, el PP i, encara més, tots els seus extrems. La qüestió hamletiana és com evitar l’atzucac, la frustració i, de retop, vés a saber quina mena de revolta. Ara ja ho sap tothom el que vol una majoria de catalans. Però el món només observa. Alguns inquiets, no fos cas que se’ls despertés el monstre que contenen, d’altres flegmàticament i encara alguns amb indiferència. Ningú, però, no mourà un dit per la causa catalana. A fe de món que, per mantenir la flama, caldrà molta fe, perseverança, intel·ligència i encara més imaginació i sort.

AUTOESTIMA

Llegíem l’altre dia que s’està pensant de dedicar un carrer, a la ciutat de Lleida, a Adolfo Suárez. Mentre uns altres estàvem pensant que ja fóra hora que la Paeria dediqués una de les avingudes més singulars de la ciutat al metge i poeta Màrius Torres. I unes altres a Miquel Ferrer i Garcés, a Frederic Reñé i Viladot, a Enric Arderiu i Valls, a Joan Bergós i Dejuan, a Manuel Gaya i Tomàs, a Joan llorens i Fàbregas, a Agustí Prim i Tarragó, a Josep Wherlea Rafael Gras de Esteva, a Salvador Revés i Font, a Mn. Bonaventura Pelegrí i Torné, a Manuel Herrera i Ges, a Baldomer Gili i Roig, a Francesc Vidal i Codina, a Romà Sol i Mestre, Miquel Murillo i Roure, a Salvador Roca i Lletjós, a Ramon Xuriguera, a Enric Crous, i posats a fer, amb tota la generositat del món, entre altres, a Maria Rúbies i a Josep Vallverdú. I si algun d’aquests ja té carrer, deu-li un passatge! Ja ho sabem que no hi ha tanta avinguda a Lleida per a tanta gent que se la mereix. Calia ser, però, tan generós amb els rius,amb les valls, amb les comarques, amb les latituds o els planetes? Diguem-ho clar, Lleida i les diferents corporacions que han governat la Paeria, han estat molt poc sensibles a la gent que ens ha alimentat l’ànima de la ciutat.

Llàstima que va durar tan poc la Mancomunitat, de la qual celebrem el centenari de la seua creació! I que el sentit de civilitat quan tot just començava d’arrelar a finals dels anys vint, l’arrasés una guerra civil horrorosa. El que no té nom és que, des que hom ha tingut manera de conèixer la nostra història, no s’hagi reparat la memòria de la gent que varen bastir els ideals del que hauríem de ser. Ja és ben cert, que qui no coneix no pot estimar. Que qui no pot estimar no pot donar res. Només cal comparar-nos amb les ciutats similars de Catalunya o amb les més petites o amb els pobles veïns, on els carrers i les places duen els noms dels seus mestres d’escola, dels seus historiadors, dels seus pintors, dels seus poetes, dels seus científics, cantants o empresaris modèlics i del capellà que va desenterrar la història primitiva de l’indret. L’orgull de sentir-se d’algun lloc passa, també, per veure’s reflectit en el nom del teus carrers. Per saber que som hereus, també, de gent sàvia, emprenedora, magnànima, amb visió de futur, respectuosa amb el passat positiu, exemplaritzant. Què és, si no, l’autoestima?

LES DADES

Malgrat tot, l’economia catalana, segons les xifres, torna a arrencar. Catalunya torna a ser el principal motor d’Espanya i del seu tímid creixement en termes absoluts. Malgrat la incertesa política, malgrat l’adveniment d’un xoc de trens institucional i a pesar de l’agror dels missatges que ens envien caverna mediàtica, govern central i alguns pallussos catalans que s’autoodien tant que no els estimen ni els castellans. Aquí exportem més que cap altra autonomia, som la segona regió europea on aterra més inversió estrangera (3.500 milions d’euros) i aquí és on està creixent més el PIB d’Espanya. L’efecte Margallo més aviat sembla el d’un bumerang. Però aquesta revifada catalana em fa témer que també vulgui dir, en el pensament “mesetari”, que haguem d’assumir més responsabilitat en qüestions tan importants com l’atur descomunal o l’endeutament de l’Estat. A veure si, a part de resoldre els nostres problemes i limitacions, ara haurem d’assumir tot el ridícul d’una Espanya que és la campiona d’Europa en pobresa infantil només superada per Romania. Haurem de responsabilitzar-nos que Espanya sigui dels països del món amb menys transparència institucional al costat de Corea del Nord o que sigui l’Estat amb la corrupció més generalitzada de tota Europa.

