COMISSIÓ D’INVESTIGACIÓ

El PP, i ICV, ERC, etc., és a dir tots els grups del Parlament, menys CiU, han sol·licitat una Comissió d’investigació sobre el cas Pujol i el frau fiscal. Com que el senyor Pujol ha proposat una data diferent que la que pretenien alguns grups parlamentaris, aquests s’han enfadat perquè ho han considerat una prepotència, no ho sé, una fanfarroneria de l’expresident, i han dit ah sí?, doncs ara sabràs el pa que s’hi dóna! Els ho diré ben clar: aquesta petició de comissió, em sona, ras i curt, a pura vendetta. D’una banda, es tracta d’una revenja psicològica, com si es tractés de fer pagar una penitència expiatòria pel mal emocional, sentimental que va causar la seua confessió de frau fiscal, i molt més les notícies que se’n deriven cada dia. Però, d’una altra, la comissió d’investigació el que pretén és que esdevingui tot un retiment de comptes dels 24 anys de govern de CiU, evidentment presidits per Jordi Pujol, per la sospita de corrupció generalitzada i més coses. Ah, i no menys important, per a alguns parlamentaris i algunes parlamentàries, la petició de comissió ha estat com una buidada de bilis i un alliberar la ràbia que aquests havien congriat des de sempre contra Pujol, la seua família, el pujolisme, la burgesia catalana, i tot el que fes i faci ferum convergent. Oh yeah!

¿Sadollar la set de revenja, esdevenir adalil de la moral, passar comptes, dessagnar CiU, denunciar un suposat finançament irregular del partit i senyalar els culpables? O tot forma part d’una estratègia electoral, una performance per a captar vots i fidelitzar els que se’n puguin anar, en unes properes eleccions, a Podem, Guanyem o UPyD? Què més pretenen els signants de la demanda? Posats a destapar corrupcions, fraus, estafes i trampes de tota mena, per què no mostren els peticionaris de la comissió el mateix zel contra la líder del PP a Catalunya, contra Rajoy, contra Montoro, i contra tot aquell que apareix a les llistes del pres Bárcenas? La Comissió d’Investigació no farà res més que posar la primera al ventilador de la femta, marejar la perdiu i oferir un espectacle lamentable, com sempre ha passat malauradament en aquesta mena de comissions. I mentre això passa i se n’ocupen sortosament els jutges, l’ambaixada espanyola a Holanda prohibeix una presentació a Utrecht del llibre Victus d’Albert Sánchez Piñol! Demencial!

Consells per a ben llegir i escriure (en temps de l’smartphone)

Educació dels sentits, de la sensibilitat: aprendre a fer anar els cinc sentits: tocar, olorar, gustar, sentir, veure. De sentir a retenir sensacions. Posar mots al que veiem, sentim, oïm, toquem, degustem. Posar adjectius al que veiem, sentim, oïm, toquem, gustem.

Educació de l’atenció. (Selecció de les informacions més rellevants per a un objectiu). De mirar a observar i interioritzar imatges. Concentració i introspecció.

Educació de la memòria: de curt i llarg termini. Exercitar-la (Recitació, aforismes, acudits...).

Educació teatral, musical, ritme, dansa: representar, imitar, gesticular. De parlar a expressar sentiments i emocions: tonalitats, entonacions, ritmes, eufòria, tristesa, indiferència, temor, vehemència, ira, ironia...

Educació de la imaginació: induir, deduir, jocs de llengua, la metàfora, l’analogia... (La retòrica). Causalitat i finalitat...

Educació de la creativitat. Degustació dels mots, aprendre a jugar amb les paraules, amb les imatges: amb sinònims, antònims, l’al·literació (paraules amb sons similars: les canyes cruixen trinxades), paronomàsia (mots que tenen sons similars i sentits diferents: visc del vesc que busco al bosc). Mesclar les tècniques de les diferents arts. Ah, els diccionaris són els amics inseparables i Google, és clar!

Educació de la construcció del discurs: organitzem, ordenem, jerarquitzem, relacionem, deduïm, sintetitzem. Coneixement dels elements culturals propis. (Mites, símbols, tradicions, història...): identitat, psicologia, antropologia.

