VISCA ESCÒCIA!

A Escòcia es va votar civilitzadament, va guanyar el no, i per a la gran majoria dels observadors tot plegat ha estat un exemple modèlic de com ha de poder funcionar la democràcia. I va ser possible votar, no gràcies al fet que a la Gran Bretanya no ho prohibeixi una Constitució, perquè ho haurien pogut impedir parlamentàriament el senyor Cameron i els seus socis de govern, sinó perquè aquell Estat té deu mil vegades més cultura democràtica que Espanya. Canviarà alguna cosa aquí, dintre de mil anys? És molt agosarat pronosticar futurs que ningú dels qui som vius ara podrem veure mai, però pels antecedents que tenim i els estudis que s’han anat acumulant durant segles sobre l’essència neurobiològica de l’espanyol tipus, és molt probable que no. Llevat que, a les properes eleccions, per acumulació de corrupció, de crisi econòmica, de misèria social i altres virus, l’esquema bipartidista espanyol se’n vagi a fer punyetes, i les noves generacions demostrin que realment no deuen res a la casta, que són precisament d’un altre temps i món, i aposten per exemples com Podem i moviments per l’estil. Una certa esperança es despunta, és cert, quan una bona colla de gent té els sants trons de protestar contra la salvatjada de la festa del Toro de la Vega, exemple perfecte del carpetovetonisme patri.

Diguem-ho clar, l’exemple escocès ens anima més que mai a votar el nou de novembre. Demà passat ja sabrem si es podrà fer o no, segons que digui el Constitucional. Demà passat, alhora, sabrem també què decidiran els partits a favor de la consulta i la societat civil. Però, Rajoy, els jutges del Constitucional, els fiscals i tothom sap que la voluntat no es pot prohibir. Les voluntats, com a molt, es reprimeixen, es coarten, s’intimiden, però no es fan desaparèixer com una plaga. Els escocesos hi tornaran probablement si no hi ha peix al cove, perquè tenen marge per a ampliar l’autonomia. Els catalans, en canvi, no tenim ni horitzó de més peix al cove, perquè aquest ja es va esgotar en capolar l’Estatut i amb el cop de porta al pacte fiscal. Ni perspectives d’alguna mena de blindatge competencial a través d’una tercera via. Per tant, tots els nos del govern central són un esperó que només fa que reforçar encara més la voluntat. El PP no donarà peixet als vençuts, i al federalisme del PSOE no hi haurà mai cap dret a decidir dels catalans.

Exposició "Piloretrats i altres semblances" de Josep M. Maya

Visita l'exposició de dibuxos "Piloretrats i altres semblances" del dissenyador gràfic Josep M. Maya que es podrà veure al Cafè del Teatre de l'Escorxador fins al 30 de setembre. L'entrada és gratuïta.

Per a més informació, visita el blog d'en Josep M. Maya: retornlleida.blogspot.com

NI QUE FÓSSIM SET MILIONS

El Parlament encara no ha aprovat la Llei de Consultes, però el govern de Rajoy ja té preparat el recurs al Constitucional. El Parlament, doncs, aprovarà presumptament una Llei il·legal. Això sí que és un exemple meridià de proactivitat. D’una proactivitat neuròtica obsessiva. Tots els sil·logismes possibles ens porten a concloure que el govern d’Espanya té la certesa que el Constitucional, no solament en suspendrà l’eficàcia aplicativa, sinó que, possiblement passats alguns llargs mesos, perquè cal desinflar l’enuig i el catalanesc, la declararà inconstitucional. Si el govern de Rajoy pressuposa això, és perquè sap que els jutges del Constitucional que ha proposat el PP faran el que digui el govern del PP. I no hi ha res més simple que aquesta legalitat. Com si aturant la consulta, s’aturés la voluntat. Com si la ciutadania que vol votar, el 80% dels catalans, fóssim uns simples soldats que l’únic que han de fer és obeir ordres. Però, oi que és possible que governar els catalans casernàriament sigui entès com una provocació que pugui portar a la insubmissió i a la revolta i, per tant, a la confrontació total? Sabem malauradament que ni que fossin set milions els qui es manifestessin a favor de la consulta, Rajoy no faria altra cosa que el que té previst: aplicació dels articles tal i tal altre de la Constitució.

