LA PRESSA ÉS MALA CONSELLERA

Primer plebiscit, un èxit. Però, és cert, no sabem què volen alguns milions de catalans que no varen votar el 9-N. Com no sabem què volen alguns dels partits que estaven a favor de la consulta. Cal arriscar-se, però sabent que pots caure molt previsiblement al buit i no aixecar-te en segles. L’ideal fóra aquesta llista única entre partits de què parlen els més entusiastes. O la del partit del President que sondegen els més fifels. Però, l’ideal en política és una cosa que serveix per tenir un horitzó, per disposar de raons i conviccions i una altra és la realitat. Que es perfila una nova manera de fer política, és veritat. Que els partits tradicionals es veuran desbordats per noves maneres i propostes, és probable. Que, com en la vida associativa i en el món de l’empresa, la xarxa, la transversalitat, la cooperació són indispensables per a la definició i l’aplicació de qualsevol política, és urgent. Però, la planificació estratègica també és elemental per a fer passos de gegant en la construcció nacional definitiva. No n’hi ha prou de tenir un full de ruta. Cal haver planificat tots els passos i totes les variants possibles. El Llibre Blanc del Consell Assessor per a la Transició Nacional ja especifica com arribar a la meta. El que s’ha de dirimir no és el com, sinó el temps, el quan.

I el quan condiciona la forma i el contingut dels passos a fer. Saber quina és la millor entesa per fer avançar el procés és importantíssim. Però l’objectiu és guanyar la independència. I per guanyar eleccions, per guanyar un referèndum, per guanyar mentalitats i cors a favor cal no solament un temps per explicar i convèncer que el govern de torn, a Catalunya, tindrà a punt, el dia de ningú –el dia que s’iniciï un procés constituent o que es declari una DUI–, diners per pagar pensions i sous i subvencions, sinó que comptarà amb una majoria de grans, mitjanes i petites ciutats, una gran majoria de municipis i les diputacions. És a dir, que podrà confiar, com ha passat ara amb el 9-N, amb les institucions més pròximes als ciutadans i que solen resoldre’ls en primera instància els problemes. El temps de les eleccions municipals ha de ser el temps per teixir la xarxa capaç d’arrossegar al màxim de ciutadans cap a la meta i alhora el temps per explicar fins a la sacietat els avantatges més pedestres de les virtuts de la independència.

SENSE PARAR

Han feta molta pena els qui, sobretot els del PSC, que han anat titllant, els dies previs al 9-N, que tot el que envoltava la consulta era un caos i un desgavell que no entenia ningú i menys els observadors internacionals. Que la pregunta era un nyap, que no hi havia manera de comptabilitzar els resultats dels vots, que el procés no tenia cap garantia democràtica o que, com a molt, no passaria de ser una mera enquesta mal feta. És deplorable l’actitud i el discurs dels qui, quan no volen que passi alguna cosa, es dediquin a presentar-la com un desastre. O la denigrin, la minimitzin en els millors dels casos, i la considerin com un simple episodi més de les protestes petitburgeses de cap de setmana, sobretot dels qui tenen possibles per a costellades, anar al teatre o a l’òpera i a Disneyland París, perquè tenen el sou assegurat, la casa i l’hortet i els esquís a punt. Com els fastiguegen aquests catalans que parlen de nació, uns egoistes, conservadors i folkloristes. Si en fa d’anys que en sabem la cançó federalista: primer l’equitat, la justícia social, el repartiment de la riquesa, el medi ambient, la sostenibilitat planetària, etcètera, i en darrera instància allò que és propi, cultura en un sentit ampli, difós en el marc imprecís de l’universalisme federal dels pobles de la terra!

La realitat no solament els ha superat sinó que els ha convertit en estranys. La gentada que hem dipositat l’urna hem fet un dels actes més inimaginables de la nostra història comuna. I aquesta civilitat, determinació i gosadia han polvoritzat tots els mals averanys i abatut els murs de la indiferència i de l’escepticisme. I això quan del que es tractava era simplement de votar. Només de poder votar. Doncs ara mateix no em sé ni imaginar la por, l’espant, la basarda, el terror que deuran sentir els negacionistes i prohibicionistes el dia que les urnes seran i aniran de debò! Perquè el que sí que ha quedat clar el dia 9 de novembre és que això no s’atura, que això és un punt i seguit i que Catalunya acabarà essent el subjecte polític i administratiu que expressi que sigui la gent d’aquest país. Com pots educar la gent en l’exercici de la democràcia i després negar-li el dret a expressar-se, per raons formals i per interpretacions interessades de les lleis? El que va passar amb l’Estatut va ser tan fastigós que s’està disposat a tornar-ho a sofrir.