Llegir i escriure per imitació dels bons comportaments, dels qui ho fan bé: a casa, el mestre/professor llegeixen; els amics, el poble lector, les biblioteques; imitar els escriptors/es...

Parlar com si fos escrit; escriure com si fos dit. Conèixer la variació lingüística: varietat funcional o registres (estàndard, culte, literari, vulgar, col·loquial. I varietat dialectal (geogràfica, social o argot, històrica). Tema/canal/formalitat/propòsit-intencionalitat...

Educació del gust: els propis models, els propis herois, les pròpies metes i objectius... Del gust a la tria, a saber seleccionar... Cerca de l’estil propi.

GUERRES DE TOTA MENA

Rajoy, després de la passejada amb Merkel pel un trosset de camí de Santiago, no només ha repetit que no es pot fer el referèndum, perquè és il·legal, sinó que ho reblat, envalentit per l’abraçada amb la teutona, amb que no es farà i que és un “disparate”. L’inefable periodista Luís Maria Ansón diu que Rajoy ja té a punt un dossier tan descomunal per desprestigiar el president Mas que riu-te’n del cas Pujol. Es tracta de decapitar líders i mites i fer por, tanta por que paralitzi la gent a casa el dia 9 de novembre. Els catalans que som tan donats a mitificar, que tenim un fons més romàntic que res, per pura necessitat que consti, si ens tallen el cap d’algun dels nostres mites podem agafar una depressió de cavall, de què no ens refem com a mínim durant una generació. I quan volem ser més pràctics que idealistes aleshores som tan poc catalans que ens convertim en uns simples espanyols, però tan pedants i jactanciosos que creiem que si Espanya no l’arreglem nosaltres, no la pot arreglar ningú. Per bé que el conseller Homs hagi dit que s’ha acabat el temps de les especulacions, potser és l’hora de repassar alguns conceptes de l’art de la guerra per afinar en l’estratègia de com hem de trampejar el diluvi que encara ens ha de caure a sobre.

Es conserva de fa 2500 anys un llibret titulat L’art de la guerra del general Sun Tzu, del qual, igual que feren grans generals, convé que refresquem, un cop més, algunes lliçons, començant per interioritzar que la millor victòria és la que consisteix a vèncer sense haver de combatre, i que aquesta, segons Tzu, és la distinció entre l’home prudent i l’ignorant. Com podem comprovar quotidianament l’art de la guerra es basa en l’engany. D’aquí que, conclou el general xinès, si coneixes els altres i a tu mateix, ni en cent batalles correràs perill; si no coneixes els altres, però et coneixes a tu mateix, perdràs una batalla i en guanyaràs una altra; però, si no coneixes els altres ni a tu mateix, correràs perill en cada batalla. Si més no, hi ha un aspecte d’aquesta guerra que s’està lliurant amb el govern central que fins ara s’ha fet prou bé i que ha consistit precisament a cansar l’enemic mantenint-lo ocupat i no deixant-lo respirar. Això es deu, segons Tzu, al fet que fins aquí ens hem mantingut units, hem estat un poble pròsper, harmoniós i la mitjana ha viscut ordenament.

ALLÀ ON ÈREM O PITJOR

Aviat, alguns tornarem a començar. D’altres no començaran ni acabaran mai. N’hi haurà molts a qui s’acabaran les oportunitats quan pleguin les terrasses d’estiu i les platges quedin desertes. I uns pocs, els qui no es jubilen mai perquè no els ha calgut doblegar mai l’esquena, continuaran fent vacances tot l’any. Tornarem a parlar, possiblement amb més intensitat, del que vàrem deixar en punts suspensius i esgotats el mes de juliol: consulta, xoc de trens, nova fiscalitat, l’IBI impossible de Lleida, dels milions de refugiats per culpa de la violència mundial, de l’explotació infantil, de la desaparició de la classe mitjana, de la consolidació d’alternatives politiques als partits clàssics, de les eleccions municipals i la desaparició de les majories absolutes, del nou rei i la reina i els seus primers simbòlics viatges, de la lentitud de la justícia i, segurament, de si el Barça de Luís Enrique començarà un nou cicle en l’era dels nous cicles en tot i per a tot. El PSOE i la sucursal catalana tornaran a reivindicar-se com la raó moral social. Igual que els liberals. I la dreta, com sempre, s’erigirà en la reina de la raó econòmica. Gruarem perquè el miratge de la independència sembli al més real que mai. I el mur de la unitat dels partits que volen votar i més coses no s’esquerdi per res.