Què farem els centenars de milers de persones que reclamem votar? Què faran els partits polítics catalans a favor del dret a decidir? S’han esgotat tots els cartutxos? ¿Caldrà esperar que el PSOE guanyi les eleccions generals espanyoles i impulsi un canvi de la Constitució que permeti que els catalans puguem fer el que el PP i el seu constitucional, presumptament, no han volgut fer? ¿De veritat, algú es creu que el PSOE, si mai torna a guanyar les eleccions, proposarà una reforma de la Constitució que permeti que puguem votar el nostre destí nacional? ¿Hi ha algú, amb dos dits de front, que pugui pensar que els poders de l’Estat espanyol, la mentalitat de tots els qui puguin governar l’Estat, entendran què vol la majoria de ciutadans catalans? Espanya és un atzucac. És tan demencial la situació que porta a pensar que Espanya no podria existir si no existís Catalunya com a problema. La identitat espanyola no l’ha construïda Castella, sinó l’imaginari castellà de victòria sobre bascos i catalans.

SOBRE EL PLAER DE LLEGIR

Una de les preocupacions sobretot dels mestres i professors i també de moltes famílies és que els alumnes i els fills i les filles adquireixin l’hàbit de la lectura. A l’escola es parla que l’alumnat adquireixi el gust per la lectura. I els centres educatius i les normes que en regulen el funcionament i el que s’ha d’ensenyar no han parat mai de dissenyar milers d’estratègies perquè això esdevingui una realitat que depassi les parets de l’escola. Ja ho sabem que quan els nois i les noies arriben a l’adolescència, apareixen altres gustos i passions molt més poderoses que la lectura o que les imatges tenen un poder inelectuble. Però per més difícil que sembli tot plegat crec que si parlem de gust per la lectura, per més que soni estrany, hem de poder parlar de plaer per la lectura. El bon gust és inseparable del plaer. I parlar de plaer vol dir aconseguir satisfacció dels sentits i de l’ànim per quelcom que és atractiu i agradable. I és així: quan alguna vegada t’has topat amb un llibre (normalment literari) que t’ha agradat molt, diem que t’ha enganxat, que te l’has empassat en un no res; que t’ha captivat, que l’has somiat, que la seva història t’ha perseguit dies i dies; que t’has vist vivint aquelles escenes, convertint-te en el personatge principal –com en una pel·lícula; en fi, que has xalat com un boig.

Ara bé, perquè això succeeixi, no alguna vegada, sinó moltes, crec que s’han de donar una colla de condicions, o el que és el mateix s’ha de treballar sistemàticament un entrenament:

En primer lloc: és bàsic que s’hagi estimulat la nostra imaginació. De petits, imaginem. És una de les facultats humanes més sorprenents i que desenvolupem molt aviat. Serà una forma de vèncer la por o serà la por mateixa. Trabuquem en somnis la realitat. De més grans, tothom juga a imaginar-se què faríem si fóssim una altra persona, en un altre lloc, en un altre temps; moltes vegades hem sentit a dir o ens han invitat a pensar: què podria passar si tal cosa o tal altra hagués succeït d’una altra manera; no ho sé, per exemple, quina hauria estat la història de Catalunya si el 1714 Barcelona hagués guanyat Felip V?

COMISSIÓ D’INVESTIGACIÓ

El PP, i ICV, ERC, etc., és a dir tots els grups del Parlament, menys CiU, han sol·licitat una Comissió d’investigació sobre el cas Pujol i el frau fiscal. Com que el senyor Pujol ha proposat una data diferent que la que pretenien alguns grups parlamentaris, aquests s’han enfadat perquè ho han considerat una prepotència, no ho sé, una fanfarroneria de l’expresident, i han dit ah sí?, doncs ara sabràs el pa que s’hi dóna! Els ho diré ben clar: aquesta petició de comissió, em sona, ras i curt, a pura vendetta. D’una banda, es tracta d’una revenja psicològica, com si es tractés de fer pagar una penitència expiatòria pel mal emocional, sentimental que va causar la seua confessió de frau fiscal, i molt més les notícies que se’n deriven cada dia. Però, d’una altra, la comissió d’investigació el que pretén és que esdevingui tot un retiment de comptes dels 24 anys de govern de CiU, evidentment presidits per Jordi Pujol, per la sospita de corrupció generalitzada i més coses. Ah, i no menys important, per a alguns parlamentaris i algunes parlamentàries, la petició de comissió ha estat com una buidada de bilis i un alliberar la ràbia que aquests havien congriat des de sempre contra Pujol, la seua família, el pujolisme, la burgesia catalana, i tot el que fes i faci ferum convergent. Oh yeah!

