Car lo voler en dos parts se parteix

Aquí teniu quatre sonets del llibret Car lo voler en dos parts se parteix, nº 10 de la col·lecció Els quaderns de Mahalta de Morphosi (Lleida, 2006).

I

TOT I SER ELLA UN ENCANT DE DONA,

L’AMANT, SOBREVINGUT PER LA IMATGE

D’UN MÉS GRAN ENCANT IMAGINAT, DUBTA

ENTRE EL REAL I L’IMAGINARI

Era l’encant d’ell mateix i del món,

una princesa que al tàlam es marfon,

com en un conte de fades rafaelita,

l’urc de la tribu i àdhuc de l’eremita.

Ell, un burgès, soldat del Rotary,

platònic gest, ideals sense fita.

Ara es debat si és ella o Bobary

qui jeu al llit i es don tan sibarita.

Què és real o imaginari, amor,

si som del temps equívoques partícules?

¿És que hom confon la nítida remor

dels teus sospirs per pastoses cutícules

de verds oasis amb caldes odalisques?

Fes-m’ho saber ben nua entre les xisques!

II

DE L’AMADA QUE VACIL.LAVA

SI LA SEVA MADURESA I EXPERIÈNCIA

COHIBIRIEN L’AMANT JOVENCELL

Caduc té el pèl del pubis i l’aixella,

talment l’alzina i part de la boscúria.

Però sap del cert que viure és meravella;

com el bon Llàtzer, tot ix de la foscúria.

Té el cor madur d’amar com la femella

bregada en llengua, besada amb molta fúria.

I tem que a tu, jove de bona estrella,

núbil i verge, t’espanti la vellúria.

L’expert té anys i sap la tirania

del vi reserva i el sexe d’ambrosia.

Caduca el sol o el magma dels volcans?

Ama de nou amb flames fecundants,

i afina els dits, que destres són els palps

dels de Verona, per bé que siguin calbs.

III

D’UNA AMANT GORMANDA QUE SE SENT FATXOSA

I CULPA L’AMADOR DELS SEUS GRANS I GRASSOR

T’infles, tens gana, et pesen les parpelles;

palpites tant que qualsevol diria

que el teu amor és una anomalia,

i sents tristor que et pengin les mamelles.

Seré amatent a fer-te, com qui abdica,

amb tota higiene, l’amor més conjugal.

No són les pústules allò que et mortifica,

sinó que siguis hipersensible al mal.

Entenc molt bé que el dolç et torni foca

que les quimeres t’enardeixin la fam,

que sucs i salses et siguin damnació.

Mes, jo em marfonc amb les arts de la boca;

qui no?, quan succiones com l’abellam

la mel del meu carall en combustió.

IV

DE LA GELOSIA QUE SENT L’AMANT

EN DESPERTAR-SE LA PRIMAVERA I

TOTES LES ALTRES TAMBÉ APERDUEN LA ROBA

Sóc temorós que el gaudi m’ennuegui.

L’escot d’estiu és generós i altiu;

la vida trempa un metall eruptiu

i em bull el cap que sembla que espetegui.

Seré tot ulls per altres carns colrades?

Envejaré foranes curvatures,

sense que es noti que em tiben les costures,

o que, gelosa, em privis de palpades?

De la qui ens punxa el cor volem l’ardor,

talment aquell que d’una altra espiem.

L’amor madur té perills que hom no abasta,

com més afany més tensa l’escalfor.

Quan tot és flor i l’apetit extrem,

poder no hi basta, i el corc la carn devasta.