Però resultarà que no ens trobarem allà on érem, sinó que haurem caigut una mica més avall en l’abisme de la crisi. I els profetes i els oracles anunciaran que el 2015 serà encara pitjor per a la majoria dels treballadors. Els Jocs de mans de la nova fiscalitat, els sis mil milions que, diuen, deixarà d’ingressar el govern central, d’on sortiran, si en fa falta una milionada horrorosa per complir amb el nivell de dèficit? Preparem-nos, perquè s’aveïnen eleccions municipals, generals i autonòmiques, tant se val l’ordre. I això voldrà dir tornar a empassar-nos pacientment la teoria de com es fa la quadratura del cercle, el miracle de la multiplicació dels pans i els peixos i els duros a quatre pessetes. ¿Tindrem la sort de compensar-ho amb l’inici dels processos judicials del cas Nóos, Gürtel, Bárcenas, etc.? Veurem desfilar cap a la presó els centenars d’imputats que s’han rifat de tots nosaltres descaradament, de la seua tan estimada Espanya i de la mare que l’ha parida? Veuran els nostres ulls com s’esdevé la segona transició?

AQUESTA LLEIDA PROVINCIANA

Suposo que recorden aquella campanya comercial, en els inicis del concepte de la venda de proximitat, que deia: “al barri hi ha de tot”. Si eres d’un barri perifèric, aquest eslògan et feia mitigar el sentiment de viure en un barri de segona i t’infonia, en certa manera, una determinada autoestima i t’encomanava una espècie de sentiment d’igualtat amb els més ben dotats de tot, que sempre són arreu del món els barris alts i els del centre històric, quan, sobretot, aquest ha estat restaurat, preservat i dotat de les botigues més exclusives. Doncs bé, malgrat aquest sentiment inicial, t’acabaves enganyant, perquè no solament no hi havia de tot, sinó que el que el s’hi venia era, com el barri, normalment de segona categoria, llevat, potser, del forn, la verduleria i la bodega. Un dia, però, decideixes que cal fer el regal exclusiu, encara que sigui una vegada a l’any. T’adreces, és clar, a les zones comercials per excel·lència i entres ací i allà, remenes, preguntes, i ves per on o ja no en queda o no n’han tingut mai. T’emportaries la mateixa decepció que al barri perifèric, només que al rovell de l’ou del comerç pots tenir la sort que una dependenta amable et faci el favor de demanar-te allò tan “especial”. I que la camisa de seda arribi a temps per a les noces.

Però, i si el que vols és menjar-te un simple, però inigualable, gelat de la Jijonenca? Aquests fabricants valencians que durant tants anys varen educar el paladar dels lleidatans amb els seus granissats, les orxates insuperables, o els torrons per les festes de Nadal? Què ens ha passat a la ciutat de Lleida que ens haguem deixat perdre la Jijonenca? I no em responguin amb el que ja sabem que passa habitualment amb els comerços. La franquícia és molt cara? Tenint com tenim els Glas, algú podria dir-nos, quina falta et fan els de la Jijonenca? El fet és que no es tracta de desmerèixer ningú. La Taronja Tropical del senyor Josep Maria Casañé és una de les delicatessen més preuades del món de la geladeria internacional. Els italians, els amos del producte, l’envegen qui-sap-lo! Però el de menta, el d’stratachela, el de rom amb panses de la Jijonenca, qui és capaç d’igualar-los? No s’hi val que a Lleida puguem muntar informàticament el laboratori més sofisticat dels millors productors de xips per a drons i que no puguem llepar un cucurutxo de la Jijonenca!