¿Sadollar la set de revenja, esdevenir adalil de la moral, passar comptes, dessagnar CiU, denunciar un suposat finançament irregular del partit i senyalar els culpables? O tot forma part d’una estratègia electoral, una performance per a captar vots i fidelitzar els que se’n puguin anar, en unes properes eleccions, a Podem, Guanyem o UPyD? Què més pretenen els signants de la demanda? Posats a destapar corrupcions, fraus, estafes i trampes de tota mena, per què no mostren els peticionaris de la comissió el mateix zel contra la líder del PP a Catalunya, contra Rajoy, contra Montoro, i contra tot aquell que apareix a les llistes del pres Bárcenas? La Comissió d’Investigació no farà res més que posar la primera al ventilador de la femta, marejar la perdiu i oferir un espectacle lamentable, com sempre ha passat malauradament en aquesta mena de comissions. I mentre això passa i se n’ocupen sortosament els jutges, l’ambaixada espanyola a Holanda prohibeix una presentació a Utrecht del llibre Victus d’Albert Sánchez Piñol! Demencial!

Consells per a ben llegir i escriure (en temps de l’smartphone)

Educació dels sentits, de la sensibilitat: aprendre a fer anar els cinc sentits: tocar, olorar, gustar, sentir, veure. De sentir a retenir sensacions. Posar mots al que veiem, sentim, oïm, toquem, degustem. Posar adjectius al que veiem, sentim, oïm, toquem, gustem.

Educació de l’atenció. (Selecció de les informacions més rellevants per a un objectiu). De mirar a observar i interioritzar imatges. Concentració i introspecció.

Educació de la memòria: de curt i llarg termini. Exercitar-la (Recitació, aforismes, acudits...).

Educació teatral, musical, ritme, dansa: representar, imitar, gesticular. De parlar a expressar sentiments i emocions: tonalitats, entonacions, ritmes, eufòria, tristesa, indiferència, temor, vehemència, ira, ironia...

Educació de la imaginació: induir, deduir, jocs de llengua, la metàfora, l’analogia... (La retòrica). Causalitat i finalitat...

Educació de la creativitat. Degustació dels mots, aprendre a jugar amb les paraules, amb les imatges: amb sinònims, antònims, l’al·literació (paraules amb sons similars: les canyes cruixen trinxades), paronomàsia (mots que tenen sons similars i sentits diferents: visc del vesc que busco al bosc). Mesclar les tècniques de les diferents arts. Ah, els diccionaris són els amics inseparables i Google, és clar!

Educació de la construcció del discurs: organitzem, ordenem, jerarquitzem, relacionem, deduïm, sintetitzem. Coneixement dels elements culturals propis. (Mites, símbols, tradicions, història...): identitat, psicologia, antropologia.

Llegir i escriure per imitació dels bons comportaments, dels qui ho fan bé: a casa, el mestre/professor llegeixen; els amics, el poble lector, les biblioteques; imitar els escriptors/es...

Parlar com si fos escrit; escriure com si fos dit. Conèixer la variació lingüística: varietat funcional o registres (estàndard, culte, literari, vulgar, col·loquial. I varietat dialectal (geogràfica, social o argot, històrica). Tema/canal/formalitat/propòsit-intencionalitat...

Educació del gust: els propis models, els propis herois, les pròpies metes i objectius... Del gust a la tria, a saber seleccionar... Cerca de l’estil propi.

GUERRES DE TOTA MENA

Rajoy, després de la passejada amb Merkel pel un trosset de camí de Santiago, no només ha repetit que no es pot fer el referèndum, perquè és il·legal, sinó que ho reblat, envalentit per l’abraçada amb la teutona, amb que no es farà i que és un “disparate”. L’inefable periodista Luís Maria Ansón diu que Rajoy ja té a punt un dossier tan descomunal per desprestigiar el president Mas que riu-te’n del cas Pujol. Es tracta de decapitar líders i mites i fer por, tanta por que paralitzi la gent a casa el dia 9 de novembre. Els catalans que som tan donats a mitificar, que tenim un fons més romàntic que res, per pura necessitat que consti, si ens tallen el cap d’algun dels nostres mites podem agafar una depressió de cavall, de què no ens refem com a mínim durant una generació. I quan volem ser més pràctics que idealistes aleshores som tan poc catalans que ens convertim en uns simples espanyols, però tan pedants i jactanciosos que creiem que si Espanya no l’arreglem nosaltres, no la pot arreglar ningú. Per bé que el conseller Homs hagi dit que s’ha acabat el temps de les especulacions, potser és l’hora de repassar alguns conceptes de l’art de la guerra per afinar en l’estratègia de com hem de trampejar el diluvi que encara ens ha de caure a sobre.