Ja fóra el súmmum que una Catalunya rescatada per la magnanimitat del senyor Montoro, hagués d’assumir, quan ens estem desvetllant, la redempció de l’Estat. D’un estat, sigui dit de passada, de pura pandereta i gent tan múrria que no solament ens ha vingut extraient la sang i el fetge per la boca, sinó que, ara, ens vol fer pagar dues vegades les magnífiques autopistes madrilenyes i demà, ja ho veuran, tots els nyaps de vies d’AVE que no van enlloc, aeroports perquè hi patinin els néts dels megalòmans i auditoris, sales polivalents i de congressos i ciutats de l’alegria. És que algú té algun dubte de per què Espanya no vol sentir a parlar ni en broma de la independència de Catalunya? Quan la filosofia “hidalga” ha estat que “inventen ellos” i perquè a ells només els caldria parar la mà, que els ha donat un resultat fenomenal, ¿com és que són tan enzes de preocupar-se per fer lleis d’harmonització de mercat, d’horaris comercials, de representació estrangera o d’anihilació del català Si els hem de treure les castanyes del foc, el mínim que demanem és poder-ho fer a la nostra manera.

NO SE’LS MEREIX NINGÚ

Ara, amb els anys, si m’emprenya alguna cosa és el discurs dels qui sense cap responsabilitat de govern ni compromís de cap més mena que el de ser la veu de l’amo que l’ha col·locat en una llista electoral i ha tingut la sort d’esdevenir un funcionari durant un mandat electoral, té la pocavergonya de criticar sistemàticament qualsevol iniciativa de l’executiu i no aportar mai dels mais cap alternativa ni proposar cap solució raonable i factible. Ara, si em molesta alguna cosa, i abans també, és la gent deshonesta, els hipòcrites, els caragirats, els llepaculs i els arribistes. Molt més que no pas els egòlatres, els vividors, els insensats i irresponsables. Detesto vivament, doncs, els qui trenquen un pacte de cavallers, els servilistes, els qui tiren la pedra i amaguen la mà, els mistificadors o confusionaris i, òbviament, els qui callen perquè han de parar la mà. I sí, amb el anys, he après que els orats, els friquis, els carrinclons, els barbers, els dependents de comerç de tota la vida, els llibreters i els mecànics solen encertar-la sempre. I m’avorreixen els qui parlen per parlar i, més encara, em fastiguegen, els qui sempre ens han de dir en què consisteix el bé i el mal o ens han d’ensenyar a cuinar les sopes de farigola.

I no suporto aquells que, perquè un aspecte d’una determinada política sectorial no funciona i els ateny personalment, desqualifiquen la totalitat. Quan algú es queixa alegrement, vull dir genèricament, que la sanitat no funciona, la cultura està en crisi o la política agrària va a la deriva, és com si, perquè hom ha entrapussat en un esglaó, digués que tota l’escala és una merda. Amb el pas del temps, s’aprèn que al capdavall, perquè no queda bé parlar-ne des del principi, no és educat ni políticament correcte, tot comença i acaba en un pressupost i en la malaltia de l’ambició personal. És clar que hi ha excepcions. I molt honorables. I molt èpiques i molt heroiques. Com en tot a la vida. La llàstima és que duren poc i serveixen d’exemple malauradament només (o encara) en l’època de la vida en què es té el cap ple de pardals. La llàstima és la ignorància, de vegades la bona fe, i la desgràcia ser un il·lús. Deixin que els confessi que no crec en la perfecció, almenys ací a la terra, i que tinc molt poca fe en l’excel·lència. En tot cas, vostè, hi posa els exemples que més li plaguin.