MAR I MUNTANYA

De Lleida al mar, per Tarragona, hi ha encara no cent quilòmetres. Per pujar al Pirineu, entre 130 i 160. Per anar a Vielha està projectada una autovia, de la qual s’han executat uns trams. Per sortir cap al mar, per exportar i importar mercaderia des del port de Tarragona, fins a Montblanc, l’autovia anomenada Costa Dorada està, tal com es diu eufemísticament quan el més calent és a l’aigüera, en estudi. Ja som a la segona meitat de la segona dècada del segle XXI i encara ho estan estudiant. En aquestes alçades de la vida viscuda ho podem entendre tot, però no comprenem pràcticament res quan ens referim al paper estratègic de la ciutat de Lleida i al territori que capitalitza. O hem tingut pocs amics manant a Madrid o els d’aquí han tingut històricament un pes molt relatiu. No vull pas dir que no s’hagi lluitat per tenir AVE, per disposar d’autovia cap a Barcelona, per posar en funcionament un aeroport. Que no s’hagin fet mil gestions perquè no es tanqués la línia de tren de Manresa o la de la Pobla. Però es pot entendre que per anar a Balaguer hi hagi dues carreteres convencionals i no una autovia? Que per anar a Saragossa encara no ho puguis fer totalment per autovia? Que una via ràpida no uneixi Tolosa de Llenguadoc, Lleida i Tarragona amb el País valencià? Per què, des de fa segles, ens hem de fer la mateixa pregunta?

Sí, el mar és més a prop de Lleida que no pas el Pirineu. I, en canvi, se’ns va acudir anomenar Lleida-Pirineus a l’estació. Que en tot cas hauria de ser Pirineu i no Pirineus. Però, tant se val, ha resultat tan ridícul com anomenar-la Lleida-Costa Daurada. Perquè, ja m’imagino el pobre madrileny despistat planificant una esquiada de cap de setmana a Vaquèira, arribar a Lleida-Pirineus en dues hores i mitja amb l’AVE, sortir de l’estació i preguntar per les pistes d’esquí. Al primer despistat mesetari li devia agafar un cobriment de cor o, ves a saber, si es va “descollonar” de riure. I ara no em vinguin amb l’argument de la província de Lleida. No havíem quedat que a Catalunya som de vegueries i no de províncies! Els milers de lleidatans que han cercat el mar sobretot de Salou i de Cambrils, que hi han fet mitja vida a les seues platges, se’ls hauria de fer un monument. Igual que als qui han optat per abraçar les muntanyes. O dos als qui encara són vius i no s’han desanimat combinant mar i muntanya.

ESTIUEJANT

Segons qui parla se li suposa principi de veracitat. Solem dir que parla ex cathedra. Se sustenta sobre reglaments, sobre definicions de diccionari, sobre autoritats canòniques, o senzillament perquè algú va dir que és infal·lible. Molts polítics tenen aquesta mateixa pretensió, però tothom sap que és vana, presumptuosa i temerària. Perquè, rumiant una mica sobre el que han dit els grans pensadors, hem arribat a entendre que la realitat objectiva –quan existeix- no és tal com es diu, ni de vegades tal com es pensa. Fins i tot, suposant que el que es diu és el que es pensa, també existeix la possibilitat de dir el que es pensa de maneres molt diferents, tant que pot semblar que es diuen realitats diferents. I el que es pensa de la realitat és tan infinitament divers com ho és la percepció que se’n té. Existeixen tantes variables que ens la fan percebre de manera diferent!. Vet aquí que som als inicis del pensament filosòfic: què és la realitat objectiva dellà del que percebem de nosaltres mateixos i en nosaltres mateixos?. Llegia que “cada pensa et canvia el biocamp electromagnètic”, tal com deia l’enginyera biomèdica Ana Maria Oliva. En positiu i en negatiu, és clar. I, en el mateix sentit, segons el filòsof i teòleg Torralba, que tot depèn de la “mirada”.