Es conserva de fa 2500 anys un llibret titulat L’art de la guerra del general Sun Tzu, del qual, igual que feren grans generals, convé que refresquem, un cop més, algunes lliçons, començant per interioritzar que la millor victòria és la que consisteix a vèncer sense haver de combatre, i que aquesta, segons Tzu, és la distinció entre l’home prudent i l’ignorant. Com podem comprovar quotidianament l’art de la guerra es basa en l’engany. D’aquí que, conclou el general xinès, si coneixes els altres i a tu mateix, ni en cent batalles correràs perill; si no coneixes els altres, però et coneixes a tu mateix, perdràs una batalla i en guanyaràs una altra; però, si no coneixes els altres ni a tu mateix, correràs perill en cada batalla. Si més no, hi ha un aspecte d’aquesta guerra que s’està lliurant amb el govern central que fins ara s’ha fet prou bé i que ha consistit precisament a cansar l’enemic mantenint-lo ocupat i no deixant-lo respirar. Això es deu, segons Tzu, al fet que fins aquí ens hem mantingut units, hem estat un poble pròsper, harmoniós i la mitjana ha viscut ordenament.

ALLÀ ON ÈREM O PITJOR

Aviat, alguns tornarem a començar. D’altres no començaran ni acabaran mai. N’hi haurà molts a qui s’acabaran les oportunitats quan pleguin les terrasses d’estiu i les platges quedin desertes. I uns pocs, els qui no es jubilen mai perquè no els ha calgut doblegar mai l’esquena, continuaran fent vacances tot l’any. Tornarem a parlar, possiblement amb més intensitat, del que vàrem deixar en punts suspensius i esgotats el mes de juliol: consulta, xoc de trens, nova fiscalitat, l’IBI impossible de Lleida, dels milions de refugiats per culpa de la violència mundial, de l’explotació infantil, de la desaparició de la classe mitjana, de la consolidació d’alternatives politiques als partits clàssics, de les eleccions municipals i la desaparició de les majories absolutes, del nou rei i la reina i els seus primers simbòlics viatges, de la lentitud de la justícia i, segurament, de si el Barça de Luís Enrique començarà un nou cicle en l’era dels nous cicles en tot i per a tot. El PSOE i la sucursal catalana tornaran a reivindicar-se com la raó moral social. Igual que els liberals. I la dreta, com sempre, s’erigirà en la reina de la raó econòmica. Gruarem perquè el miratge de la independència sembli al més real que mai. I el mur de la unitat dels partits que volen votar i més coses no s’esquerdi per res.

Però resultarà que no ens trobarem allà on érem, sinó que haurem caigut una mica més avall en l’abisme de la crisi. I els profetes i els oracles anunciaran que el 2015 serà encara pitjor per a la majoria dels treballadors. Els Jocs de mans de la nova fiscalitat, els sis mil milions que, diuen, deixarà d’ingressar el govern central, d’on sortiran, si en fa falta una milionada horrorosa per complir amb el nivell de dèficit? Preparem-nos, perquè s’aveïnen eleccions municipals, generals i autonòmiques, tant se val l’ordre. I això voldrà dir tornar a empassar-nos pacientment la teoria de com es fa la quadratura del cercle, el miracle de la multiplicació dels pans i els peixos i els duros a quatre pessetes. ¿Tindrem la sort de compensar-ho amb l’inici dels processos judicials del cas Nóos, Gürtel, Bárcenas, etc.? Veurem desfilar cap a la presó els centenars d’imputats que s’han rifat de tots nosaltres descaradament, de la seua tan estimada Espanya i de la mare que l’ha parida? Veuran els nostres ulls com s’esdevé la segona transició?