AFERS EXTERIORS

Ens sorprèn que la qüestió catalana sigui tractada amb tanta dedicació i entusiasme pel titular d’Exteriors del govern espanyol. Tant és així que es molt fàcil deduir que l’estat espanyol ho està gestionant com si per majoria ja haguéssim votat i decidit la secessió. Fins i tot el fet que la setmana passada el ministre Margallo s’oferís a explicar el cost de la independència catalana al Parlament és com si l’ambaixador espanyol li vingués a dir a l’ambaixador català que vol parlar de les condicions de l’acord de repartiment de béns i de rendes que han de constar en el tractat de separació. No ho sé, però els moviments i memoràndums del ministre encarregat de parar-nos els peus amb condemnes siderals i ruïnes còsmiques, les ja anomenades “margallades”, fan l’efecte com si Madrid tingués més pressa que nosaltres a tancar la qüestió. I sobretot poder dir, per a la història, que ja ens van avisar del pa que s’hi coïa i no ens queixéssim pas que no ens farien cap caritat. De vegades penso que els funcionaris que han de redactar aquests papers de la por del ministre en deuen estar fins als dallonses. A no ser que els escriguin els de la FAES o d’alguna empresa creada per a l’ocasió. O, vés a saber, per alguns catedràtics aspirants a membres del tribunal constitucional.

Tot llegint la formidable novel·la Els ambaixadors d’Albert Villaró se m’acudia pensar si ja tenim programada una escola consular per a quan haguem d’obrir representacions estrangeres pel món. D’agents culturals i comercials ja en tenim molts d’entrenats, però d’allò que se’n diu autèntics ambaixadors, com ho ha estat, per exemple, el senyor Bardolet de la Seu d’Urgell, anem bastant justos. El nostre cos consular hauria de ser un dels més exquisits del món. Ocupar les primeres ambaixades que és molt probable que fossin les d’Israel, els EUA i el Vaticà, no és qualsevol cosa. Hauríem d’exportar el millor ADN de què disposem. Sobretot, també, perquè, quan toqués d’enviar-hi plenipotenciaris a l’Espanya rabiosa, caldria haver desenvolupat una murrieria, sagacitat i un aplom, un sentit del deure i una valentia, similars als del Mossèn Farràs de la novel·la de Villaró. I, més principalment perquè caldria avortar, molt probablement, els plans de fabricar la bomba atòmica que el dia menys pensat hauria d’acabar, d’una vegada per totes, amb la ruqueria catalana.

ALTRES QÜESTIONS

Com que la societat civil organitzada a favor de la consulta i de la independència fa alguns dies que no protagonitza notícies, tampoc sentim la senyora Camacho ni el senyor Navarro. Una mica de treva va bé a tothom, sobretot després que totes les parts ja han exposat els seus arguments a favor en contra i s’han decantat cap a un costat o l’altre o han tirat pel mig intel·lectuals, juristes, economistes, empresaris, catedràtics de totes les disciplines hagudes i per haver, franctiradors professionals i estrelles de l’espectacle i de l’esport. Per cert, mai hauríem pensat que hi hagués tant catedràtic a Espanya i a Catalunya. Sembla com aquell exèrcit d’abans, en què hi havia més oficials i caps que tropa. Doncs, bé, en aquest intermedi, algú aprofita per organitzar-se per al dia després. Es diu que aquesta crisi política catalonoespanyola durà a una redefinició dels espais polítics, de les ofertes partidistes i modulacions ideològiques noves i el cert és que en comencem a tenir alguns exemples. ERC és la formació més activa en aquest sentit. Pesca entre els confosos socialistes, pescarà entre totes les marques blanques independents i a l’olla de CiU si grinyola més del compte el matrimoni entre CDC i UDC.