Fins ara hem convingut que el llenguatge només és una representació de la realitat. Una convenció, una forma d’anomenar les percepcions dels sentits i una manera de codificar-les. Què fa que referint-nos al que aparentment sembla el mateix, en parlem diferentment, en construïm conceptes diferents, en construïm lògiques antagòniques? Què hi tenen a veure els sentiments, les emocions, les passions, les convulsions mentals i anímiques en la referenciació de la realitat? Què hi tenen a veure les expectatives, allò d’esperar que hom digui el que tu penses que dirà? I el prejudici, el judici previ a qualsevol mètode de comprovació i de contrast, com la mateixa fórmula retòrica del diàleg?. I tanmateix convenim, multitud de nosaltres, a anomenar realitats físiques i immaterials de la mateixa manera i a creure-hi amb la mateixa convicció. Podríem viure en un estat permanent de relativisme ontològic? Sense ser capaços de saber, ni que fos mínimament, qui som nosaltres mateixos? Què passaria si el dubte metòdic no fos un esperó per al coneixement, sinó un letal paralitzador?

MODEL DE CIUTAT

L’ideal deu ser una ciutat que propiciï la felicitat. Ara, les ciutats es valoren pel grau de felicitat i pel nivell de benestar emocional que estimulen. Entre els indicadors es deuen tenir en compte el nivell de confortabilitat,  la qualitat dels serveis i dels espais per al gaudi cultural  i de l’oci i una organització horària que faci compatible la feina amb la vida personal. Evidentment on es pugui treballar i la majoria ho puguin fer en allò que els agrada o que les condicions del treball siguin dignes i gratificants. Però, també, on l’ urbanisme tingui com a subjecte primordial les persones, els vianants de totes les edats i condicions físiques. I els habitatges, a part de ser uns contenidors funcionalment suficients, siguin construccions amables i harmòniques, d’una composició formal que imiti la natura i les proporcions humanes, i on la botànica senyoregi, quan n’és el temps propici, qualsevol indret. On siguin fàcils i efecients la mobilitat i les relacions humanes. Poc soroll, molta urbanitat, respecte estricte pel mobiliari urbà, netedat, amabilitat entre veïnatge, respecte per l’autoritat, i parsimònia, que vol dir assossec en la manera de parlar i actuar. És a dir, calma, moderació, frugalitat, circumspecció, equilibri, mesura, sobrietat...Com ens agradaria, oi?, la ciutat educadora!

Només, però, que de moment, a Lleida ens plantegéssim remodelar la plaça de Sant Joan i la Rambla de Ferran ja ens hi hauríem acostat una mica més. Almenys igual que el que varen representar, en el seu dia, la canalització del Segre, la remodelació dels Camps Elisis, l’agençament de la Mitjana, la creació del camí del riu fins a Butsènit o fins i tot el traçat de vials per a bicicletes, malgrat que aquests hagin tingut un rendiment tan baix. El cas és que un determinat embrió de model de ciutat ja el tenim esquerat. Iniciatives com el concurs d’embelliment de balcons és una bona mostra de per on podríem créixer. La definició de tipologies constructives en determinats barris on el models tradicionals encara són  visibles o recuperables també ens hi ajudaria, i oblidaríem de passada el campi qui pugui que ha imperat en bona part del barri vell. El model, però, sense l’objectiu d’una ciutat saludable, d’una ciutat d’oportunitats laborals, d’una ciutat ètica, d’una ciutat del coneixement, seria un simple aparador de la buida beutat.

MANIFESTOS

Sorprèn que els intel·lectuals i els artistes anticonsulta, antidret a decidir i, per descomptat antisecessionistes, hagin trigat tant a manifestar-se conjuntament. A qui se li fa estrany que un tal Boadella o un tal Espasa siguin antinacionalistes i fins i tot diria potser anticatalans? Però el més patètic és que es conjurin els de la tercera via per contestar-los com dient més enllà de l’extrema dreta, hi ha la dreta civilitzada i el PSOE, que comprenen els catalans i volen donar-los peixet. És a dir, res que no sapiguem i que no estigui previst des de l’origen de la humanitat, quan per cert Espanya ja existia i la seua particular manera d’entendre el món. L’interessant i noticiable (perquè aquesta és una altra: a què ve tant d’interès periodístic per uns manifestos dels quals ja sabem el guió de fa anys, i el peu que calça cadascú dels seus signants?); l’interessant, dèiem, fóra que aparegués un manifest d’intel·lectuals i assimilats espanyols que signessin a favor de la independència catalana. Això probablement fóra del més destacable de la història espanyola contemporània. Algú potser deixaria de ser independentista!