OBEIR

Queden tres dies per poder anar a votar i he de dir que estic content i il·lusionat amb el futur del meu país. Tres dies per obeir la veu de la meua consciència, per ser consegüent amb els principis de la meua educació democràtica i amb els valors que m’han inculcat pares, mestres i l’experiència viscuda. Sé, alhora, que segons el Consell d’Estat estaré fent un dels actes més ominós i més antidemocràtic de la meua història civil. I sé que, segons el govern de l’Estat, estaré participant en un referèndum encobert, sense cap garantia democràtica i que he de ser conscient precisament de l’antijuridicitat dels meu acte. Queden, per tant, tres dies per fer festa grossa: votació, costellada, tortell i cava, molt de cava. Un dia històric no es viu cada dia. Però, així mateix, estic profundament dolgut i empipat per la instrumentalització de les institucions de l’Estat que el govern Rajoy està fent per evitar que pugui votar el dia nou i expressar lliurement la meua opinió. Tothom sap que la impugnació ha estat una reacció tàctica del PP per emmascarar l’estratosfèrica corrupció que ha covat el partit durant anys i de la qual encara no coneixem l’autèntica dimensió. Tothom és conscient també que la impugnació és un instrument per infondre por i desmobilitzar la ciutadania que pensa anar a les urnes.

Però el més greu, el més inconcebible, el més grotesc el més pervers, és que s’obligui el Tribunal Constitucional a pronunciar-se sobre un acte cívic que, al capdavall, no té ni naturalesa jurídica ni, per tant, conseqüències administratives. El més incomprensible és que, després de 36 anys de democràcia, si més no formal, l’únic recurs de l’Estat per impedir que els catalans puguem expressar-nos el dia nou sigui utilitzar l’alt tribunal i, si convé, el codi penal, per dirimir els actes de naturalesa eminentment política. Un s’ha de qüestionar per força si els dos grans partits estatals, PP i PSOE, no han tingut temps, per adonar-se que gairebé és sobrehumà que la Fiscalia General de l’Estat, el Consell d’Estat i el Tribunal Constitucional, actuïn en contra dels qui els han nomenat i puguin acomplir amb totes les garanties d’imparcialitat la seua comesa? L’altre dia llegint el dictamen del consell d’Estat en què s’afirmava que la nova consulta era molt més greu que l’anterior només se m’acudia cridar que tornés Valle-Inclán per veure-ho!

LA PRIMERA I LA SEGONA VOLTA

Finalment, sembla que ho ha entès tothom que el 9-N ha de ser un tast de quanta gent està disposada a acompanyar una DUI en les eleccions al Parlament, quan escaiguin. I dic quan escaiguin, perquè ara, com diuen els analistes ja ens trobem a la segona pàgina, la més decisiva, transcendental i temerària, de la història democràtica de Catalunya, Espanya i d’Europa. I la realitat del dia 10 de novembre, comptats i recomptats els vots, no serà una fotografia nítida fins que, al meu entendre, no sapiguem com es distribuirà el mapa polític de les eleccions municipals. De manera que el primer plebiscit no han de ser les eleccions al Parlament sinó les municipals. Sense el concert majoritari dels ajuntaments, de les Diputacions i dels Consells Comarcals a favor de les opcions independentistes en unes eleccions generals catalanes, el Parlament decidiria a cegues. Per tant, no importa tant que hi hagi llistes unitàries com que les diverses opcions polítiques, a les generals, es comprometin en el seu programa a treballar per la independència, tal com ho hauran fet en el programes municipals. La unitat que es demana hauria de ser l’expressió de la lògica de la deducció del que és particular al que és general. Perquè sense la determinació, la logística, el suport interí en la prestació de multitud de serveis bàsics dels ajuntaments en el dia després, no hi haurà DUI que suporti la pura i dura realitat.