AIXÒ NOMÉS HA FET QUE COMENÇAR

Els catalans del no a la consulta, avui probablement ja estan molt més tranquils. Sobretot, perquè els han assegurat que la consulta no es farà de cap manera i que la maquinària administrativa i penal ja està engegada i a punt per, si cal, imputar per prevaricació i desobediència el noranta per cent dels alcaldes i milers i milers de funcionaris i persones qualssevol que col·laborin en algun dels aspectes o passos del procés preparatori de la votació del dia 9, un cop s’hagi suspès imperativament pel Constitucional. Fins i tot, els més mordaços i sarcàstics, ja se’n poden riure obertament i fer bromes pesades, i mostrar amb arrogància l’aire de superioritat que inspira sentir-se guanyador només ensenyant el bastó. Els catalans del no faran festa grossa el dia 12 d’octubre i proclamaran el seu èxtasi a tots els vents i quedarà gravada la seua resistència a totes les pàgines de la història de la pàtria celtibèrica. Més desvergonyits que mai sortiran en massa al carrer, tal com els demanen els líders espanyolistes, els federalistes, els apatridres i els d’una altra via encara per definir. I ens recordaran que ha triomfat el seny (pronunciat seni), la raó, el sentit comú rajonià i l’imperi de la llei. L’extrema dreta aprofitarà per fer llenya de l’arbre caigut i reclamarà l’empresonament del president Artur Mas, de la presidenta del Parlament i, en cadena, dels dirigents i afiliats significats de tots els partits que els va passar pel cap trencar amb Espanya.

 Però, com també assenyala la història, les victòries finals les guanyen els més perseverants. No pas els cops al cap amb el llibre de tapa dura de la Constitució. Com tampoc amb les amenaces dels instigadors de la caverna mediàtica ni amb els exorcismes que ens practiquen els satanòlegs. L’Estat ho té tot preparat per combatre les decisions del president Mas i les dels qui li facin costat. Però, no té res previst contra el que pugui fer la ciutadania o la societat civil organitzada. No té res previst, per combatre la frustració, el desengany, el dolor del cop de puny a la boca i la puntada a l’estomac que està sentint en aquest mateix moment almenys un 52% de la població catalana. Tots sabem qui són els qui desitjarien que es practiqués d’una vegada per totes allò de: todos a la cárcel! No som pitjors que ETA, com diu aquella, doncs, todos a la cárcel!

Sobre l'organització de l'expressió escrita

En un centre educatiu, sigui de l’etapa que sigui, tots els seus mestres i professors han d’ensenyar a escriure i han de fer possible que no passi dia que no s’escrigui, com deia el clàssic, almenys una línia ben feta. El PEC, el document de les grans idees clau, de les línies programàtiques, dels principis ineludibles, de les visions compartides, no pot generalitzar sobre l’aprenentatge de les habilitats lingüístiques que s’han d’aprendre inexorablement. Un PEC que ha de ser avaluat periòdicament i, per tant, que ha d’explicitar indicadors de la seva aplicació, la seva execució i de les evidències en el progrés de materialització dels seus objectius, cal que sigui al màxim de concret sobretot en el que considerem la columna vertebral de l’aprenentatge: l’adquisició de la competència comunicativa en totes les seves dimensions curriculars i sistèmiques.

Per tant, en el full de ruta dels centres convindria explicitar que escoltar, llegir, parlar, escriure i codificar amb llenguatges audiovisuals han de ser pràctiques diàries, que s’han de desenvolupar sistemàticament en totes les àrees de coneixement, que hi ha d’intervenir tot el professorat i que cal consensuar-ne la seva avaluació competencial. En el PEC, que és alhora projecte organitzatiu, pedagògic, curricular, lingüístic, etc. recomanem que es facilitin guions, esquemes, pautes, indicadors, rúbriques, per donar coherència a l’acció docent en aquests ensenyaments-aprenentatges i, molt important també, per orientar l’alumnat sobre com adquirir-los i compartir-los amb els docents i amb les famílies. L’addenda a la carta de compromís educatiu hauria de contenir pactes entre escola, alumnat i família perquè es compartissin aquests objectius i l’avaluació del progrés en el seu acompliment.