A Catalunya, segons calculen Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana, fan falta uns 500.000 vots favorables al sí sí per assegurar la majoria independentista en la consulta del nou de novembre. Suposem, altrament, que en fan falta molts més per assegurar una participació superior al cinquanta per cent i no fer un ridícul nacional i internacional. Totes les campanyes per millorar aquestes xifres són benvingudes. Però no estaria de més, si més no per normalitzar-nos democràticament, que la inquietud per millorar la seua clientela de votants la compartissin el PP i el PSC. Perquè no serà de bon llegir que la possible abstenció se l’atribueixin aquestes partits. Creiem sincerament que si ara mateix calen alguns manifestos serien molt ben vinguts els que poguessin mobilitzar els no intel·lectuals i els simples espectadors del que fan els artistes. No sabem per què, però aquest col·lectiu, que és majoritari en totes les societats, no acabem de saber mai què caram volen, almenys fins que els analistes ho acaben esbrinant després de les urnes. Estaria la mar de bé saber què signen les mestresses de casa, les federacions de comerç, de metal·lúrgics, d’instal·ladors de gas o els col·legis professionals...

NOUS TEMPS

És indubtable que els esquemes clàssics de la política s’estan somovent. Moviments com Podem, Guanyem, Comú de Lleida, que alguns ridiculitzen, poden arruïnar el bipartidisme espanyol i són capaços d’alterar els equilibris del sistema sobre el qual s’han construït majories, pactes de legislatura, polítiques d’Estat i s’han repartit el govern o el control de les institucions i dels poders mediàtics, econòmics i socials. La classe política espanyola ha demostrat, en la història contemporània, una miopia absoluta respecte del que estava passant al carrer, del que era i és el sentir de la ciutadania, les seues necessitats reals i incapaç d’assumir els seus horitzons i metes. Des que el president Montilla va assenyalar que la desafecció ciutadana per com anaven les coses de la política amb Catalunya, s’estava estenent com una taca d’oli, hem tingut la percepció paradoxal que l’autisme de la política progressava cada vegada més. Pot ser sí que les lleis de transparència han ajudat a destapar la corrupció i l’estafa sistemàtica en la majoria de les esferes del poder, sense distinció de sigles ni de credos. Pot ser sí que el moviment del 15M, si no feia política, acabaria no anant enlloc. El cas és que, ara, els hereus d’aquell malestar, s’estan convertint no només en l’alternativa als partits clàssics (bàsicament de l’anomenada esquerra), sinó que plantegen altres maneres d’organitzar-se, de fer política i de dissenyar l’arquitectura institucional.

Sentir els candidats a liderar el PSOE fa una mica de pena. Tot i que amb matisos no n’hi ha cap que plantegi alguna novetat radical. Els moviments alternatius, segons la majoria de partits institucionalitzats, ja passaran pels ajuntaments, diputacions i parlaments i allí ja es faran grans i aprendran que el que és inamovible no és pot moure ni tocar. I que al final tot passa pel pragmatisme i per picar un ferro fred. Però, diguem-ho tot, els clàssics tenen por. Temen que s’acabi tot d’una un sistema de vida. Molt important! I sobretot arriben a témer que tot plegat no es converteixi en un frontisme popular que ho faci descarrilar tot, com en els temps d’infausta memòria. Tenen por, però, no s’ho acaben de creure. No s’ho volen creure, perquè tenen pànic. Estan tan inquiets que la vicepresidenta del govern arriba a aconsellar el PSOE que no es desviï del seu camí davant l’efecte Podem!