I entre altres raons, a mi m’interessaria, si fos el cas que hagués de prendre decisions importants per Catalunya, saber si Podem, Guanyem, el Comú, els Independents per tal o tal altre poble o ciutat, els de marca blanca i els del Maragall i els de l’Elena i els d’Unió i tants altres que es poden presentar a les municipals, estan o no estan a favor de la independència. Les primeres eleccions constitucionals en el calendari electoral normal, de manera que ningú pugui dir que no tenen les garanties tècniques democràtiques, són les municipals. Doncs, vegem-ne els resultats! Que siguin el primer plebiscit! Que quan votem per Lleida, per Piera, per Almatret, per Cambrils, per Olot o Begur, votem a favor del millor per al nostre poble o ciutat i per Catalunya. I el millor per Catalunya ho expliquen, per exemple, les balances fiscals, la llei Wert, desenes de catedràtics, o quan el president Montilla parlava de la desafecció.

LA INCERTESA

Sí, és difícil governar la incertesa, com deia el President. I més encara, en una mar plena d’enigmes, amb expedicionaris cap a la Terra Promesa que et fan obrir camí i, quan més atrafegat estàs a rompre les ones, veus que les naus que venien darrere han tocat el dos. I els albires avarats en la rada d’una illa perduda en alta mar fent onejar la bandera pirata. Suspesa la Llei i el Decret, com m’hauria agradat que els líders d’IC-V i d’ERC haguessin manifestat als quatre vents que estaven disposats a sacrificar les seues vides per desobeir el TC, com ha fet la CUP. Quin exemple més emocionant hauria estat observar com acompanyaven el president Mas camí de la Model, acusats d’un munt de delictes. I com m’hauria entristit i avergonyit veure com els independentistes ens amagàvem darrere els vidres de casa nostra mostrant el nostre compungiment i una plorosa solidaritat amb els acusats! El que podia fer el president Mas en aquesta travessia ja ho ha fet fins aquí on som ara: poder votar el dia 9 de novembre. I també cal dir-ho clarament, tindrà el mateix valor que si s’hagués fet d’acord amb la llei suspesa i avortada. Perquè el més important no són exactament les garanties tècniques, sinó la magnitud de la gent que anirà a les urnes i dirà si-sí. No per aconseguir que algú reconegui que els catalans volem esdevenir un Estat, sinó per constatar que estem disposats a dir sí en les eleccions al Parlament a un programa secessionista.

Perquè, després de tot, i com ha interpretat la dreta i l’esquerra espanyolista, el tema fins ara no ha estat un altre que mirar de disposar de la formalitat legal per poder comprovar quants catalans estarien disposats a acompanyar el procés cap a la independència. Tot i així, el més difícil de tot és governar l’impossible. És a dir, la unitat dels partits catalans. Els qui demanen unes eleccions anticipades pensant que hi haurà una llista conjunta de partits a favor de la independència són uns il·lusos. Els qui s’entusiasmen en la possibilitat d’una DUI, pressuposant que la presentarà una majoria parlamentària que la defensi en el seu programa, poden patir una frustració més gran que la que han patit aquests dies quan han vist esberlar-se la ceràmica fina. La maduresa que es demana per fer avançar el país cap a la utopia no dependrà dels partits, sinó del mandat clar de la ciutadania a les urnes.

ELS ESTUDIANTS

Quan en els seixantes i els setantes es manifestaven els estudiants, sobretot els universitaris, la Terra tremolava. Paralitzar la Universitat dolia, però bloquejar la Diagonal i muntar un caos colossal a la capital era un problema seriós. Quan els universitaris muntaven una vaga volia dir que hi havia motius suficients per obrir un període no merament reivindicatiu sinó revolucionari. La darrera gran contestació dels estudiants, si no m’erro, va ser contra el Pla Bolonya i no se’n van sortir, com no se n’ha sortit el sindicalisme en entrar al segle XXI. Que tenien tota la raó els estudiants, ara s’està posant de manifest. Que els graus són una simple, encara que conscienciosa, passejada per les tapes del saber és una obvietat. Que si vols realment començar a aprendre alguna cosa, t’has de gastar un dineral en màsters, no deixa de ser una mena d’estafa matussera. Però bé, això avui no toca. El que ens ha sorprès molt agradablement és que finalment els estudiants, com una mena de classe social, hagin començat a moure’s pels carrers, a ocupar-los, per sumar-se al clam perquè es realitzi la consulta sobre el futur de l’estatus polític de Catalunya. Gosaria a dir que, sense la reivindicació dels estudiants, malgrat l’adhesió del noranta i tants per cent de municipis i de bona part de la societat organitzada, la reivindicació no hauria tingut les màximes garanties que una majoria de catalans vol votar.