L’ensenyament de les habilitats comunicatives correspon, doncs, a tot el professorat de l’escola i de l’institut. Aquest principi, però, implica que tots els docents disposin d’un determinat bagatge teòric i en comparteixin paradigma i pràctica i avaluació de la seva eficàcia. Els plans de formació de centres haurien de ser un dels marcs més idonis per aconseguir-ho. Si més no, caldria acordar i coresponsabilitzar-se que per arribar a escriure bé cal: a) dominar evidentment el codi lingüístic, o el que és el mateix, tenir una bona competència gramatical. b) conèixer les peculiaritats i, per tant, el que distingeix l’expressió escrita de l’oral i de l’audiovisual. Però sobretot, c) adquirir unes raonables competències sociolingüístiques i discursives. És a dir, és fonamental que els docent sàpiga aconduir l’alumnat a reflexionar sobre les condicions de l’escriptura. Prèviament a l’acte d’escriure, cal entrenar-se a saber què es vol dir, a qui anirà destinat el missatge, de quina manera ho direm, amb quines intencions, amb quin to o el que la lingüística textual anomena tenor, o sigui, el grau de formalitat dels textos segons qui sigui l’ interlocutor (la seva identitat social i el tipus de relació que hi mantenim) així com els propòsits comunicatius.

VISCA ESCÒCIA!

A Escòcia es va votar civilitzadament, va guanyar el no, i per a la gran majoria dels observadors tot plegat ha estat un exemple modèlic de com ha de poder funcionar la democràcia. I va ser possible votar, no gràcies al fet que a la Gran Bretanya no ho prohibeixi una Constitució, perquè ho haurien pogut impedir parlamentàriament el senyor Cameron i els seus socis de govern, sinó perquè aquell Estat té deu mil vegades més cultura democràtica que Espanya. Canviarà alguna cosa aquí, dintre de mil anys? És molt agosarat pronosticar futurs que ningú dels qui som vius ara podrem veure mai, però pels antecedents que tenim i els estudis que s’han anat acumulant durant segles sobre l’essència neurobiològica de l’espanyol tipus, és molt probable que no. Llevat que, a les properes eleccions, per acumulació de corrupció, de crisi econòmica, de misèria social i altres virus, l’esquema bipartidista espanyol se’n vagi a fer punyetes, i les noves generacions demostrin que realment no deuen res a la casta, que són precisament d’un altre temps i món, i aposten per exemples com Podem i moviments per l’estil. Una certa esperança es despunta, és cert, quan una bona colla de gent té els sants trons de protestar contra la salvatjada de la festa del Toro de la Vega, exemple perfecte del carpetovetonisme patri.

Diguem-ho clar, l’exemple escocès ens anima més que mai a votar el nou de novembre. Demà passat ja sabrem si es podrà fer o no, segons que digui el Constitucional. Demà passat, alhora, sabrem també què decidiran els partits a favor de la consulta i la societat civil. Però, Rajoy, els jutges del Constitucional, els fiscals i tothom sap que la voluntat no es pot prohibir. Les voluntats, com a molt, es reprimeixen, es coarten, s’intimiden, però no es fan desaparèixer com una plaga. Els escocesos hi tornaran probablement si no hi ha peix al cove, perquè tenen marge per a ampliar l’autonomia. Els catalans, en canvi, no tenim ni horitzó de més peix al cove, perquè aquest ja es va esgotar en capolar l’Estatut i amb el cop de porta al pacte fiscal. Ni perspectives d’alguna mena de blindatge competencial a través d’una tercera via. Per tant, tots els nos del govern central són un esperó que només fa que reforçar encara més la voluntat. El PP no donarà peixet als vençuts, i al federalisme del PSOE no hi haurà mai cap dret a decidir dels catalans.

Exposició "Piloretrats i altres semblances" de Josep M. Maya

Visita l'exposició de dibuxos "Piloretrats i altres semblances" del dissenyador gràfic Josep M. Maya que es podrà veure al Cafè del Teatre de l'Escorxador fins al 30 de setembre. L'entrada és gratuïta.