A veure, si segons que sembla a les enquestes, ERC s’ha de fer càrrec de conduir el timó del país després de la consulta, s’ha d’espavilar a sumar tant que pugui. Si ERC es mou estratègicament, segur que té decidit, igual que el president Mas, el moment en què haurà de fer-hi front des del govern. Sobretot perquè caldrà sumar decisions de pes, de molt de pes i molta, moltíssima, responsabilitat. No serà fàcil gestionar, en cada cas, ni l’eufòria ni la frustració. De la mateixa manera, en aquest entretemps, també observem amb claredat per on es poden perdre majories pel dret a decidir i per a l’Estat propi. Quan els catalans ens hem de pronunciar al mateix temps, simultàniament, per l’alliberament nacional i de classe, ens atomitzem infinitament. Quan hem de prioritzar una cosa o l’altra, ens multipliquem exponencialment. Quan cadascú lluita per posa davant de la marxa el seu penó, el seu guru, el seu catedràtic, el seu filòsof o el seu Marx o Keines particular estem perduts. Perduts i desorientats, com hem estat anys i panys, per no saber fer les coses una darrera de l’altra, una com a conseqüència de l’altra.

LATÈNCIES

Quan escric això, la península de Crimea està a punt de tornar a esdevenir una república més de la federació Rússia. Ucraïna haurà perdut un territori autònom, tan gran com Sicilia, i des d’on, concretament a Ialta, els mandataris, Churchill, Roosevelt i Stalin, guanyadors de la segona guerra mundial, es repartiren, el 1945, el món. Un dia o altre havia de passar. El que està latent, el que bull ocultament, el que no s’ha acabat de resoldre mai, hi ha un dia que explota. I aleshores o bé retornes a uns orígens que poden ser tan problemàtics com els que està vivint avui mateix, (recordem la Guerra de Crimea, de 1854 al 1856, entre russos i una coalició de britànics, francesos, turcs i piamontesos), o bé reconvertir-te en el que fou el vell regne de Gotnia. Crimea durant un mil·lenni llarg fou envaïda per totes les tribus euroasiàtiques hagudes i per haver. Al port de l’heroica Sebastòpol, la ciutat autònoma dins la península autònoma de Crimea de la república d’Ucraïna, que al seu dia va patir l’extermini de pràcticament tots els seus habitants per les tropes nazis, Rússia hi té una base naval militar. Ja està tot dit, oi? I no hem parlat dels tàrtars, més de 250.000, que viuen a Crimea, i més de 150.000 que són a l’exili. Ja els estima Putin?

L’Europa dels grans Estats, França, Alemanya, la Gran Bretanya, Itàlia, Espanya, tremola. L’OTAN es pixa a les calces. I els qui ho han d’arreglar tot, els nord-americans, no estan per treure’ns les castanyes del foc una vegada més, sobretot en un indret on saben que posis com t’hi posis no ho arreglaràs mai, no en trauràs l’aigua clara i cap benefici. Al capdavall els turcs són els seus aliats i del mar Negre no en surt ningú si tapes els estrets de Bòsfor i Dardanels. Els catalans no som ni tàrtars ni Crimea ni res que s’hi assembli, però formem part del tauler dels problemes latents de la vella Europa, feta i refeta a base de patacades, multitud de guerres amb milions de morts, i amb una incapacitat absoluta per prevenir trencadisses sempre anunciades. Ni França ni la Gran Bretanya ni Espanya ni Itàlia han aconseguit mai galvanitzar, fusionar, en un sol home, en una sola dona, la multitud d’identitats nacionals diverses que integra cada un d’aquests i altres Estats. Sense catalans ni escocesos ni flamencs ni corsos ni bascos ni bretons ni turcs, etc., no hi haurà mai unió europea.

GENEALOGIA DE L’ABSURD

És cert que la realitat supera la ficció. Però també és veritat que la major part dels monstres i dels absurds que crea la ficció, es troben en l’exercici de la política. En la mesura que és una activitat pública on es posa en evidència el grau de coneixements, d’habilitats, de capacitats i de personalitat, de geni, de talent o d’enginy, si no es té un cert domini de la prudència, de la mesura, si no s’és prou sensat i equilibrat de caràcter, el polític, com els personatges de l’escena teatral, tant pot esdevenir l’individu més ridícul i nefast del món com un mirall de virtuts. El més absurd. El més contradictori, el més mentider, el més energumènic, el més esperpèntic. El més delirant dictador o el més pelacanyes del món. L’espectacle polític del grotesc, de l’absurd, de l’oradura delirant, de l’inaudit, des que es debat el procés consultiu i secessionista català, ha pres una dimensió estratosfèrica. Veure com s’alineaven a les Corts, dijous passat, els vots del PP, del PSOE, del PSC amb els de la sulfurosa Rosa Díez, fa venir nàusees. Sobretot, si hom encara té una mínima consciència del que està bé i del que no ho està. O si és conscient, encara, del que és coherent i del que és contradictori i absurd.