Ja sabem que la generació X, si bé ha tingut temps per construir pensament revolucionari polític, no n’ha tingut massa per dedicar-lo a desmanegar el Sistema, per dir-ho d’alguna manera, fins que, a punt de rebentar, a finals del 2010 naix el moviment 15M i diu prou!, i del clam en naixen Podem, la PAH, Guanyem, el Comú, etc. Però, fins aleshores, i encara, el temps l’ha hagut d’ocupar a estudiar una, dues o tres llicenciatures, d’ampliar estudis a l’estranger, d’aprendre idiomes i a fer-se un lloc en la selva competitiva de l’era postmoderna i del capitalisme salvatge. És una generació que a penes treballa per mil euros, viu en comunitat o a casa dels pares o parents, i si té cotxe és de segona mà i vell. Amb aquest panorama com volíem que la generació següent, la Y, els nascuts en els anys 80 i 90, s’impliquessin en causes polítiques si, davant la crisi sistèmica de tot, el que aspiraven era haver nascut en un altre planeta!

DIVISIÓ DE PODERS

Estatueix i prescriu tantes coses la Constitució espanyola que els poders públics no acaben mai de complir! Per exemple l’article 35: “Tots els espanyols tenen el deure de treballar i el dret al treball, a la lliure elecció de professió o ofici, a la promoció a través del treball i a una remuneració suficient per tal de satisfer les seves necessitats i les de la seva família sense que en cap cas es pugui fer discriminació per raó de sexe”. Què passa amb els rendistes que es passen pel folre el deure de treballar? Com pot ser que es consentin 4,5 milions d’aturats que tenen dret al treball? I els salaris de misèria i d’esclavatge? Quan s’acabarà amb la discriminació salarial per raó de gènere?. Doncs, per què la fiscalia i l’advocacia de l’Estat no actuen d’ofici contra els governs de l’Estat per no acomplir amb el mandat constitucional? Ja sabem que la tècnica jurídica és molt complexa, que els principis de la Constitució s’han de desplegar per llei, i que la seua interpretació té multitud de matisos. Però, estranya molt que principis tan importants i transcendents com el deure i el dret al treball no es defensin amb tant d’afany com, per exemple, la prohibició de votar el dia 9 de novembre. I encara es fa més estrany quan pràcticament no hi ha cap constitucionalista que dubti del sentit de l’article 35 i, en canvi, n’hi hagi molts que vegin la possibilitat constitucional de votar legalment el dia 9.

Una de les curiositats que més ens ha xocat en els darrers passos del procés entorn de la consulta és que el govern d’Espanya, Rajoy i tota la cort, en tot moment s’han referit a la llei de consultes i al decret de convocatòria com a il·legals. ¿No és el tribunal constitucional qui ho ha de dirimir i declarar? O hem d’entendre, doncs, que el Constitucional farà exactament el que digui el PP i que tot és dat i beneït, i que la resta és pura escenificació? Ui, ui, ui! No diu l’article primer de la Ley Orgánica 2/1979, de 3 de octubre, del T. C. que “el Tribunal Constitucional, como intérprete supremo de la Constitución, es independiente de los demás órganos constitucionales y está sometido sólo a la Constitución y a la presente Ley Orgánica”? Bé, no hi insistim més. Com s’ha indicat tantes vegades per gent sàvia de tot el planeta Terra, la qüestió de votar o no votar el 9 de novembre no és un problema jurídic, sinó polític.

Car lo voler en dos parts se parteix

Aquí teniu quatre sonets del llibret Car lo voler en dos parts se parteix, nº 10 de la col·lecció Els quaderns de Mahalta de Morphosi (Lleida, 2006).