Per a més informació, visita el blog d'en Josep M. Maya: retornlleida.blogspot.com

NI QUE FÓSSIM SET MILIONS

El Parlament encara no ha aprovat la Llei de Consultes, però el govern de Rajoy ja té preparat el recurs al Constitucional. El Parlament, doncs, aprovarà presumptament una Llei il·legal. Això sí que és un exemple meridià de proactivitat. D’una proactivitat neuròtica obsessiva. Tots els sil·logismes possibles ens porten a concloure que el govern d’Espanya té la certesa que el Constitucional, no solament en suspendrà l’eficàcia aplicativa, sinó que, possiblement passats alguns llargs mesos, perquè cal desinflar l’enuig i el catalanesc, la declararà inconstitucional. Si el govern de Rajoy pressuposa això, és perquè sap que els jutges del Constitucional que ha proposat el PP faran el que digui el govern del PP. I no hi ha res més simple que aquesta legalitat. Com si aturant la consulta, s’aturés la voluntat. Com si la ciutadania que vol votar, el 80% dels catalans, fóssim uns simples soldats que l’únic que han de fer és obeir ordres. Però, oi que és possible que governar els catalans casernàriament sigui entès com una provocació que pugui portar a la insubmissió i a la revolta i, per tant, a la confrontació total? Sabem malauradament que ni que fossin set milions els qui es manifestessin a favor de la consulta, Rajoy no faria altra cosa que el que té previst: aplicació dels articles tal i tal altre de la Constitució.

Què farem els centenars de milers de persones que reclamem votar? Què faran els partits polítics catalans a favor del dret a decidir? S’han esgotat tots els cartutxos? ¿Caldrà esperar que el PSOE guanyi les eleccions generals espanyoles i impulsi un canvi de la Constitució que permeti que els catalans puguem fer el que el PP i el seu constitucional, presumptament, no han volgut fer? ¿De veritat, algú es creu que el PSOE, si mai torna a guanyar les eleccions, proposarà una reforma de la Constitució que permeti que puguem votar el nostre destí nacional? ¿Hi ha algú, amb dos dits de front, que pugui pensar que els poders de l’Estat espanyol, la mentalitat de tots els qui puguin governar l’Estat, entendran què vol la majoria de ciutadans catalans? Espanya és un atzucac. És tan demencial la situació que porta a pensar que Espanya no podria existir si no existís Catalunya com a problema. La identitat espanyola no l’ha construïda Castella, sinó l’imaginari castellà de victòria sobre bascos i catalans.

SOBRE EL PLAER DE LLEGIR

Una de les preocupacions sobretot dels mestres i professors i també de moltes famílies és que els alumnes i els fills i les filles adquireixin l’hàbit de la lectura. A l’escola es parla que l’alumnat adquireixi el gust per la lectura. I els centres educatius i les normes que en regulen el funcionament i el que s’ha d’ensenyar no han parat mai de dissenyar milers d’estratègies perquè això esdevingui una realitat que depassi les parets de l’escola. Ja ho sabem que quan els nois i les noies arriben a l’adolescència, apareixen altres gustos i passions molt més poderoses que la lectura o que les imatges tenen un poder inelectuble. Però per més difícil que sembli tot plegat crec que si parlem de gust per la lectura, per més que soni estrany, hem de poder parlar de plaer per la lectura. El bon gust és inseparable del plaer. I parlar de plaer vol dir aconseguir satisfacció dels sentits i de l’ànim per quelcom que és atractiu i agradable. I és així: quan alguna vegada t’has topat amb un llibre (normalment literari) que t’ha agradat molt, diem que t’ha enganxat, que te l’has empassat en un no res; que t’ha captivat, que l’has somiat, que la seva història t’ha perseguit dies i dies; que t’has vist vivint aquelles escenes, convertint-te en el personatge principal –com en una pel·lícula; en fi, que has xalat com un boig.