Ara, per espectacle vergonyós, esfereïdor, el de l’exhibició pornogràfica de la més absoluta ignorància. Quan algun polític, contestant el nacionalisme català, declara que la nació espanyola és de les més antigues d’Europa (el qui afirma que ho és del món, se l’hauria d’internar directament, sense pal·litius), el ministeri d’educació, d’ofici, prèvia audiència és clar, li hauria d’anul·lar tots els títols escolars que hagués pogut obtenir al llarg de la seua vida. Inhabilitar-lo fins que no hagués tornat a escola i hagués aprovat l’examen d’història corresponent. De ben segur, posat que alguns d’aquests bocamolls els va la cosa predemocràtica, l’hauríem hagut de castigar de cara a la paret amb unes orelles de ruc, de braços en creu i llibres d’història a les mans. Saber més o menys història de Catalunya pot dispensar-se callant i, en tot cas, escoltant i aprenent. Però fer ostentació de la ignorància més supina davant milions de persones que han suat la cansalada per aconseguir un títol de batxillerat responent correctament a les preguntes de l’examen sobre la corona catalanoaragonesa, és de pocavergonyes.

HAURIA ESTAT SENZILL

Ho va dir algú amb una rara lúcidesa: si, en el seu moment, perspicaçment, el govern de Madrid s’hagués avingut al pacte fiscal i a blindar llengua i cultura, la majoria de catalans, ara ja estarien contents. El que ha passat, en canvi, és tot el contrari. No solament perdem un llençol a cada legislatura espanyola sinó que es reactiven amb més virulència tots els mecanismes contra la llengua i les quatre competències estatutàries. És com si l’animadversió fos tan estructural com el mateix formigó de l’Estat. Diuen els especialistes que una de les conseqüències més importants de la Guerra dels Segadors és la malfiança que s’establí entre la Generalitat i el Consell de Cent i la cort de Madrid. Els catalans varen ser enganyats miserablement, i així ho han estat en tots els tractats i constitucions des d’aleshores. Resulta que cada vegada que s’ha trencat el pacte, Catalunya més o menys ha sabut reaccionar, encara que n’hagi sortit tant o més escaldada que abans. Nogensmenys, cal recordar que, encara que en la desesperació, Catalunya ha proclamat unilateralment la independència almenys en cinc ocasions. La primera precisament el 1641 en la guerra dels Segadors pel president Pau Claris, i la darrera el 1934 per Lluís Companys. Com també és veritat que la primera durà una setmana i l’Estat Català del president Companys, unes hores, encara que llargues.

Doncs, ha passat sempre el mateix. Arriba un moment en què la majoria de la ciutadania catalana n’està farta de ser cornuda i a sobre pagar el beure, que traduït vol dir que a més de ser la víctima, et toca pagar les culpes. Doncs, com que las sagacitat i la perspicàcia no ha estat mai el costat fort dels governants estatals, ara hi tornem a ser. I podria ocórrer que hi hagués un sisè intent. És curiós, però en el fons del fons el patriotisme català, com la majoria de nacionalismes, està fet més d’interessos materials que no pas de sentiments o d’imaginaris i intangibles. Hagués costat poc, després que totes les instàncies democràtiques l’avalaven, que l’Estatut de 2010 hagués sortit airós del Constitucional. Si jo fos un dels ponents d’aquell Organisme que va votar en contra, avui no sabria on amagar-me i demanaria que el meu nom fos esborrat de per vida de qualsevol registre. Mira que haver de passar a la història com un causant necessari de la secessió catalana!