I

TOT I SER ELLA UN ENCANT DE DONA,

L’AMANT, SOBREVINGUT PER LA IMATGE

D’UN MÉS GRAN ENCANT IMAGINAT, DUBTA

ENTRE EL REAL I L’IMAGINARI

Era l’encant d’ell mateix i del món,

una princesa que al tàlam es marfon,

com en un conte de fades rafaelita,

l’urc de la tribu i àdhuc de l’eremita.

Ell, un burgès, soldat del Rotary,

platònic gest, ideals sense fita.

Ara es debat si és ella o Bobary

qui jeu al llit i es don tan sibarita.

Què és real o imaginari, amor,

si som del temps equívoques partícules?

¿És que hom confon la nítida remor

dels teus sospirs per pastoses cutícules

de verds oasis amb caldes odalisques?

Fes-m’ho saber ben nua entre les xisques!

II

DE L’AMADA QUE VACIL.LAVA

SI LA SEVA MADURESA I EXPERIÈNCIA

COHIBIRIEN L’AMANT JOVENCELL

Caduc té el pèl del pubis i l’aixella,

talment l’alzina i part de la boscúria.

Però sap del cert que viure és meravella;

com el bon Llàtzer, tot ix de la foscúria.

Té el cor madur d’amar com la femella

bregada en llengua, besada amb molta fúria.

I tem que a tu, jove de bona estrella,

núbil i verge, t’espanti la vellúria.

L’expert té anys i sap la tirania

del vi reserva i el sexe d’ambrosia.

Caduca el sol o el magma dels volcans?

Ama de nou amb flames fecundants,

i afina els dits, que destres són els palps

dels de Verona, per bé que siguin calbs.

III

D’UNA AMANT GORMANDA QUE SE SENT FATXOSA

I CULPA L’AMADOR DELS SEUS GRANS I GRASSOR

T’infles, tens gana, et pesen les parpelles;

palpites tant que qualsevol diria

que el teu amor és una anomalia,

i sents tristor que et pengin les mamelles.

Seré amatent a fer-te, com qui abdica,

amb tota higiene, l’amor més conjugal.

No són les pústules allò que et mortifica,

sinó que siguis hipersensible al mal.

Entenc molt bé que el dolç et torni foca

que les quimeres t’enardeixin la fam,

que sucs i salses et siguin damnació.

Mes, jo em marfonc amb les arts de la boca;

qui no?, quan succiones com l’abellam

la mel del meu carall en combustió.

IV

DE LA GELOSIA QUE SENT L’AMANT

EN DESPERTAR-SE LA PRIMAVERA I

TOTES LES ALTRES TAMBÉ APERDUEN LA ROBA

Sóc temorós que el gaudi m’ennuegui.

L’escot d’estiu és generós i altiu;

la vida trempa un metall eruptiu

i em bull el cap que sembla que espetegui.

Seré tot ulls per altres carns colrades?

Envejaré foranes curvatures,

sense que es noti que em tiben les costures,

o que, gelosa, em privis de palpades?

De la qui ens punxa el cor volem l’ardor,

talment aquell que d’una altra espiem.

L’amor madur té perills que hom no abasta,

com més afany més tensa l’escalfor.

Quan tot és flor i l’apetit extrem,

poder no hi basta, i el corc la carn devasta.

AIXÒ NOMÉS HA FET QUE COMENÇAR

Els catalans del no a la consulta, avui probablement ja estan molt més tranquils. Sobretot, perquè els han assegurat que la consulta no es farà de cap manera i que la maquinària administrativa i penal ja està engegada i a punt per, si cal, imputar per prevaricació i desobediència el noranta per cent dels alcaldes i milers i milers de funcionaris i persones qualssevol que col·laborin en algun dels aspectes o passos del procés preparatori de la votació del dia 9, un cop s’hagi suspès imperativament pel Constitucional. Fins i tot, els més mordaços i sarcàstics, ja se’n poden riure obertament i fer bromes pesades, i mostrar amb arrogància l’aire de superioritat que inspira sentir-se guanyador només ensenyant el bastó. Els catalans del no faran festa grossa el dia 12 d’octubre i proclamaran el seu èxtasi a tots els vents i quedarà gravada la seua resistència a totes les pàgines de la història de la pàtria celtibèrica. Més desvergonyits que mai sortiran en massa al carrer, tal com els demanen els líders espanyolistes, els federalistes, els apatridres i els d’una altra via encara per definir. I ens recordaran que ha triomfat el seny (pronunciat seni), la raó, el sentit comú rajonià i l’imperi de la llei. L’extrema dreta aprofitarà per fer llenya de l’arbre caigut i reclamarà l’empresonament del president Artur Mas, de la presidenta del Parlament i, en cadena, dels dirigents i afiliats significats de tots els partits que els va passar pel cap trencar amb Espanya.