AQUESTA LLEIDA PROVINCIANA

Suposo que recorden aquella campanya comercial, en els inicis del concepte de la venda de proximitat, que deia: “al barri hi ha de tot”. Si eres d’un barri perifèric, aquest eslògan et feia mitigar el sentiment de viure en un barri de segona i t’infonia, en certa manera, una determinada autoestima i t’encomanava una espècie de sentiment d’igualtat amb els més ben dotats de tot, que sempre són arreu del món els barris alts i els del centre històric, quan, sobretot, aquest ha estat restaurat, preservat i dotat de les botigues més exclusives. Doncs bé, malgrat aquest sentiment inicial, t’acabaves enganyant, perquè no solament no hi havia de tot, sinó que el que el s’hi venia era, com el barri, normalment de segona categoria, llevat, potser, del forn, la verduleria i la bodega. Un dia, però, decideixes que cal fer el regal exclusiu, encara que sigui una vegada a l’any. T’adreces, és clar, a les zones comercials per excel·lència i entres ací i allà, remenes, preguntes, i ves per on o ja no en queda o no n’han tingut mai. T’emportaries la mateixa decepció que al barri perifèric, només que al rovell de l’ou del comerç pots tenir la sort que una dependenta amable et faci el favor de demanar-te allò tan “especial”. I que la camisa de seda arribi a temps per a les noces.

Però, i si el que vols és menjar-te un simple, però inigualable, gelat de la Jijonenca? Aquests fabricants valencians que durant tants anys varen educar el paladar dels lleidatans amb els seus granissats, les orxates insuperables, o els torrons per les festes de Nadal? Què ens ha passat a la ciutat de Lleida que ens haguem deixat perdre la Jijonenca? I no em responguin amb el que ja sabem que passa habitualment amb els comerços. La franquícia és molt cara? Tenint com tenim els Glas, algú podria dir-nos, quina falta et fan els de la Jijonenca? El fet és que no es tracta de desmerèixer ningú. La Taronja Tropical del senyor Josep Maria Casañé és una de les delicatessen més preuades del món de la geladeria internacional. Els italians, els amos del producte, l’envegen qui-sap-lo! Però el de menta, el d’stratachela, el de rom amb panses de la Jijonenca, qui és capaç d’igualar-los? No s’hi val que a Lleida puguem muntar informàticament el laboratori més sofisticat dels millors productors de xips per a drons i que no puguem llepar un cucurutxo de la Jijonenca!

MAR I MUNTANYA

De Lleida al mar, per Tarragona, hi ha encara no cent quilòmetres. Per pujar al Pirineu, entre 130 i 160. Per anar a Vielha està projectada una autovia, de la qual s’han executat uns trams. Per sortir cap al mar, per exportar i importar mercaderia des del port de Tarragona, fins a Montblanc, l’autovia anomenada Costa Dorada està, tal com es diu eufemísticament quan el més calent és a l’aigüera, en estudi. Ja som a la segona meitat de la segona dècada del segle XXI i encara ho estan estudiant. En aquestes alçades de la vida viscuda ho podem entendre tot, però no comprenem pràcticament res quan ens referim al paper estratègic de la ciutat de Lleida i al territori que capitalitza. O hem tingut pocs amics manant a Madrid o els d’aquí han tingut històricament un pes molt relatiu. No vull pas dir que no s’hagi lluitat per tenir AVE, per disposar d’autovia cap a Barcelona, per posar en funcionament un aeroport. Que no s’hagin fet mil gestions perquè no es tanqués la línia de tren de Manresa o la de la Pobla. Però es pot entendre que per anar a Balaguer hi hagi dues carreteres convencionals i no una autovia? Que per anar a Saragossa encara no ho puguis fer totalment per autovia? Que una via ràpida no uneixi Tolosa de Llenguadoc, Lleida i Tarragona amb el País valencià? Per què, des de fa segles, ens hem de fer la mateixa pregunta?

Sí, el mar és més a prop de Lleida que no pas el Pirineu. I, en canvi, se’ns va acudir anomenar Lleida-Pirineus a l’estació. Que en tot cas hauria de ser Pirineu i no Pirineus. Però, tant se val, ha resultat tan ridícul com anomenar-la Lleida-Costa Daurada. Perquè, ja m’imagino el pobre madrileny despistat planificant una esquiada de cap de setmana a Vaquèira, arribar a Lleida-Pirineus en dues hores i mitja amb l’AVE, sortir de l’estació i preguntar per les pistes d’esquí. Al primer despistat mesetari li devia agafar un cobriment de cor o, ves a saber, si es va “descollonar” de riure. I ara no em vinguin amb l’argument de la província de Lleida. No havíem quedat que a Catalunya som de vegueries i no de províncies! Els milers de lleidatans que han cercat el mar sobretot de Salou i de Cambrils, que hi han fet mitja vida a les seues platges, se’ls hauria de fer un monument. Igual que als qui han optat per abraçar les muntanyes. O dos als qui encara són vius i no s’han desanimat combinant mar i muntanya.