Ara bé, perquè això succeeixi, no alguna vegada, sinó moltes, crec que s’han de donar una colla de condicions, o el que és el mateix s’ha de treballar sistemàticament un entrenament:

En primer lloc: és bàsic que s’hagi estimulat la nostra imaginació. De petits, imaginem. És una de les facultats humanes més sorprenents i que desenvolupem molt aviat. Serà una forma de vèncer la por o serà la por mateixa. Trabuquem en somnis la realitat. De més grans, tothom juga a imaginar-se què faríem si fóssim una altra persona, en un altre lloc, en un altre temps; moltes vegades hem sentit a dir o ens han invitat a pensar: què podria passar si tal cosa o tal altra hagués succeït d’una altra manera; no ho sé, per exemple, quina hauria estat la història de Catalunya si el 1714 Barcelona hagués guanyat Felip V?

COMISSIÓ D’INVESTIGACIÓ

El PP, i ICV, ERC, etc., és a dir tots els grups del Parlament, menys CiU, han sol·licitat una Comissió d’investigació sobre el cas Pujol i el frau fiscal. Com que el senyor Pujol ha proposat una data diferent que la que pretenien alguns grups parlamentaris, aquests s’han enfadat perquè ho han considerat una prepotència, no ho sé, una fanfarroneria de l’expresident, i han dit ah sí?, doncs ara sabràs el pa que s’hi dóna! Els ho diré ben clar: aquesta petició de comissió, em sona, ras i curt, a pura vendetta. D’una banda, es tracta d’una revenja psicològica, com si es tractés de fer pagar una penitència expiatòria pel mal emocional, sentimental que va causar la seua confessió de frau fiscal, i molt més les notícies que se’n deriven cada dia. Però, d’una altra, la comissió d’investigació el que pretén és que esdevingui tot un retiment de comptes dels 24 anys de govern de CiU, evidentment presidits per Jordi Pujol, per la sospita de corrupció generalitzada i més coses. Ah, i no menys important, per a alguns parlamentaris i algunes parlamentàries, la petició de comissió ha estat com una buidada de bilis i un alliberar la ràbia que aquests havien congriat des de sempre contra Pujol, la seua família, el pujolisme, la burgesia catalana, i tot el que fes i faci ferum convergent. Oh yeah!

¿Sadollar la set de revenja, esdevenir adalil de la moral, passar comptes, dessagnar CiU, denunciar un suposat finançament irregular del partit i senyalar els culpables? O tot forma part d’una estratègia electoral, una performance per a captar vots i fidelitzar els que se’n puguin anar, en unes properes eleccions, a Podem, Guanyem o UPyD? Què més pretenen els signants de la demanda? Posats a destapar corrupcions, fraus, estafes i trampes de tota mena, per què no mostren els peticionaris de la comissió el mateix zel contra la líder del PP a Catalunya, contra Rajoy, contra Montoro, i contra tot aquell que apareix a les llistes del pres Bárcenas? La Comissió d’Investigació no farà res més que posar la primera al ventilador de la femta, marejar la perdiu i oferir un espectacle lamentable, com sempre ha passat malauradament en aquesta mena de comissions. I mentre això passa i se n’ocupen sortosament els jutges, l’ambaixada espanyola a Holanda prohibeix una presentació a Utrecht del llibre Victus d’Albert Sánchez Piñol! Demencial!

Consells per a ben llegir i escriure (en temps de l’smartphone)

Educació dels sentits, de la sensibilitat: aprendre a fer anar els cinc sentits: tocar, olorar, gustar, sentir, veure. De sentir a retenir sensacions. Posar mots al que veiem, sentim, oïm, toquem, degustem. Posar adjectius al que veiem, sentim, oïm, toquem, gustem.

Educació de l’atenció. (Selecció de les informacions més rellevants per a un objectiu). De mirar a observar i interioritzar imatges. Concentració i introspecció.

Educació de la memòria: de curt i llarg termini. Exercitar-la (Recitació, aforismes, acudits...).

Educació teatral, musical, ritme, dansa: representar, imitar, gesticular. De parlar a expressar sentiments i emocions: tonalitats, entonacions, ritmes, eufòria, tristesa, indiferència, temor, vehemència, ira, ironia...