 Però, com també assenyala la història, les victòries finals les guanyen els més perseverants. No pas els cops al cap amb el llibre de tapa dura de la Constitució. Com tampoc amb les amenaces dels instigadors de la caverna mediàtica ni amb els exorcismes que ens practiquen els satanòlegs. L’Estat ho té tot preparat per combatre les decisions del president Mas i les dels qui li facin costat. Però, no té res previst contra el que pugui fer la ciutadania o la societat civil organitzada. No té res previst, per combatre la frustració, el desengany, el dolor del cop de puny a la boca i la puntada a l’estomac que està sentint en aquest mateix moment almenys un 52% de la població catalana. Tots sabem qui són els qui desitjarien que es practiqués d’una vegada per totes allò de: todos a la cárcel! No som pitjors que ETA, com diu aquella, doncs, todos a la cárcel!

Sobre l'organització de l'expressió escrita

En un centre educatiu, sigui de l’etapa que sigui, tots els seus mestres i professors han d’ensenyar a escriure i han de fer possible que no passi dia que no s’escrigui, com deia el clàssic, almenys una línia ben feta. El PEC, el document de les grans idees clau, de les línies programàtiques, dels principis ineludibles, de les visions compartides, no pot generalitzar sobre l’aprenentatge de les habilitats lingüístiques que s’han d’aprendre inexorablement. Un PEC que ha de ser avaluat periòdicament i, per tant, que ha d’explicitar indicadors de la seva aplicació, la seva execució i de les evidències en el progrés de materialització dels seus objectius, cal que sigui al màxim de concret sobretot en el que considerem la columna vertebral de l’aprenentatge: l’adquisició de la competència comunicativa en totes les seves dimensions curriculars i sistèmiques.

Per tant, en el full de ruta dels centres convindria explicitar que escoltar, llegir, parlar, escriure i codificar amb llenguatges audiovisuals han de ser pràctiques diàries, que s’han de desenvolupar sistemàticament en totes les àrees de coneixement, que hi ha d’intervenir tot el professorat i que cal consensuar-ne la seva avaluació competencial. En el PEC, que és alhora projecte organitzatiu, pedagògic, curricular, lingüístic, etc. recomanem que es facilitin guions, esquemes, pautes, indicadors, rúbriques, per donar coherència a l’acció docent en aquests ensenyaments-aprenentatges i, molt important també, per orientar l’alumnat sobre com adquirir-los i compartir-los amb els docents i amb les famílies. L’addenda a la carta de compromís educatiu hauria de contenir pactes entre escola, alumnat i família perquè es compartissin aquests objectius i l’avaluació del progrés en el seu acompliment.

L’ensenyament de les habilitats comunicatives correspon, doncs, a tot el professorat de l’escola i de l’institut. Aquest principi, però, implica que tots els docents disposin d’un determinat bagatge teòric i en comparteixin paradigma i pràctica i avaluació de la seva eficàcia. Els plans de formació de centres haurien de ser un dels marcs més idonis per aconseguir-ho. Si més no, caldria acordar i coresponsabilitzar-se que per arribar a escriure bé cal: a) dominar evidentment el codi lingüístic, o el que és el mateix, tenir una bona competència gramatical. b) conèixer les peculiaritats i, per tant, el que distingeix l’expressió escrita de l’oral i de l’audiovisual. Però sobretot, c) adquirir unes raonables competències sociolingüístiques i discursives. És a dir, és fonamental que els docent sàpiga aconduir l’alumnat a reflexionar sobre les condicions de l’escriptura. Prèviament a l’acte d’escriure, cal entrenar-se a saber què es vol dir, a qui anirà destinat el missatge, de quina manera ho direm, amb quines intencions, amb quin to o el que la lingüística textual anomena tenor, o sigui, el grau de formalitat dels textos segons qui sigui l’ interlocutor (la seva identitat social i el tipus de relació que hi mantenim) així com els propòsits comunicatius.