Educació de la imaginació: induir, deduir, jocs de llengua, la metàfora, l’analogia... (La retòrica). Causalitat i finalitat...

Educació de la creativitat. Degustació dels mots, aprendre a jugar amb les paraules, amb les imatges: amb sinònims, antònims, l’al·literació (paraules amb sons similars: les canyes cruixen trinxades), paronomàsia (mots que tenen sons similars i sentits diferents: visc del vesc que busco al bosc). Mesclar les tècniques de les diferents arts. Ah, els diccionaris són els amics inseparables i Google, és clar!

Educació de la construcció del discurs: organitzem, ordenem, jerarquitzem, relacionem, deduïm, sintetitzem. Coneixement dels elements culturals propis. (Mites, símbols, tradicions, història...): identitat, psicologia, antropologia.

Llegir i escriure per imitació dels bons comportaments, dels qui ho fan bé: a casa, el mestre/professor llegeixen; els amics, el poble lector, les biblioteques; imitar els escriptors/es...

Parlar com si fos escrit; escriure com si fos dit. Conèixer la variació lingüística: varietat funcional o registres (estàndard, culte, literari, vulgar, col·loquial. I varietat dialectal (geogràfica, social o argot, històrica). Tema/canal/formalitat/propòsit-intencionalitat...

Educació del gust: els propis models, els propis herois, les pròpies metes i objectius... Del gust a la tria, a saber seleccionar... Cerca de l’estil propi.

GUERRES DE TOTA MENA

Rajoy, després de la passejada amb Merkel pel un trosset de camí de Santiago, no només ha repetit que no es pot fer el referèndum, perquè és il·legal, sinó que ho reblat, envalentit per l’abraçada amb la teutona, amb que no es farà i que és un “disparate”. L’inefable periodista Luís Maria Ansón diu que Rajoy ja té a punt un dossier tan descomunal per desprestigiar el president Mas que riu-te’n del cas Pujol. Es tracta de decapitar líders i mites i fer por, tanta por que paralitzi la gent a casa el dia 9 de novembre. Els catalans que som tan donats a mitificar, que tenim un fons més romàntic que res, per pura necessitat que consti, si ens tallen el cap d’algun dels nostres mites podem agafar una depressió de cavall, de què no ens refem com a mínim durant una generació. I quan volem ser més pràctics que idealistes aleshores som tan poc catalans que ens convertim en uns simples espanyols, però tan pedants i jactanciosos que creiem que si Espanya no l’arreglem nosaltres, no la pot arreglar ningú. Per bé que el conseller Homs hagi dit que s’ha acabat el temps de les especulacions, potser és l’hora de repassar alguns conceptes de l’art de la guerra per afinar en l’estratègia de com hem de trampejar el diluvi que encara ens ha de caure a sobre.

Es conserva de fa 2500 anys un llibret titulat L’art de la guerra del general Sun Tzu, del qual, igual que feren grans generals, convé que refresquem, un cop més, algunes lliçons, començant per interioritzar que la millor victòria és la que consisteix a vèncer sense haver de combatre, i que aquesta, segons Tzu, és la distinció entre l’home prudent i l’ignorant. Com podem comprovar quotidianament l’art de la guerra es basa en l’engany. D’aquí que, conclou el general xinès, si coneixes els altres i a tu mateix, ni en cent batalles correràs perill; si no coneixes els altres, però et coneixes a tu mateix, perdràs una batalla i en guanyaràs una altra; però, si no coneixes els altres ni a tu mateix, correràs perill en cada batalla. Si més no, hi ha un aspecte d’aquesta guerra que s’està lliurant amb el govern central que fins ara s’ha fet prou bé i que ha consistit precisament a cansar l’enemic mantenint-lo ocupat i no deixant-lo respirar. Això es deu, segons Tzu, al fet que fins aquí ens hem mantingut units, hem estat un poble pròsper, harmoniós i la mitjana ha viscut ordenament.